Category Archives: Asia

JAVA I BALI

La república insular d’Indonèsia és un arxipèlag format per unes 17.000 illes, 6.000 de les quals no estan habidades, disseminades pel mar de la Xina, el mar de Célebes i els oceans Pacífic i Índic i està creuat per l’Equador. El viatger que opta per visitar el país es pot passar setmanes i setmanes visitant i visitant illes que no tenen res a veure les unes amb les altres. Com que el nostre temps era limitat, vam optar per visitar les de Java i Bali.

 Amb un cop d’avió volàvem de la ultrammoderna Singapur a Jakarta, la capital del país amb uns 9 milions d’habitants, descompactada i bruta. Ens hi vam passar el temps just per agafar un tren nocturn cap a Jogyakarta. Teníem un bon record del tren que ens va portar des de Kuala Lumpur a Singapur, però aquest va ser una autèntica tortura i no només física. Els seients eren durs i rectes com pals, però els que van fer del trajecte un viatge incòmode va ser el reguitzell de persones que pujava a cada parada oferint de tot, a crit de gitana. Digne de mercat de Sta Coloma de Gramané. Que si cafè, begudes, sopa, plàtan sec, mangos, diaris, ratlladors, trastos per fer massatges al cap, carregadors de mòbil, encenedors gegants, galetes de colors, pals lluminosos, llanternes, ulleres de sol, draps de cuina i mocadors, bistec amb patates, ous durs de color blau … Tot el necessari per un viatge de plaer. Per anunciar l’arribada va pujar un home-dona: pastanyes postisses, guitarreta en mà i rebentant-se les cordes vocals, per llevar els pocs passatgers que s’havien inflat de tranquimazins i encara dormien.

 Després de nou hores de viatge i cap hora de son, vam agafar un autobús que ens va deixar a Borobudur, on s’hi troba un dels temples budistes més impressionants d’Àsia. Sota un sol de justícia, i obligats a vestir-nos amb un sari (mena de faldilla) per anar més abrigadets, vam visitar tot el temple. Molt bonic i interessant, però són agosarats els que ho comparen amb els temples d’Angkor. El temple va ser dissenyat com a una visió budista del cosmos, formant una espiral que simbolitza el camí fins al nirvana i construit amb més de dos milions de pedres. Vist des de l’aire representa un mandala tridimensional amb una estupa principal al centre.

Per baixar fins a Bali teníem la idea d’agafar un autobús i un altre tren, total 21h de magnífic transport. però finalment, vam optar per no perdre el temps i volar fins a Bali. Amb la intenció de relaxar-nos una mica ens els nostres últims dies pel sud-est asiàtic.

 Temples, ofrenes, surf, platja, camps d’arròs, volcans, trekkings, sol, snorkel, submarinisme, discoteques, bars, restaurants, palmeres, resorts, spa, turisme. Bali és una illa per als gustos de tothom. Vam arribar-hi directament des de Jogyakarta. La primera impressió quan vam arribar a Kuta va ser de voler sortir corrents. Mare meva!!! Platja, surf, bars, restaurants, taxi, llums de colors, hotels de luxe…. Collonut per a qui li agradi aquest ambient, però nosaltres vam llogar una moto i vam decidir recórrer una part de l’illa que no tenia res a veure amb això.

 

L’activitat volcànica de l’illa ha fet que moltes de les platges de Bali siguin de sorra negra. A la costa est les pedres i la sorra negra fan que les platges no siguin massa agradables, però són perfectes per practicar el submarinisme o l’snorkel. Vam arribar a Tulamben i vam optar per l’snorkel. El tub, les ulleres, les aletes i amb un obrir i tancar d’ulls estàvem nedant dins un aquari gegant amb vaixell enfonsat inclòs. Uaaaaauuuu. Mira, mira!!! Allà hi ha peixos de color blau! I de ratlles taronges i blanques i grocs i estrelles de mar i un de gegant i un submarinista i dos i tres i quatre i cinquanta…!! Tot i així, la quantitat de gent que hi havia a dins de l’aigua no trencava la màgia del moment. I de cop i volta estàvem flotant sobre un vaixell, el Liberty, un vaixell de càrrega estatunidenc que va naufragar per culpa del bombardeig d’un submarí japonès, i resta enfonsat a 25 m de la costa, forrat de corall i atracció de peixos de tots colors i mides i també pels amants de l’aigua enfundats en un neoprè, ampolla a l’esquena i aletes de colors. Magnífic, brutal, espectacular. Quines coses que té el mar. I allà vam passar hores i hores. Bocabadats, embadalits, estupefactes, alucinats i arrugats.

 Vam anar pujant cap a la costa nord, paradeta a Lovina per no sucarrar la pobre motoreta. I després cap a Batur, on hi ha accés a una caldera volcànica. La majoria de muntanyes de l’interior de Bali són volcans, alguns dels quals encara són actius i vam arribar-nos fins a Gunung Agung, L’espectacualr caldera volcànica on a la part nord s’hi troba el con volcànic Gunung Batur, i les aigües del llac Danau Batur i altres cràters. En aquesta zona les temperatures baixen considerablement comparat amb les de la costa.

Per poder gaudir de les vistes i de la sortida del sol, ens vam llevar a les 4 del matí per enfilar la moto fins la útlima pista que ens havia de portar al Gunung Batur (1.717m), i vam seguir caminant una horeta fins arribar al cim. Pel camí no vam trobar absolutament a ningú, però un cop vam arribar a dalt, estava ple de turistes amb els seus guies que havien pujat per una altra via. Les vistes cap a la base de la caldera volcànica eren espectculars i les fumeroles que surten del fons de la terra per les escletxes del volcà fan esglaiar. Des del cim es pot apreciar tota el desert de roques volcàniques que es troben a la base del volcà i que ocupen quilòmetres al voltant del seu perímetre i que són fruit de l’erupció de l’any 1994 i d’altres d’anys anteriors. Després de la zona volcànica, vam dirigirn-nos cap a Ubud.

 Al centre de l’illa, la zona d’Ubud rep milers i milers de turistes atrets pels nombrosos temples que hi ha, les botigues d’artesania feta amb fusta i pedra, galeries d’art i grans extensions de camps d’arròs i palmeres amb cocos. Tot i que la zona és molt turística, l’ambient és molt relaxat i tranquil. El centre d’Ubud i tots els poblets del voltant estan plens de botiguetes una a tocar de l’altra, esperant que els turistes es fixin amb algun article per emportar-se cap a casa. El temple més impressionant per visitar als voltants d’Ubud és el Gunung Kawi, el més gran i més antic de Bali. Per entrar et fan posar un sari o sarong i un cartell prohibeix l’entrada a dones que tinguin la menstruació…

 Havíem de passar l’última nit a Kuta, però just abans d’entrar al caos vam decidir fer una paradeta al Dunkin Donuts. Per entrar-hi havíem de girar a mà esquerre, nosaltres estàvem a la dreta de 3 carrils i amb el semàfor vermell, mentre per girar a l’esquerre era verd. Vam fer una petita pirula, però davant d’una garita amb dos polis… burros!!!! Ens van parar, tot i que la Raquel pensava que eren els aparcacotxes. El poli malo cantava la canya al Cesc, que allò era una infracció perquè estava vermell… que havíem d’anar a pagar 500.000 R (50 €) a la central. El Cesc argumentava que no era tant greu, que ja sabia que era la seva feina, que segur que ho podíem arreglar… finalment ho va deixar amb 250.000 R a la seva butxaca. Al Cesc no li semblava bé i és va inventar que ja marxàven i no tenien diners, que li feia mal d’esquena i buscaven un descans, que prenien alguna cosa i marxaven… Multa final: dos sucs de taronja del Dunkin Donuts ben fresquets!!! Aquest país és fantàstic i els polis molt comprensius… no volem ni pensar que passarà el dia que ens parin els mossos…

 Un passeig fins a l’aeroport ens acostava un pas més al país dels cangurs, on ens havíem de retrobar amb la Maria i el Joan!

Clica la foto per veure la presentació:

Anuncis

MALÀSIA I SINGAPUR

Vam entrar a Malàsia sense massa complicacions, i conduint entre prats. A Malàsia les motos sí que hi són benvingudes: hi ha cartells que indiquen refugis per les motos en cas de pluja, passadissos laberíntics per esquivar els peatges i més carrils especials per evitar el trànsit de les ciutats. Senyor Trias: a veure si ens ho mirem, ja que Barcelona és de les ciutats d’Europa amb més motos…

 Vam baixar fins a Penang, una illa tropical situada al nord-oest de la península de Malàsia. Va ser el nostre primer destí al país. És una veritable illa multicultural amb influència xinesa, malaia, índia i europea. Al contrari que a la resta del país, a Penang la major part dels habitants són xinesos. Les platges són molt boniques però massa turístiques pel nostre gust: lloguer de motos aquàtiques, parapent a la platja i activitat de tot tipus. A malàsia un 90% de la població és musulmana, per tant es veuen burques i vels per tot arreu… no ens ho crèiem quan veiem una dona amb burca penjant d’un parapent o de paquet en una moto d’aigua. Després d’alguns dies, vam tornar a creuar el sisè pont més llarg del món, que medeix 13,5 km i uneix l’illa amb la península malaia i vam seguir cap a la zona de Cameron highlands.

De la platja a la muntanya, de la calor a la fresca, d’hotels i resorts a camps i natura, però sense perdre de vista als turistes, ja que Cameron highlands és una zona molt visitada per la gent que viatja a aquest país. La zona està plena de camps de verdura i fruita, i és on es produeixen més flors, te i maduixes de tot el país. Extensions i extensions de plantacions de te, que fan que els turons semblin tapissats, i a més, és el punt més alt de Malàsia on s’hi pot arribar amb cotxe. També vam aprofitar per visitar una fàbrica de te, de les diverses que hi ha per la zona i arribar-nos fins als boscos on es va gravar la pel·lícula Avatar.

 I creuant el país d’oest a est vam arribar a Terengganu, just a la costa oriental. La veritat és que la zona no és espectacular, però hi havia un esdeveniment que ens va cridar l’atenció: el Sultan Mizan Cup, un raid internacional de cavalls. El dia anterior a la competició, el rei de Malàsia, Yang DiPertuan Agong Tuankku Mizan Zainal Abidin (qui sap qui el va parir?), que també és aficionat als raids, ens va convidar al sopar inauguració del raid (no en persona eh…). El dia següent, una setantena de cavalls van sortir a fer els 120 km de que consta la prova, amb la peculiaritat que comença a les 5 h de la tarda i la major part del recorregut es fa de nit.

 Després de veure el raid, i una parada a les precioses platges de Cherating, vam anar cap a la capital de Malàsia, Kuala Lumpur. En aquesta ciutat ens feia il·lusió, bàsicament, tres coses. La primera, visitar les Torres Petronas, que fins fa poc eren les més altes del món, la segona, visitar les Batu Caves, i la tercera, anar a veure el Robert, el català que fa uns anys es va aventurar a muntar el Pinchos Tapas Bar (www.pinchos.com.my) un restaurant de menjar hispano-català en aquesta ciutat i que potser algú de vosaltres el recordareu per veure’l a “Españoles en el mundo”. No vam tenir sort pel primer dels nostres objectius, ja que les Petronas estaven tancades per obres fins al desembre…. La segona, la visita a les Batu Caves, unes coves transformades en un temple hinduista, va ser interessant. I la tercera, no ens l’haguéssim deixat perdre per res del món!!! Xoricet, croquetes, mandonguilles, pa amb tomàquet…. mmm, que bo, i quines ganes teníem de provar bon menjar i de la nostra terra! El restaurant molt acollidor, el Robert un lleidetà molt simpàtic i el menjar, boníssim… Si aneu per aquesta zona del sud-est asiàtic, no dubteu en fer-li una visita.

 

A Kuala Lumpur havíem d’acomiadar-nos de la nostra companya inseparable, la moto. A través d’un contacte que teníem la vam facturar cap a Buenos Aires. Li espera un llarg viatge de dos mesos! Bon viatge petita! Tot i que ets una màquina, t’estimem moolt!!

 D’ara en endavant ens toca fer el motxillero, és molt dur, molt. Quin pal anar a pota a buscar llit, viatjar amb autobús, tren… amics motxillistes sou bojos o què? Vam agafar un tren nocturn fins a Singapur, després de 7h de son profunda en unes còmodes lliteres, havíem canviat de país! Un país que és a la vegada: país, illa i ciutat! Singapur és una ciutat molt cara, un nivell Europeu emergeix enmig del sud-est asiàtic, però ja qui érem li vam fer un cop d’ull amb un dia. Vam començar per Orchard, un barri que pots a creuar passant només per centres comercials, sense trepitjar els carrers. No penseu que són bazars xinos… Ermenegildo Zegna, Louis Vuitton, Guess, Chanel… Després, a cop de metro futurista, anem a Raffles Place, impressionant selva de gratacels, riu, ponts centenaris i un parell d’escultures, una del Botero i l’altra del Dalí. Vam baixar sota un sol de justícia cap a la badia, on hi ha el teatre i l’edifici on hi tenia el restaurant el Santi Santamaria. Entre tanta pijada aconseguim una bona amanida, sembla una tonteria però ho trobàvem a faltar. Per anar acabant vam caminar per Little Índia, aprofitant per fer un masala tea i acabem a Xina Town, on ens hi allotgem.

 

Tanquem aquest post començant una nova etapa. Deixem a la nostra estimada, i ens calcem dues motxilles. Han estat 5 mesos sensacionals, els tres hem passat grans moments. Podeu pensar que ens hem trastocat, però l’acabes valorant com si fos una semi-persona, la mimes tot el que pots perquè saps que ella et portarà a bon port sense queixar-se i de bona gana!

 Clica la foto per veure la presentació:

LES PLATGES DE TAILÀNDIA

 Aquesta vegada, per entrar al país no vam trobar una frontera enmig de la selva, sinó una d’inmensa amb cues i crits, i gent, i polis, i carros i casinos en zona franca. Tot i que a la banda camobodjana estaven dinant, o resant, o dormint, vam aconseguir un segell per poder soritr del país.

 Entrar de nou a Tailàndia suposava un repte, no sé si ho recordareu, però a Bangkok les motos no són benvingudes i per això vam haver de fer una volta de 375km per evitar les expressway o autopistes que creuen la ciutat. Sort del GPS!! Passàvem de la Tailàndia de la selva i dels parcs històrics, que havíem conegut un mes enrere, a la Talàndia de les mesquites, les platges i illes paradisíaques.

 

Van començar per la costa est i ens vam remullar a les platges del Pacífic. Aigua calenta, transparent i una pila de crancs que fan cau a la sorra, deixant al seu pas milers de boles de sorra blanca. En un intent d’evitar els monzons que apretàven per l’est vam anar cap a la costa oest. Llàstima que no som en Cordomí i no en tenim ni idea de meteorologia, i menys a 20.000km de casa, així que ens vam remullar i remullar.

 Tot i això, vam arribar a Phuket secs i amb ganes de veure aquelles illes fantàstiques que no paràvem de veure en cartells publicitaris. Una d’elles era la “Jamebond Island”, més coneguda pels amics com a James Bond, i és l’illa que sortia a la peli de Golden gun. Vam contractar un tour, amb sol assegurat, i a bord d’una llanxa ràpida. L’endemà al matí no plovia, sinó que el monzó queia a terra de forma estrepitosa, els carress estaven xops i el nostre calçat de pluja, xancles de dit, relliscaven un ou, tant que el Cesc va fer el primer espagat de la seva vida. Vam arribar a la llanxa. Per modèstia i poques ganes de rebre, vam esperar i ens vam quedar els últims. Doncs, hi havia tres russes de 100 kg cadascuna que tenien molt clar que havien de seure en una mena de sofà, des d’on es veia la proa i el mar. També hi havia uns quants flipats que volien anar davant, per allò de veure-ho tot millor. En fi, que quan la llanxa va engegar i es va posar a botar a sobre de les onades, els de les vistes van quedar xops i es van apilar a sota el toldo. Les russes, d’idees fixes, van seguir mirant endavant mentre el rimel se’ls hi corria fins a les orelles. A sota el toldo, 40 persones com sardines, quan l’aforament de la barca devia ser de 15.

 No parava de ploure, però vam veure les millors illes dels voltants:

  • Panyee island: convertida en restaurants flotants que esperen el desembarcament dels creuers. 
  • James Bond island o Jamebond: un pedrot curiós i bonic que ha quedat sol enmig d’aigües cristal·lines.
  • Hong island: la més espectacular. Vam baixar de la llanxa ràpida i un caiac ens va portar a fer una volta entre estalactites, atols i altres formacions rocoses increïbles de noms impronunciables. Vam passar per diverses coves només accessibles quan hi ha marea baixa.
  • Naka island: on et pots banyar en aigües cristalines i calentes mentre a fora, la resta de la gent portava impermeables i paraigües. Força surrealista.

 

De les promeses del tour podem dir que la llanxa era ràpida, perquè la pluja insistent va espatllar les vistes i el tour en general.

 Marxàvem cap a la província de Crabi i vam arribar a Ao Nang. Poble enfocat al turisme però relativament tranquil. En un carrer que brilla sobre els altres: Catalunya walking street. La província destaca per les seves illes i platges. Una mica “pan con pan”, però no per això deixa de ser bonic. Cap al tard, les platges d’Ao Nang s’omplen de gent amb ganivets, i no és un joc macabre multitudinari, sinó persones que busquen petxines que queden sota la sorra amb la baixada de la marea.

 Vam descartar l’illa de Ko Phi Phi per anar a Railay, una zona de parc natural que es troba en un cap a la costa de la província. No s’hi pot arribar per terra, i per accedir a les platges vam agafar un long boat que tenia feina per passar les onades, i acollonia a alguna dona local que s’aferrava al braç de la Raquel com si li anés la vida. La gent que anava als resorts de luxe carregaven els trolleys a la barca de fusta i per baixar se’ls havien de posar a sobre el cap i caminar amb l’aigua fins a la cintura fins arribar a la sorra de la platja. Ni molls, ni espigons, ni cap mena d’infraestructura. A l’arribar el sol brillava, la platja prometia i els caiacs de lloguer semblava que havien de flotar. En vam llogar un i com uns valents vam superar onades gegants i vam recórrer tota la costa del parc natural. No ens vam salvar d’alguna revolcada que altra. La costa és preciosa i va compensar de la mullena de l’speed boat. Tot i el temps que ens va fer, les platges i les illes són de postal.

 Vam sortir del país per una frontera secundària, d’aquelles que has de dir quin i on vols cada segell. És fantàstic. En vint minuts ets fora.

Clica la foto per veure la presentació:

UNA DE LES MERAVELLES DEL MÓN

Els temples d’Angkor, que actualment són patrimoni de la humanitat, es troben molt a prop de Siem Reap i ocupen una extensió de 200 km quadrats als afores de la ciutat. Aquesta gran atracció ha fet que la ciutat s’hagi convertit en un gran centre de serveis dedicat als visitants: massatges de peus a dins de peixeres, hotels i resorts de luxe, restaurants, lloguers, wifi arreu, pizzeries, llums de colors, botigues d’accessoris amb pell de cocodril, tuk-tuks, cursos de cuina, agències que ofereixen tours i qualsevol altra cosa que pugui satisfer les necessitats o curiositats del viatger.

Angkor és la regió que va allotjar les diferents capitals de l’imperi Khmer, durant la seva època d’esplendor entre els s. IX i XV. Les construccions van estar durant molt temps amagades enmig de la selva cambodjana, fins que al 1860, un explorador francès, Henry Mouhot, les va donar a conèixer i se li atribueix popularment el mèrit d’haver-les descobert. El centenar de temples són l’esquelet polític, social i religiós de l’imperi que s’extenia des de Myanmar i Vietnam.

Per arribar als temples cal fer uns quants quilòmetres per carretera, i un cop a dins del recinte les diferents estructures arqueològiques estan molt allunyades entre sí. La majoria de visitants lloguen un tuk-tuk amb conductor que també fa de guia, menys els xinesos, que van amb autobús amb aire condicionat, i nosaltres, que vam llogar unes bicicletes… per fer quilòmetres i quilòmetres de camins pavimentats entre temple i temple.

Els temples són una barreja entre creativitat i espiritualitat, i tot i que n’hi ha un centenar, nosaltres vam optar per visitar els més coneguts i espectaculars, i fins i tot, vam haver de mullar-nos gairebé fins a la cintura per poder-ne veure algun.

Pels més interessats en el tema, us fem una mínima descripció de cadascun:

ANGKOR WAT. També anomenat mare de tots els temples, Angkor Wat és l’edifici religiós més gran del món i va ser creat entre els segles IX i XIII. Rodejat per una fossa i és una representació piramidal del mont Meru. Construit per Suryavarman II (1112-1152), en honor a Visnu, el seu déu patró perquè fos el seu temple funerari.

ANGKOR THOM. Ciutat fortificada amb cinc portes monumentals: est, sud, oest, nord i porta de la victòria. A sobre de cadascuna, quatre rostres del Buda de la compassió o Avalokiteshvara. Construit per Jayavarman VII (1181-1219).

Monuments que s’hi troben:

– Bayon: 216 rostres de Avalokiteshvara. Els 1.200m de relleus incorporen 11.000 figures. Les talles de la muralla exterior del primer nivell representen escenes de la vida de Cambodja del s. XII, amb baralles de galls i competicions de boxa.

– Baphuon: alguns l’han anomenat el trencaclosques més gran del món. També és una representació piramidal del mont Meru.

– Terrassa dels elefants: escales amb elefants de tres caps i elefants a l’escala central. La terrassa es recolza sobre braços d’unes figures de garuda (éssers mítics meitat home meitat ocell) i altres amb cap de lleó. A la terrassa s’hi aixecaven pavellons de fusta. Es feien servir com a tribuna gegant per cerimònies públiques i desfilades, i també com a saló d’audiències del rei.

– Terrassa del rei leprós: plataforma tallada de 6m d’alçada on s’hi aixeca una estàtua misteriosa. Es creu que corresponia a Yama, déu de la mort, i que aquest lloc es feia servir com a crematori reial. Els murs estan decorats amb talles de ballarines o ninfes celestials i figures d’aspecte maligne que es troben darrera del mur frontal.

TA KEO. Construida per Javayarman V (968-1001). Enorme piràmide de més de 50 m d’alçada, però mai es va acabar de completar. Les inscripcions suggereixen que hi va caure un llamp durant la construcció i fou abandonada. Altres han suggerit que la mort del rei va ser les causes de l’abandonament. Les escales són molt dretes, i els que pateixen vertigen han de limitar la visita a l’escala est.

TA PROHM. Un dels més grans i populars edificis d’Angkor és el temple budista mahayana del s. XII. Algunes de les parts del qual estan sent engullides per la natura. Per dins el temple és un laberint d’estrets passadissos i deslluides talles de pedra. Les arrels van estrangulant les talles de pedra. El temple va servir com a escenari per rodar pel·lícules com Tomb Raider o Dos hermanos.

PREAH KHAN o espasa sagrada. En el seu temps albergava més de 1.000 professors i potser va ser una universitat budista. Laberint de passadissos abovedats amb talles i obres de pedra cobertes de líquens. El passadís sud és una maranya d’enredaderes i pedra, i a prop de l’entrada hi ha una estructura de dos pedres que recorda més la Grècia clàssica que a Cambodja. L’entrada est està dedicada al budisme Mahayana, i els altres punts cardinals a Siva, Visnu i Brama.

PREAH NEAK PEAN. Torre central situada en un estanc quadrat i quatre estancs més petits amb font tallada subterrània. Construit durant el regnat de Jayavarman VII al s. XII. És el responsable que ens mulléssim gairebé fins a la cintura per visitar-lo.

TA SOM. És un temple petit en no massa bon estat. Hi ha cares de reis i divinitats a les portes d’entrada. Construit per Jayavarman VII al s. XII. La porta est ha estat envaïda per les arrels d’un arbre.

Per a més informació us podeu dirigir a la pàgina web oficial: http://www.autoriteapsara.org/en/visitors.html

Clica la foto per veure la presentació:

LES REINES DE LA CARRETERA

 N’hi ha milers, són com una plaga incontrolable i no saps mai d’on surten però en pots estar envoltat de tots els colors, mides i models. És evident que els vehicles per excel·lència a Laos i Cambodja són les indestructibles SCOOTERS.

 Moto (concepte asiàtic): vehicle de dues rodes (si en tens més en pots posar) propulsat generalment per un motor d’explosió (es podria dir motor de petardeig) que s’alimenta de qualsevol cosa que cremi. Les places que pugui tenir són directament proporcionals a la flexibilitat de la teva família o amics. La càrrega màxima dependrà, bàsicament, del volum i no del pes. A partir de 5 matalassos de matrimoni pot ser difícil conduir, però no impossible (és possible perquè ho hem vist amb els nostres propis ulls). Pots ampliar la moto pel lateral (side) o per la part posterior (remolc), tot i que això és totalment prescindible si saps col·locar bé la càrrega.

 Pel que fa a la circulació i conducció només destacarem algunes coses: les cruïlles no existeixen, són corbes pronunciades; no hi ha direcció prohibida, només has de pensar en circular per la línia més curta; si plou, no pensis en posar-te unes ulleres, una visera o un casc… simplement posa una mà davant els ulls i obre una mica els dits!

 Tothom es veu capaç de conduir-ne una, és indiferent l’edat, la religió, la classe social, el gènere, plogui o faci un sol de justícia. Les scooters surten de sota les pedres… i no és estrany, perquè la major part de la població no es pot permetre el luxe de comprar-se un cotxe o un camió. Aquestes andròmines amb rodes han de servir per tot, i com a millor exemple, mireu fotos…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Si prefereixes veure-les al flickr clica aquí.

BOLAVEN PLATEAU I EL MAJESTUÓS MEKONG

BOLAVEN PLATEAU

A la província de Champasak, al sud de Laos, s’hi troba la meseta de Bolaven, famosa pel seu clima fred, les espectaculars cascades, sòl fèrtil i plantacions de cafè. A la regió també hi habiten diferents minories ètniques, com els Alak o els Katu i les seves cases de fusta i els seus poblats es poden veure al costat de la carretera quan et dirigeixes des de Pakse a Paksong.

 Després d’haver plogut tota la nit, vam llevar-nos aviat per dirigir-nos cap al Bolaven Plateau. La zona està plena de plantacions de cafè i de cascades, així que volíem fer una ruta circular per poder gaudir del paisatge. Abans d’arribar a Paksong, anomenada també la capital del cafè, va començar a ploure, però vam decidir que tot i mullar-nos, volíem seguir la ruta prevista. En aquesta època, el sudest asiàtic es pot resumir com a aigua, aigua, aigua i més aigua. Tot, absolutament tot, està inundat d’aigua, així que vam arribar a la primera cruïlla per on ens havíem de desviar per veure la primera cascada. El camí era totalment impracticable amb la moto i vam decidir seguir la ruta fins a les cascades Tan Fan a peu. Quan vam arribar al punt on havíem de veure l’espectacularitat de la caiguda de les aigües, la boira era tan espessa que ens vam haver de conformar amb el soroll que es sentia de fons. Una pena. Tot i això, els guies s’esforçaven en explicar als clients com de boniques eren les cascades. Després vam seguir cap a la cascada de Tat Yuang, que sí que vam poder veure. Finalment vam observar plantacions de cafè i vam provar el de la regió acabat de torrar, que per cert, és molt bo. Després de dinar vam tornar a Pakse, acompanyats de les pluges intermitents que no van parar durant tot el dia. Al final res de ruta circular, perquè el conductor, en un intent per sortir del fanguer, es va clavar de l’esquena i semblava un 4. Així que vam anar a reposar una estona a la guest house.

 Marxàvem de Pakse amb un conductor una mica adolorit. Volíem anar a veure Champasak però entre el mal d’esquena, la pluja que no parava i la barqueta que ens havia de creuar el riu, vam decidir deixar-ho estar i ens vam seguir mullant fins arribar al ferri que et porta fins a l’illa de Dong Khong, enmig del Mekong. Diem ferri perquè entengueu que pot transportar vehicles, però són tres barquetes de fusta enganxades per un tauló i amb un motoret tipu minipimer. La cosa més estable per posar-hi 300 kg de moto. Els capitans de les mega-embarcacions mai dubten alhora de carregar-hi la moto, com si en transportéssin cada dia. Són l’òstia, en aquest racó de món tara màxima, és com dir Berlusconi honrat… una aberració!

EL RIU MEKONG

 Però si alguna cosa és impressionant al sudest asiàtic és l’imparable i majestuós riu Mekong, o Mare de totes aigües, i que té fins a sis noms diferents. Des de que vam sortir de Tailàndia per entrar a Laos hem anat vorejant, creuant, observant i quedant-nos embadalits amb la seva força. El Mekong neix a les muntanyes desolades del Tibet i passa per sis països diferents fins arribar al mar de la Xina Meridional, on la seva desembocadura, ja a Vietnam, es converteix en un dels deltes més grans del món. El seu pas la Xina, Myanmar, Tailàndia, Laos, Cambodja i Vietnam és font de riquesa per la gent que habita a la seva conca. El riu té molts trams navegables, però és impossible remuntar-lo completament degut als obstacles naturals. Entre Laos i Cambodja, la tranquil·litat de les aigües que havíem vist fins al moment, es converteixen en ràpids i es poden observar les cascades del Khone, les més grans del sudest asiàtic, situades a la zona de Si Phan Don, nom que significa 4.000 illes. Aquest nom és degut al fet que, en època seca, quan es retiren els monzons, el cabdal del riu baixa i queden al descobert centenars de petites illetes. Un arxipèleg enmig d’un riu, la Mesopotàmia del Mekong! Don Khong, Don Det i Don Khon són les illes més grans i principals.

 Vam passar un parell de dies voltant per les illes, veient els ràpids, les cascades, els camps d’arròs i els pescadors. La pesca, l’arròs i el turisme són la principal font de recursos econòmics dels habitants de les illes, on el temps passa amb lentitud i la gent viu en un món on el caos, la globalització i l’estrès encara no hi tenen presència.

 Estàvem a un pas de Cambodja. Deixàvem enrere el 13è país, un dimarts 13. Però ni així pots tenir massa complicacions per passar una frontera al sud-est asiàtic! És una mica can pixa i rellisca, mai acabes de saber qui és qui, però tot va fluint fins que sents el: go, go, go!! Segell aquí, 1$, segell allà, 1$, visat, passaport de la moto, et prenen la temperatura i ja estem oficialment al país. Només ens vam haver d’esperar que el policia que ens havia d’omplir el carnet de passage s’anés a rentar la cara perquè el vam trobar dormint en una hamaca just al davant del seu despatx. I no és gens estrany, perquè en tot el sudest asiàtic hi ha milers d’hamaques de fil penjades dels arbres, dels pilars de les cases o de qualsevol lloc, i gent dormint a qualsevol hora del dia.

 Seguint la nostra ruta, vam arribar a Kratie, un poblet encantador a tocar del Mekong. Des d’aquí vam arribar-nos a Kampi, des d’on surten les barques per anar a veure els curiosos dofins del Mekong, els dofins Irrawaddy, una espècie en extinció a tot Àsia. Amb el Mekong totalment amb calma, el motor de la barca parat, el sol que s’anava ponent poc a poc i impressionants vistes a banda i banda, els dofins anaven sortint a la superfície a respirar. Un espectacle.

 El Mekong és molt important per tots el territoris per on transita, però especialment ho és per Cambodja. A part de la riquesa directa, és el causant de les beneficioses inundacions que cada any produeix al llac Tonlé Sap, reserva de al biosfera per la seva biodiversitat. D’aquest llac neix el riu, que porta el mateix nom, i que conflueix amb el Mekong a Phnom Penn, la capital. Durant l’estació seca, el riu desaigua al Mekong, però durant l’època de pluges, el Mekong va tan carregat d’aigua que inverteix el cabdal del riu, augmentant el volum del llac i inundant part de la zona. És curiós el fenomen, perquè al llarg de l’any el riu Tonlé Sap canvia el seu sentit dos vegades. A la vora del llac, les úniques cases que no queden sota l’aigua són les que estan construïdes a sobre de pilars de 10 metres o les que són flotants. Aquí, igual que a altres zones del Mekong, les copes dels arbres sobresurten de les aigües i a la vora del llac hi ha infinitat de barquetes i pescadors que aprofiten la riquesa d’aquest llac en aquesta època. Cistells de gambes i peixos de totes les mides es venen en una llotja totalment improvisada, on tothom intenta treure’n el màxim profit perquè per molts és l’única font de subsistència.

 Tota aquesta vida que flueix al voltant del Mekong, la riquesa de les seves aigües, l’importància per a la gent que hi viu i en viu durant els milers de quilòmetres al llarg del seu recorregut pot canviar per culpa del govern xinès, que fa temps que amenaça en fer preses al seu territori. Sense comentaris…

Clica la foto per veure la presentació:

 

LAOS, DEL NORD A THA KHAEK

 El pas fronterer de Tailàndia i Laos comporta creuar una gran frontera natural, el riu Mekong. en una zona on hi ha ponts projectats, però de moment no n’hi ha ni un. Vam haver d’embarcar la moto per passar d’una banda a l’altra i quan vam arribar a Laos, vam tenir la mala sort que era hora de dinar i de fer la migdiada i ens vam haver d’esperar unes dues hores per poder arreglar tota la paperassa i els visats. Per acabar-ho de fer més emocionant, els edificis on cal arreglar tota la burocràcia estan escampats pels carrers labertíntics de Huay Xai. Vam descobrir una nou avantatge de portar un passaport espanyol, que igual que els italians o portuguesos, s’ha de pagar 5 dòlars més que a la resta de la UE. Un cop tot arreglat ens vam dirigir cap a Luang Namtha, on vam passar la primera nit a Laos.

 Laos, és un país ben variat. Són part indivisible els boscos frondosos i poblets de cabanes de fusta al nord, els rius que van a parar al Mekong, les formacions càrstiques que es poden trobar a la regió central, la meseta Bolaven, la zona de les 4.000 illes al sud i, evidentment, l’inmensitat del gran i imparable riu Mekong. Un espectacle pels sentits. Igual que a la resta de zones del sudest asiàtic, la cultura laosiana està estretament lligada a la religió arrelades al budisme therevada. L’arquitectura religiosa és troba per tot arreu, i més concretament a Luang Prabang o Vientiane, conegudes també com “les ciutats dels mil temples”.

 El nostre camí va seguir cap al sud, i per arribar a Nong Khiaw les carreteres no eren massa bones, però el paisatge era verd, amb poblets de cabanes, nens que saluden entusiasmats al nostre pas i vida rural a tocar de la carretera. Gaudíem del trajecte, com sempre, fins que en un moment donat, la moto va decidir que no volia seguir. Empenyíem els 320 kg a la pujada i s’engegava més o menys a les baixades. Els laosians ens veien passar sense interessar-se gens ni mica per si teníem problemes, per si ens podien ajudar o per si ens calia un allotjament, ja que la nit ens queia a sobre. Vam demanar per una guest house, però és difícil de trobar-ne en pobles perduts enmig de les muntanyes. Un noi, molt espavilat, ens va dir que ell sabia on podíem passar la nit i vam anar-hi a donar un cop d’ull. L’habitació amb una fusta per llit i un matalàs ronyós semblava més una cort de porcs que no pas una altra cosa, i el lavabo millor no descriure’l… No ens agradava gens la idea de quedar-nos allà, però no teníem alternativa, així que vam preguntar el preu i vam marxar corrent quan el noi ens va dir la desorbitada xifra que es volia embutxacar. Quin morro! Molt hospitalari!

 Vam seguir empenyent la moto un tros més i ja negre nit ens vam trobar tirats. Impossible seguir arrossegant la moto per la carretera… i tot indicava que el regulador de tensió havia deixat de carregar la bateria. De fons es sentia una música animada que provenia d’una casa al peu de la carretera. Ens hi vam arribar amb la idea que algú ens deixés passar la nit a cobert, o com a mínim, ens deixés plantar la tenda en un racó de l’inmens pati que tenia davant de la barraca. I tot i la nostra insistència i la nostra cara de pena, la contundent resposta va ser … no. Gràcies noi, molt amable!!

 Així que en plena nit, enmig d’una carretera perduda de Laos, entre mosquits, el no res i la llum dels nostres frontals, vam decidir provar sort i canviar el regulador de tensió. Ja ens vèiem passant la nit a la carretera, plantant la tenda i menjant un liofilitzat d’emergència per sopar, però miraculosament, la moto ens va portar fins a Nong Khiaw. Preciós poble on vam arribar ben entrada la nit, cansats i amb ganes de trobar un llit ben tou per poder dormir profundament. L’endemà vam descansar i vam acabar de muntar el regulador, ja que l’invent que havíem fet era provisional.

 LUANG PRABANG

Luang Prabang, és la capital històrica i religiosa de Laos situada a la confluència del riu Mekong i Nam Khan. Per arribar-hi cal passar per una carretera on es divisen espectaculars formacions càrstiques cobertes de vegetació. La ciutat està plena de temples i vells edificis colonials francesos. La ciutat és molt tranquil·la i és molt recomanable la passejada pel mercat que fan a la nit, on s’hi pot trobar tot tipus de material típic de Laos i unes parades de menjar on es pot sopar molt bé. És un bon lloc on ens vam quedar dos dies de relax i vam aprofitar per anar a veure les cascades de Tat Kuang Si, on hi ha gorges per banyar-se i unes passarel·les per passar de banda a banda, tot i que degut a les pluges d’aquest any, l’estructura de fusta estava mig enfonsada sota l’aigua. Banayar-se en època de pluges ho vam deixar pel David Hasselhoff. A l’entrada del parc hi ha una associació en contra de la caça furtiva d’ossos i n’hi ha alguns d’engabiats que són l’objectiu fotogràfic de tots els turistes.

El camí de Luang Prabang a Vang Vieng havia de ser de pocs quilòmetres, però només sortir un cartell ens va fer adonar que el nostre mapa ens havia jugat una mala passada i havíem de fer 100km més del que teníem planejats. Les carreteres de Laos seguien sent plenes de corbes i de forats, i durant el trajecte fins i tot vam haver de parar més d’una hora perquè un desprendiment de terra havia bloquejat la carretera. Nosaltres vam esperar una horeta, però hi havia turistes d’autobús que n’hi van estar tres…

 Després de dinar vam seguir direcció a Vang Vieng i només ens quedaven uns 60km per arribar. De cop i volta, el cel es va començar a tapar i el sol que ens havia acompanyat durant tot el dia va desaparèixer i ens va caure a sobre, tota l’aigua del món. Els llamps i els trons ens perseguien, els forats es van convertir en llacs i les carreteres en rius. Algunes vaques es refugiaven sota els arbres i els búfals aprofitaven per refrescar-se totalment inmersos a dins dels dolls. La gent dels pobles s’ho mirava des de les porxades de les cases a excepció dels nens i de les nenes. Els més petits jugaven, nus, amb els bassals del carrer, i els més grans gaudien de l’aigua intentant jugar a futbol sobre camps inundats. La pluja no parava, mentre en el nostre MP3 sonava la cançó … ooooo anys enrere, penso que queda, d’aquell que un dia va anar amb pantalons curts i els genolls pelats… estàvem calats fins als ossos, la moto no parava d’esquitxar-nos aigua color xocolata, però reiem, allò era una festa! Va parar de ploure quan vam arribar a la guest house de Vang Vieng… feia dies que no ens mullàvem tant. Llàstima que no hi ha fotos d’aquests moments.

 VANG VIENG

Vang Vieng és un poble totalment preparat pel turisme. Passejant pels carrers vam poder veure botigues, restaurants, hotels, agències i uns ponts de fusta que creuen el Nam Song, el riu que li dóna fama i el fa ser especial. I és que no és un riu qualsevol, és un riu perfecte per fer tubing! L’activitat predilecte pels farangs amb ganes de festa, aigua i alcohol i que consisteix en baixar pel riu amb unes càmares de camió i parar a les terrasses dels bars per hidratar-se i anar distorsionant mica en mica la baixada. Nosaltres estàvem tranquil·lament a sobre d’un pont de fusta mirant les estrelles quan van començar a aparèixer, baixant pel riu, flotadors i gent amb cerveses a les mans cridant i rient. Portaven un pedal considerable a causa de l’activitat frenètica que devia fer hores que practicaven. Per sort, el poble no només es resumeix amb aixó. Situat en un entorn preciós s’hi poden practicar moltes altres activitats.

 Seguint la nostra ruta vam arribar a Tha Khaek, un poble rodejat de natura i muntanya, on les coves són la principal atracció. Diuen que són impressionants i fins i tot es pot anar a fer una volta de dos o tres dies pels entorns i visitar els pobles, les coves, les muntanyes, els camins… Nosaltres vam decidir anar a veure les més boniques i les que ens quedaven més a prop, però malauradament, aquesta regió hi ha tanta i tanta aigua a l’època humida que va ser impossible arribar-hi. Els camins estaven completament inundats d’aigua. S’acabaven on passava un riu o on hi havia un llac, o fins i tot, algunes coves estan sota l’aigua i és impossible accedir-hi. Plou molt, molt i molt. Handicap de viatjar al sudest asiàtic en aquesta època…

Clica la foto per veure la presentació: