Monthly Archives: Abril 2012

L’entrada a Mèxic la vam fer per l’estat de Chiapas. De camí cap a San Cristóbal de las Casas, uns senyors molt amables demanaven col·laboració per la seva lluita zapatista. Ens van donar un paper explicatiu i nosaltres vam decidir col·laborar. És clar que la fusta que creuava la carretera de banda a banda i els claus clavats cara amunt a cada 5 cm també va ser un factor determinant. Més que una col·laboració en podríem dir una extorsió. Així sí que mola participar!!

 Feia temps que volíem arribar a Mèxic, les seves runes, antigues civilitzacions, els rius, cascades, la gent, l’artesania i sobretot la seva cuina! El Cesc recordava des de feia 10 anys aquelles olors al carrer, el mole, els tacos, les carnitas… Un sensefí de plaers pel paladar que costa de trobar a molts paísos!

 El cartell de benvinguda a Mèxic hagués pogut ser, tranquil·lament, un “Bienvenido al país de los topes”. Un milió de topes, o més…, sembrats per les carreteres d’arreu del país. Mil topes abans d’un poble, mil a dins del poble i mil més després del poble. El nom és indiferent, en diuen túmulos, topes, rompemuelles, lomada de burro, reductores, vibradores… sigui quin sigui el nom, acaba amb els frens, els amortidors i amb la paciència. Això, combinat amb uns cordills que la gent de la zona posa enmig de la carretera perquè paris i els compris alguna cosa, fa del país una autèntica gimcana.

 Seguint la ruta vam arribar fins a San Cristóbal de las Casas, una de les ciutats colonials que conserva les seves places, carrers empedrats, mercats tradicionals amb milers de colors i milers d’objectes d’artesania. Un poble molt bonic i ple de vida, tal i com serien la resta de pobles i ciutats de Mèxic.

 Des de San Cristóbal vam anar cap a Palenque, però abans d’arribar vam anar a visitar Agua Azul, una zona que es reserva especial de la Biosfera. Aquesta és una zona protegida amb cascades que formen gorges i penya-segats verticals que donen origen a cascades d’aigua blau turquesa envoltades de selva exuberant. Centenars de persones aprofitaven per refrescar-se i fugir de la calor en les zones autoritzades pel bany.

 Més endavant, un cartell ens donava la benvinguda a la zona: “Está usted en territorio zapatista. En rebeldía aqui manda el pueblo y el gobierno obedece”. Ok, ha quedat clar…

La ciutat maia de Palenque, declarada Patrimoni de la Humanitat, va ser el nostre següent destí. És una de les ciutats més importants del període clàssic (250 a 900 dC) i va ser la capital d’una poderosa dinastía que va gobernar els actuals estats de Chiapas i Tabasco. Destaca per la seva arquitectura, escultura i les inscripcions glífiques. S’estima que l’àrea que s’ha descobert fins al moment només és un 10% de la superfície total que va ocupar la ciutat en el seu moment, de tal manera que més de mil estructures encara estan cobertes per la selva. Una selva espessa que deixa les runes dins d’un entorn incomparable.

 Els gairebé 800 km que separen Palenque de Oaxaca, el nostre següent destí, ens feien dubtar d’arribar-hi. La mandra de mullar-nos a primera hora del matí ens va fer endarrerir la sortida i vam sortir quan la pluja va decidir parar. Després de 400 km l’autopista es va convertir en una carretera de corbes, selvàtica i amb desnivells constants. Després de no saber quina postura adoptar sobre la moto, de menjar alguna cosa ràpida pel camí, de fer milions i milions de corbes i conduir en plena nit per zones deshabitades, vam arribar a Oaxaca a les 10 de la nit. Cinc minuts més tard i el hostel hagués tancat les portes fins l’endemà… ens va anar pels pèls.

 Oaxaca, igual que San Cristóbal, és una ciutat entretinguda, plena de mercats, places, edificis colonials, actes culturals, artesania i molta, molta gent. Els locals no paren d’oferir-te chapulines con sal de gusano de maguey, botanas, alebrijes, tamales, champurrados……. Depenent del que demanis pots acabar amb una paperina de grills ben torradets. Tot un risc. Aquí vam passar uns dies ben agradables, pensant que en pocs dies arribaríem al nostre destí final.

 Abans d’arribar a la capital vam passar per Puebla, on l’Antonio i la Rossi, uns motoristes que vam conèixer a Nicaragua ens van acollir fantàsticament bé i ens van portar a visitar la ciutat i Cholula, considerada la ciutat viva més antiga d’Amèrica. Diuen que en aquesta ciutat hi ha 365 esglésies, una per cada dia de l’any, construides amb l’ànsia de convertir a tothom al catolicisme. I la veritat és que ho devien fer molt bé, perquè per alguns llocs de Mèxic, i en general a tots els països centreamericans, es respira un aire de fanatisme cap a aquesta creença religiosa.

 I l’endemà ja arribàvem al destí final del nostre viatge, a l’última ciutat, la ciutat on passaríem els últims dies abans de tornar a casa, la gran i inmensa ciutat de MÈXIC DF amb els seus milions i milions d’habitants. I amb les portes ben obertes ens esperaven el Manolo i la Samar, uns amics de la família que ens han acollit fantàsticament bé i amb qui hem fet turisme, hem menjat, hem rigut i ens han cuidat molt!!

 La ciutat de Mèxic és especialment agradable, amb els seus edificis colonials, el Zócalo, els Palaus, el Museus, els jardins, els monuments, els voladores… I a pocs quilòmetres de la gran capital es troba Teotihuacan, la ciutat dels déus i la ciutat més gran de mesoamèrica. L’origen de la ciutat és encara, avui en dia, objecte d’investigació. Pirámides, animals mitològics, palaus, la ciutadella… i una llarga avinguda de 4 km de llarg i 40 d’ampla que comunica els diferents espais. Tot un luxe poder passejar per aquest complex i portar un guia com el Manolo.

I aquí ens hem quedat fins avui, 23 d’abril, dia de Sant Jordi. Tramitant els papers per enviar la moto cap a Catalunya, per confirmar vols, per preparar la tornada i per coincidir amb el nostre estimat amic Carles! Ja és casualitat coincidir aquí amb ell pocs dies abans de tornar a Caldes.

 Pensàvem que aquesta vegada no hi hauria problemes per pujar la moto a l’avió i tornar-la cap a casa, però ens equivocàvem. Avui, dia 23 d’abril la duana mexicana està mirant com pot fer el tràmit d’exportació d’una moto estrangera perquè, repetint les seves paraules literals, “no sabemos como se hace”.  Diuen que “es la primera moto que mandamos”. Surrealista, surrealista…!! L’agent de duanes que ens tramita els papers es moria de vergonya aliena.  Doncs va, espavileu perquè la moto ha de volar demà dia 24 a la tarda cap a Madrid!!! Creuem els dits i resem a la multitud de déus que hem conegut durant tot el viatge! Que tinguem sort… per poder enviar-la i per recuperar els 200 dòlars que ens van retenir a l’entrar a Mèxic per assegurar-se que l’exportaríem. Quina vergonya!

 Molta gent ens preguntava el per què acabar a Mèxic. D’alguna manera hi tenim afinitats familiars, però a algun loc havíem d’acabar oi? I ha estat un gran final, un país ple de colors, amb bona gent, amb una història molt i molt antiga, amb una cuina que és patrimoni immaterial de la humanitat i amb una genial companyia en els nostres últims dies de viatge! Gracies família Ruiz Ingelmo!

 Clica la foto per veure la presentació:

El desembarcament de la moto en terres panamenyes, va ser una mica més àgil, un negre de 150 kg va ser d’ajuda. Una vegada a Puerto Lindo, ens quedava treure els papers de la moto, que ens van portar un dia, entre camioners, burocràcia i agents de duanes… en la nostra salsa! Vam fer una paradeta a Boquete, poble cafeter i poblat de gringos expatriats. Sortíem de Panamà després de 4h de cua i entràvem pels pèls a Costa Rica, on ens rebien amb un: Pura Vida!! Salutació autòctona que dóna bastant de bon rotllo. A Panamà deixàvem paisatges verds, platges i plantacions de plàtans, i a Costa Rica empalmàvem una mica amb el mateix, però molt més explotat i ple de turistes, rastes i musiquetes! Platges caribenyes a Puerto Viejo de Talamanca, ens servien per agafar aire per l’sprint centre americà, que havíem de fer per arribar amb temps a Mèxic, on havíem de tramitar la tornada de la moto. D’aquesta manera, entràvem a Nicaragua on visitàvem León, poblet molt maco en plena època de processons. Sortíem de Nicaragua, creuàvem Hondures i entràvem a El Salvador. D’allà cap a Guatemala, on paràvem a l’Antigua. Llàstima que fins 2h abans d’arribar, no vam veure que per Setmana Santa s’havia de reservar amb 2 mesos d’antelació… o sigui que baixant del Macchu Pichu hauríem d’haver trucat… no vam estar al cas!! quines coses!! Així que ens va tocar voltar 3 horetes sota una bona tromba d’aigua. Vam poder comprovar que aigua + llambordes + catifes de flors = inundacions a l’instant!! quin merder es va muntar en un moment! Flors flotants, encaputxats xops i tambors que quedaven muts sota la pluja… Allò sí que era una processó!! Processons de diferents confraries durant tot el dia i la nit. Espelmes, gent, homes de negre amb caputxa (les dones no), creus, escenes bíbliques, càmeres de tv i molta, molta devoció, que es va acabar quan la pluja va arrencar de nou i tothom es va esfumar.

 Sortint de Guatemala vam creuar la nostra última frontera per terra i entràvem a l’últim país, Mèxic!

 Panamà, Costa Rica, Nicaragua, Hondures, El Salvador i Guatemala. Sis països en 10 dies. En resum, poca cosa a dir. Alguns d’ells valen molt la pena, però no ens podíem jugar arribar tard a Mèxic i no poder embarcar la moto.

 Clica la foto per veure la presentació:

El capità del veler va decidir que finalment marxaríem de Cartagena de Indias un dia més tard del previst, tot i que ja ens havíem retardat nou dies! Ja no venia d’un… El ritme del capità denotava que estava totalment integrat al ritme colombià però hi havia un petit detall que el delatava… parlava català i era de Sant Cugat. Ahorita farem això, ahorita farem allò… i aquest ahorita es convertia en hores i hores… i és que aquí tot va així.

El pas de Colòmbia a Panamà amb veler no és un capritx. És una de les úniques maneres que hi ha per salvar el pas del Tapón del Darién, una barrera natural impenetrable que interromp la carretera Panamericana. La selva i les FARC són els principals perills que fan d’aquesta zona un lloc totalment inaccessible.

Onze persones i una moto en un veler. Els dies de creuer per l’Atlàntic pintaven més a un “gran hermano” que no pas a un viatge de relax. Vam sortir de Cartagena esquivant la muralla submarina que els espanyols van fer per defensar la ciutat. La primera parada seria al cap de gairebé 30 hores a Cayos Holandeses, una de les illes que formen el magnífic arxipèlag de San Blas a Panamà. Per sort el mar estava força tranquil, El bany en ple oceà, allunyat de les zones de les illes, era sota la nostra responsabilitat, ja que no seria estrany la visita d’algun tauró. Ningú es va atrevir a tirar-se a l’aigua. Quan vam arribar a la primera illa ja ens vam quedar bocabadats. Visita al fons marí amb ulleres i el tub ens va fer descobrir coralls, peixos de colors, aigua transparent i tranquil·litat absoluta.

El dia següent arribàvem al paradís, l’illa de Chichimey, una de les illes de la tribu kuna que habita per la regió. Dofins i més dofins, estrelles de mar, rajades, cargols, vaixells enfonsats, sorra blanca, palmeres i cocos. L’únic temor consistia en tenir la mala sort que et caigués un coco al cap mentre llegies un llibre a sota d’una palmera. Un lloc espectacular.

Després de passar pel despatx d’immigració a l’illa d’El Porvenir, vam arribar a Puerto Lindo. Havíem passat uns dies en unes illes de somni!

Clica la foto per veure la presentació:

Sortir de Perú, creuar Equador i arribar a Cartagena havent creuat tot Colòmbia fent un sprint. El veler que ens havia de portar de Cartagena a Panamà sortia el dia 13 i havíem de tramitar la sortida del país dos dies abans!!! Quilòmetres de carretera per arribar a temps. S’havia d’intentar. Res era impossible. Així doncs, carretera i manta!!

Així vam creuar Equador, un país situat sobre la línia de l’Equador o paral·lel 0. País multiètnic i multicultural, famós per la seva artesania, barrets i acolorits ponxos, muntanyes frondoses i camps verds. Tres dies, tres nits… Destins escollits: Loja, Alausí i Otavalo. Abans d’arribar a Otavalo creuem la línia de l’Equador! El GPS marca 0º 0′ 0” en una zona gairebé deserta. Per la nostra sorpresa, cinc quilòmetres després de creuar el paral·lel 0 comencem a veure un monument, restaurants i cartells anunciant la “Mitad del mundo”. No ho tenim en compte sabent que els diferents monuments que marquen l’equador han estat canviats d’ubicació diverses vegades al llarg de la història. Nosaltres ens fiem del nostre GPS, que potser sense ell no haguéssim arribat fins aquí! Va ser una llàstima no passar més temps en aquest país, però ens ho jugàvem tot a una carta per agafar el transport fins a Panamà…

Creuem la frontera amb Colòmbia tenint planificada la ruta fins a Cali, on ens esperen uns amics, l’Andrés i l’Andrea. Les instruccions són clares i concises: no es pot parar durant la ruta que va entre la frontera i Cali, uns 500 km, i les úniques ciutats on parar a dormir són: Ipiales, Pasto i Popayán. Aquestes instruccions ens van acollonir una mica. Resulta que la zona sud del país és territori FARC, i per això més val no badar-hi gaire. Així que vam fer una parada a Pasto i d’allà directament cap a Cali. Uns 350 km que ens van portar més de 6h! Les carreteres són revirades, amb forats i sobretot amb “tránsito pesado”, així anomenen ells als tràilers que no passen de 30 km/h i que han de maniobrar a les corbes. Però en aquesta zona, les carreteres són així, només pots prendre una bona dosi de paciència. A Cali vam passar uns dies de relax amb l’Andrés i l’Andrea, una parella de motoristes que havíem conegut a la concentració d’Argentina. Ens van acollir com si ens coneguéssim de tota la vida!! Dinars amb la família i tot! Moltes gràcies!! Sabem que ho llegireu amb català, que ja l’enteneu!! Abans de sortir de Cali vam rebre un correu: el veler estava parat a Panamà per mal temps i es la sortida des de Cartagena es retardaria 9 dies! Quina merda!! Tant córrer per res! Són coses que passen quan depens de terceres persones, això dels barquets i les dates no és el nostre fort!

Ens vam acomiadar de tota la família i vam anar cap a Salento. Pel camí, els camps de canya de sucre decoren bona part del territori i la presència de “trens cañeros” a la carretera, camions de fins a 6 remolcs enganxats, obliguen a pensar-s’ho diverses vegades abans d’avançar-los.

Vam arribar Salento, el cor de l’eix cafeter colombià, la màxima representació del qual és Juan Valdez. Qui no recorda aquest personatge publicitari, amb la seva mula Conchita i les muntanyes dels Andes colombians de fons. Salento, un poblet encantador, de cases blanques amb portes i finestres de colors, delicioses truites de riu i infinitat de plantacions de cafè. No ens vam poder estar de provar-lo. I també vam aprofitar per anar fins al Valle de Cocora, una zona molt verda amb les palmeres més altres del món, les “palmas de cera”.

De Salento vam anar fins a Cartagena fent tres nits pel camí. Cartagena de Indias va ser un dels ports més importants d’Amèrica durant l’època colonial espanyola. És d’aquesta època tot el patrimoni cultural i artístic. Passejades pel centre històric i dies de descans esperant el veler que ens havia de portar a Panamà. I a Cartagena ens vam quedar fins que el capità del veler va voler.

Colòmbia, en general, és un país sorprenent, de pobles tranquils i amb gent encantadora. Les carreteres estan preses pels militars, que amb un somriure et saluden al passar, i aixecant el polze et fan entendre que allà estan! Si et perds en una ciutat, en busca de l’adreça impossible, sempre hi ha un colombià disposat a acompanyar-t’hi. I l’acollida a casa la família Jaramillo ens va anar d’allò més bé, ens van fer sentir com a casa després de 10 mesos!

Clica la foto per veure la presentació: