SEGUINT LA RUTA 40 I LA CARRETERA AUSTRAL

El mateix dia que deixàvem Ushuaia vam creuar l’estret de Magallanes amb ferri i vam reenganxar la Ruta 40, que ens portaria direcció cap al nord.  Després de passar quatre fronteres i fer més de 500 km vam arribar a un càmping a Rio Gallegos, on vam fer uns amics ben curiosos.  El càmping era d’un club de pesca amb una gent bastant surrealista.  Mentre menjàvem els tostados (biquinis) que havíem demanat, algú va tenir la magnífica idea de socialitzar-se amb nosaltres i fer-nos un regal.  Una placa de fusta amb una incrustació de guix que recordava les Bodas de Oro del Club Pescazaike.  Un bibelot en tota regla!!!  I ens van dir que ens ho havíem d’emportar fins a casa i enviar una foto d’on quedaria penjat!  Portem nou mesos sense comprar cap record i amb dos minuts ens van encolomar un taco de fusta de collons…  Per sort mai ens van passar el seu mail i mai sabran el destí final de tan valuós obsequi.  No és que siguem desagraïts, però és que la gent té unes idees…

Seguint la ruta vam tornar a parar a El Calafate, però aquesta vegada per canviar les cobertes de la moto i seguir cap al nord per la mítica Ruta 40.  Diem mítica perquè és com un emblema d’Argentina i diuen que recórrer-la és emprendre un dels viatges per carretera més extraordinaris de l’hemisferi sud.  Discorre en paral·lel a la serralada dels Andes fins al límit amb Bolívia, a la ciutat de La Quiaca, travessant 20 parcs nacionals, 18 rius importants, connectant 27 passos de muntanya i pujant fins a 5.000 m..  La ruta en sí té més de 5.000 km, tot i que no els vam fer tots perquè vam optar per alguna ruta alternativa en alguns punts.

Sortíem d’El Calafate direcció a Gobernador Gregores un dia molt ventós, que dificultava la conducció fins al punt que la moto havia d’anar totalment inclinada per poder seguir, amb prou feines, pel nostre carril.  Vam passar el tram d’asfalt, però els centenars de quilòmetres de ripio que ens quedaven no es presentaven gaire agradables. Eren uns 500 km de ripio, que com a atractiu tenien que anaves veient trams de carretera asfaltada que quedaven tallats, perquè la presi encara no havia passat a inaugurar-ho. Les roderes dels cotxes feien que les muntanyes de pedres s’acumulessin a la carretera, deixant una línia estreta de pas sense opció a desviar-se ni 10 cm de la ruta.  A cada ràfega de vent el Cesc es cagava en la presidenta de Kirchner i havia de donar gas per tornar a entrar a la traça, i així una i altra vegada. Fins que va arribar un moment en el que el vent ens va desplaçar totalment i… tots tres vam anar per terra. Per sort, les conseqüències van ser mínimes, un bidó de benzina petat i una maleta que va quedar com un acordió.  Poc després va parar un noi que també anava amb moto i minuts més tard dos motoristes més van veure com el vent tombava les seves moto tan bon punt paraven.  Els seus cascs van rodolar com pilotes de ping-pong i les pedres s’aixecaven de terra i volaven com avions de paper.   Impossible aguantar-se dret o caminar.  L’única opció que teníem era esperar darrera d’unes pedres que paraven una mica el vent.  Cinc hores més tard, quan el vent va minvar una mica, vam decidir seguir la nostra ruta.   El dia següent ens va tocar adreçar les maletes i alguna cosa més. Els de l’hostal ens van explicar de diversos motoristes que havien arribat tocats d’aquell tram, des de ja feia anys. Això és la mítica ruta 40.

Superat aquest tram, ens plantàvem a Xile a través de Chilechico, per recórrer la Carretera Austral o també anomenada Carretera Austral general Augusto Pinochet.  La idea de Pinochet de crear aquesta ruta que creués Aisén no era lògica ni útil sinó simplement el simbolisme d’una carretera que fes un recorregut per la Patagònia Xilena. Passàvem entre fiords, boscos immensos, glaceres, rius i plantes gegantines. Una ruta preciosa, en la que difícilment t’escapes de mullar-te… No vam arribar a Puerto Montt, on acaba la ruta, sinó que vam tornar a entrar a Argentina per fer la Ruta de los 7 Lagos.   És la RP234, que va des de Villa La Angostura fins a San Martín de los Andes. Un centenar de quilòmetres que passen per zones espectaculars. I que a més a més ens oferien una nova sensació, conduir per cendra. Sí, sí, el volcà Puyehue feia temps que entretenia a la població amb les seves erupcions, deixant el paisatge gris i devastat, sense vols, sense turisme, sense calers… per sort quan vam arribar nosaltres el tema estava bastant controlat, i només hi havia un pas fronterer tancat. Vam acampar en un llac i vam descobrir una altra cosa, acampa on sigui però un riu pot sortir del no res i convertir el teu tros en un terreny pantanós… això és el que ens va passar, mentre fèiem fotos a les estrelles ens vam adonar que la tenda començava a flotar, quan dues hores enrere el tema estava ben sec… algú havia obert alguna aixeta?

Des del final de la ruta dels llacs, tornàvem a entrar a Xile. I visitàvem Pucon, poble de postal amb un llac turquesa i el volcà Villarrica que fumeja al fons. Només cal esborrar de la postal les 1000 barques del llac, el 300 guiris de la platja, i les 20 avionetes… per la resta tot bé.

Carretera i manta cap al nord, per passar novament a l’Argentina pel pas dels Los libertadores,  que passa pel parc de l’Aconcagua i una quebrada (vall tipus canó), molt i molt espectacular. Els colors de les roques, la magnitud de les parets i les vinyes de la plana, feien ben distreta l’entrada a l’Argentina. Una vegada a Mendoza, vam poder recollir, per fi, els nostres passaports definitius!!!

I posàvem rumb a una altra delícia geològica, la vall de la lluna!  El Valle de la Luna o Parc Nacional Ischigualasto està situat a la província de San Juan.  És una zona protegida molt interessant a nivell científic perquè s’hi troba una imporant reserva paleontològica i és l’únic lloc on es poden veure al descobert i perfectament diferenciat, tot el període triàsic de forma completa i ordenada.  Es calcula que les formacions geològiques d’aquest indret tenen una antiguitat entre 180 i 230 milions d’anys.  El parc, que actualment és patrimoni de la humanitat, és una barreja d’escassa vegetació, games de colors del sòl i formes estranyes.  Un indret molt curiós i que ens va agradar molt. Realment sembla que estiguis passejant per la lluna.

Valle de la luna. Cancha de bochas

Ben a prop hi ha el Santuari de la Difunta Correa, una dona que va morir de set però que va salvar el seu nadó. Com que estan molt lluny del Papa, els argentins han decidit que és com una santa. Té les seves capelletes a la carretera i la gent li deixa ampolles d’aigua… com que va morir de set… Nosaltres pensàvem que eres abocadors fins que un argentí ens ho va aclarir. Al seu santuari hi ha ofrenes de tot tipus pels favors que ha complert als seus devots, però les que més destaquen són les matrícules i les casetes de fusta… gent que s’ha pogut comprar un cotxe o fer-se una casa!!! I mitja Catalunya preocupada per les hipoteques, és que…    Si alguna cosa podem dir dels argentins és que són molt creients… en qualsevol carretera del país pots trobar capelletes, banderes vermelles del Gauchito Gil, ampolles d’aigua per la Difunta correa, creus de totes les mides, santuaris de vidre, de pedra o de marbre a cada pam i mig.

Sortint del Valle de la Luna van passar pel Parc Nacional Los Cardones, on hi ha infinitat de cactus gegants i vam pujar per la Quebrada d’Humahuaca fins arribar a La Quiaca, l’últim poble d’Argentina.

Clica la foto per veure la presentació:

Anuncis

4 responses to “SEGUINT LA RUTA 40 I LA CARRETERA AUSTRAL

  1. Hola macos!
    Ole el post, ja tocaba, eh?
    Està vist que a Amèrica del Sud és on us passen més contratemps, tots controlats, per sort. Aquesta vegada pels fenòmens metereològics: el ditxós vent.
    Quand vau passar per les vinyes a Mendoza, no us van venir ganes de fer un tast de vins, com a Nova Zelanda?
    La Vall de la Lluna, una passada!!!
    Un petonàs. Muà, muà, muà……………………………
    MAMA i JOAN

  2. Nois, com diu la Maria, ja tocava.
    Ja sabem que us esteu menjant el quilòmetres i que us caldrà molt de bicarbonat per pair-los, però la cosa és fer-los bé.
    Apa, aneu tirant amb calma. Molts petons.
    Papa

  3. ostres, deixeu algo pendent per més endavant….per allò que quan us jubileu pogueu aprofitar la pensió i viatjar allà on no heu arribat…bromes a part, m’alegro rellegir-vos en forma!

  4. i jo que pensava que aquell noi que surt sovint a l’AMP s’havia inventat Pocon, i resulta que quan deia; ni en Pequin ni en Pocon, tenia tota la raó! un petó,
    Berta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s