Category Archives: Asia

KATMANDÚ

El camí de Chitwan a Katmandú havia de ser fantàstic, però les boires i el mal temps ens van fer anar per terra les nostres expectatives de veure paisatges espectaculars. Fins i tot, al capdamunt d’una carretera de corbes que no s’acabava mai podríem haver vist l’Everest! Però no va poder ser… 

  Després d’uns 200 km vam arribar a Katmandú, capital caòtica on imperen les NO regles de trànsit. És ben cert que circular per l’Índia era difícil, però quan estaves a una ciutat, per més vehicles i animals que hi haguéssin, et movies, en canvi a Katmandú no! Seria equiparable al trànsit de les rondes a les sis de la tarda, però amb un carril per banda, una cruïlla cada 100 m, autobusos, taxis, cotxes i motos, i el més important de tot: tot si val! De fet nosaltres vam agafar l’exemple de les motos locals i anàvem per la “vorera”, amb algunes dificultats com ara els peatons.

 La vall de Katmandú és el centre de la cultura Newar, i aquesta es pot veure a diferents zones que estan plenes de temples hindús i budistes. Aquesta cultura es troba entre l’hinduisme i el budisme, i ambdós adoren a divinitats semblants. Els seus rituals són semblants, però una cosa els separa: els hindús participen amb devoció en rituals sagnants on es sacrifiquen búfals i cabres, mentres que els budistes n’estan al marge i els escandalitzats tibetans ofereixen oracions demanant una bona reencarnació pels animals morts. El temple hindú més conegut és el de Pashupatinath, dedicat a Shiva, i els budistes més emblemàtics són els de Boudha i Swayambhunath, encara que molts altres temples són sagrats per ambdues religions. La vall de Katmandú s’ha convertit en un lloc de trobada entre budistes tibetans i occidentals i practicants europeus i americans vénen fins aquí per estudiar budisme amb mestres tibetans.

 Per sort, Katmandú té barris molt diferents, i nosaltres vam preferir allotjar-nos a una de les zones més tranquil·les situada a la perifèria: Boudha, o anomenat també Boudhanath. Afortunadament la Gemma i el Jordi ens van aconsellar que hi anéssim si volíem fugir de l’agitat centre de Katmandú. Boudha és un dels lloc més sagrats pels budistes, té una de les estupes esfèriques més grans de Nepal, banderes tibetanes d’oració per tot arreu i a la base del seu perímetre s’hi troben centenars de rodes de pregària. L’afluència de grans poblacions de refugiats tibetans de Xina han estat testimoni de la construcció de més de 50 gompes (monestirs) tibetans al voltant de Boudhanat. El lloc t’ofereix un univers d’activitats per desconnectar de l’estrés del món occidental, i hi ha molta gent que hi va a uns dies a apendre ioga, meditació, fer un vipassana, massatges o pintar thangkhes…Durant el dia s’hi pot trobar molta gent fent kores (voltes) a l’estupa i s’hi respira un ambient molt tranquil i agradable, mentres s’hi pot escoltar l’om mani padme hum. És la melodia i la lletra més enganxosa del món, per nosaltres podríem dir que va ser la “canción del verano”, resulta hipnòtica i relaxant.

 Aquí vam conèixer el Dani, un català que després de 6 anys entre Índia, Nepal i Tibet, ha muntat una empresa de trekings, Responsible Treks (www.responsibletreks.com), i ofereix viatges al Tibet i a Nepal que prometen molt. En aquesta zona ens ha quedat pendent la visita a llocs molt interessants i que ens han cridat molt l’atenció… potser haurem de tornar…

 A Boudha també ens vam retrobar amb la Gemma i el Jordi, i s’hi van sumar la Mònica, l’Alba i l’Adela, més catalanes conegudes del Dani. És per aquestes relacions que vam otorgar al Dani el títol d’ambaixador català al Nepal! Sí senyor! Almenys parla idiomes, perquè a l’espanyola no parlen ni castellà. Amb aquesta colla ens anàvem trobant sovint per anar a dinar o a sopar, fins i tot vam fer un altre sopar de truita de patates i pa amb tomàquet, mmmm… bonísssim!

 Clica la foto per veure la presentació de Boudha:

 Una altra part de Katmandú, totalment diferent a la que estàvem allotjats és Thamel. Suraj, el noi que ens havia d’enviar la moto fins a Bangkok hi té l’empresa, per la qual cosa ens vam veure obligats a anar-hi diverses vegades. És el barri més visitat pels turistes i és perfecte pels que volen estar enmig de carrers poc tranquils plens de gent, de guest house, hotels, cibercafès, restaurants, agències, botigues que venen jerseis de cachemir, mocadors, marionetes, roba hippie, bolsos, ninots de llana i milions de botigues amb roba de muntanya d’imitació i cartells penjats per tot arreu en els quals és gairebé impossible trobar el que busques.

 Per arribar a Bhaktapur, amb en Jordi i la Gemma, ens vam endinsar en l’aventura d’atrapar autobusos locals. La tècnica consisteix en parar l’orella, perquè, penjant de l’autobús hi ha un nano que crida el destí: BoudhaBoudhaBoudhaBoudhaBoudhaBoudhaBoudha o ThamelThamelThamelThamelThamelThamelThamel! Una vegada hi puges et converteixes en sardina, si tens sort no tindràs cap aixella al nas o cap dit a l’ull. El més complicat és pagar, però també té el seu truc per evitar “timos”: preguntar a un local el preu del trajecte (ells no enganyen), mirar de donar-ho just o el més just possible i el més importat, pagar quan ja has baixat del bus, d’aquesta manera ja poden dir missa mentre van marxant. Finalment vam arribar a lloc, però l’entrada va resultar ser una estafa, ja que ens van clavar 1.100 rupies a cada un (11 euros). Podeu pensar que tampoc és tant, però tenint en compte que a Nepal pots dormir per 5 euros o dues persones poden dinar per 3, la proporció és desmesurada. I el que resulta més acollonant és que els locals no paguen. Si a Europa féssim això ens tractarien de feixistes.

 Almenys el poble era molt bonic, els edificis amb talles de fusta a les bigues, finestres i balcons, carrerons encantadors, i plegat de temples i més temples amb els seus tons apagats però amb la llum de les pintures vermelles que hi deixen els practicans. Cada un és més gros i més espectacular. Creixen com bolets enmig d’una plaça, talment com si algú el hagués sembrat sense saber-ne la dimensió que tindrien al cap dels anys.

 Clica la foto per veure la presentació de Bhaktapur:

 També vam visitar Swayambhunath, un antic complex religiós situal estratègicament al capdamunt d’un turó a Katmandú. També és anomenat el temple dels monos, ja que n’està ple que viuen en aquest lloc i la seva principal afició és menjar-se les ofrenes. Cal anar en compte que algun mono no decideixi que vol el menjar o algun objecte que tinguis a les mans, perquè si és així, no cal que t’hi barallis que segur que ho aconseguirà. Aquí vam optar pel taxi, ja que era hora punta i els autobusus anàven a tope. Per agafar un taxi has de pactar el preu abans, però has de saber quan et pot costar aproximadament, per passar-ne una mica de via. Sinó en tens ni idea o no pactes el preu et pots endur una sorpresa a l’hora de baixar.

 Clica la foto per veure la presentació de Swayambhunath:

 Per sort, els dies a Boudha van ser de relax i tranquil·litat i va representar un punt i a part en el nostre viatge. A partir d’aquí ens tocava fer un gran salt de molts quilòmetres fins a Bangkok.

NEPAL, POKHARA I PARC NACIONAL DE CHITWAN

 El nostres primers dies a Nepal ens havien deixat encantats, i la resta del país també pintava força bé, així que la ciutat de Pokhara ens esperava i nosaltres estàvem disposats a aprofitar tot el que el país ens podia oferir.

 Amb aquesta idea al cap vam marxar de Lumbini deixant enrere els pobles i els arrossars de la plana per submergir-nos en una carretera d’infinites corbes, que anava pujant i baixant i deixavaveure els verds més verds, els camps més penjats i l’aigua que baixava per tot arreu on podia. I després de passar-nos tot el dia sobre la moto vam arribar a Pokhara!

 Pokhara es troba a la vora del llac Phewa Tal i als peus de l’Annapurna, tot i que en època de monzons el perfil de les muntanyes desapareixen darrere dels núvols i és gairebé impossible veure els cims. Ens hagués encantat poder gaudir de l’impressionant cim de 8.091m reflectit al llac, però ens hem hagut de conformar veient algunes fotos espectaculars. La zona on ens vam allotjar va ser a Lakeside, una zona que cobreix totalment les necessitats d’una part important del turisme que la visita, amb cibercafès, pizzeries, restaurants, botiguetes, llibreries amb guies de viatges, guest house i milers de serveis que pots trobar a cada cantonada… però tot i així, s’hi respira un ambient tranquil. El nucli antic de la ciutat, amb les típiques cases d’estil newari amb les seves finestres de fusta tallada, o els temples budistes i hindús van ser d’obligada visita i molt interessants de veure.

A Pokhara hi ha una gran varietat de restaurants, però uns viatgers que vam conèixer a Pakistan ens van recomanar enèrgicament que si ens agradava la carn havíem d’anar a un steakhouse anomenat Everest i així ho vam fer el primer dia que vam arribar. Portàvem uns mesos sense menjar un bistec de carn i per tant, somniant amb aquest restaurant, que tot i que a Nepal les vaques també són sagrades, serveixen uns bistecs boníssims, gruixuts, tendres. grrrrrrr!

 Per visitar els entorns del llac, que és el segon més gran de Nepal, vam decidir llogar unes bicis, i per fer-ho més emocionant, què millor que unes bicis que semblaven de museu. I semblant els protagonistes de “Verano Azul” (que no “Ver ano azul”, recordeu l’acudit, oi?) vam pedalar i pedalar pels voltants del llac, creuant els poblets que trobàvem al nostre pas, esquivant alguna vaca i observant els camps d’arròs presents en tota la part del país que hem vist fins ara. Vam parar a dinar a un dels restaurants més petits que deu haver-hi pels entorns i evidentment, com que els catalans sempre som a tot arreu, aquí vam conèixer el Jordi i la Gemma, amb qui tornarem a coincidir al cap d’uns dies a Chitwan i després a Khatmandú. Quan la companyia és agradable val la pena compartir hores i hores.

 Així que amb ells vam agafar un taxi, que frenava menys que la bicicleta i conduit per un personatge que semblava que dormís, medités… mentre esquivava animals, motos, motocultors, camions i ens vam dirigir a Tashi Palkhel, un assentament tibetà amb la Jangchub Coeling Gompa, amb banderes de pregària tibetanes i un centenar de monjos que hi viuen. Vam poder presenciar una sessió de pregària, amb els típics cants i música dels monjos budistes.

Després d’aquests dies de relax occidentalitzat vam anar cap al Parc Nacional de Chitwan (la paraula chitwan significa el cor de la jungla), el primer parc nacional de Nepal, que va ser creat l’any 1973 i que va inspirar a Rudyard Kipling en la creació del llibre de la selva. La vegetació del parc és exhuberant, amb herbes molt altes i boscos amb l’arbre de la sal, un arbre molt gran típic de la regió.

 Per ser un dels parcs més promocionats del Nepal cal dir que ens va costar bastant de trobar, una porta descolorida enmig del batibull d’un poble ens donava l’entrada al parc. Un parell d’errades a la Lonely ens va donar l’oportunitat de fer un tour amb moto pels afores del parc, i vam topar amb un lloc acollidor i tranquil per quedar-nos. A Bardia ens vam quedar amb les ganes d’anar amb elefant i de veure el elefantets, així que havíem d’aprofitar el moment. El segon dia ens vam llevar a les 6 del matí i amb el Buenaventura i l’Estafania, una parella de Canarias, ens vam enfilar d’alt d’un elefant, una bitxarraco de 3,5 m d’alçada, 5.000 kg de pes i que es mou igual que ho devia fer un dinosaure. És lent, però amb el seu pes resulta imparable. L’espessa vegetació de la selva es doblega tremolosa al seu pas. El monzó ens va enganxar en plena passejada, i era curiós veure com les enormes petjades de l’elefant s’omplien d’aigua en pocs segons, els senders es convertien en rius i com tots el sons de la selva deixaven pas a una única cançó, la pluja. Dalt de l’elefant, com qui lloga un balcó per la visita del papa, vam poder veure rinoceronts, coccodrils i un grup de locals que creuaven el riu amb l’aigua pel pit… per sort la majoria de cocodrils que hi ha al parc només mengen peixos! És curiós saber que cada elefant té el mateix cuidador durant tota la seva vida i mantenen una relació molt especial.

  

Després de caure tota l’aigua del món ens vam animar a baixar pel riu amb canoa, amb la mateixa bona companyia del matí. Quan arribavem al riu vam veure uns éssers esblanqueits, que vestien robes acolorides i anaven armats amb unes càmares monstruosoes penjades del coll, que els hi cisallaven els discs intervertebrals, i que com a mínim devien disparar làsers. Eren els nostres amics, els xinos! En van carregar una vintena en una sola canoa, va quedar demostrat que són molt flexibles. Nosaltres érem quatre i anàvem una mica més còmodes. Des de l’aigua vam poder veure més cocodrils i uns quants kingfischer, un ocell blau molt bonic que pel seu nom podeu esbrinar que menja. Vam desembarcar per veure els baby elefants i les seves mares, però la nostra visita va ser llampec, ja que tots els elefants lligats de les potes amb cadenes monstruoses un al costat de l’altre ens va semblar poc adient, atractiu i sensible per tractar-se d’un parc nacional.

 I per art de màgia, a la llunyania va aparèixer el Manaslu, el cim de 8.156 m que sortia d’entre les boires i que ens feia creure que estàvem a tocar dels Himalayas! 

Vam tronar a llogar unes super bicis, per anar a veure més poblats, camps d’arròs, dones tharu, cases de fang … i un museu que acollia una exposició on s’explicava l’altre cara del parc, la dels 20.000 deportats que vivien dins del parc i que es van quedar sense casa, ni terres, ni feina. I que ara malviuen a les ciutats o treballen camps que ja no són seus per poder tirar endavant. En fi, que moltes coses boniques que s’han fet pel turisme tenen uun rerefons que no s’explica.

 I després de Chitwan vam anar cap a Kathmandú!

Clica la foto per veure la presentació:

LA MOTO, A PUNT PER VOLAR

Ja ens trobem a Kathmandú, capital de Nepal. Aquest és l’onzè país que visitem, portem 17.000km a les rodes i tres mesos de viatge, és a dir, una quarta part pel que fa al calendari previst. Durant el trajecte hem conduit per carreteres, camins, caminots, pedregars, hem creuat rius, llacs amb barquetes dèbils i tremoloses i hem sobreviscut a les ciutats caòtiques on les normes de conducció no existeixen, però, arribats a aquest punt ens trobem que no podem seguir creuant cap al sud-est asiàtic per terra. La manera lògica seria seguir cap a l’est creuant Birmània, per dirigir-nos cap a Tailàndia, però ara per ara això no és possible, ja que Birmània és un país que careix de lògica i no permet entrar turistes per terra, o com a mínim, no amb vehicle propi. L’altra opció seria tornar a entrar a la Xina, però les complicacions burocràtiques que t’obliga a fer el seu govern, la quantitat de diners que això suposa i les poques ganes de tornar a veure xinesos ens obliga a seguir el nostre viatge cenyint-nos només a una possibilitat: volar fins a Bangkok!

Tot aquest rotllo que us hem parit ja el coneixím abans de marxar, i de fet, és una opció viable i molt utilitzada per altres viatgers motoritzats. El contacte a Kathmandú, ha estat clau per facilitar el show que comporta preparar la moto per poder volar. En Suraj, l’amo de l’agència de cargo ho ha fet diverses vegades i ens ha facilitat molt els tràmits que suposa posar la moto en una caixa de fusta i embarcar-la en un avió de mercaderiers.

El segon dia d’estar a Kathmandú ens va visitar en Suraj, acompanyat d’un fuster, qui va prendre les mesures de la moto per fer-li un vestit a mida i calcular el cubicatge. Un cop calculat això, el fuster ja va poder començar a treballar, de tal manera que el dia que vam anar al cargo de l’aeroport, la base, la tapa i les parets de la caixa ja estaven fetes. Només calia encaixar la moto, passar els controls dels customs i deixar-la allà fins que hagués de volar.

Així que entre catifes voladores, budes per exportar i una infinitat de curiosos ens vam plantar en una enorme nau per començar la delicada operació: desmuntar la nostra mimada i tancar-la dins una caixa! Primer de tot vam procedir a desmuntar tot allò que pogués reduir el volum: pantalla, parafangs, maletes, retrovisors… tot ben embolicat amb paper de bombolles per reduir el risc de patir desperfectes durant el viatge (cal dir que a la gent nepalesa també els encanta petar bombolles). Seguidament la vam carregar sobre la plataforma en la qual havia de viatjar, i un cop treta la roda davantera i bloquejades les pastilles de fre, la vam fixar sobre la forquilla perquè quedés inmobilitzada. Trincada, i després que el custom man ho revisés tot, només calia anar col·locant les maletes, cascs, jaquetes com si tot plegat es tractés d’un tetris en 3D. En un principi també ens havien dit que s’havien de treure tots els líquids (oli i benzina), però finalment vam passar sense treure res…

Un cop tot a punt per encaixar la moto, el Cesc es posa les mans al cap i comencen els nervis…:

– C (Cesc): Suraj, això no quadra!
– S (Suraj): Tenim un problema?
– C: Sí! el manillar de la moto és més ampla que la caixa!
Coll…!! I nosaltres vam exclamar… bo el fuster que va prendre les mides, eh!
– C: I ara què fem?
– S: Cal girar el manillar… mmm… us ho vaig dir quan vam venir a prendre les mides…
– C: No és pas veritat, no ens ho vas dir…
I nosaltres comentem en català… aquest paio es pensa que això és una bici o què! Com si fos tan fàcil afluixar la direcció i girar el manillar!!!!
– C: No problem! Que no cunda el pánico!!!! Nothing is impossible! Desmuntem el manillar i listos.
– S: ok, ok

Abans d’haver de tornar a fer una caixa nova i repetir tot el procés, calia fer el que fos. Així que finalment vam acabar desmuntant el manillar, col·locant-lo de tort com vam poder i tot va estar llest per acabar de tancar la caixa. Una caixa que va acabar pesant més de 380kg, que esperem que tingui un vol ben tranquil i trobar-la a Bangkok el dia 12 en les mateixes condicions que la vam deixar. Bon viatge petita, ets una companya inseparable i et trobarem a faltar aquests dies! Un nou país ens espera!

I com diu en Jordi, gran persona que vam trobar pel camí, el nostre viatge li recorda aquella cançó de Pereza que diu: Rum rum hace mi moto y a las estrellas me voy con ella! I parlant de cançons, us recordem i animem a que ens envieu totes les que vulgueu en mp3 a rumbmusical@gmail.com.

Clica la foto per veure la presentació:

NEPAL, PRIMERA PART

Nepal és un país petit en extensió, però molt gran en personalitat i té l’habilitat de captivar els seus visitants ja sigui amb els seus treks, parcs naturals o la seva espiritualitat. Els paisatges, els sagrats temples, les extensions inacabables de camps d’arròs, les enormes muntanyes de l’himalaia, entre elles la més altra del món, l’Everest (8.848m) i, sobretot, la gent encantadora, formen part indivisible d’aquest territori.

 Entre Índia i Himalaia es troba la zona del Terai, una zona molt fèrtil i de parcs nacionals protegits. És una extenxió de terra d’uns 30km d’amplada que travessa Nepal de punta a punta. Fa 100 anys, el Terai era una zona de grans boscos, amb rinoceronts, elefants, cocodrils i dofins del Ganges, la malària era endèmica i els únics que semblaven inmunes a aquesta eren els tharu, la primera ètnia nativa d’aquesta zona del país i la major part dels quals encara hi habiten, dedicant-se al cultiu i a la ramaderia. Actualment és la zona més productiva del país i a la zona interior s’hi cultiva, durant l’època dels monzons, petits terrenys o parcel·les d’arròs. És impressionant recórrer les carreteres del país i no cansar-se mai de veure les muntanyes convertides, als nostres ulls, en maquetes que dibuixen corbes de nivell, i on cada nivell és una parcel·la inundada d’aigua i arròs. Les dones vestides amb colors llampants, els homes conduint els bous que amb força i paciència i enfonsats fins a mitja cama treballen els camps.

 El nostre primer contacte amb el país, per la seva banda oest va ser el Parc Nacional de Bardia, un dels més protegits i conservats en tot el Terai i on vam estar uns quants dies de relax, però de molta calor, després de passar uns dies molt intensos a Índia.

 Aquest parc, a diferència d’altres de Nepal, és poc turístic i com a conseqüència, almenys de moment i esperem que per molt de temps, molta de la gent autòctona no ha variat la seva forma de vida per adaptar-la al turisme. Tot i així, l’arribada al Parc va ser una mica estressant. S’hi entra passant per una porta gegant, rotllo Jurassic Park, i just després de la porta ja tens a mitja dotzena d’hotelers avorrits, desitjosos d’acollir-te al seu hotel, que és el millor. Agafàvem les targetes de tots i passàvem olímpicament, volíem anar al nostre aire, però sorprenentment sempre veiem una motoreta uns 500m davant nostre… i a cada cruïlla on dubtàvem ens indicava el camí correcte. Així vam anar fent, fins i tot vam enganxar la sortida dels nens d’escola, de quatre nens que vam veure quatre tenien hotel, no deixava de ser sorprenent… perquè de cases se’n veien ben poques.

 Finalment vam acabar a casa del noi de la motoreta, ens va semblar simpàtic, insistent i eficient. Feia de guia a la selva des dels 11 anys (la guia ho corroborava) i havia muntat amb un altre noi, i uns quants voluntaris, mitja dotzena de bungalows de fang en una zona bastant paradisíaca. Oferien caminades per la selva, rutes amb elefant i ràfting. L’elefant el vam haver de descartar perquè s’havia de reservar amb antel·lació. La ruta a peu era la ideal per veure animals, com els tigres, rinoceronts o cocodrils, però ens va tirar enrere l’alta densitat de leeches (sangoneres) per metre quadrat, que hi ha a la selva en època de monzons. Així doncs ens vam dedicar a no fer res, descansar, passejar sota els monzons, gaudir dels paisatges i menjar bé.

 Pels rius del parc vam poder veure, diàriament. les dones rana tharu, que amb les seves xarxes caminaven riu amunt per dins de l’aigua per pescar petits peixos, o els nens i nenes, que amb una destresa increïble saltaven des dels arbres de la vora de l’enorme riu que travessa la regió per caçar els troncs que baixaven arrossegats per l’aigua, i els portaven, nadant, fins a la vora.

 En aquesta zona vam començar a familiaritzar-nos amb els monzons, que ens acompanyaran durant tota la nostra estada al Nepal. És igual el moment del dia, matí, tarda o nit, a sobre de la moto, a lloms d’un elefant en plena jungla o, més còmodament, observant-la a través de la finestra d’una guest house, però la pluja és inevitable i imprevisible. També forma part de l’encant del país en aquesta època.

 Seguint per la zona del Terai, i després de descansar tres dies al parc, vam dirigir-nos cap a Lumbini. En tota la regió predomina la població hinduista, encara que fou als peus d’un arbre de sal d’aquesta població on va néixer Siddhartha Gaudama, el Buda. El lloc s’ha convertit en destí de molts peregrins que visiten el punt concret on diuen que va néixer, i on ara s’alça el temple de Maya Devy o mare de Buda. El més curiós és el gran nombre de monestirs i temples diversos que governs i associacions budistes de tot el món han construit pels entorns. Hi ha construccions finançades per fidels japonesos, tailandesos, vietnamites, indis, europeus o tibetans, amb gran quantitat d’estils arquitectònics representats en multitud de pagodes, estupes i temples.

 Per visitar-los vam fer una caminada, d’uns 15 Km sota un sol de justícia, per veure els temples, però la majoria estaven tancats o en reconstrucció. Ho tenen una mica deixat de la mà de D…. (Budha?). L’interès arquitectònic i arqueològic de la zona és increíble, però sembla que els interessa mil vegades més el metre quadrat on va néixer Siddhartha Gautama, on una urna de vidre protegeix la pedra on la mare de Buda va donar a llum. Des d’aquí vam continuar el nostre camí cap a Pokhara, per poder seguir gaudint de l’encant d’aquest país.

Clica la foto per veure la presentació:

ÍNDIA EXPLOSIVA

 Índia és un país tan extens que és impossible definir-lo com a una unitat. El nostre pas pel país es va centrar a la zona del Punjab i de l’Himachal Pradesh. Segurament no és la zona més turística ni coneguda del país, però és la ruta més directe per anar cap a Nepal.

 L’entrada a l’Índia va ser moooolt lenta. Per passar per la frontera ens vam haver d’esperar més de dues hores, amb l’inconvenient que l’electricitat va deixar de funcionar quan ja portàvem una bona estona esperant i la calor es va començar a fer insoportable a les dependècies de l’aduana. Per sort un noi repartia beguda pels acalorats de la sala i, com podeu imaginar, era te acabat de fer! Molt refrescant! I per acabar-ho d’arreglar, el funcionari que ens va atendre era “novato” i per omplir els papers de la moto ho havia d’anar copiant meticulosament d’un llibre que seguia al peu de la lletra. Tot i això vam entrar sense més problemes al país!

 La zona per on vam entrar és la del Punjab, i té com a principal, la històrica ciutat d’Amritsar. Amb molta paciència, i després de pedre’ns diverses vegades entre el caos que gairebé fa impossible la conducció, vam arribar a la nostra guest house. Un espai de relax i de desconnexió, ple de turistes amb qui va ser molt fàcil compartir bons moments i alguna adreça de contacte que farem servir més endavant.

 Conduir per una ciutat tant caòtica té el seu truquillo. És tracta de mirar només endavant, amb la de coses que passen davant ja tens prou feina. D’aquesta manera si tothom s’ocupa del que té davant ningú xoca. Això sí, el dit està permanentment al clàxon i no és per cagar-se en tot sinó per avisar que estàs allà i vas a passar. Si mires pel retrovisor t’acabes tornant boig. D’aquesta manera hem anat creuant Índia sense massa problemes, només a Amritsar un rickshaw ciclista se’ns va empotrar al darrera… n’hi va haver prou amb un: “però que fots”!!

 L’atracció més important de la zona, i que es troba a la part vella de la ciutat, és el Golden Temple. Un majestuós temple de la religió Sikh visitat diàriament per milers de persones i on s’hi respira una espiritualitat especial. El temple es troba al centre d’un gran llac i s’hi accedeix a través d’una passarel·la de marbre. L’estructura central està formada per més de 750 kg d’or i la resta de parets del temple estan decorades amb incrustacions de colors, com les del Taj Mahal. El temple està obert les 24 hores i s’hi pot menjar i dormir gratuïtament i tota la gent que hi treballa ho fa de forma totalment altruista. A part del Golden Temple, hi ha altres atraccions com el Parc Jallianwala, el temple hindú Mata, altres temples Sikh i com gairebé totes les ciutats del país, i aquesta no era menys, l’atracció de la multitud de rickshaws, bicis, cotxes, vaques i tota mena de clàxons que s’apoderen dels carrers i que fan que el trànsit sigui molt desordenat.

Després de passar uns dies a Amritsar, vam dirigir-nos cap a Himachal Pradesh, una zona totalment diferent i plena de muntanyes amb densos boscos. Aquesta zona és molt visitada perquè a la Vall de Kangra, i concretament al poble de Mc Leod Gang, s’hi troba la casa oficial del Dalai Lama a l’exili i una gran comunitat de tibetans. Molt interessant la visita que vam fer al Complex Tsuglagkhang, el Museu del Tíbet i alguna caminada fins a unes cascades que estan properes a la zona, podent gaudir així de magnífiques vistes i tranquils boscos en plena natura.

 Un cop visitada la zona vam seguir cap al sud, passant per Mandi i Shimla, ho vam fer per carreteres infinites, plenes de corbes, de micos i de camions, era molt maco… però només feiem 25km cada hora. Una vegada a Shimla vam decidir anar per la via directa vorejant Delhi i anant directament cap a la frontera amb Nepal, on vam fer l’última nit al país a Banbassa, esperent sortir del país per trobar la tranquil·litat que és impossible trobar a l’Índia.

Índia és un país que es mereix una visita ben llarga, però viatjant amb moto potser no és la millor manera. És un país imens, amb unes distàncies molt llargues, moltes coses per veure i un trànsit que fa por. De fet moltes guies no descriuren el país com a una unitat, ja que és molt diferent i dispers. Està minat de turistes, des dels que lloguen una Royal Enfield per recórrer paart del país, els turistes motxilleros que van a descobrir un parc d’atraccions amb forma de país, fins als que van per trobar-se a si mateixos… N´hi ha per a tots els gustos.

Clica la foto per veure la presentació:

PAKISTAN, THE END

Un cop acomiadats de la resta de viatgers de Gilgit, encara ens quedava un a bona part de Pakistan per creuar, així que vam enfilar per la KKH cap a Chilas. Un poble molt masclista (ho diuen les guies i ho vam poder comprovar) on veure una dona pel carrer era una tasca gairebé impossible. Si en una societat poc acostumada al turisme ja és difícil passar desapercebut, una dona, i turista, passejant per Chilas suposa tenir constantment 25.000 ulls enganxats al clatell. Una sensació que no es va repetir en cap altre indret en tot el país.

Havíem de seguir el nostre camí, així que seguint els consells de la Kerstein i el Rudy, els “moterus” austríacs que havíem conegut uns dies abans, i gent local, no vam anar fins a Islamabad per la KKH, sinó pel Babusar Pass. La pista puja fins un coll de poc més de 4.000m, entre dues valls fresques i verdes. Així que després d’una nit a Chilas i un intent frustrat per trobar la carretera, vam dirigir-nos cap al Babusar. La pista que puja fins el coll és un sensefi de paelles fangoses, que vam fer sota un plogim constant. A pocs quilòmetres abans del coll, hi ha un control policial rutinari, i en els fulls de control vam veure que havia passat un Land Rover suís. Passada una estona, la pista es tranforma en una carretera decentment asflatada, tot i que de tant en tant es veu sorpresa per una esllavissada o un riu que la creua. Vam anar fent per una carretera boja que pujava i baixava, per una vall fantàstica, amb trànsit de Jeeps i amb un munt d’apicultors que encara feien més emocionant la conducció. La llei del més fort impera a les carreteres paquistaneses, si et creues un Jeep i només hi cap ell, passarà ell, tu probablement acabis fotent el peu al fang, o passant per la grava, o senzillament apretis les dents mirant el precipici. Finalment vam arribar a Naran, on semblava que la gent havia aparegut del no res. Un munt de cotxes en un poblet molt remenut. Era com anar pel centre de Platja d’Aro en ple agost, però amb l’alicient que els conductors són paquistanesos… i a vegades dubtàvem de si els hi regalen el carnet. Degut al caos del poble i el merder que provoca deixar la moto parada dos minuts, no vam perdre massa estona per buscar lloc per dinar i dormir, perque estàvem morts de gana.

Vam seguir fins al poble de Kagan on el caos continuava, però passats uns quilòmetres vam veure un campsite. Hi havia força gent dinant i ens hi vam apuntar, vam poder plantar la tenda tranquil•lament i només per 50 Rs. Aquesta zona, la vall del Kagan, va estar afectada per un terratrèmol fa uns 5 anys, és per això que és fàcil veure edificis en runes, d’altres en reconstrucció i trams de carretera que van anar a parar al riu, i allà segueixen…

L’endemà vam fer una carretera d’incomptables corbes. Seria una carretera divertida a Catalunya, però a Pakistan semblava un joc d’ordinador consistent en avançar minibusos, esquivar motos assassines, tapar la visera en cas d’apicultors, saludar de tant en tant, esquivar micos i en les pantalles més difícils havies d’esquivar la papilla que sortia per la finestra del bus del davant. Tota una odissea que ens portava fins a Islamabad, la capital, una ciutat nova i ordenada, amb barris quadriculats, semàfors i policies.

Allà ens esperava el Mohyuddin i la Rabia, una parella encantadora que vam conèixer per internet a través de la pàgina d’Horizons Unlimited i que ens van acollir un parell de nits a casa seva com si ens coneguéssim de tota la vida. Excel•lents anfitrions i perfectes guies per conèixer la ciutat, que vam voltar el dia següent, visitant l’espectacular Faishal Mosque entre altres monuments i jardins.

Enfilàvem ja cap a la última ciutat del Pakistan, Lahore, i ho feiem per la Motorway, una carretera de 3 carrils per banda, que et permet fer els 400km que separen les dues ciutats en un sol dia. Tal i com va dir el Mohy, vam arribar a Lahore com uns kebabs, de la calor que feia a l’autopista. A rumb amb el GPS, ens vam plantar a casa del segon contacte que havíem fet a través d’Horizons Unlimited, el Zoeed. Llàstima que ell no hi podia ser, però el seu germà ens va rebre i ens va dir que l’endemà a les 12h ens vindria a buscar un amic del germà, que també forma part del Motoclub de Lahore. El dia següent, cansats de tan esperar al carrer, perquè a més estàvem a 40ºC, i vam decidir tornar a entrar a casa que s’estava més fresquet. I de sobte van aparèixer cinc polis armats a dins de la casa… I ens buscaven a nosaltres!!!! Entre els crits en urdú, perquè cap d’ells parlava anglès, vam deduir que se’ns enduien a comissaria… quina gràcia! Nosaltres no enteníem res… i la veritat és que vam flipar una mica. Van inspeccionar els nostres passaports i un cop van comprovar qui érem i qui ens allotjava a casa seva, la cosa va començar a fer un tomb, i a partir d’aquell moment, el cap de policia va ser com el nostre colega de tota la vida… Ens deia: “és per la vostra seguretat…” i finalment ens va explicar que algun veí havia trucat a la policia perquè havia vist dos sospitosos al carrer amb pinta de nordamericans i feia dos dies un nordamericà havia matat a dos paquistanesos… Sort que tot va quedar en una anècdota.

A comissaria va aparèixer, per fi, l’amic que ens havia de venir a buscar i fer de guia. Ens va dur a dinar i ens va ensenyar el seu negoci consistent en la venda de cotxes europeus de luxe de 2a mà (Mercedes, Porsches, BMW). Ens vam passar la tarda al seu despatx veien fotos del Moto Club de Lahore i videos al Youtube, una tarda apassionant… L’endemà ens havia de venir a buscar a les 12h, però tampoc no va aparèixer… sort que abans havíem anat a veure uns jardins que va ser tot el que vam veure de Lahore, una llàstima.

A la tarda no ens vam deixar enredar més i vam anar cap al Wagha Border, a veure la cerimònia de baixada de banderes i tancament de la frontera entre Pakistan i Índia. És un espectacle que fan cada dia i és ben curiós de veure, ja que s’ajunten unes 1.000 persones a la frontera de cada país i criden i criden animant a la seva bandera. Tot està perfectament organitzat amb els soldats a punt de fer teatre, les seves graderies, les parades per comprar aigua i menjar i els animadors. La veritat és seria com ajuntar a l’afició del Barça i la del Madrid, amb una porta que les separés i es fotessin a cridar com bojos, això sí, sense partit! Senzillament cridar! Després de més d’una hora de crits, i quan el sol comença a caure, es baixen les dues banderes, tothom es relaxa i marxa cap a casa.

Vam dormir en un hotel, just a costat de la frontera. Bé, dormir poc, perquè a Pakistan la llum marxa gairebé una hora de cada dues amb l’excusa de l’estalvi energètic. Això significa que l’habitació es converteix en un forn cada dues hores, ja que ni l’aire, ni els ventiladors funcionen! Quina tortura! A uns 30ºC dins l’habitació i amb una humitat que fa que les granotes campin per l’habitació com si estiguessin a casa.

Conèixer Pakistan ha estat una roptura total de tòpics. I a més a més ens ha fet veure que realment les notícies manipulen, amaguen, ¿enganyen? Els paquistanesos són bona gent, sempre disposats a ajudar. Estan orgullosos del seu país i intenten tirar endevant, tot i que ni els interessos dels seus veïns ni les tonteries dels seus fanàtics els ajuden massa. Per altra banda, cal dir que són uns conductors nefastos: els intermitents els deuen engegar per Nadal. La majoria de motos van amb el fre de darrera permanentment trepitjat, el dia que ho sàpiguen aniran com bales. És habitual trobar un vehicle direcció contrària, simplement viu en aquella banda del carrer! Els clàxons són per avisar, passar, saludar, maleïr… serveixen per tot! El que fa que al final no serveixin per res ja que un aprèn a interioritzar-los. Encara no havíem provat les carreteres d’Índia…

Clica la imatge per veure la presentació:

 

 

WELCOME TO PAKISTAN!

 El nostre camí cap a Pakistan, des de la Xina, tenia com a primer obstacle un port de muntanya, el punt més elevat del qual fa 4.750 m d’alçada i és el famós Khunjerab Pass, i que afortunadament, vam poder superar sense que la moto posés cap inconvenient. La carretera que vam seguir des de Kashgar, a la Xina, fins a Islamabad, a Pakistan, s’anomena carretera del Karakoram, més coneguda per les sigles KKH (de l’anglès Karakoram Highway), és la carretera internacional més alta del món i només està oberta des de l’1 de maig fins al 30 de novembre, si les condicions climatològiques ho permeten. Connecta la Xina amb el Pakistan a través de la serralada del Karakoram, amb un recorregut de 1.200 km i és de llarg la carretera pavimentada més alta del món que creua una frontera internacional. El recorregut transcorre per paisatges de l’Himalaia, amb profundes gorges, valls, cims nevats i algun llac de nova creació que vam haver de superar amb l’ajuda d’alguns pakistanesos. Bé, pavimentada a trams, ja que la banda de Xina està en perfecte estat, però un cop passat el port, el paviment està tan deteriorat que és difícil diferenciar-lo de les pedres, els forats i els rius que la creuen. També cal dir que el govern pakistanès dedica grans esforços a tenir-la en mínimes condicions.

 La carretera va ser construïda pels governs de Pakistan i Xina, i es va acabar després d’uns vint anys de treballs. Centenars de treballadors paquistanesos i xinesos van perdre la vida en la seva construcció, la majoria en esllavissaments i caigudes. El recorregut de la KKH discorre per un dels molts camins de l’antiga ruta de la seda. Degut al sensible estat del conflicte pel Caixmir, entre Índia i Pkuistan, la carretera del Karakoram té una gran importància estratègica i militar. A més a més és la via més ràpida per arribar al mar des de la Xina.

 Amb l’emoció d’haver passat el Khunjerab Pass gairebé ens mengem el primer cotxe que pujava en direcció contrària!! A Pakistan és condueix per l’esquerra!

El pas per la frontera paquistanesa va ser el més agradable que hem tingut en tot el viatge. Els soldats i militars van ser tan afables que no ens ho creiem, i el somriure del policia paquistanès després d’uns quants quilòmetres per la KKH esquivant pedres, rius i forats, dient WELCOME TO PAKISTAN, no té preu.

 Després de moltes corbes, pedres i vistes acollonants arribàvem a Sost. És aquí on certifiques que has entrat al país, a uns 85 km de la frontera geogràfica. Segell aquí, segell allà, visat, les dones primer, carnet de passage (l’estrenem aquí) i ja estem oficialment al país. Uauhhh….. que bonic.

Tant bonic com que ningú de l’edifici d’immigració portava uniforme, cadascú amb la seva túnica variopinta i andando. Tant bonic com que la parella de funcionaris, molt de la conya i simpàtica, que ens havia de revisar la moto van preguntar: -La matrícula dels papers correspon amb la de la moto? és que a fora fa molta calor i jo ja us crec. -jajajaja, sisi correspon! Tant bonic com que quan marxàvem van sortir els dos funcionaris a fer-se fotos amb el mòbil. Tant bonic com que entràvem al Pakistan!!!!!!!

 La primera nit la vam passar a Passu, en un hotel amb unes vistes espectaculars. I no és que l’hotel estigués en un lloc estratègic, és que Pakistan és així, un dels països més muntanyosos del món i que compta amb cinc cims de més de 8.000m i 101 cims de més de 7.000m. Al nord del país hi ha la serralada de l’Himalaia, on es troba el Godwin Austen (K2) (8.611m), el segon cim més alt de la terra. En aquesta zona s’hi troba el contrast del més àrid amb la muntanya més agresta i les valls més verdes. Paisatges irrepetibles en tot el planeta.

 Seguint el recorregut del riu Hunza, a uns 8 km de Passu, vam arribar a un campament improvisat. En aquesta regió, el dia 4 de gener de 2010, l’esllavissament d’una muntanya va bloquejar el pas del riu Hunza, convertint la Vall d’Hunza en un nou llac i ofegant sota les seves aigües pobles sencers. L’única via per poder salvar el llac, que fa més de 20 km de llarg, són les, encara, precàries embarcacions de fusta que la gent local fa servir per poder passar d’una banda a l’altra del llac. Així que amb l’ajuda d’una multitud de paquistanesos no vam tenir problema per posar la moto a dins de la barca. Evidentment no hi ha embarcadors ni res que se li assembli, simplement amb un tauló i a pes de braços ja és suficient per carregar qualsevol cosa a la barca. El llac suposa un gran inconvenient, principalment per la gent de la regió que s’ha quedat sense casa, i en segon lloc per la zona que queda al nord del llac, ja que és difícil que els subministres i el turisme puguin arribar fins a aquesta zona. De moment sembla que no hi hagi intenció de desbloquejar aquest pas, tot i que els locals afirmen que és viable, però que hi deuen haver alguns interessos per no fer-ho.

 Durant el passeig en barca vam poder observar els antics ponts per on passava la carretera i dels quals només quedava el rastre d’alguns dels pilars, pobles mig negats, arbres morts sobressortint de les aigües i carreteres que es submergeixen. Un cop creuat el llac, després d’un parell d’hores de passeig amb barca, vam arribar a Gulmit, on també, amb l’ajuda dels locals, vam desembarcar la moto com vam poder. Fins aquí no hi va haver cap problema, tot el contrari. De moment semblava un passeig amb golondrina.

 Però quan vam haver descarregat la moto vam veure el que no volíem ni veure, ni imaginar, ni somiar. La muntanya que va caure segueix allà i és una pila de pedres que els paquistanesos han picat i repicat per tal d’obrir-hi un petit camí, que connecta amb la part no afectada de la vall.

Només hi poden passar Jeeps i tractors i algun altre 4×4 que les passa canutes per pujar i baixar. El camí és una muntanya de farina, i a sota dels dos pams de farineta hi ha uns pedruscos malparits que fan la impracticable la conducció i no ajuden massa a mantenir la moto dreta. El Cesc les va passar magres per pujar i després baixar la muntanyeta… va caure unes 5 vegades… La primera tot quisqui el va ajudar a aixecar la moto, a la segona li van demanar 2.000 rupies per ajudar-lo tot el trajecte. Però com que el xaval és tossut com una mula va dir que no patissin que ja l’ajudava la seva wife. Així quedàvem, el Cesc, la Raquel i un paqui, que ens va voler ajudar a solventar el tema. A les baixades la Raquel i el noi simpàtic feien esquí aquàtic penjats de la moto, mentre el Cesc intentava esquivar les pedres i alguna excavadora, que pujava en direcció contrària, per posar-hi més salsa “a l’asunto”. Vam arribar a baix extenuats, suats i enfarinats com un tall de fricandó (mmmmmmm… fricandó!!) Ens sembla que és, de llarg, la pitjor pujada amb la corresponent baixada que hem vist mai… buff

 

Engegàvem de nou cap a Giglit amb l’esperança de trobar una dutxa per tots tres. Després d’uns 120km, que ens van suposar 5h més de trajecte, vam arribar al Hostel i… sí, ens vam poder dutxar tots tres i la pobra moto treia pols per tots el forats que tenia… pobreta és un sol!

 Al cap d’un parell de dies marxàvem cap a Chilas, o això pensàvem, ja que només havíem fet 1 km quan un cotxe del govern ens va parar i ens va dir que hi havia tres motos extrangeres en un hotel. Ens hi vam acostar i vam conèixer una parella d’Alemanya que viatja amb una furgo, una parella d’Àustria que van amb dues KTM’s i una Australiana que viatja amb una Suzuki DRZ350. Ens vam afegir a la festa i ens hi vam quedar una nit més per compartir sensacions. La veritat és que tots són super macos, ens van aconsellar les carreteres i llocs més bonics del Pakistan i Índia, i vam estar xerrant fins tard tot menjant els albercocs de l’arbre del jardí.

Si voleu fer un cop d’ull als seus viatges:

 Així que finalment, el dia següent encaminàvem cap a Chilas per la KKH encara plena de grava, pedres i sota un sol de justícia que ho fonia tot.

Clica la foto per veure la presentació:

TASH RABAT I XINA

Sortint de Naryn, encara al Kirguizstan, vam anar direcció cap a Tash Rabat, per una pista mig destrossada plena de màquines xineses que en teoria l’arreglen, però no ho aconsegueixen.  Els xinesos hi treballen perquè aquesta és una via molt utilitzada pel transport que surt de Xina.  Per primera vegada durant tot el viatge optem per omplir els bidons extres de benzina perquè no podrem omplir fins a Kashgar (420 km).  De fet, trobem una benzinera a uns 40 km de Naryn i hi posem dos tristos litres…

Just acabàvem de posar benzina que la moto va fer senyals d’ofegar-se.  Tenint en compte que estàvem a uns 2.000 m d’alçada, vam descartar la possibilitat que el problema estigués provocat per aquest fet.  Allà al mig del no res, la moto va dir prou i es va parar.  La vam empènyer fins a una benzinera abandonada que en poca estona va ser un lloc concorregut per nens curiosos i avis que es feien els interessats.  Per sort, va ser conseqüència d’una mala connexió elèctrica que havia fet que la bateria es descarregués i deixés de donar xispa a lal moto.  Així que un cop arreglat, va quedar en un ensurt i prou.

Als pocs quilòmetres vam trobar el Bill (www.billamoto.be), un belga que havia fet tots els Stans sobre del seu hand made side.  Quin crack! Havia agafat una Suzuki DRZ 350 i li havia acoplat (l’invent no té milor paraula) un sidecar d’una Jupiter russa.  Tot un espectacle!  I a més anava amb una roda tan llisa que feia por només de veure-la.

TASH RABAT, EL CARAVASAR

L’última nit a Kirguizstan vam dormir a Tash Rabat, situat entre Naryn i el Torugart Pass. Aquesta zona es troba a més de 3.000 m d’alçada i està envoltada de muntanyes i valls. Aquí s’hi pot trobar un dels monuments més importants de l’Àsia central, un Caravasar que s’ha mantingut gairebé intacte durant segles. Aquesta edificació de pedra servia de refugi i descans pels comerciants de l’antiga Ruta de la Seda i es manté en tan bon estat perquè va estar enterrat durant molt de temps. A dins, un passadís central distribueix, a banda i banda, diversos passadissos i una trentena de petites habitacions, que es destinaven a dormitoris, oratoris, magatzem de materials, animals… Al fons del passadís central s’hi troba una sala gran coronada amb una cúpula. Una edificació que és molt interessant i que val la pena veure si es viatja a aquest país.

 Per dormir a Tash Rabat, hi ha diversos camps de iurtes que ofereixen allotjament i menjar. No va caldre ni reservar-ho amb antel·lació, així que un cop allà, vam decidir quin camp ens agradava més i vam tornar a dormir enmig d’una vall plena iacs, vaques, cavalls, ovelles, cabres i el primer camell… tot un zoo en estat natural. I el cel de nit, espectacular. Ens va espatllar una mica l’estada, la pèrdua d’una parella de guants d’anar amb moto que misteriosament van desaparèixer, allà al mig del no res…

XINA

 El dia següent ens esperava el Torugart Pass, a 3.700 m d’alçada, però no sense passar abans per diversos punts de control i per l’aduana kirguís. Un cop al Torugart, vam trobar el nostre guia, l’Abdul, de l’agència Adventure Travel Kashgar Newland, i amb qui havíem contactat dos mesos abans de començar el viatge. Per qui es pregunti el perquè vam contractar una agència xinesa, si el viatge el fem per lliure i ni tan sols tenim reservat un hotel en tot el viatge… doncs molt fàcil… Les autoritats xineses no permeten l’entrada al país de cap turista amb vehicle propi i per lliure. Això obliga a treure uns permisos especials, molt estrictes i amb molt de temps d’antel·lació, que només pot tramitar una agència acreditada xinesa, havent de creuar el país darrera del cotxe del guia. A part d’això, els costos de tot plegat són força elevats, i només es poden reduir si es comparteixen les despeses del guia i del cotxe amb altres turistes. Malauradament, aquest no va ser el nostre cas, ja que sis mesos abans de marxar vam intentar contactar amb altres viatgers a través d’un fòrum internacional d internet (www.horizonsumlimited.com), però per les dates i per la ruta que teníem prevista no vam poder coincidir amb ningú. Per tot aquest circ que t’obliguen a muntar els xinesos, vam optar pel tram més curt per creuar aquest país. Una ruta de quatre dies que va des del Torugart Pass fins al Khunjerab Pass, al Pakistan. És a dir, que el nostre pas per la Xina ha estat bastant simbòlic. I per qui es vulgui fer una idea, creuar la Xina de nord a sud, des de Mongòlia fins a Laos amb vehicle propi, que era la intenció que teníem nosaltres en un principi i que finalment no va ser viable, té un cost aproximat de 6.000 €. Tot plegat t’omple d’unes ganes enormes per entrar a aquest refotut país, i és una estúpida manera de fer-te arrufar el nas abans d’entrar-hi.

Les regions que vam visitar van ser la Regió Autònoma Uigur de Xinjiang i la de Tashkorgan. La primera té com a principal ciutat Kashgar i està situada als peus de les muntanyes de Tian Shan. Aquesta va ser seu important de la llegendària Ruta de la Seda, ja que estava estratègicament ubicat en una cruïlla de diverses rutes de comerç. Té una comunitat musulmana important degut a l’elevada presència d’Uigurs (90% de la població), que són un grup ètnic que viuen al nordoest de la Xina i també a Uzbekistan, Kazakhstan i Kirguizstan. Són un les 56 grups ètnics reconeguts oficialment pel govern xinès. Aquests tenen el seu propi idioma i escriuen una versió modificada de l’àrab. A la part vella de la ciutat s’hi troben carrers que es caracteritzen per la seva temàtica, així, es pot trobar el carrer del menjar, dels artesans, de les catifes, restaurants… Vam visitar també la Mesquita Idgah, que és la més gran de Xina, i el Mausoleu d’Apak Hoja, el profeta més important considerat pels uigurs després de Mahoma.

Kashgar és doncs un pupurri entre ètnies, la majoria són Uigurs, de faccions Kirguis (tipu mongol) però l’estat ha intentat repoblar aquesta zona amb xinesos del centre. El resultat és una ciutat per la que camines entre pantalles de led’s immneses, botigues orroroses, centres comercials de més de 8 plantes, però tombes per un carrer i et trobes un bazar d’espècies, catifes, mocadors, menjar, olors i una gent totalment diferent. No deixa de ser sorprenent, però es nota que la conquesta xinesa no deixa de ser un “pegote”. Entre d’altres coses inversemblants, tenen un idioma que la gran majoria no sap transcriure al 100% ja que pràcticament ningú coneix els més de 10.000 caràcters que conformen la seva, didàctica, escriptura…

Després de 2 dies a Kashgar vam emprendre la carretera que va direcció a Pakistan, la famosa Karakorum Highway, que uneix Kashgar amb Islamabad travessant el Khunjerab Pass. Pel camí cap a la regió de Tashkorgan vam poder gaudir d’unes vistes impressionants a la serradala del Pamir i vam presenciar muntanyes de la magnitud del Kongur Shan, 7.719 m, el Muztagata, 7.546 m o el llac Karakul. I desrprés de les magnífiques vistes vam arriba a la ciutat de Tashkorgan, on havíem de passar, en teoria, l’última nit a Xina.

Tashkorgan significa Stone Fortress (fortalesa de pedra) i tenia una ubicació estratègica a la Ruta de la Seda. Vam visitar les runes que s’hi troben i les vistes panoràmiques cap a les muntanyes del Pamir. També vam coincidir amb un festival típic de la regió, on la música, els balls, els jocs a cavall, el menjar.. .hi estaven representats entre la pols i les olors dels kebabs. El ball més típic de la zona és la Dansa Tatjik, ja que hi ha una presència molt elevada de gent vinguda de Tatjikistan, que per cert, són molt difícils de mirar, i que amb els seus balls recorden les majestuoses àligues que volen per la regió, per tant, la dansa s’anomena Eagle Dance, Dansa de l’Àliga. La primera vegada que vam veure que sortia un home a ballar vam pensar, buff quina turca que porta aquest, però després s’hi va anar afegint gent, i com que encara no es té constància de l’exportació del botellon vam veure que era el ball tradicional. Els braços dels balladors recorden els moviments de les ales d’aquests ocells i normalment els homes ballen amb els homes i les dones amb les dones. Pots veure la dansa clicant aquí: Eagle Dance.

El dia 1 de juliol, vam presentar-nos al departament d’immigració i de registre de la moto amb la idea de fer-ho el més aviat possible per poder sortir del país i arribar a Pakistan a través del Khunjerab Pass. Tot semblava anar de manera normal, que si ompliu això, aviam els passaports, maletes per l’scanner… Al cap d’una estona el guia indica al Cesc que han d’anar al custom office per registrar la moto, així que el guia amb una dislocació de cadera puja a la moto, i cap al custom office. Un xinès amb cara de Rap, diu cridant que falta un paper. El guia truca a la seva oficina i l’envien per fax, això triga una hora ben bona.

Mentestant, aquest aprofita per mirar la moto i verifiar que no hem canviat el motor ni el xassís durant els dies que hem estat a la Xina. Que si obre la maleta, que perquè serveix això i allò… tocada de collons a l’enèssima potència que només serveix per canviar les coses de lloc sota un sol de justícia. Durant tot el temps que portem de viatge, ningú s’ha atrevit gairebé a tocar la moto, ni soldats, ni policies… Són moltes les preguntes que ens fan i fins i tot es fan fotos amb ella. Creiem que és una falta de respecte remenar el que no és teu o si més no, remenar una màquina que no coneixes. Doncs els xinesos es creuen amb el dret de remenar-ho tot i fins i tot de pujar a la moto sense permís, amb un somriure estúpid que se’ls hi acaba quan els fem baixar. Finalment arriba el fax, quan el Rap el llegeix diu que no està escrit com hauria d’estar que l’hi han d’enviar un altre tal i com ell diu… el guia ja começava a bufar i a dir que estaven tots crazy, el Cesc només li deia que sí que sí. Cal tenir en compte que aquesta agència està farta de tramitar permisos d’aquest tipus, per tant, ja saben de què va el tema…

El Rap proposa que anem, mentrestant no arriba el segon fax, a segellar el passaport. A immigració hi ha la Raquel que fa unes 2 hores que espera i que ja té el passaport segellat per poder sortir del país… Un altre xinès, aquest seria més tipo Mero, ens fa fora a crits.. Val a dir que té raons de pes per fer-ho, ja que és la seva hora de dinar… són les 11.30!!!!!!!!!!! Han començat a les 9.00!!!!!!!!!!!!! I no s’hi tornaran a posar fins a les 15!!!!!!!!!

Els Cesc una mica encès i amb el seu travel English li exposa al guia que no entén com aquesta colla de fucking men treballadors d’aquest fucking country, tenen els pebrots d’exportar fakes a tot el món sense cap mena de problemes, però en canvi no ens deixen sortir del seu fucking country, on hi estem perquè resulta ser un accident geogràfic entre mig de dos païssos, que sí que són interessants. El guia sembla estar d’acord amb tot, però ens suggereix que anirà a buscar una mica d’arròs amb poc picant perquè mengem alguna cosa i passem aquestes tres hores i mitja que a la pràctica en van acabar sent quatre.

Finalment el Rap torna de dinar i de dormir… i diu que no té el fax i que, per tant, tornem l’endemà. A nosaltres ja ens estava bé perquè entrar al Pakistan de nit no estava dins els nostres plans. Però no!!! Arriba el fax i ens arregla els papers per la moto. Llàstima que els que ens han de posar el segell del passaport, que també volien tenir el seu paper en aquest show, es treuen de la màniga que els turistes hem d’anar escortats fins al següent punt de control, a uns 120 km més endavant, i naturalment, ja era massa tard i els cotxes dels escortes xinesos no funcionen després de dinar… Així que cap a l’hotel, que a sobre és “extra cost”… i l’endemà serà un altre dia.

Després d’aquesta odissea, plena d’impotència i mala llet, no acabem d’entendre perquè la resta de nacions d’aquest planeta blau han pogut permetre que un país com la Xina, porti l’etiqueta de segona potència mundial. Ens trepitjaran com a formigues, no en tingueu cap dubte, ja ho fan a casa seva sense cap mena d’escrúpols ni de rencor. Probablement hi ha bones persones però no són les que remenen les cireres, segur que no! És sorprenent que uns turistes que volen sortir del país no puguin perquè a un policia de l’aduana no li doni la gana, o que hagis de tramitar una permisos especials i molt costosos mesos abans d’entrar-hi, o que hagis d’anar 24 h darrera del cotxe del teu guia, o que un soldat et requisi els passaports des de l’oficina d’immigració fins a l’últim punt de control perquè t’han manat anar darrera un autobús al que tens prohibit adelantar… Què és el que no volen que veiem?

Clica la foto per veure la presentació:

 

KIRGUIZSTAN, REGIÓ CENTRAL

Després de vorejar el llac Issik-Köl vam arribar a Kochkor, on hi vam passar un dia i vam organitzar una excursió d’una nit fins al llac Song-Köl (3.016m), on vam poder passejar a cavall (evidentment res a veure amb els cavalls de Kuadra Belene, http://www.kuadrabelene.com), dormir en una iurta i compartir un dia amb els shepards (seminònades que es desplacen amb els seus ramats a les pastures d’estiu). Durant aquesta època famílies senceres amb els ramats i les seves iurtes pugen fins als jailoos per passar-hi bona part de l’estiu. És impressionant la quantitat d’animals que hi ha pasturant en els inmensos prats de les vores del llac, que estan plens de flors de neu, que costa no trepitjar al caminar. Les úniques construccions que es troben a la vora del llac són les iurtes, els habitatges preferits pels nòmades. Són mòbils, amb estructura de fusta i coberta de feltre. És més semblant a una casa que a una tenda, tant en la forma com en l’estructura, amb parets gruixudes. Les tradicionals es componen d’una estructura circular de fusta coberta de feltre fet de llana de les ovelles. L’estructura, que s’aguanta per si sola i no té ni un clau, és feta de fusta enreixada, un marc per a la porta, pals per al sostre i un coronament especial, que té forma creuada tal i com es pot veure a la bandera del país. L’interior està decorat amb llampants robes de colors, i el terra amb els típics shyrdaks (catifes de colors). Com més elaborada és la decoració, més elevada és la posició social del seu propietari. La iurta està dissenyada per ser desmuntada i carregada sobre un camell, un iac o un cavall, per ser transportada d’un lloc a un altre, on es tornarà a muntar

Després d’estar al llac Song-Köl, vam dirigir-nos fins a Naryn, capital de la regió que porta el mateix nom i que es troba més al sud. No començàvem amb bon peu a la “ciutat”, vam haver de seure a tres restaurants per aconseguir dinar… poques ganes de fer negoci. Després vam anar al CBT (Comunity Based Tourism), que és un dels projectes endegats per organitzacions per posar en contacte turistes amb guies, guest-house, iurtes, conductors…, i n’hi ha a diverses ciutats del país. Aquí ens van informar de les possibilitats que teníem per passar-hi uns quants dies, i tenint en compte que aquestes eren molt escasses, vam decidir retornar fins a Kochkor, on l’entorn ofereix moltes i variades possibilitats. Naryn, Tash Rabat i el Torugart Pass quedarien pendents, però són cita obligada per anar cap a la Xina, país al qual no podem entrar fins el dia 27 de juny. Desfent el camí que havíem fet el dia abans, vam retornar fins a Kochkor. Eren les 19h i les oficines de turisme ja estaven tancat, però vam trobar un grup de quatre holandeses boges que ens van aconsellar la guest-house on s’allotjaven, i cap allà vam anar, molls i enfangats. Perquè si una cosa bona tenen les carreteres abonyegades, Naryn-Kochkor, és que quan fa sol els bonys són simples i avorrits, però quan plou es converteixen en agradables bassals fangosos que exploten cada vegada que un cotxe el trepitja en direcció contrària! Fantàstic!! Així que vam aparcar-nos a la guest-house del balcó blau, en una agradable habitació amb un agradable preu i bona gent. Ja vam veure on passaríem molts dels dies que ens quedaven… Vam preguntar a les holandeses què havien fet aquells dies per Kochkor i ens van estar explicant que si tomba que si gira, moltes coses i una conclusió: tot a través d’una agència petitona que hi havia al centre de la city, la Jailoo Tourist Community. Allà ens van recomenar anar a cavall al llac Kol-Ukok, tres dies de ruta que vam preferir reduir a dos. La veritat és que va ser maco, però hi va haver força hores mortes mirant que si les ovelletes, les cabretes, les vaquetes, els cavallets i la òstia amb barca. La tornada a cavall va constatar que les selles eren moooolt dures, per més pells que hi posessin, i que la mida (fixa) dels estreps va deixar els genolls del Cesc que no podia ni caminar, ni que fos alt el noi…

Vam aprofitar per cuidar-nos de la nostra joia (la moto!) i li vam canviar l’oli, el filtre i li vam fer una neteja a fons, això ho podríem haver fet en un plis-plas, però no! Vam preguntar a la gent de la guest-house on podíem rentar la moto i ens van enviar al riu… total que amb aigua “calentona” vam rentar la moto, entre Kirguesos que també practicaven l’esport típic del diumenge. La sorpresa va ser quan, anant a sopar, vam veure a dues cantonades de la casa, un Kärcher amb una galleda amb sabó!!!! En aquestes situacions penses: “i que autòcton que ho hem fet nosaltres eh…” però el dimoniet diu: “recollons quina ràbia haver-se torrat el clatell fotent el primo al riu!” Com que ens sobraven hores vam decidir fer nosaltres el sopar, estàvem una mica cansats de repetir cada dia el mateix i en el mateix restaurant. Doncs ens vam liar a comprar per fer una truita de patata i ceba acompanyada amb un pa amb tomàquet, nyaaaammmm. Va arribar el Daryl a la casa, una suís de pare català, que vam convidar a sopar a canvi d’informació sobre el Pakistan, en els fons ens va venir a dir que era un país genial i amb gent molt hospitalària, això ens va deixar més tranquils pel que fa a aquest desconegut país. Ell va començar a Austràlia i, fent autostop, ha arribat fins a Kirguizstan. Portava 9 mesets voltant amb la seva motxilleta de 15 kg. Si voleu visitar el seu blog: http://www.remotesilence.wordpress.com.

El dia 23 vam anar altra vegada cap a Naryn però per una altra ruta, que consistia amb 40 Km de carretera i uns 250 de pista. La intenció inicial era fer un parell de nits abans d’arribar a Naryn, però no vam trobar on parar. Van ser quilòmetres amanits per paisatges i escenes de postal, i sense un ànima. Que no hi hagi una ànima també vol dir que si s’ha de creuar un riu probablement no hi haurà pont o que la pista pot desaparèixer enmig d’un prat anegat, però és fascinant i que de ben segur està molt a prop de la llibertat. De tant en tant, però, et trobes amb un iurta on mentre et conviden a un te, et confirmen que no t’has perdut i que el poble que busques existeix, la llibertat estava bé però saber on erem ajudava. Així que contra la nostra voluntat arribàvem de nou a Naryn i anàvem a dormir al barri de la Mina de la ciutat. Ciutat amb pocs atractius on deixem la moto dins un container de camió que fa de garatge, amb l’esperança de no trabar-la escalivada quan la necessitem novament.

El 26 anirem a dormir a Tash-Rabat, on hi ha un caravasar i diversos camps de iurtes, que ens servirà per acostar-nos al màxim al Tourugart Pass. Aquest pas de muntanya ens donarà l’entrada a Xina, on és probable ens requisin el portàtil, així que no hi haurà post fins que no el recuperem a l’entrar al Pakistan, de totes maneres creuar Xina seran només 4 dies, on obligatòriament haurem d’anar de la mà d’un guia. Kirguizstan és un país espectacular amb moltíssimes coses interessants per visitar, sobretot per la natura, la cultura i l’hospitalitat de la seva gent. Un país que ens ha sorprès molt positivament i que de ben segur que en pocs anys el turisme serà part important de la seva forma de vida, tot i que de moment aquest és bastant incipient. El nostre pas per aquest país ens ha possibilitar poder-lo visitar extensament, tot i que no vam fer la zona oest, que no ofereix massa atractius i és concretament on fa un any hi havia una guerra civil i on es concentra més població uzbech.

Clica la foto per veure la presentacio:

ISSIK-KÖL, KIRGUIZSTAN

Kirguizstan és un país amb una enorme bellesa natural i el més muntanyós de l’Àsia central, situat entre la serralada del Tien Shan i del Pamir.  Més de la meitat del territori es troba a més de 2.500 d’alçada, i el pic més alt, el Pobedy, arriba a 7.439m.  S’hi troben gran quantitat de rius que es perden fins a les estepes kazakhes.  La veritat és que ja teníem ganes d’entrar-hi perquè sobre el mapa ja semblava molt més interessant que el país veí del nord, amb multitud de llacs, serralades muntanyoses i parcs naturals sembrats per tot el país.  Al segle XXI, el país encara es caracteritza per tenir una part de la població semi-nòmada, i amb l’arribada de l’estiu deixen les seves cases per anar als jailoos (pastures d’estiu).

Entrar-hi, però, no va ser gens fàcil, ja que, tal i com comentàvem a l’anterior post, vam trobar una frontera tancada, no apte per a “foreigners” i una amb una kazakhs torrecollons que després de pagar ens deixaven sortir del seu refotut país. Així que entre el caos dels cotxes i una barreja de sensacions de desconfiança i sopresa vam entrar al Kirguizstan. 

LLAC ISSIK-KÖL

No teníem massa ganes de trobar-nos enmig d’un caos entrant per la capital, Bishkek, així que vam dirigir-nos cap a Balykchy amb l’esperança de no trobar-nos semàfors, esquivar taxis bojos, ni respirar fums negres de camions de la segona guerra mundial.  El que no vam poder evitar va ser la diferència d’opinions amb un policia que radar en mà afirmava que anàvem a 93 km/h quan la màxima era de 60 km/h.  Com que el que marcava aquell trasto que semblava tret d’un museu de Star Trek no s’ho creia ni el poli, n’hi va haver prou amb els repetits “niets” (no) del Cesc perquè el policia digués: “ok, go!”  i ens deixés marxar sense més discussió. 

Així que ben entrada la nit arribàvem a aquest poble on darrera la policia anàvem a parar a un hotel molt cutre regentat per una embarassada que va pretendre cobrar-nos els bolquers  de la criatura, i el seu marit, un kirguiz amb gorra torta que s’hi fixava molt però no deia ni mu.  L’endemà vam haver d’esquivar el pagament del pàrquing, el de la gorra no va aguantar la bronca en anglès que li va fotre el Cesc per haver deixat mullar la moto.

Balikchy és el poble que dóna entrada al llac Issik Köl, que es troba a l’est del país i és un dels llacs més profunds del món, amb 700 m.  Medeix 170 km de llarg per 70 km d’ample, és reserva de la biosfera i no es congela mai degut a la seva alta salinitat.

 

Vorejant el llac pel nord, vam arribar a Cholpon-Ata, poble d’estiueig de russos i kazakhs, on la mestressa de la Guest house on ens vam allotjar, la Tatianna, estava ultimant els preparatius per unes curses eqüestres que celebràvem l’endemà, així que no ens vam poder resistir a enxufar-nos al seu cotxe per anar fins a l’hipòdrom municipal, on vam estar veient cavalls i més

cavalls  Per descomptat, l’endemà al matí estàvem a l’hipòdrom per veure les curses de cavalls trotons kirguesos, exhibicions de música i balls, i  jocs eqüestres típics  i vam poder corroborar que són uns cracks muntant a cavall presenciant curses de poltres de dos anys amb genets menors de 10 anys que muntaven sense sella, ni estreps, ni casc… galopant a pèl a tota òstia.  Acollonant!

El mateix dia vam seguir vorejant el llac per anar fins a Karakol, on pel camí gaudíem d’unes esplèndides vistes de llac, escenari magnífic de tranquil·litat que es contraposa amb inmenses muntanyes nevades i abruptes que hi creixen a escassos quilòmetres.  Després de buscar l’allotjament recomanat per la Lonely planet durant molta estona, entre ovelles, vaques i carrers abonyegats, vam desistir, però com que tots els bojos tenen sort, vam anar a parar a la Jamilya’s Guest house. Una casa als afores amb un preciós jardí, una mestressa super amable i on, expecte el gos lleig però simpàtic, tothom parlava anglès.  I per acabar-ho d’arrodonir, vam coincidir amb dues noies d’una agència de viatges francesa, que venien a fer valoració del país, per tant, ens van tractar com a reis. El dia següent vam anar a visitar el mercat d’animals, on aquests són tractats com a pura mercaderia, ovelles posades en portamaletes de mercedes tronats i lligades de les potes, cavalls i vaques en camions… tot un espectacle bastant desagradable.  I per ferrar els cavalls els aixequen per la panxa amb unes cintes, de manera que gairebé no poden tocar a terra i els lliguen les potes amb una estructura perquè quedin inmobilitzats (els més interessats ho podeu veure a la foto).

Tot un tinglado per ferrar digne d’escena de SAW, aquí va la següent reflexió: el fet que a simple vista es vegi que hi ha moooolts cavalls i altres animals, senzillament vol dir que n’hi ha mooolts, i no vol dir que adorin i benerin els animals, almenys no de la manera que entenem nosaltres. Munten a cavall perquè els necessiten, s’han de desplaçar i carregar material amunt i avall. No munten per passar l’estona, divertir-se… i així es transmet la seva relació amb els animals, senzillament els utilitzen per arribar als seus objectius, amb els tractes que això comporta. Un cavall pot estar ensellat i amb el ferro a la boca tota la nit, els poltres estan separats de les mares perquè no es beguin tota la llet de l’euga (se la foten ells), perquè un cavall no marxi quan el shepard està rascant-se la panxa se’ls lliga les dues mans ben curtes (evidentment això té conseqüències), de fet mirat fredament no és res massa diferent del que fèiem nosaltres amb vaques, ovelles… Però quan ho fan amb un animal al que li tens més respecte el cervell rebobina i et fa pensar.

Després de veure l’espectacle del mercat vam fer un curt trekking en busca d’unes aigües termals, però encara ara no les hem trobat… Esperem que els tres guiris que ens vam creuar a la tornada, i que semblaven estar projectats directament des de la Rambla, tinguessin més sort que nosaltres.

L’endemà, tot anant cap a Tamga, ens vam acostar a la vall de Jeti-Öguz, on vam poder observar les espectaculars pedres vermelles que sorgeixen del no res enmig d’una vall plena de prats, animals, rius i pastures.  Al cap d’un parell de dies deixàvem el llac per arribar a la regió central del país.

Clica la foto per veure la presentacio: