MÈXIC, DESTÍ FINAL

L’entrada a Mèxic la vam fer per l’estat de Chiapas. De camí cap a San Cristóbal de las Casas, uns senyors molt amables demanaven col·laboració per la seva lluita zapatista. Ens van donar un paper explicatiu i nosaltres vam decidir col·laborar. És clar que la fusta que creuava la carretera de banda a banda i els claus clavats cara amunt a cada 5 cm també va ser un factor determinant. Més que una col·laboració en podríem dir una extorsió. Així sí que mola participar!!

 Feia temps que volíem arribar a Mèxic, les seves runes, antigues civilitzacions, els rius, cascades, la gent, l’artesania i sobretot la seva cuina! El Cesc recordava des de feia 10 anys aquelles olors al carrer, el mole, els tacos, les carnitas… Un sensefí de plaers pel paladar que costa de trobar a molts paísos!

 El cartell de benvinguda a Mèxic hagués pogut ser, tranquil·lament, un “Bienvenido al país de los topes”. Un milió de topes, o més…, sembrats per les carreteres d’arreu del país. Mil topes abans d’un poble, mil a dins del poble i mil més després del poble. El nom és indiferent, en diuen túmulos, topes, rompemuelles, lomada de burro, reductores, vibradores… sigui quin sigui el nom, acaba amb els frens, els amortidors i amb la paciència. Això, combinat amb uns cordills que la gent de la zona posa enmig de la carretera perquè paris i els compris alguna cosa, fa del país una autèntica gimcana.

 Seguint la ruta vam arribar fins a San Cristóbal de las Casas, una de les ciutats colonials que conserva les seves places, carrers empedrats, mercats tradicionals amb milers de colors i milers d’objectes d’artesania. Un poble molt bonic i ple de vida, tal i com serien la resta de pobles i ciutats de Mèxic.

 Des de San Cristóbal vam anar cap a Palenque, però abans d’arribar vam anar a visitar Agua Azul, una zona que es reserva especial de la Biosfera. Aquesta és una zona protegida amb cascades que formen gorges i penya-segats verticals que donen origen a cascades d’aigua blau turquesa envoltades de selva exuberant. Centenars de persones aprofitaven per refrescar-se i fugir de la calor en les zones autoritzades pel bany.

 Més endavant, un cartell ens donava la benvinguda a la zona: “Está usted en territorio zapatista. En rebeldía aqui manda el pueblo y el gobierno obedece”. Ok, ha quedat clar…

 

La ciutat maia de Palenque, declarada Patrimoni de la Humanitat, va ser el nostre següent destí. És una de les ciutats més importants del període clàssic (250 a 900 dC) i va ser la capital d’una poderosa dinastía que va gobernar els actuals estats de Chiapas i Tabasco. Destaca per la seva arquitectura, escultura i les inscripcions glífiques. S’estima que l’àrea que s’ha descobert fins al moment només és un 10% de la superfície total que va ocupar la ciutat en el seu moment, de tal manera que més de mil estructures encara estan cobertes per la selva. Una selva espessa que deixa les runes dins d’un entorn incomparable.

 Els gairebé 800 km que separen Palenque de Oaxaca, el nostre següent destí, ens feien dubtar d’arribar-hi. La mandra de mullar-nos a primera hora del matí ens va fer endarrerir la sortida i vam sortir quan la pluja va decidir parar. Després de 400 km l’autopista es va convertir en una carretera de corbes, selvàtica i amb desnivells constants. Després de no saber quina postura adoptar sobre la moto, de menjar alguna cosa ràpida pel camí, de fer milions i milions de corbes i conduir en plena nit per zones deshabitades, vam arribar a Oaxaca a les 10 de la nit. Cinc minuts més tard i el hostel hagués tancat les portes fins l’endemà… ens va anar pels pèls.

 Oaxaca, igual que San Cristóbal, és una ciutat entretinguda, plena de mercats, places, edificis colonials, actes culturals, artesania i molta, molta gent. Els locals no paren d’oferir-te chapulines con sal de gusano de maguey, botanas, alebrijes, tamales, champurrados……. Depenent del que demanis pots acabar amb una paperina de grills ben torradets. Tot un risc. Aquí vam passar uns dies ben agradables, pensant que en pocs dies arribaríem al nostre destí final.

 Abans d’arribar a la capital vam passar per Puebla, on l’Antonio i la Rossi, uns motoristes que vam conèixer a Nicaragua ens van acollir fantàsticament bé i ens van portar a visitar la ciutat i Cholula, considerada la ciutat viva més antiga d’Amèrica. Diuen que en aquesta ciutat hi ha 365 esglésies, una per cada dia de l’any, construides amb l’ànsia de convertir a tothom al catolicisme. I la veritat és que ho devien fer molt bé, perquè per alguns llocs de Mèxic, i en general a tots els països centreamericans, es respira un aire de fanatisme cap a aquesta creença religiosa.

 I l’endemà ja arribàvem al destí final del nostre viatge, a l’última ciutat, la ciutat on passaríem els últims dies abans de tornar a casa, la gran i inmensa ciutat de MÈXIC DF amb els seus milions i milions d’habitants. I amb les portes ben obertes ens esperaven el Manolo i la Samar, uns amics de la família que ens han acollit fantàsticament bé i amb qui hem fet turisme, hem menjat, hem rigut i ens han cuidat molt!!

 La ciutat de Mèxic és especialment agradable, amb els seus edificis colonials, el Zócalo, els Palaus, el Museus, els jardins, els monuments, els voladores… I a pocs quilòmetres de la gran capital es troba Teotihuacan, la ciutat dels déus i la ciutat més gran de mesoamèrica. L’origen de la ciutat és encara, avui en dia, objecte d’investigació. Pirámides, animals mitològics, palaus, la ciutadella… i una llarga avinguda de 4 km de llarg i 40 d’ampla que comunica els diferents espais. Tot un luxe poder passejar per aquest complex i portar un guia com el Manolo.

I aquí ens hem quedat fins avui, 23 d’abril, dia de Sant Jordi. Tramitant els papers per enviar la moto cap a Catalunya, per confirmar vols, per preparar la tornada i per coincidir amb el nostre estimat amic Carles! Ja és casualitat coincidir aquí amb ell pocs dies abans de tornar a Caldes.

 Pensàvem que aquesta vegada no hi hauria problemes per pujar la moto a l’avió i tornar-la cap a casa, però ens equivocàvem. Avui, dia 23 d’abril la duana mexicana està mirant com pot fer el tràmit d’exportació d’una moto estrangera perquè, repetint les seves paraules literals, “no sabemos como se hace”.  Diuen que “es la primera moto que mandamos”. Surrealista, surrealista…!! L’agent de duanes que ens tramita els papers es moria de vergonya aliena.  Doncs va, espavileu perquè la moto ha de volar demà dia 24 a la tarda cap a Madrid!!! Creuem els dits i resem a la multitud de déus que hem conegut durant tot el viatge! Que tinguem sort… per poder enviar-la i per recuperar els 200 dòlars que ens van retenir a l’entrar a Mèxic per assegurar-se que l’exportaríem. Quina vergonya!

 Molta gent ens preguntava el per què acabar a Mèxic. D’alguna manera hi tenim afinitats familiars, però a algun loc havíem d’acabar oi? I ha estat un gran final, un país ple de colors, amb bona gent, amb una història molt i molt antiga, amb una cuina que és patrimoni immaterial de la humanitat i amb una genial companyia en els nostres últims dies de viatge! Gracies família Ruiz Ingelmo!

 Clica la foto per veure la presentació:

Anuncis

5 responses to “MÈXIC, DESTÍ FINAL

  1. Hola macos!
    Estem molt contents que l´ultim destí hagi estat carregat de bones vibracions, tant de país com de la gent fantàstica que us ha acollit.
    “VIVA MÈXICO”.
    Esperem que el tràmit d’exportació de la moto es pugui fer avui, i trovar-nos el dijous a Madrid.
    BON RETORN A CATALUNYA.
    Fins molt aviat. Un petonàs. MUÀ, MUÀ, MUÀ………………………………..

    MAMA i JOAN.

  2. ostres! tinc tantes ganes de veure-us! mmm…mengeu-vos unes enchiladas pensant en mi! Cisco, has menjat chongos?
    un petó!!!!!

    Berta

  3. Hola guapos, estar a casa de la Rosa Marta i el Manolo és com estar a casa, són uns amics de total la vida i estic segur que us han tractat com com als seus fills.
    Una nota aclaridora, els voladors que vareu veure a Chapultepec són originaris de Papantla, una ciutat que es troba camí de Veracruz.
    El propers petons seran en directe.
    Papa

  4. Potser quan ho llegireu ja sereu a casa o de tornada. He escrit poc però no tenia altre remei que escriure l’última. Bon viatge i ben tornats!

    Una abraçada
    Assumpta

  5. JA ELS TEMIN AQUi!!! bé, a Madrid, però demà arriben a Caldes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s