TORRES DEL PAINE I TIERRA DEL FUEGO

Després de fer l’últim esmorzar amb la família a El Chaltén, vam fer uns quants quilòmetres junts i els nostres camins es van tornar a separar.  La resta de la family anava direcció est per tornar el cotxe i nosaltres cap al sud, amb l’ull posat al Parc Nacional Torres del Paine. Portàvem una bona galipandria a sobre però amb paciència arribàvem al parc. Havíem tornat a canviar de país! Vam passar per fronteres petites, és a dir pocs problemes, tot i que cal tenir en compte que a Xile controlen molt la importació de productes d’origen vegetal o animal…

L’endemà fem una bona volta al parc per totes les seves pistes, que et permeten anar veient les torres i l’impressionant entorn. És un parc immens i preciós, algunes zones estan cremades a causa d’un foc que va començar per un oblit d’un visitant. El parc no causa l’impacte que causa veure la glacera Perito Moreno, però tot i així veure com els cims broten d’una planícia plena de llacs és una bona experiència pels sentits. Molta gent fa la caminada fins a la base per veure les torres de ben a prop, nosaltres no ens vam acabar de fiar de deixar tot el material a l’aparcament durant 8h. El diferencia d’altres parcs, la manera com enfilen les muntanyes, que ja des de lluny destaquen sobre la plana, és com un grup de bolets que ha  sortit allà mateix de manera esporàdica, les parets estan marcades per betes imponents i els llacs de color turquesa reflecteixen els gegants de pedra. A més a més està ple de guanacs, nyandús i algun flamenc despistat, tots el animalons estan tranquils, no s’espanten al veure’ns i es deixen fotografiar inclús en els moments més íntims. El que no vam acabar d’entendre és que, tot i haver tingut varis incendis per imprudències, pots cuinar al càmping amb el teu fogonet.  Càmping que no sabries diferenciar de la resta del parc. Suposo que la cultura dels incendis no la tenen tant interioritzada com nosaltres, que ens posàvem les mans al cap cada vegada que vèiem foc en un parc natural.

Després d’una paradeta a Puerto Natales, poble molt bonic, vam seguir cap a Punta Arenas des d’on  un ferri que en va traslladar fins a El Provenir, localitat típica amb casetes de colors, una placeta i cap bar per fer un cafè…   Ja érem a Tierra del Fuego!

Des del Porvenir vam fer uns quants quilòmetres de ripio entre camps i més guanacs. Finalment arribàvem a la frontera Xilena i una mica més enllà tornem a entrar a l’Argentina. Si aneu a Ushuaia cal fer una parada obligatòria uns 100 km abans d’arribar-hi: Tolhuin, on hi ha La Unión, un forn amb cafeteria que fan unes empanades, unes medialunas (croissants) i unes factures (pastes) increïbles.  Una bona parada per agafar forces i emprendre l’últim tram camí de la ciutat més austral del món, Ushuaia!

Arribem a Ushuaia i ens vam allotjar a un càmping a la part alta del poble, des d’on hi ha unes vistes de la ciutat i del Canal de Beagle molt guapes.  Un vol pel Parc Nacional Tierra del Fuego ens va deixar enviar algunes postals des de la bústia més austral del món o arribar a l’últim quilòmetre de la inacabable RN3! Estar molt al sud no produeix cap sensació especial… però mola, és curiós, fa gràcia! A l’hemisferi sud té tonteries que fan gràcia, l’aigua gira al revés, les brúixoles de casa s’equivoquen 180º i orió fa la vertical!

Uns dies al cul del món i tornar a la ruta cap al nord.  Argentina, Xile, Argentina, Xile, Argentina, Xile… buff, creuar les fronteres moltes vegades seria molt llarg i pesat.

Clica la foto per veure la presentació: