Category Archives: Fotos

L’entrada a Mèxic la vam fer per l’estat de Chiapas. De camí cap a San Cristóbal de las Casas, uns senyors molt amables demanaven col·laboració per la seva lluita zapatista. Ens van donar un paper explicatiu i nosaltres vam decidir col·laborar. És clar que la fusta que creuava la carretera de banda a banda i els claus clavats cara amunt a cada 5 cm també va ser un factor determinant. Més que una col·laboració en podríem dir una extorsió. Així sí que mola participar!!

 Feia temps que volíem arribar a Mèxic, les seves runes, antigues civilitzacions, els rius, cascades, la gent, l’artesania i sobretot la seva cuina! El Cesc recordava des de feia 10 anys aquelles olors al carrer, el mole, els tacos, les carnitas… Un sensefí de plaers pel paladar que costa de trobar a molts paísos!

 El cartell de benvinguda a Mèxic hagués pogut ser, tranquil·lament, un “Bienvenido al país de los topes”. Un milió de topes, o més…, sembrats per les carreteres d’arreu del país. Mil topes abans d’un poble, mil a dins del poble i mil més després del poble. El nom és indiferent, en diuen túmulos, topes, rompemuelles, lomada de burro, reductores, vibradores… sigui quin sigui el nom, acaba amb els frens, els amortidors i amb la paciència. Això, combinat amb uns cordills que la gent de la zona posa enmig de la carretera perquè paris i els compris alguna cosa, fa del país una autèntica gimcana.

 Seguint la ruta vam arribar fins a San Cristóbal de las Casas, una de les ciutats colonials que conserva les seves places, carrers empedrats, mercats tradicionals amb milers de colors i milers d’objectes d’artesania. Un poble molt bonic i ple de vida, tal i com serien la resta de pobles i ciutats de Mèxic.

 Des de San Cristóbal vam anar cap a Palenque, però abans d’arribar vam anar a visitar Agua Azul, una zona que es reserva especial de la Biosfera. Aquesta és una zona protegida amb cascades que formen gorges i penya-segats verticals que donen origen a cascades d’aigua blau turquesa envoltades de selva exuberant. Centenars de persones aprofitaven per refrescar-se i fugir de la calor en les zones autoritzades pel bany.

 Més endavant, un cartell ens donava la benvinguda a la zona: “Está usted en territorio zapatista. En rebeldía aqui manda el pueblo y el gobierno obedece”. Ok, ha quedat clar…

La ciutat maia de Palenque, declarada Patrimoni de la Humanitat, va ser el nostre següent destí. És una de les ciutats més importants del període clàssic (250 a 900 dC) i va ser la capital d’una poderosa dinastía que va gobernar els actuals estats de Chiapas i Tabasco. Destaca per la seva arquitectura, escultura i les inscripcions glífiques. S’estima que l’àrea que s’ha descobert fins al moment només és un 10% de la superfície total que va ocupar la ciutat en el seu moment, de tal manera que més de mil estructures encara estan cobertes per la selva. Una selva espessa que deixa les runes dins d’un entorn incomparable.

 Els gairebé 800 km que separen Palenque de Oaxaca, el nostre següent destí, ens feien dubtar d’arribar-hi. La mandra de mullar-nos a primera hora del matí ens va fer endarrerir la sortida i vam sortir quan la pluja va decidir parar. Després de 400 km l’autopista es va convertir en una carretera de corbes, selvàtica i amb desnivells constants. Després de no saber quina postura adoptar sobre la moto, de menjar alguna cosa ràpida pel camí, de fer milions i milions de corbes i conduir en plena nit per zones deshabitades, vam arribar a Oaxaca a les 10 de la nit. Cinc minuts més tard i el hostel hagués tancat les portes fins l’endemà… ens va anar pels pèls.

 Oaxaca, igual que San Cristóbal, és una ciutat entretinguda, plena de mercats, places, edificis colonials, actes culturals, artesania i molta, molta gent. Els locals no paren d’oferir-te chapulines con sal de gusano de maguey, botanas, alebrijes, tamales, champurrados……. Depenent del que demanis pots acabar amb una paperina de grills ben torradets. Tot un risc. Aquí vam passar uns dies ben agradables, pensant que en pocs dies arribaríem al nostre destí final.

 Abans d’arribar a la capital vam passar per Puebla, on l’Antonio i la Rossi, uns motoristes que vam conèixer a Nicaragua ens van acollir fantàsticament bé i ens van portar a visitar la ciutat i Cholula, considerada la ciutat viva més antiga d’Amèrica. Diuen que en aquesta ciutat hi ha 365 esglésies, una per cada dia de l’any, construides amb l’ànsia de convertir a tothom al catolicisme. I la veritat és que ho devien fer molt bé, perquè per alguns llocs de Mèxic, i en general a tots els països centreamericans, es respira un aire de fanatisme cap a aquesta creença religiosa.

 I l’endemà ja arribàvem al destí final del nostre viatge, a l’última ciutat, la ciutat on passaríem els últims dies abans de tornar a casa, la gran i inmensa ciutat de MÈXIC DF amb els seus milions i milions d’habitants. I amb les portes ben obertes ens esperaven el Manolo i la Samar, uns amics de la família que ens han acollit fantàsticament bé i amb qui hem fet turisme, hem menjat, hem rigut i ens han cuidat molt!!

 La ciutat de Mèxic és especialment agradable, amb els seus edificis colonials, el Zócalo, els Palaus, el Museus, els jardins, els monuments, els voladores… I a pocs quilòmetres de la gran capital es troba Teotihuacan, la ciutat dels déus i la ciutat més gran de mesoamèrica. L’origen de la ciutat és encara, avui en dia, objecte d’investigació. Pirámides, animals mitològics, palaus, la ciutadella… i una llarga avinguda de 4 km de llarg i 40 d’ampla que comunica els diferents espais. Tot un luxe poder passejar per aquest complex i portar un guia com el Manolo.

I aquí ens hem quedat fins avui, 23 d’abril, dia de Sant Jordi. Tramitant els papers per enviar la moto cap a Catalunya, per confirmar vols, per preparar la tornada i per coincidir amb el nostre estimat amic Carles! Ja és casualitat coincidir aquí amb ell pocs dies abans de tornar a Caldes.

 Pensàvem que aquesta vegada no hi hauria problemes per pujar la moto a l’avió i tornar-la cap a casa, però ens equivocàvem. Avui, dia 23 d’abril la duana mexicana està mirant com pot fer el tràmit d’exportació d’una moto estrangera perquè, repetint les seves paraules literals, “no sabemos como se hace”.  Diuen que “es la primera moto que mandamos”. Surrealista, surrealista…!! L’agent de duanes que ens tramita els papers es moria de vergonya aliena.  Doncs va, espavileu perquè la moto ha de volar demà dia 24 a la tarda cap a Madrid!!! Creuem els dits i resem a la multitud de déus que hem conegut durant tot el viatge! Que tinguem sort… per poder enviar-la i per recuperar els 200 dòlars que ens van retenir a l’entrar a Mèxic per assegurar-se que l’exportaríem. Quina vergonya!

 Molta gent ens preguntava el per què acabar a Mèxic. D’alguna manera hi tenim afinitats familiars, però a algun loc havíem d’acabar oi? I ha estat un gran final, un país ple de colors, amb bona gent, amb una història molt i molt antiga, amb una cuina que és patrimoni immaterial de la humanitat i amb una genial companyia en els nostres últims dies de viatge! Gracies família Ruiz Ingelmo!

 Clica la foto per veure la presentació:

El desembarcament de la moto en terres panamenyes, va ser una mica més àgil, un negre de 150 kg va ser d’ajuda. Una vegada a Puerto Lindo, ens quedava treure els papers de la moto, que ens van portar un dia, entre camioners, burocràcia i agents de duanes… en la nostra salsa! Vam fer una paradeta a Boquete, poble cafeter i poblat de gringos expatriats. Sortíem de Panamà després de 4h de cua i entràvem pels pèls a Costa Rica, on ens rebien amb un: Pura Vida!! Salutació autòctona que dóna bastant de bon rotllo. A Panamà deixàvem paisatges verds, platges i plantacions de plàtans, i a Costa Rica empalmàvem una mica amb el mateix, però molt més explotat i ple de turistes, rastes i musiquetes! Platges caribenyes a Puerto Viejo de Talamanca, ens servien per agafar aire per l’sprint centre americà, que havíem de fer per arribar amb temps a Mèxic, on havíem de tramitar la tornada de la moto. D’aquesta manera, entràvem a Nicaragua on visitàvem León, poblet molt maco en plena època de processons. Sortíem de Nicaragua, creuàvem Hondures i entràvem a El Salvador. D’allà cap a Guatemala, on paràvem a l’Antigua. Llàstima que fins 2h abans d’arribar, no vam veure que per Setmana Santa s’havia de reservar amb 2 mesos d’antelació… o sigui que baixant del Macchu Pichu hauríem d’haver trucat… no vam estar al cas!! quines coses!! Així que ens va tocar voltar 3 horetes sota una bona tromba d’aigua. Vam poder comprovar que aigua + llambordes + catifes de flors = inundacions a l’instant!! quin merder es va muntar en un moment! Flors flotants, encaputxats xops i tambors que quedaven muts sota la pluja… Allò sí que era una processó!! Processons de diferents confraries durant tot el dia i la nit. Espelmes, gent, homes de negre amb caputxa (les dones no), creus, escenes bíbliques, càmeres de tv i molta, molta devoció, que es va acabar quan la pluja va arrencar de nou i tothom es va esfumar.

 Sortint de Guatemala vam creuar la nostra última frontera per terra i entràvem a l’últim país, Mèxic!

 Panamà, Costa Rica, Nicaragua, Hondures, El Salvador i Guatemala. Sis països en 10 dies. En resum, poca cosa a dir. Alguns d’ells valen molt la pena, però no ens podíem jugar arribar tard a Mèxic i no poder embarcar la moto.

 Clica la foto per veure la presentació:

El capità del veler va decidir que finalment marxaríem de Cartagena de Indias un dia més tard del previst, tot i que ja ens havíem retardat nou dies! Ja no venia d’un… El ritme del capità denotava que estava totalment integrat al ritme colombià però hi havia un petit detall que el delatava… parlava català i era de Sant Cugat. Ahorita farem això, ahorita farem allò… i aquest ahorita es convertia en hores i hores… i és que aquí tot va així.

El pas de Colòmbia a Panamà amb veler no és un capritx. És una de les úniques maneres que hi ha per salvar el pas del Tapón del Darién, una barrera natural impenetrable que interromp la carretera Panamericana. La selva i les FARC són els principals perills que fan d’aquesta zona un lloc totalment inaccessible.

Onze persones i una moto en un veler. Els dies de creuer per l’Atlàntic pintaven més a un “gran hermano” que no pas a un viatge de relax. Vam sortir de Cartagena esquivant la muralla submarina que els espanyols van fer per defensar la ciutat. La primera parada seria al cap de gairebé 30 hores a Cayos Holandeses, una de les illes que formen el magnífic arxipèlag de San Blas a Panamà. Per sort el mar estava força tranquil, El bany en ple oceà, allunyat de les zones de les illes, era sota la nostra responsabilitat, ja que no seria estrany la visita d’algun tauró. Ningú es va atrevir a tirar-se a l’aigua. Quan vam arribar a la primera illa ja ens vam quedar bocabadats. Visita al fons marí amb ulleres i el tub ens va fer descobrir coralls, peixos de colors, aigua transparent i tranquil·litat absoluta.

El dia següent arribàvem al paradís, l’illa de Chichimey, una de les illes de la tribu kuna que habita per la regió. Dofins i més dofins, estrelles de mar, rajades, cargols, vaixells enfonsats, sorra blanca, palmeres i cocos. L’únic temor consistia en tenir la mala sort que et caigués un coco al cap mentre llegies un llibre a sota d’una palmera. Un lloc espectacular.

Després de passar pel despatx d’immigració a l’illa d’El Porvenir, vam arribar a Puerto Lindo. Havíem passat uns dies en unes illes de somni!

Clica la foto per veure la presentació:

Sortir de Perú, creuar Equador i arribar a Cartagena havent creuat tot Colòmbia fent un sprint. El veler que ens havia de portar de Cartagena a Panamà sortia el dia 13 i havíem de tramitar la sortida del país dos dies abans!!! Quilòmetres de carretera per arribar a temps. S’havia d’intentar. Res era impossible. Així doncs, carretera i manta!!

Així vam creuar Equador, un país situat sobre la línia de l’Equador o paral·lel 0. País multiètnic i multicultural, famós per la seva artesania, barrets i acolorits ponxos, muntanyes frondoses i camps verds. Tres dies, tres nits… Destins escollits: Loja, Alausí i Otavalo. Abans d’arribar a Otavalo creuem la línia de l’Equador! El GPS marca 0º 0′ 0” en una zona gairebé deserta. Per la nostra sorpresa, cinc quilòmetres després de creuar el paral·lel 0 comencem a veure un monument, restaurants i cartells anunciant la “Mitad del mundo”. No ho tenim en compte sabent que els diferents monuments que marquen l’equador han estat canviats d’ubicació diverses vegades al llarg de la història. Nosaltres ens fiem del nostre GPS, que potser sense ell no haguéssim arribat fins aquí! Va ser una llàstima no passar més temps en aquest país, però ens ho jugàvem tot a una carta per agafar el transport fins a Panamà…

Creuem la frontera amb Colòmbia tenint planificada la ruta fins a Cali, on ens esperen uns amics, l’Andrés i l’Andrea. Les instruccions són clares i concises: no es pot parar durant la ruta que va entre la frontera i Cali, uns 500 km, i les úniques ciutats on parar a dormir són: Ipiales, Pasto i Popayán. Aquestes instruccions ens van acollonir una mica. Resulta que la zona sud del país és territori FARC, i per això més val no badar-hi gaire. Així que vam fer una parada a Pasto i d’allà directament cap a Cali. Uns 350 km que ens van portar més de 6h! Les carreteres són revirades, amb forats i sobretot amb “tránsito pesado”, així anomenen ells als tràilers que no passen de 30 km/h i que han de maniobrar a les corbes. Però en aquesta zona, les carreteres són així, només pots prendre una bona dosi de paciència. A Cali vam passar uns dies de relax amb l’Andrés i l’Andrea, una parella de motoristes que havíem conegut a la concentració d’Argentina. Ens van acollir com si ens coneguéssim de tota la vida!! Dinars amb la família i tot! Moltes gràcies!! Sabem que ho llegireu amb català, que ja l’enteneu!! Abans de sortir de Cali vam rebre un correu: el veler estava parat a Panamà per mal temps i es la sortida des de Cartagena es retardaria 9 dies! Quina merda!! Tant córrer per res! Són coses que passen quan depens de terceres persones, això dels barquets i les dates no és el nostre fort!

Ens vam acomiadar de tota la família i vam anar cap a Salento. Pel camí, els camps de canya de sucre decoren bona part del territori i la presència de “trens cañeros” a la carretera, camions de fins a 6 remolcs enganxats, obliguen a pensar-s’ho diverses vegades abans d’avançar-los.

Vam arribar Salento, el cor de l’eix cafeter colombià, la màxima representació del qual és Juan Valdez. Qui no recorda aquest personatge publicitari, amb la seva mula Conchita i les muntanyes dels Andes colombians de fons. Salento, un poblet encantador, de cases blanques amb portes i finestres de colors, delicioses truites de riu i infinitat de plantacions de cafè. No ens vam poder estar de provar-lo. I també vam aprofitar per anar fins al Valle de Cocora, una zona molt verda amb les palmeres més altres del món, les “palmas de cera”.

De Salento vam anar fins a Cartagena fent tres nits pel camí. Cartagena de Indias va ser un dels ports més importants d’Amèrica durant l’època colonial espanyola. És d’aquesta època tot el patrimoni cultural i artístic. Passejades pel centre històric i dies de descans esperant el veler que ens havia de portar a Panamà. I a Cartagena ens vam quedar fins que el capità del veler va voler.

Colòmbia, en general, és un país sorprenent, de pobles tranquils i amb gent encantadora. Les carreteres estan preses pels militars, que amb un somriure et saluden al passar, i aixecant el polze et fan entendre que allà estan! Si et perds en una ciutat, en busca de l’adreça impossible, sempre hi ha un colombià disposat a acompanyar-t’hi. I l’acollida a casa la família Jaramillo ens va anar d’allò més bé, ens van fer sentir com a casa després de 10 mesos!

Clica la foto per veure la presentació:

Tres hores de rellotge per sortir d’Argentina i entrar a Bolívia. Cues i més cues que no avançaven però no teníem cap altra alternativa. A les dues fronteres els hi feia por estrenar el nostre passaport nou, deien que faltava el segell de sortida d’Espanya… però que dius!!! Aleshores, els hi vam fotre el rotllo que nosaltres no tenim fronteres, blablabla….I per acabar-ho d’arreglar, entràvem a Bolívia en plenes festes de Carnaval.

 L’època de pluja havia malmès els camins secundaris de terra, però tot i així, vam preferir fer els 210 km que separen Tupiza d’Uyuni, que no pas els 500 km de carretera. Vam fer nit a Atocha, i desgraciadament, va ploure tota la nit. Això significava que els camins es van transformar en pistes de fang i les rieres en rius que s’havien de creuar. Vam arribar a Uyuni plovent, molls, enfangats i encongits. Totes les llames que ens vam trobar pel camí devien pensar que estàvem bojos. Però no ens importava l’opinió de les llames!! Havíem arribat a Uyuni!!

A Uyuni s’hi troba el salar més gran del món. La nostra idea era creuar-lo amb la moto, però en aquesta època hi ha dos pams d’aigua que el cobreix de punta a punta. Així que amb la companyia de xinesos, japonesos i milions d’altres guiris vam agafar un tour per anar a veure el cementiri de trens, Colchani, un poble que viu del mateix salar, i el salar, que és una meravella del món. També hi havia problemes per aconseguir cotxe, ja que les agències no trobaven conductors, doncs els conductors joves no podien treballar pel seu estat etílic elevat. Un percal.

Les construccions que hi ha al voltant del salar estan fetes de maons de sal, però la població es bastant pobre i viuen exclusivament del turisme. Així que els tours al salar són la gran injecció de diners, tant per Uyuni com pels pobles del voltant. El més impressionant del salar és la seva immensitat, que fa que es vegin uns reflexes perfectes, on sembla que el cotxes i la gent, estiguin flotant. En aquesta època només es pot entrar uns 20 km endins, fins a l’hotel de sal, que va ser el primer hotel d’aquest tipus de la regió. No us penseu que hi ha els luxes del mític hotel de gel ni res per l’estil, és ben auster. Ara mateix està tancat al públic, tot i que hi ha agències que hi segueixen programant nits… que van directament a les seves butxaques. Ja de tornada, vam veure molts estols de flamencs volant cap a la part sud del llac, una passada per acabar d’arrodonir el dia!

La resta de dies a Bolívia van consistir en intentar no formar part de la festa del Carnaval. Els rols són molt simples: els nens disparen pistoles d’aigua, els adolescents pots d’escuma i els grans s’emborratxen. Així de senzill. Prou feina teníem en esquivar gent embriagada per la carretera que a sobre érem un blanc perfecte per les pistoles (per no dir metralletes) dels nens. Divertit…divertit…

Sobretot quan el Cesc se’n va fartar i va fer mitja volta per perseguir un nen que ens havia disparat sense pietat… Déu ni do l’sprint que va fer el nano a 4000 m…

I a sobre les polítiques de l’Evo consisteixen en que les benzineres no poden posar benzina a matrícules estrangeres, i les poques que ho poden fer o fan triplicant el preu. Això sí, cartells de la Unió Europea i de l’Onu recolzant projectes a zones desafavorides per a tot arreu. D’això se’n diu donar la benvinguda a turistes. Sí senyor! Evito, ja no ens agrada el teu jersei de kumbaià! Per més que esbrocàvem els caps de les benzineres, els titllàvem de racistes, incomprensius, etc…, no feien res. Per ells, si no arribàvem a la següent benzinera, els hi bufava. La propera benzinera sempre era a dues hores de camí. La pregunta era: dos horas a 30 o a 120? Resposta: Dos horas!  Això amb l’agreujant que la majoria de benzineres estaven tancades perquè el personal estava de ressaca… Molts bé nois!!

Finalment vam arribar a La Paz, una ciutat encaixonada espectacularment en una vall. És una ciutat gegantina, amb cotxes, fum, botzines… buff quin estrés. Cada vegada ens agraden menys aquestes grans ciutats, amb tots els respectes de la bona arquitectura que a vegades s’hi pot trobar… En el cas de La Paz, els edificis de la plaça central són ben macos, però no els canviem per les vistes de l’Altiplano quan estàvem cada dia a més de 4.000 m d’alçada.

En resum, Bolívia és un país paisatgísticament increïble, però molt ensopit pel que fa a la gent. Ploren de la seva pobresa, però Laos també és ben pobre, però riuen, parlen, tenen els seus pobles nets i tot i la seva timidesa raonen allò que els hi preguntes. Coses que a Bolívia no ens hem trobat gaire. Serà el clima, les accions del govern, l’alçada o les patacades dels colonitzadors?

Clica la foto per veure la presentació:

El mateix dia que deixàvem Ushuaia vam creuar l’estret de Magallanes amb ferri i vam reenganxar la Ruta 40, que ens portaria direcció cap al nord.  Després de passar quatre fronteres i fer més de 500 km vam arribar a un càmping a Rio Gallegos, on vam fer uns amics ben curiosos.  El càmping era d’un club de pesca amb una gent bastant surrealista.  Mentre menjàvem els tostados (biquinis) que havíem demanat, algú va tenir la magnífica idea de socialitzar-se amb nosaltres i fer-nos un regal.  Una placa de fusta amb una incrustació de guix que recordava les Bodas de Oro del Club Pescazaike.  Un bibelot en tota regla!!!  I ens van dir que ens ho havíem d’emportar fins a casa i enviar una foto d’on quedaria penjat!  Portem nou mesos sense comprar cap record i amb dos minuts ens van encolomar un taco de fusta de collons…  Per sort mai ens van passar el seu mail i mai sabran el destí final de tan valuós obsequi.  No és que siguem desagraïts, però és que la gent té unes idees…

Seguint la ruta vam tornar a parar a El Calafate, però aquesta vegada per canviar les cobertes de la moto i seguir cap al nord per la mítica Ruta 40.  Diem mítica perquè és com un emblema d’Argentina i diuen que recórrer-la és emprendre un dels viatges per carretera més extraordinaris de l’hemisferi sud.  Discorre en paral·lel a la serralada dels Andes fins al límit amb Bolívia, a la ciutat de La Quiaca, travessant 20 parcs nacionals, 18 rius importants, connectant 27 passos de muntanya i pujant fins a 5.000 m..  La ruta en sí té més de 5.000 km, tot i que no els vam fer tots perquè vam optar per alguna ruta alternativa en alguns punts.

Sortíem d’El Calafate direcció a Gobernador Gregores un dia molt ventós, que dificultava la conducció fins al punt que la moto havia d’anar totalment inclinada per poder seguir, amb prou feines, pel nostre carril.  Vam passar el tram d’asfalt, però els centenars de quilòmetres de ripio que ens quedaven no es presentaven gaire agradables. Eren uns 500 km de ripio, que com a atractiu tenien que anaves veient trams de carretera asfaltada que quedaven tallats, perquè la presi encara no havia passat a inaugurar-ho. Les roderes dels cotxes feien que les muntanyes de pedres s’acumulessin a la carretera, deixant una línia estreta de pas sense opció a desviar-se ni 10 cm de la ruta.  A cada ràfega de vent el Cesc es cagava en la presidenta de Kirchner i havia de donar gas per tornar a entrar a la traça, i així una i altra vegada. Fins que va arribar un moment en el que el vent ens va desplaçar totalment i… tots tres vam anar per terra. Per sort, les conseqüències van ser mínimes, un bidó de benzina petat i una maleta que va quedar com un acordió.  Poc després va parar un noi que també anava amb moto i minuts més tard dos motoristes més van veure com el vent tombava les seves moto tan bon punt paraven.  Els seus cascs van rodolar com pilotes de ping-pong i les pedres s’aixecaven de terra i volaven com avions de paper.   Impossible aguantar-se dret o caminar.  L’única opció que teníem era esperar darrera d’unes pedres que paraven una mica el vent.  Cinc hores més tard, quan el vent va minvar una mica, vam decidir seguir la nostra ruta.   El dia següent ens va tocar adreçar les maletes i alguna cosa més. Els de l’hostal ens van explicar de diversos motoristes que havien arribat tocats d’aquell tram, des de ja feia anys. Això és la mítica ruta 40.

Superat aquest tram, ens plantàvem a Xile a través de Chilechico, per recórrer la Carretera Austral o també anomenada Carretera Austral general Augusto Pinochet.  La idea de Pinochet de crear aquesta ruta que creués Aisén no era lògica ni útil sinó simplement el simbolisme d’una carretera que fes un recorregut per la Patagònia Xilena. Passàvem entre fiords, boscos immensos, glaceres, rius i plantes gegantines. Una ruta preciosa, en la que difícilment t’escapes de mullar-te… No vam arribar a Puerto Montt, on acaba la ruta, sinó que vam tornar a entrar a Argentina per fer la Ruta de los 7 Lagos.   És la RP234, que va des de Villa La Angostura fins a San Martín de los Andes. Un centenar de quilòmetres que passen per zones espectaculars. I que a més a més ens oferien una nova sensació, conduir per cendra. Sí, sí, el volcà Puyehue feia temps que entretenia a la població amb les seves erupcions, deixant el paisatge gris i devastat, sense vols, sense turisme, sense calers… per sort quan vam arribar nosaltres el tema estava bastant controlat, i només hi havia un pas fronterer tancat. Vam acampar en un llac i vam descobrir una altra cosa, acampa on sigui però un riu pot sortir del no res i convertir el teu tros en un terreny pantanós… això és el que ens va passar, mentre fèiem fotos a les estrelles ens vam adonar que la tenda començava a flotar, quan dues hores enrere el tema estava ben sec… algú havia obert alguna aixeta?

Des del final de la ruta dels llacs, tornàvem a entrar a Xile. I visitàvem Pucon, poble de postal amb un llac turquesa i el volcà Villarrica que fumeja al fons. Només cal esborrar de la postal les 1000 barques del llac, el 300 guiris de la platja, i les 20 avionetes… per la resta tot bé.

Carretera i manta cap al nord, per passar novament a l’Argentina pel pas dels Los libertadores,  que passa pel parc de l’Aconcagua i una quebrada (vall tipus canó), molt i molt espectacular. Els colors de les roques, la magnitud de les parets i les vinyes de la plana, feien ben distreta l’entrada a l’Argentina. Una vegada a Mendoza, vam poder recollir, per fi, els nostres passaports definitius!!!

I posàvem rumb a una altra delícia geològica, la vall de la lluna!  El Valle de la Luna o Parc Nacional Ischigualasto està situat a la província de San Juan.  És una zona protegida molt interessant a nivell científic perquè s’hi troba una imporant reserva paleontològica i és l’únic lloc on es poden veure al descobert i perfectament diferenciat, tot el període triàsic de forma completa i ordenada.  Es calcula que les formacions geològiques d’aquest indret tenen una antiguitat entre 180 i 230 milions d’anys.  El parc, que actualment és patrimoni de la humanitat, és una barreja d’escassa vegetació, games de colors del sòl i formes estranyes.  Un indret molt curiós i que ens va agradar molt. Realment sembla que estiguis passejant per la lluna.

Ben a prop hi ha el Santuari de la Difunta Correa, una dona que va morir de set però que va salvar el seu nadó. Com que estan molt lluny del Papa, els argentins han decidit que és com una santa. Té les seves capelletes a la carretera i la gent li deixa ampolles d’aigua… com que va morir de set… Nosaltres pensàvem que eres abocadors fins que un argentí ens ho va aclarir. Al seu santuari hi ha ofrenes de tot tipus pels favors que ha complert als seus devots, però les que més destaquen són les matrícules i les casetes de fusta… gent que s’ha pogut comprar un cotxe o fer-se una casa!!! I mitja Catalunya preocupada per les hipoteques, és que…    Si alguna cosa podem dir dels argentins és que són molt creients… en qualsevol carretera del país pots trobar capelletes, banderes vermelles del Gauchito Gil, ampolles d’aigua per la Difunta correa, creus de totes les mides, santuaris de vidre, de pedra o de marbre a cada pam i mig.

Sortint del Valle de la Luna van passar pel Parc Nacional Los Cardones, on hi ha infinitat de cactus gegants i vam pujar per la Quebrada d’Humahuaca fins arribar a La Quiaca, l’últim poble d’Argentina.

Clica la foto per veure la presentació:

Després de fer l’últim esmorzar amb la família a El Chaltén, vam fer uns quants quilòmetres junts i els nostres camins es van tornar a separar.  La resta de la family anava direcció est per tornar el cotxe i nosaltres cap al sud, amb l’ull posat al Parc Nacional Torres del Paine. Portàvem una bona galipandria a sobre però amb paciència arribàvem al parc. Havíem tornat a canviar de país! Vam passar per fronteres petites, és a dir pocs problemes, tot i que cal tenir en compte que a Xile controlen molt la importació de productes d’origen vegetal o animal…

L’endemà fem una bona volta al parc per totes les seves pistes, que et permeten anar veient les torres i l’impressionant entorn. És un parc immens i preciós, algunes zones estan cremades a causa d’un foc que va començar per un oblit d’un visitant. El parc no causa l’impacte que causa veure la glacera Perito Moreno, però tot i així veure com els cims broten d’una planícia plena de llacs és una bona experiència pels sentits. Molta gent fa la caminada fins a la base per veure les torres de ben a prop, nosaltres no ens vam acabar de fiar de deixar tot el material a l’aparcament durant 8h. El diferencia d’altres parcs, la manera com enfilen les muntanyes, que ja des de lluny destaquen sobre la plana, és com un grup de bolets que ha  sortit allà mateix de manera esporàdica, les parets estan marcades per betes imponents i els llacs de color turquesa reflecteixen els gegants de pedra. A més a més està ple de guanacs, nyandús i algun flamenc despistat, tots el animalons estan tranquils, no s’espanten al veure’ns i es deixen fotografiar inclús en els moments més íntims. El que no vam acabar d’entendre és que, tot i haver tingut varis incendis per imprudències, pots cuinar al càmping amb el teu fogonet.  Càmping que no sabries diferenciar de la resta del parc. Suposo que la cultura dels incendis no la tenen tant interioritzada com nosaltres, que ens posàvem les mans al cap cada vegada que vèiem foc en un parc natural.

Després d’una paradeta a Puerto Natales, poble molt bonic, vam seguir cap a Punta Arenas des d’on  un ferri que en va traslladar fins a El Provenir, localitat típica amb casetes de colors, una placeta i cap bar per fer un cafè…   Ja érem a Tierra del Fuego!

Des del Porvenir vam fer uns quants quilòmetres de ripio entre camps i més guanacs. Finalment arribàvem a la frontera Xilena i una mica més enllà tornem a entrar a l’Argentina. Si aneu a Ushuaia cal fer una parada obligatòria uns 100 km abans d’arribar-hi: Tolhuin, on hi ha La Unión, un forn amb cafeteria que fan unes empanades, unes medialunas (croissants) i unes factures (pastes) increïbles.  Una bona parada per agafar forces i emprendre l’últim tram camí de la ciutat més austral del món, Ushuaia!

Arribem a Ushuaia i ens vam allotjar a un càmping a la part alta del poble, des d’on hi ha unes vistes de la ciutat i del Canal de Beagle molt guapes.  Un vol pel Parc Nacional Tierra del Fuego ens va deixar enviar algunes postals des de la bústia més austral del món o arribar a l’últim quilòmetre de la inacabable RN3! Estar molt al sud no produeix cap sensació especial… però mola, és curiós, fa gràcia! A l’hemisferi sud té tonteries que fan gràcia, l’aigua gira al revés, les brúixoles de casa s’equivoquen 180º i orió fa la vertical!

Uns dies al cul del món i tornar a la ruta cap al nord.  Argentina, Xile, Argentina, Xile, Argentina, Xile… buff, creuar les fronteres moltes vegades seria molt llarg i pesat.

Clica la foto per veure la presentació:

Després d’un petit canvi de plans per enxampar a la resta de la família, vam anar directes cap a El Calafate. La ruta 3, va resultar monòtona, pesada i en part amb força vent, però era la via més ràpida cap al sud. Pel camí vam parar a visitar al Jaime i la Maria José, una parella motera de Trelew que vam conèixer per un fòrum de motos d’internet i que ens va acollir a casa seva. Ser “motoquero”, com diuen ells, té certs avantatges en aquest país…

Com en una cita a cegues, ens presentàvem en un alberg a El Calafate amb la intenció de retrobar-nos amb la Teresa, la Berta i el Nolo. Al cap d’un parell d’horetes ja els teníem allà, una mica cansats i empolsegats, explicant les seves aventures recorrent Argentina amb un cotxe de lloguer!

El Calafate està situat al costat del Lago Argentino, entra la planura i la gran barrera dels Andes i és la porta d’accés al sector sud del Parc Nacional Los Glaciares.   El parc està dividit en dos sectors: el nord i el sud.  Muntanyes, llacs, boscos i coronat pel Camp de Gel Patagònic, una enorme massa de gel que origina més de dues-centes glaceres, entre les quals destaca, com a rei indiscutible, el Perito Moreno, situat només a 80 km d’El Calafate,  una de les masses de gel més dinàmiques i accessibles del món.

El dis següent vam anar cap al parc a veure el Perito Moreno.  A mig camí, des del mirador El suspiro, ja comences a al·lucinar amb la seva magnitud… és una impressionant, descomunal i imponent massa de gel que brolla enmig de les muntanyes.

Quan arribes a prop de la glacera, 4.000 m de passarel·les et permeten veure’l des de tots els angles.  Però no només s’ha de veure, també s’ha d’escoltar com espetega el cor de la glacera i com  s’esqueixen columnes de gel que es desplomen i esclaten amb soroll esfereïdor sobre el llac plàcid i tranquil. Una meravella de 60m d’alt i 5km d’ample que fa que les càmeres de fotos dels visitants es disparin gairebé soles de forma obsessiva.

El Chaltén és l’altra població important de la zona i el punt de partida per explorar el sector nord del Parc Nacional Los Glaciares.  Està situat molt a prop de llac Viedma i el que més impressiona quan estàs a punt d’arribar al poble, és la visió d’un marc natural incomparable: muntanyes entre les quals destaquen el Fitz Roy (3.405m) i el Cerro Torre (3.102m).

El Chaltén és el poble més jove d’Argentina, i va ser creat l’any 1985 per fixar la territorialitat argentina de la zona.  L’anomenen la capital nacional del trekking, i es veu insignificant al voltant del massís que l’envolta, plegat d’escaladors i excursionistes que volen gaudir del paisatge i de la natura en aquest racó de món on s’hi troba el cim més emblemàtic de la Patagònia Argentina.

I després d’haver estat uns dies amb la família visitant, gaudint i fent trekkings per Los Glaciares, a nosaltres ens esperaven més parcs nacionals, Tierra de fuego i la fi del món i a ells el retorn cap a Buenos Aires i més tard un vol que els retornaria cap a casa.   Gràcies per venir i per compartir una part del  viatge amb nosaltres!

Clica la foto per veure la presentació: