EQUADOR I COLÒMBIA, TORNANT A L’HEMISFERI NORD

Sortir de Perú, creuar Equador i arribar a Cartagena havent creuat tot Colòmbia fent un sprint. El veler que ens havia de portar de Cartagena a Panamà sortia el dia 13 i havíem de tramitar la sortida del país dos dies abans!!! Quilòmetres de carretera per arribar a temps. S’havia d’intentar. Res era impossible. Així doncs, carretera i manta!!

Així vam creuar Equador, un país situat sobre la línia de l’Equador o paral·lel 0. País multiètnic i multicultural, famós per la seva artesania, barrets i acolorits ponxos, muntanyes frondoses i camps verds. Tres dies, tres nits… Destins escollits: Loja, Alausí i Otavalo. Abans d’arribar a Otavalo creuem la línia de l’Equador! El GPS marca 0º 0′ 0” en una zona gairebé deserta. Per la nostra sorpresa, cinc quilòmetres després de creuar el paral·lel 0 comencem a veure un monument, restaurants i cartells anunciant la “Mitad del mundo”. No ho tenim en compte sabent que els diferents monuments que marquen l’equador han estat canviats d’ubicació diverses vegades al llarg de la història. Nosaltres ens fiem del nostre GPS, que potser sense ell no haguéssim arribat fins aquí! Va ser una llàstima no passar més temps en aquest país, però ens ho jugàvem tot a una carta per agafar el transport fins a Panamà…

Creuem la frontera amb Colòmbia tenint planificada la ruta fins a Cali, on ens esperen uns amics, l’Andrés i l’Andrea. Les instruccions són clares i concises: no es pot parar durant la ruta que va entre la frontera i Cali, uns 500 km, i les úniques ciutats on parar a dormir són: Ipiales, Pasto i Popayán. Aquestes instruccions ens van acollonir una mica. Resulta que la zona sud del país és territori FARC, i per això més val no badar-hi gaire. Així que vam fer una parada a Pasto i d’allà directament cap a Cali. Uns 350 km que ens van portar més de 6h! Les carreteres són revirades, amb forats i sobretot amb “tránsito pesado”, així anomenen ells als tràilers que no passen de 30 km/h i que han de maniobrar a les corbes. Però en aquesta zona, les carreteres són així, només pots prendre una bona dosi de paciència. A Cali vam passar uns dies de relax amb l’Andrés i l’Andrea, una parella de motoristes que havíem conegut a la concentració d’Argentina. Ens van acollir com si ens coneguéssim de tota la vida!! Dinars amb la família i tot! Moltes gràcies!! Sabem que ho llegireu amb català, que ja l’enteneu!! Abans de sortir de Cali vam rebre un correu: el veler estava parat a Panamà per mal temps i es la sortida des de Cartagena es retardaria 9 dies! Quina merda!! Tant córrer per res! Són coses que passen quan depens de terceres persones, això dels barquets i les dates no és el nostre fort!

Ens vam acomiadar de tota la família i vam anar cap a Salento. Pel camí, els camps de canya de sucre decoren bona part del territori i la presència de “trens cañeros” a la carretera, camions de fins a 6 remolcs enganxats, obliguen a pensar-s’ho diverses vegades abans d’avançar-los.

Vam arribar Salento, el cor de l’eix cafeter colombià, la màxima representació del qual és Juan Valdez. Qui no recorda aquest personatge publicitari, amb la seva mula Conchita i les muntanyes dels Andes colombians de fons. Salento, un poblet encantador, de cases blanques amb portes i finestres de colors, delicioses truites de riu i infinitat de plantacions de cafè. No ens vam poder estar de provar-lo. I també vam aprofitar per anar fins al Valle de Cocora, una zona molt verda amb les palmeres més altres del món, les “palmas de cera”.

De Salento vam anar fins a Cartagena fent tres nits pel camí. Cartagena de Indias va ser un dels ports més importants d’Amèrica durant l’època colonial espanyola. És d’aquesta època tot el patrimoni cultural i artístic. Passejades pel centre històric i dies de descans esperant el veler que ens havia de portar a Panamà. I a Cartagena ens vam quedar fins que el capità del veler va voler.

Colòmbia, en general, és un país sorprenent, de pobles tranquils i amb gent encantadora. Les carreteres estan preses pels militars, que amb un somriure et saluden al passar, i aixecant el polze et fan entendre que allà estan! Si et perds en una ciutat, en busca de l’adreça impossible, sempre hi ha un colombià disposat a acompanyar-t’hi. I l’acollida a casa la família Jaramillo ens va anar d’allò més bé, ens van fer sentir com a casa després de 10 mesos!

Clica la foto per veure la presentació: