Category Archives: Uncategorized

RUMB DE TORNADA CAP A CASA

Arribarem a casa, a Caldes, el divendres 27 d’abril.  Els últims quilòmetres des de Madrid seran, de ben segur, els més estranys de tots els que hem fet des de que vam marxar.  Ha estat gairebé un any sencer.  Amb moltes coses per recordar i moltes per pair, que anirem assimilant amb el temps.  Mirem enrere i ens costa de creure tot el camí que hem fet en aquest temps que ha passat volant.

Aquest vídeo és una mirada enrere de tot el que hem vist i  hem viscut (millor si engegues els altaveus).  Esperem que us agradi.

Ens veiem en algun rumb del destí!

Anuncis

L’ÚLTIM VÍDEO DEL JOC

1 d’abril de 2012, Puerto Viejo de Talamanca, Costa Rica, a la nit. Engeguem l’ordinador, introduïm el pen drive i escollim la carpeta corresponent, en aquest cas és la d’abril, a dins de la qual només hi ha un arxiu. El cliquem. Aquest cop el vídeo és llarg. Dura més de 12 minuts. Comencen a sortir les imatges i ens canvia la cara. Somriem. Il·lusionats mirem el vídeo amb deteniment des del primer segon fins a l’últim. S’acaba el vídeo. Era l’últim del joc.

La història es remunta al dia 8 de maig de 2011. Encara érem a Caldes. Dia que empreníem el viatge rumb a l’est. Entre amics, motos, nervis, il·lusió, família, veïns, fotos… apareix la boja i sorprenent Helena (www.helenapielias.cat). Ens fa a mans un pen drive dins d’una capseta transparent. Les seves indicacions són ben clares: aquesta nit, la vostra primera nit del viatge, allà on sigueu, poseu el pen drive al portàtil i seguiu les instruccions. A l’habitació del hostel de Nîmes vam fer el que l’Helena ens havia indicat i ens vam emocionar moltíssim. El títol de la primera carpeta que hi havia al pen drive era “Obrir la primera nit / Què és això / Instruccions d’ús”. Era un arxiu de vídeo. En ell hi sortia l’Helena amb la Poma, la seva gosseta. Ella mateixa, amb altres amics, coneguts, família i éssers estimats ens proposaven un joc. Sense saber-ho ens emportàvem tota una bona colla de gent de viatge amb nosaltres. Cada arxiu de vídeo tenia una data i aquesta era el dia que, segons les instruccions, teníem permís per obrir-los.

I així ho vam fer. Un joc que duraria tot el viatge i amb el qual ens hem emocionat moltes vegades. I ens hem endut una bona colla de gent durant tots els mesos que hem estat fora. Per ordre d’aparició, a l’Albert, l’Araceli, l’Ariadna, l’Abril, l’Arnau, el Toni, l’Estel, la Maria, el Joan, la Mireia, el Joan, l’Auger, l’Aniol, l’Arnau, l’Aina, la Mireia, el Mana, la Saray, el Jordi, la Roser, el Jordi, la Núria, la Laura, el Miquel, la Montse, el Xavi, els dimonis escuats, l’Albert, el Pedro, el Montxi, l’Albert, la Judith, l’Emma, el Marc, la Núria, la Montse, la Sílvia, el Jaume, el Nolo, la Teresa, la Berta, la Pili, la Magda, el Xavi, el Vicenç, la Montse, la Teresa, el JG, la Pilar, el Ciscu, el Toni, les Núries, la Teresa, el Joan, el Carles, la Gisela, el Nil, l’Èlia i la Marta. El darrer vídeo de tots, amb el títol “Rumb de tornada”, ens mostra els moments del dinar de comiat que vam compartir a Can Rius amb amics, amics i més amics. Fa gairebé un any.

A tots i a totes, MOLTES GRÀCIES per la sorpresa i sobretot per venir amb nosaltres RUMB A L’EST!

Aquí us deixem els moments finals de l’últim vídeo, una animació de la Núria Tussa. Gràcies Núria. Gràcies Helena per aquest curro!

MACHU PICCHU I PERÚ

Vam vorejar el Llac Titicaca per sortir de Bolívia i entrar a Perú. És en les aigües d’aquest llac on la mitologia andina centra la creació de l’univers, i aquesta creença és mantinguda per bona part de la població altiplànica, que considera el llac i els seus entorns com un lloc sagrat. Aquesta àrea resulta interessant perquè encara conserva aspectes culturals dels pobles aymarà, que des de temps immemorials van habitar les altes planícies entre Perú i Bolívia. Actualment encara conviuen tribus indígenes que parlen aymarà amb grups ètnics d’ascendència quechua.

 La primera parada va ser a Puno (3.830m), un poble construït al costat del llac, amb gent agradable i molt tranquil·la. A Perú també celebraven el Carnaval, però d’una manera més civilitzada i per la carretera ens vam trobar, sense voler, enmig d’una desfilada festiva, en la que els peruans semblaven passar-s’ho d’allò més bé.

 El dia següent ja empreníem el camí cap a Cuzco (3.360m), no sense que el temps ens gastés una broma pesada i deixés blanc, després d’una calamarsada, tot el paisatge. Per sort, ens va enxampar en una benzinera i vam poder-nos refugiar. No hagués estat la primera vegada que ens enganxava pedra pel camí i la veritat és que no és molt agradable notar com els grans de gel reboten a sobre teu, quin mal!! Quan vam arribar a Cuzco, i després d’entrar miraculosament la moto a la recepció del hostel, vam anar a donar un volt per quedar completament meravellats amb la ciutat. Passejar per l’antiga capital quechua és com donar un salt en el temps, i a cada carrer s’hi poden trobar edificis històrics, murs incaics, cases colonials… però ben pocs indicis dels inques, ja que els espanyols ho van arrasar tot.

 Des de Cuzco vam dirigir-nos cap a Ollantaytambo, que es troba en el punt final de la carretera que recorre el Valle Sagrado. El poble és considerat com un poblat inca vivent, ja que s’assenta sobre una ancestral ciutadella quechua, de la que se n’ha respectat la seva distribució urbanística, amb carrers de pedres, carrerons estrets, una imponent fortalesa i altres runes arqueològiques inques a la perifèria.

 El nostre destí principal a Perú i un dels punts forts del viatge, era el Machu Picchu, així que vam optar per allotjar-nos a Ollantaytambo, on s’hi troba una de les parades de tren per anar fins a Aguas Calientes. A partir d’aquí només hi ha dues opcions per pujar fins a Machu Picchu, la primera és pagar un minibús que escala per un camí d’interminables corbes o l’altre és pujar a peu els gairebé 2.000 esglaons tallats en pedra que separen el poble de les runes inques. Tenint en compte que havíem agafar el tren a les 5 h del matí, i que quan vam arribar a Aguas Calientes estava plovent, vam optar per la primera opció, contractant l’única companyia autoritzada per fer aquest tram de recorregut i arribar el més aviat possible al nostre destí. Quan més aviat hi arribéssim menys guiris ens trobaríem.

 Per mala sort, anar a Machu Picchu en època de pluges vol dir que la probabilitat que plogui durant tot el dia és molt alta. I efectivament així va ser. Va ploure tot el dia i els núvols van fer acte de presència la major part de les hores que hi vam ser!! Per sort, en determinats moments van ser benevolents i vam poder fer fotos i gaudir de l’espectacle que la majoria de persones tenim present gràcies a les típiques fotos.

 

Machu Picchu està ubicat al final del camí de l’inca, envoltat de muntanyes i tenyit d’un verd oliva espectacular, és una joia arqueològica i arquitectònica de l’imperi inca. Diuen que és una obra d’enginyeria, i nosaltres voldríem afegir que és una obra de bogeria per la ubicació de la mateixa. De tot plegat, l’única cosa que ens fa llàstima és el negoci que s’ha muntat al voltant d’aquest indret tan màgic. És escandalós el preu que s’ha de pagar per arribar fins a les portes del Machu Picchu, sense que no hi hagi més alternatives, i més escandalós el preu de l’entrada per poder accedir al recinte. Un recinte sense cartells, mapes, explicacions… només unes tristes fletxes que t’indiquen per on has d’anar per no perdre’t. En un dels moments en que la pluja s’havia intensificat, vam optar per aixoplugar-nos a sota d’una teulada. Durant l’estona que vam estar allà van passar multitud de guies, que amb les seves explicacions captaven l’atenció de grups de guiris que els escoltaven atentament. El que no sabien els guiris era que l’explicació del guia del grup anterior no tenia res a veure amb el que els hi estaven explicant a ells, i que el grup posterior s’enduria una idea totalment diferent de la que s’emportaven ells. Cada guia era un món i cada explicació semblava haver sortit d’un conte de fades diferent. Fins i tot un dels guies va decidir que no mencionava res de la Roca Sagrada, mentre altres guies s’havien estat mitja hora explicant curiositats… Tot i que els guies es podrien posar d’acord amb el que expliquen, és cert que encara no hi ha cap teoria en clar.

 I no voldríem ser exagerats, però els penya-segats amb caiguda lliure fins a l’abisme és un dels motius de mort d’alguns turistes tots els anys. Tot i les nostres crítiques, és molt merescut el títol que té atorgat de patrimoni de la Humanitat. Si algú està interessat en fer un tour virtual pel Machu Picchu pot entrar a aquesta pàgina: http://www.mp360.com.

 Al voltant de tot aquest negoci, hi ha altres poblats inques, com el Mandor Pampa, descobert el 1986, que és el doble de gran que Machu Picchu i situat només a 5 km d’aquest i del qual ningú en fa menció enlloc i segueix sent desconegut. Potser no deu interessar.

 Vam baixar des de Machu Picchu fins a Aguas Calientes a peu, descendint, un a un i durant més d’una hora tots els esglaons del camí, i tot i que ens vam estar mullant durant tot el dia, tenim el record agradable d’aquest lloc, que no et deixa indiferent.

 Vam marxar d’Ollantaytambo meravellats pel que havíem vist per la zona, però abans d’arribar a la planícia de la costa del Pacífic, havíem de baixar de les muntanyes… El temps ens va respectar fins al migdia, però passades les quatre de la tarda la pluja es va fer constant, freda i molla, molt molla! La nit ens va enganxar, i anàvem per una carretera penjada sobre un riu… només veiem, de tant en tant, els reflectors i algun cartell que indicava que hi havia un gual, que amb la que estava caient anava ben ple d’aigua i pedres. Van ser uns 100 km de conducció a les palpentes. Però per fi vam arribar a Chalhuanca!

Ja només ens faltava superar alguns colls de més de 4.500m i baixar en picat cap el desert, cap a Nazca, on de cop i volta ens va sobrar tota la roba que portàvem. Situades entre Nasca i Palpa, les línies de Nazca són un gran enigma de la humanitat. Els “geoglifos” de Nazca estan traçats a la planura desèrtica que s’estén al nord de la ciutat i que és coneguda com la pampa del Ingenio. Hi ha centenars de figures, algunes de les quals són simples línies, i altres són figures, la majoria de les quals només es poden apreciar des de l’aire. Com que nosaltres no teníem ni ganes ni calers per agafar una de les avionetes que et passegen per sobre de la pampa on es troben els dibuixos, vam optar per anar a l’únic mirador que existeix, des del qual només es poden veure la figura de les mans i la de l’arbre. No és que no tinguéssim ganes de sobrevolar la misteriosa zona, més aviat ens vam desentendre de la idea quan la gent dels voltants ens va afirmar que les avionetes no eren massa fiables… però que no havíem de patir perquè per sort només volaven a 200 m del terra…

Hi ha diverses teories que expliquen el perquè d’aquests símbols. Algunes afirmen que és un calendari astronòmic construït en diverses etapes per diverses civilitzacions, altres diuen que respon a una concepció màgico-religiosa en homenatge als déus d’un poble remot, i la més extravagant de totes és la teoria d’un ufòleg que diu són arcaiques pistes d’aterratge utilitzades en el passat per naus extraterrestres i les figures senyalitzaven diferents rumbs… Naus extraterrestres?!?! Com es pot valorar científicament aquesta teoria i com les guies de viatge poden mencionar-la com una possible resposta a aquest enigma? (L’Albert, un amic nostre que és astrofísic, els hi deixaria molt clar…) El que sí que és cert és que el nostre GPS va començar a fer unes coses molt estranyes que no ens havia fet en tot el viatge…. La senyal dels satèl·lits apareixien intermitentment… Hi ha un video que ho demostra, però abans seríem del parer que l’Obama estava jugant amb l’interruptor dels satèl·lits que qualsevol altra explicació marciana.

I en un dia vam passar de la humitat a la sequedat, del fred a la calor asfixiant, de les pastures plenes d’alpaques a la pampa seca, de ports de 4.500m a les planures, de l’alta muntanya a les dunes del desert, i enmig d’aquest, l’oasi de Huacachina, just al costat de la ciutat d’Ica, destí ideal pels amants del sandboard i pels interessats en anar amb boggie per les dunes. L’autopista, en comptes salvar desnivells i muntanyes, com estem acostumats, escalava dunes gegantines que anaven a morir al mar, però quan començaves a creure que estaves al lloc més erm del món … et trobes amb una gran extensió de vinyes, sí sí! Vinyes! I és que de les vinyes d’Ica surt el 90% del raïm per produir el Pisco, element essencial per fer el Pisco Sour, un cocktel típic de Perú. I és que Perú és curiós fins i tot per la seva geografia tant diversa.

I vorejats de dunes i creuant diverses falles geològiques vam seguir camí d’Equador, fent una parada a la platja de Huanchaco, un poblet pesquer molt bonic a la vora de l’oceà Pacífic típic dels amants del surf i famós pels “caballitos de totora”, ancestrals barques de canya que encara utilitzen els pescadors de la zona.

Perú, gran, bonic país i bon destí per un viatge inoblidable.

Clica la foto per veure la presentació:

BUENOS AIRES, LA CIUTAT DEL TANGO I MOLT MÉS

Setmanes esperant la moto a la ciutat dels porteños ens permetre conèixer-la bé.  Buenos Aires és la ciutat del tango, el subte, el colectivo, les milaneses, el biffe, museus, galeries d’art i les primeres de moltes empanades. Ciutat en part bohèmia en part moderna, en part cuidada i en part deixada, que té port però no mar i que no deixa indiferent a ningú.

La primera setmana de gener tornàvem a esperar una visita ben especial, els pares del Cesc, amb qui havíem de recórrer les carreteres d’Argentina fins arribar a Ushuaia i fer part de la ruta 40.  Entre paperassa i paperassa i que el vaixell no acabava d’arribar, vam anar fins a l’aeroport a buscar-los.  Era el dia 5 de gener, i com a data assenyalada van arribar amb regal de reis: la Berta!  La germana del Cesc! Sorpresa, sorpresa!

Amb ells vam recórrer Buenos Aires de dalt a baix.  Hi ha moltes coses a destacar, com la Plaza de Mayo, en ple Microcentro, la més vella de Buenos Aires. Rodejada per edificis històrics i governamentals: el Cabildo, la Catedral, la Casa Rosada (seu del govern nacional), el Palau del Govern de Buenos Aires, bancs i ministeris.  Ha estat escenari de grans manifestacions socials i a partir de 1977, el lloc de reunió de les Madres de la Plaza de Mayo, que reclamen l’aparició dels seus fills segrestats per la dictadura militar.  Prop d’aquesta zona hi ha Puerto Madero, un dels barris més moderns i on s’hi troba el “Puente de la mujer”

San Telmo és un barri amb molta personalitat, i cada dia, a la plaça Dorrengo, parelles que ballen tango s’exhibeixen entre els turistes.  A pocs xamfràs d’aquí una figura de la Mafalda, resta asseguda en un banc esperant que una cua de gent acabi de fer-se fotos amb ella, com a homenatge a en Quino, nascut a la casa de la cantonada.  Ens encantaria saber què en pensaria la Mafalda dels milers de fotos que li deuen fer cada dia.  Mercat d’antiquaris, carrers de llambordes, cases baixes, carrers estrets i fires al carrer donen un encant especial al barri.

Cementiri de la Recoleta, el primer cementiri públic de la ciutat, creat el 1822 i ubicat aleshores als afores de la ciutat, i actualment es troba en un dels barris més cuidats i cèntrics.  És el cementiri més aristocràtic on hi ha enterrats presidents, científics, polítics, militars, artistes i celebritats.  Aixecat al costat de l’església del Pilar i ocupa el que abans n’havien estat els jardins.  S’hi troben les restes de personatge polítics importants com Rosas i Quiroga; presidents com Sarmiento, Mitre, Yrigoyen; escriptors com José Hernández, Bioy Casares…; guanyadors de premis Nobel, Federico Leloir (química) i Saavedra Lamas (de la pau).  Moltes de les voltes i mausoleus són d’arquitectes importants i estan adornades amb escultures.  Més de 90 voltes han estat declarades Monument Històric Nacional.  La tomba més vistada, la de l’Eva Peron, on cada dia es fan llargues cues de gent que vol fotografiar-s’hi.

El carrer “Caminito”, situat al barri de La Boca és un dels passeigs preferits per turistes i porteños.  Rodejada per les cases típiques amb parets de xapa pintada de diferents colors que les han fet famoses arreu del món. Al passeig s’hi poden trobar obres d’artistes i l’any 1959 el Caminito va ser inaugurat oficialment com a museu a cel obert.  El barri de la Boca també és la seu de l’equip del Boca Juniors, i aquí el futbol és molt més que una passió i Diego Armando Maradona, el seu profeta.

I moltes altres coses a destacar de la ciutat: el barri de Retiro, Palermo, l’Obelisco, teatres, museus d’art, centres culturals, cafès, edificis històrics, espectacles de tango, passejadors de gossos, mate… un munt d’entreteniments per fer de Buenos Aires una ciutat interessant.

L’estada del Nolo, la Teresa i la Berta va finalitzar després de quatre dies d’estar per la capital, i ells van anar cap al sud i nosaltres no teníem més remei que esperar la moto, que tot i que el vaixell havia arribat el dia 8 encara no podíem treure-la del dipòsit fiscal.  Per a nosaltres el transport marítim ha estat un autèntic malson.  35 dies havia de tardar el vaixell des de Kuala Lumpur fins a Buenos Aires i finalment en van ser 90.  Aseantex, l’empresa de Kuala Lumpur que va embarcar la nostra moto, amb el seu “General manager” Mohamed Assir, uns autèntics impresentables. L’amic del Mohamed a a Buenos Aires, el sr. Ávila, un suposat “despachante de aduanas” un autèntic lladre que ens volia cobrar 500 dòlars per una feina que vam acabar fent nosaltres mateixos i Newtral, l’empresa naviliera, uns mentiders que ens van enganyar reiteradament sobre la data d’arribada del vaixell.  Finalment, va arribar l’esperat dia per treure la moto, el divendres 13… però el dijous a última hora ens comuniquen que no podrà ser i que ens haurem d’esperar fins dilluns…   Tràmits al dipòsit fiscal, tràmits d’aduanes, Emba, naviliera, desconsolidació, verificació, trucades, visites als despatxos…  ja no ens agafaven el telèfon… tothom estava indignat per la nostra pressió… però volíem la moto i no ens podíem permetre el luxe de perdre tres dies més.  No hi teníem res a perdre, així que amb la nostra insistència i amb l’ajuda de la Sandra de Dakar Motos, vam aconseguir que es tanqués l’expedient del contenidor i de la caixa el divendres a mig matí i així poder recuperar-la a la tarda.  No va ser gens fàcil…  Si algú vol enviar algun vehicle per viatjar cap a Buenos Aires, no dubteu en contactar amb Dakar Motos (www.dakarmotos.com), tenen molta experiència important i exportant vehicles, a més a més tenen taller i allotjament.

I després de tot això, el mateix divendres fèiem canvi d’oli, filtres… i ens esperaven 2.600 km en quatre dies per retrobar-nos amb la família a El Calafate.  Tornàvem a estar en ruta!!! I tornàvem a ser 6!!

Clica la foto per veure la presentació:

JAVA I BALI

La república insular d’Indonèsia és un arxipèlag format per unes 17.000 illes, 6.000 de les quals no estan habidades, disseminades pel mar de la Xina, el mar de Célebes i els oceans Pacífic i Índic i està creuat per l’Equador. El viatger que opta per visitar el país es pot passar setmanes i setmanes visitant i visitant illes que no tenen res a veure les unes amb les altres. Com que el nostre temps era limitat, vam optar per visitar les de Java i Bali.

 Amb un cop d’avió volàvem de la ultrammoderna Singapur a Jakarta, la capital del país amb uns 9 milions d’habitants, descompactada i bruta. Ens hi vam passar el temps just per agafar un tren nocturn cap a Jogyakarta. Teníem un bon record del tren que ens va portar des de Kuala Lumpur a Singapur, però aquest va ser una autèntica tortura i no només física. Els seients eren durs i rectes com pals, però els que van fer del trajecte un viatge incòmode va ser el reguitzell de persones que pujava a cada parada oferint de tot, a crit de gitana. Digne de mercat de Sta Coloma de Gramané. Que si cafè, begudes, sopa, plàtan sec, mangos, diaris, ratlladors, trastos per fer massatges al cap, carregadors de mòbil, encenedors gegants, galetes de colors, pals lluminosos, llanternes, ulleres de sol, draps de cuina i mocadors, bistec amb patates, ous durs de color blau … Tot el necessari per un viatge de plaer. Per anunciar l’arribada va pujar un home-dona: pastanyes postisses, guitarreta en mà i rebentant-se les cordes vocals, per llevar els pocs passatgers que s’havien inflat de tranquimazins i encara dormien.

 Després de nou hores de viatge i cap hora de son, vam agafar un autobús que ens va deixar a Borobudur, on s’hi troba un dels temples budistes més impressionants d’Àsia. Sota un sol de justícia, i obligats a vestir-nos amb un sari (mena de faldilla) per anar més abrigadets, vam visitar tot el temple. Molt bonic i interessant, però són agosarats els que ho comparen amb els temples d’Angkor. El temple va ser dissenyat com a una visió budista del cosmos, formant una espiral que simbolitza el camí fins al nirvana i construit amb més de dos milions de pedres. Vist des de l’aire representa un mandala tridimensional amb una estupa principal al centre.

Per baixar fins a Bali teníem la idea d’agafar un autobús i un altre tren, total 21h de magnífic transport. però finalment, vam optar per no perdre el temps i volar fins a Bali. Amb la intenció de relaxar-nos una mica ens els nostres últims dies pel sud-est asiàtic.

 Temples, ofrenes, surf, platja, camps d’arròs, volcans, trekkings, sol, snorkel, submarinisme, discoteques, bars, restaurants, palmeres, resorts, spa, turisme. Bali és una illa per als gustos de tothom. Vam arribar-hi directament des de Jogyakarta. La primera impressió quan vam arribar a Kuta va ser de voler sortir corrents. Mare meva!!! Platja, surf, bars, restaurants, taxi, llums de colors, hotels de luxe…. Collonut per a qui li agradi aquest ambient, però nosaltres vam llogar una moto i vam decidir recórrer una part de l’illa que no tenia res a veure amb això.

 

L’activitat volcànica de l’illa ha fet que moltes de les platges de Bali siguin de sorra negra. A la costa est les pedres i la sorra negra fan que les platges no siguin massa agradables, però són perfectes per practicar el submarinisme o l’snorkel. Vam arribar a Tulamben i vam optar per l’snorkel. El tub, les ulleres, les aletes i amb un obrir i tancar d’ulls estàvem nedant dins un aquari gegant amb vaixell enfonsat inclòs. Uaaaaauuuu. Mira, mira!!! Allà hi ha peixos de color blau! I de ratlles taronges i blanques i grocs i estrelles de mar i un de gegant i un submarinista i dos i tres i quatre i cinquanta…!! Tot i així, la quantitat de gent que hi havia a dins de l’aigua no trencava la màgia del moment. I de cop i volta estàvem flotant sobre un vaixell, el Liberty, un vaixell de càrrega estatunidenc que va naufragar per culpa del bombardeig d’un submarí japonès, i resta enfonsat a 25 m de la costa, forrat de corall i atracció de peixos de tots colors i mides i també pels amants de l’aigua enfundats en un neoprè, ampolla a l’esquena i aletes de colors. Magnífic, brutal, espectacular. Quines coses que té el mar. I allà vam passar hores i hores. Bocabadats, embadalits, estupefactes, alucinats i arrugats.

 Vam anar pujant cap a la costa nord, paradeta a Lovina per no sucarrar la pobre motoreta. I després cap a Batur, on hi ha accés a una caldera volcànica. La majoria de muntanyes de l’interior de Bali són volcans, alguns dels quals encara són actius i vam arribar-nos fins a Gunung Agung, L’espectacualr caldera volcànica on a la part nord s’hi troba el con volcànic Gunung Batur, i les aigües del llac Danau Batur i altres cràters. En aquesta zona les temperatures baixen considerablement comparat amb les de la costa.

Per poder gaudir de les vistes i de la sortida del sol, ens vam llevar a les 4 del matí per enfilar la moto fins la útlima pista que ens havia de portar al Gunung Batur (1.717m), i vam seguir caminant una horeta fins arribar al cim. Pel camí no vam trobar absolutament a ningú, però un cop vam arribar a dalt, estava ple de turistes amb els seus guies que havien pujat per una altra via. Les vistes cap a la base de la caldera volcànica eren espectculars i les fumeroles que surten del fons de la terra per les escletxes del volcà fan esglaiar. Des del cim es pot apreciar tota el desert de roques volcàniques que es troben a la base del volcà i que ocupen quilòmetres al voltant del seu perímetre i que són fruit de l’erupció de l’any 1994 i d’altres d’anys anteriors. Després de la zona volcànica, vam dirigirn-nos cap a Ubud.

 Al centre de l’illa, la zona d’Ubud rep milers i milers de turistes atrets pels nombrosos temples que hi ha, les botigues d’artesania feta amb fusta i pedra, galeries d’art i grans extensions de camps d’arròs i palmeres amb cocos. Tot i que la zona és molt turística, l’ambient és molt relaxat i tranquil. El centre d’Ubud i tots els poblets del voltant estan plens de botiguetes una a tocar de l’altra, esperant que els turistes es fixin amb algun article per emportar-se cap a casa. El temple més impressionant per visitar als voltants d’Ubud és el Gunung Kawi, el més gran i més antic de Bali. Per entrar et fan posar un sari o sarong i un cartell prohibeix l’entrada a dones que tinguin la menstruació…

 Havíem de passar l’última nit a Kuta, però just abans d’entrar al caos vam decidir fer una paradeta al Dunkin Donuts. Per entrar-hi havíem de girar a mà esquerre, nosaltres estàvem a la dreta de 3 carrils i amb el semàfor vermell, mentre per girar a l’esquerre era verd. Vam fer una petita pirula, però davant d’una garita amb dos polis… burros!!!! Ens van parar, tot i que la Raquel pensava que eren els aparcacotxes. El poli malo cantava la canya al Cesc, que allò era una infracció perquè estava vermell… que havíem d’anar a pagar 500.000 R (50 €) a la central. El Cesc argumentava que no era tant greu, que ja sabia que era la seva feina, que segur que ho podíem arreglar… finalment ho va deixar amb 250.000 R a la seva butxaca. Al Cesc no li semblava bé i és va inventar que ja marxàven i no tenien diners, que li feia mal d’esquena i buscaven un descans, que prenien alguna cosa i marxaven… Multa final: dos sucs de taronja del Dunkin Donuts ben fresquets!!! Aquest país és fantàstic i els polis molt comprensius… no volem ni pensar que passarà el dia que ens parin els mossos…

 Un passeig fins a l’aeroport ens acostava un pas més al país dels cangurs, on ens havíem de retrobar amb la Maria i el Joan!

Clica la foto per veure la presentació:

ELS URALS, RÚSSIA

 Després de fer la regió del Volga, i una mica cansats de tanta planícia russa ens vam dirigir cap a creuar els Urals amb certa alegria. Els Urals són una serralada que discorre de nord a sud de la Rússia occidental i les seves muntanyes s’estenen al llarg d’uns 2.500 km, des de les estepes kazakhes, vora la frontera septentrional del Kazakhstan, fins a la costa de l’àrtic.

 Passat Samara paràvem a dormir en un hotel de carretera, on la mestressa semblava haver caigut en una marmita de cafeïna pura de ben petita. Era un “torbellino” rus! Sortíem de la dutxa i ja ens esperava perquè canviéssim la moto de lloc. Va insistir tant que el Cesc va sortir amb pantalons curts, les botes sense cordar i una russa lloca al darrera que gesticulava com si li donessin corda. L’endemà ens llevàvem al sentir arribar una moto, vehicle poc freqüent. Eren una parella de Yekaterinburg que havien baixat fins a Ucraïna i tornat a pujar en deu dies…. bojos!!

 Els deixàvem marxar i ben tapats tiràvem cap als Urals. El fred es feia notar i els antics camions russos feien llargues caravanes a les pujades i cremaven frens a les baixades (una delícia…) El paisatge anava canviant, però quan vam arribar al coll els espessos boscos de pins i els ja tenebrosos llacs desaparixien darrera de les boires, que ens van calar els ossos obligant-nos a parar per escalfar-nos una mica.

 Com que el dia no s’acabava d’obrir vam decidir anar cap a Ufá, ciutat moderneta, endreçada i on sembla que hagin apostat per tenir una ciutat bonica, no com les seves companyes del sud. Per aquesta zona es troba la naturalesa de les fronteres entre Europa i Àsia, que és més una qüestió sociopolítica que geogràfica. Molts geòlegs i geògrafs sostenen que Europa i Àsia comparteixen moltes característiques geogràfiques comuns i que formen part d’un únic continent, Euràsia, en termes geològics. Encara que Europa és considerada una entitat geogràfica, ho és com una super-península de l’Àsia contintental. La frontera oriental d’Europa ha anat variant des de l’antiguitat.

 Seguint per la carretera, de cara a buscar hotel, vam veure dues motos carregades a l’altre voral. Les ganes de conèixer altres viatgers ens van fer fer mitja volta. Eren el Cristopher i el Hanz, un polac i un alemany que anaven cap al Llac Baikal. L’un amb una Africa Twin amb un tub d’escapament d’una Sanglas i amb unes maletes handmade i l’altre, com no podia ser d’una altra manera, amb una BMW GS650. Així, com si fos un acudit, un polac, un alemany i dos catalans aterràvem en un hotelucho, on l’última escombrada la van fer abans de la guerra. I allà vam estar sopant, fent unes cerveses i explicant-nos batalletes. Per cert, van considerar fèrmament que havíem d’estalviar perquè ens queda molt viatge per endavant, i ens van convidar a sopar. El Cristopher feia 1,90 cm, així que qualsevol li portava la contrària… El millor d’aquesta parella era veure’ls conduir en equip: per avançar les caravanes de camions, el Cristopher anava davant, es posava a avançar dret i el Hanz, darrera, ben enganxat, confiant cegament amb el seu company. Així feien uns 700 km diaris, una animalada tractant-se de carreteres russes.

 Passats un parell de dies arribàvem a Txeliàbinsk, per on passa el cèlebre ferrocarril transiberià i per on vam estar passejant. Sortint de la ciutat vam dirigir-nos cap a Troitsk, just a la frontera amb Kazakhstan i on passàvem la última nit de Rússia dins d’un vagó de tren disfressat d’hotel. I on vam comparir l’estona de sopar amb uns camioners de Kazakhstan que, a part de dir-nos que estàvem bojos, ens van donar bones sensacions sobre el país on entraríem l’endemà.

Clica la foto per veure la presentació: