Category Archives: Asia

TAILÀNDIA, DE LAMPANG AL MEKONG

 Després d’uns dies intensos visitant parcs històrics, vam enfilar cap a Lampang, on havíem quedat amb el Mario i la Yvonne, una parella d’alemanys residents a Austràlia que viatgen 6 mesos amb moto pel sud-est asiàtic. Visitem un centre d’elefants, és la canya, n’hi ha un munt. Veiem un espectacle en el que els elefants dibuixen, seuen, toquen instrumens… una parida que fa gràcia una estona. Nosaltres dos vam seguir fent el guiri i vam anar a a veure un temple de fusta, el segon més gran d’Àsia. I després, emocionats amb els cartells de la carretera, vam anar cap a uns hot springs! Sona bé oi? Doncs era una piscina d’aigua calenta d’on hi sortien bombolletes… quin timu! Com si d’aigua calenta no en tinguéssim a Caldes… Deu ser el mateix que et passa si segueixes tots els cartells que hi ha a l’autopista francesa que indiquen Chateau… un timu!

 Després cap a Chiang Mai, va ser el primer dels Chiang. Un poble ple de farangs, de temples, de Budes, de restaurants, pizzeries, agéncies d’aventura… Nosaltres vam fugir una mica de la ciutat per anar a veure una granja d’orquídies. Impressionant i preciós! A la tarda vam visitar la ciutat a cop de pedal, la manera més pràctica, per nosaltres, de veure una ciutat. Al vespre ens esperava un plat fort… Muay Thai o lluita Tailandesa. Un ring, dues persones, patades i cops de puny. Van ser 7 combats, dos de nanos d’uns 14 anys (no calia), dos de fèmines (qualsevol els hi pica el cul!) i dos d’homes (si els veiéssis pel carrer mai no ho diries). Tots es van repartir una de nates impressionants, tantes que dels 7 combats, 6 van acabar amb K.O., és a dir, un dels lluitadors va caure a terra desmaiat. És curiós perquè per una banda porten guants, i penses que és per no fer-se tant de mal a la cara, però per altra, és habitual tirar patades a la cara del contrari, cops de genoll o de colze. En el programa que ens van donar hi havia un espectacle de mitja part: el special fights. Consistia en agafar a 8 lluitadors, de mides i pesos diferents, pujar-los al ring, tapar-los els ulls i vinga! Només valien cops de puny, però hi havia un pes no lleuger que els anava estenent a tots per terra, mentre reia, fins i tot va caure “l’animador” que rondava per allà. Estan fatal!

 D’aquí vam anar cap a Chiang Rai, on vam poder veure els primers insectes fregits. Grills, escarbatots i larves. Mmmm tot un plaer pels sentits, però no en vam tastar cap. El mateix ens vam trobar a Mae Sai, on fins i tot vam poder veure com agafàven els grills vius, els ofegaven amb aigua i els fregien…

 L’última nit la vam passar a Chiang Saen, just abans vam poder veure el Triangle d’or. Un triangle que formen els rius Mekong i el Nam Ruak a l’ajuntar-se, i que separen Myanmar, Tailàndia i Laos. Les vistes des d’un turó proper són força espectaculars. Rep aquest nom per la quantitat d’or que va entrar a la zona quan es dedicaven a la producció d’opi. Llàstima que van ajuntar producció amb consum, i gran part de la població era addicte. Pels interessos de la reina i dels Estats Units, les plantacions d’opi van desparèixer donant pas a plantacions més ben vistes i menys nocives pels cultivadors, com la pinya, el blat de moro o el te.

 D’aquí cap a Laos. Superar la burocràcia Tailandesa va ser una mica laberintic, però no impossible. Si el que ha de sorir té les coses clares és ben fàcil: posa un segell aquí i un altre aquí, gràcies!

De la foto a Bangkok, res de res! Una estafa! Amb un cop de ferri travessàvem el Mekong i ens plantàvem a Laos!

Clica la foto per veure la presentació:

TAILÀNDIA, DE BANGKOK A SUKHOTAI

 Si diguéssim que la sortida de Bangkok amb la moto va ser complicadíssima, ens quedaríem curts. Bangkok és com una gàbia per les motos. Algú va decidir en el seu moment que les motos no poden anar per autopista, així que tenint en compte que Bangkok és enorme, mal senyalitzada, amb un trànsit horrible i que no podíem anar per autopista, el recorregut que havíem de fer per poder sortir de la ciutat es va converir en un laberint sense sortida. Vam intentar tres vegades entrar a l’autopista. Les dues primeres ens van fer fora per una porta lateral passades les guixetes i la tercera, el policia va decidir que era més fàcil anar tres o quatre quilòmetres contra direcció que no pas deixar-nos entrar. Surrealista. No és que ens capfiquéssim en entrar-hi, però el cartell de prohibit motos (quadrat i blau… on s’és vist!!!) el posen després de l’entrada! L’últim poli ens volia multar però vam implorar que no ho fes i no ho va ver. Devia pensar que ens costaria més arribar a comissaria que sortir de la ciutat.

 Quan pensàvem definitivament que els nostres maldecaps ja havien acabat i després de preguntar a uns policies per on havíem d’anar, vam arribar a una carretera que es dividia en tres, que anomenarem a, b i c. Entre la b i la c hi havia un cartell sense fletxes que posava que no podien accedir-hi motos, per tant, per no temptar més a la sort vam optar per l’a. Ja anàvem per la direcció correcta fins que després de 300m trobem un control policial i ens paren:

– Què collons passa ara?
– Per aquí no hi poden anar motos!
– (senyalant amb el dit les motos que pasaven) Una, dues, tres, quatre motos. Què passa!?!
 

Els hi vam intentar explicar que enlloc indicava que les motos no poguessin anar per aquell carrer, però es van anar posant nerviosos al no entendre res. Finalment va venir el cap de la tribu, amb cara de pomes agres, una piga amb pèls de 15 cm i un casc que li tapava el clatell. Tornem als arguments, ell arruga el nas i replega el front, diu que no és veritat! Ens assenyala que el seguim que ens ho demostrarà. El paio segueix la direcció que portàvem, i al cap d’uns 200m ens indica un cartell (d’aquells blaus), 200m més un altre cartell… i finalment para al costat de la carretera:

– Ho veieu com està indicat!
(pensem) – Maleït zopenco! (diem) – Tros de soca com vols que ho hagi vist si munteu el control abans dels cartells!!!!
 

El cap de la tribu, amb el carnet de conduir del Cesc en mà, se’ns posa al costat. Li preguntem per on podem seguir el nostre camí i ens ho indica però no ens torna el carnet. Esperem…. preguntem… ni cas. Ha quedat petrificat, creuat de braços, el cap cot, la mirada perduda a l’infinit i amb els globus oculars que li donaven voltes en forma de dólar. Nosaltres, farts de convidar a sopar a policies passem de la seva cara, cosa que el va irritar una mica i al cap d’una estona ens va tornar el carnet. Vam cantar victòria! Però abans de cremar l’última neurona que rebotava pel seu cervell, ens el torna a agafar, li fa una foto i exclama: IMMIGRATION! Posa primera a la seva “catxarra” i marxa direcció contrària. De fons se sent a la Raquel dient-li el nom del porc. Finalment un motorista local ens va dir que marxéssim, que ja no hi havia més controls. De totes maneres, en tot el viatge per Tailàndia vam estar controlats per la presència del Bhumibol i la Sirikit, els reis de Tailàndia, les imatges dels quals estan escampades per tot arreu. N’hi ha milers, petites, mitjanes o grans, en les que estan drets o asseguts, sols o acompanyats, vestits de gala o informals.

 Amb el cabreig com a tripulant vam arribar a Ayuthaya, capital de la província que porta el mateix nom. Vam llogar unes bicis per anar a veure les runes de l’antiga capital, que són ara el Parc històric i són reconegudes com a patrimoni de la humanitat. Temples, palaus, art, budes, runes… una ciutat plena d’història i cultura. A la majoria de figures de Buda els hi falta el cap. A destacar Wat Phra Mahathat, que és un cap de Buda, que ha quedat atrapat entre les arrels d’un arbre. El Parc en general és molt interessant i curiós de veure, però nosaltres en fem bastanta via i a fer carretera.

 Clica la foto per veure la presentació del parc històric d’Ayuthaya:

Anem cap a Kamphaeng Phet, pel camí ens cau tota l’aigua del cel, i ens refugiem sota una parada de fruita, la mestressa ens convida a dues fruites extranyes però prou bones. L’endemà, per increíble que sembli, lloguem una motoreta per anar a veure més pedres. La ciutat és un lloc arqueològic molt important i les seves impressionants runes són testimoni de l’esplendor del seu passat. Ja a la tarda anem cap a Sukhotai, per on hi passa un riu que feia uns dies s’havia desbordat i inundat bona part del poble i la regió. El carrer principal era una piscina, l’aigua arribava a mitja roda de la moto. Amb bicicleta visitem els monuments… no hi podien faltar.

 Clica la foto per veure la presentació del parc històric de Kamphaeng Phet:

 Clica la foto per veure la presentació del parc històric de Sukhotai:

I des d’aqui volem felicitar a aquesta parella, que en pocs dies faran un pas molt important a les seves vides. Esperem que entre els dos us agafeu la vida amb aquestes ganes. MOLTES FELICITATS Albert i Vero!!!

BANGKOK

 El vol va ser molt tranquil, i amb poc més de tres hores havíem fet un salt de molts quilòmetres i ens havíem plantat a Bangkok. Un salt que no ens ha permès poder gaudir dels canvis progressius que comporta viatjar per terra, però no teníem cap altra alternativa. A l’arribar a l’aeroport ens vam dirigir directament cap a les oficines de customs per anar a buscar la moto. Un cop allà vam poder observar que les oficines estaven desertes… no hi havia ningú. Només un vigilant que després de fer algunes trucades ens va anunciar el que no volíem sentir: el dia 12 d’agost és festa, perquè és el dia de la reina, i com que el dia següent ja era dissabte, no podíem treure la moto fins el dilluns! Així que amb la sensació que el nostre amic Suraj, de l’agència de Nepal, se li havia escapat algun petit detall i amb l’enrabiada corresponent, vam haver de buscar un hostel per passar-hi la nit.

 Bangkok és una ciutat inmensa, amb grans edificis, avingudes, molt de trànsit, polució, bones infrastructures de transport com l’skytrain amb estacions impecables però buides, majestuosos centres comercials, molta gent, parades al carrer (fruita, flors, menjar, souvenirs…), una plaga de taxis de tots els colors de l’arc de sant martí amb conductors també “molt vius”, un munt de tuk-tuks que petardegen pels carrers i tants temples que és impossible visitar-los tots. De fet, més que impossible pot resultar insoportable, tot i que la majoria fan pagar uns preus exagerats no és massa difícil fintar l’entrada principal. Així que com a bons farangs*, vam aprofitar la nostra estada a la capital per veure tot el que vam voler. Temples i més temples, però al vespre ens vam acostar a un carrer que vindria a ser el barri roig d’Holanda, el carrer Soi Cowboy, un dels carrers que ha donat a Tailàndia, i en concret a Bangkok, la fama de turisme de sexualitat. Són només uns 200m de carrer, però està ple de llums de neó, música, baretos, molta gent i evidentment, moltes noies que busquen la seva presa. És fàcil veure pel carrer un occidental agafat de la mà d’una d’aquestes noies, o també sorprèn veure que els restaurants de la zona estan plens de farangs sense escrúpols que conviden a sopar a la que serà la seva nòvia per una nit. Podries pensar que un guiri de 70 anys ha tingut sort lligant amb una noia de 25, o de 20… o de 15…, però veus que no és així quan n’hi ha mitja dotzena en el mateix restaurant. En fi que probablement és la meca del turisme sexual, però per sort hi ha moltes més coses a la ciutat.

  El dilluns, a primera hora del matí vam anar directament a l’aeroport per intentar treure la moto. Un cop vam baixar de l’autobús, vam caminar uns metres direcció a les oficines i un home que venia caminant cap a nosaltres ens va dir: “veniu a recollir la moto, oi?”. I nosaltres vam flipar una mica, ja que en un aeroport internacional, on hi treballen milers de persones, com sabia aquell senyor que anàvem a recollir una moto? En definitiva, que ens va ajudar a fer els passos burocràtics per mil oficines, mil passadissos i mil edificis diferents per poder arribar allà on estava la moto. I al cap de poc, un toro va aparèixer amb la nostra caixa de fusta!! Portàvem 3 hores per arreglar papers i ara només calia muntar la moto.

 Els dies que vam estar a Bangkok vam aprofitar per fer una visita a Touratech Tailàndia, on el seu amo, en Peera Lao, ens va atendre magníficament bé i ens va assessorar d’on podíem trobar un bon taller per comprar tot el que necessitàvem. I un cop fet els canvis que es mereixia l’ÀfricaTwin, rodes, oli, filtres… vam emprendre la carretera per aquest magnífic país.

  *Farang és la paraula que utilitzen els tailandesos per denominar els westerns, guiris, estrangcrs.

Clica la foto per veure la presentació:

 

KATMANDÚ

El camí de Chitwan a Katmandú havia de ser fantàstic, però les boires i el mal temps ens van fer anar per terra les nostres expectatives de veure paisatges espectaculars. Fins i tot, al capdamunt d’una carretera de corbes que no s’acabava mai podríem haver vist l’Everest! Però no va poder ser… 

  Després d’uns 200 km vam arribar a Katmandú, capital caòtica on imperen les NO regles de trànsit. És ben cert que circular per l’Índia era difícil, però quan estaves a una ciutat, per més vehicles i animals que hi haguéssin, et movies, en canvi a Katmandú no! Seria equiparable al trànsit de les rondes a les sis de la tarda, però amb un carril per banda, una cruïlla cada 100 m, autobusos, taxis, cotxes i motos, i el més important de tot: tot si val! De fet nosaltres vam agafar l’exemple de les motos locals i anàvem per la “vorera”, amb algunes dificultats com ara els peatons.

 La vall de Katmandú és el centre de la cultura Newar, i aquesta es pot veure a diferents zones que estan plenes de temples hindús i budistes. Aquesta cultura es troba entre l’hinduisme i el budisme, i ambdós adoren a divinitats semblants. Els seus rituals són semblants, però una cosa els separa: els hindús participen amb devoció en rituals sagnants on es sacrifiquen búfals i cabres, mentres que els budistes n’estan al marge i els escandalitzats tibetans ofereixen oracions demanant una bona reencarnació pels animals morts. El temple hindú més conegut és el de Pashupatinath, dedicat a Shiva, i els budistes més emblemàtics són els de Boudha i Swayambhunath, encara que molts altres temples són sagrats per ambdues religions. La vall de Katmandú s’ha convertit en un lloc de trobada entre budistes tibetans i occidentals i practicants europeus i americans vénen fins aquí per estudiar budisme amb mestres tibetans.

 Per sort, Katmandú té barris molt diferents, i nosaltres vam preferir allotjar-nos a una de les zones més tranquil·les situada a la perifèria: Boudha, o anomenat també Boudhanath. Afortunadament la Gemma i el Jordi ens van aconsellar que hi anéssim si volíem fugir de l’agitat centre de Katmandú. Boudha és un dels lloc més sagrats pels budistes, té una de les estupes esfèriques més grans de Nepal, banderes tibetanes d’oració per tot arreu i a la base del seu perímetre s’hi troben centenars de rodes de pregària. L’afluència de grans poblacions de refugiats tibetans de Xina han estat testimoni de la construcció de més de 50 gompes (monestirs) tibetans al voltant de Boudhanat. El lloc t’ofereix un univers d’activitats per desconnectar de l’estrés del món occidental, i hi ha molta gent que hi va a uns dies a apendre ioga, meditació, fer un vipassana, massatges o pintar thangkhes…Durant el dia s’hi pot trobar molta gent fent kores (voltes) a l’estupa i s’hi respira un ambient molt tranquil i agradable, mentres s’hi pot escoltar l’om mani padme hum. És la melodia i la lletra més enganxosa del món, per nosaltres podríem dir que va ser la “canción del verano”, resulta hipnòtica i relaxant.

 Aquí vam conèixer el Dani, un català que després de 6 anys entre Índia, Nepal i Tibet, ha muntat una empresa de trekings, Responsible Treks (www.responsibletreks.com), i ofereix viatges al Tibet i a Nepal que prometen molt. En aquesta zona ens ha quedat pendent la visita a llocs molt interessants i que ens han cridat molt l’atenció… potser haurem de tornar…

 A Boudha també ens vam retrobar amb la Gemma i el Jordi, i s’hi van sumar la Mònica, l’Alba i l’Adela, més catalanes conegudes del Dani. És per aquestes relacions que vam otorgar al Dani el títol d’ambaixador català al Nepal! Sí senyor! Almenys parla idiomes, perquè a l’espanyola no parlen ni castellà. Amb aquesta colla ens anàvem trobant sovint per anar a dinar o a sopar, fins i tot vam fer un altre sopar de truita de patates i pa amb tomàquet, mmmm… bonísssim!

 Clica la foto per veure la presentació de Boudha:

 Una altra part de Katmandú, totalment diferent a la que estàvem allotjats és Thamel. Suraj, el noi que ens havia d’enviar la moto fins a Bangkok hi té l’empresa, per la qual cosa ens vam veure obligats a anar-hi diverses vegades. És el barri més visitat pels turistes i és perfecte pels que volen estar enmig de carrers poc tranquils plens de gent, de guest house, hotels, cibercafès, restaurants, agències, botigues que venen jerseis de cachemir, mocadors, marionetes, roba hippie, bolsos, ninots de llana i milions de botigues amb roba de muntanya d’imitació i cartells penjats per tot arreu en els quals és gairebé impossible trobar el que busques.

 Per arribar a Bhaktapur, amb en Jordi i la Gemma, ens vam endinsar en l’aventura d’atrapar autobusos locals. La tècnica consisteix en parar l’orella, perquè, penjant de l’autobús hi ha un nano que crida el destí: BoudhaBoudhaBoudhaBoudhaBoudhaBoudhaBoudha o ThamelThamelThamelThamelThamelThamelThamel! Una vegada hi puges et converteixes en sardina, si tens sort no tindràs cap aixella al nas o cap dit a l’ull. El més complicat és pagar, però també té el seu truc per evitar “timos”: preguntar a un local el preu del trajecte (ells no enganyen), mirar de donar-ho just o el més just possible i el més importat, pagar quan ja has baixat del bus, d’aquesta manera ja poden dir missa mentre van marxant. Finalment vam arribar a lloc, però l’entrada va resultar ser una estafa, ja que ens van clavar 1.100 rupies a cada un (11 euros). Podeu pensar que tampoc és tant, però tenint en compte que a Nepal pots dormir per 5 euros o dues persones poden dinar per 3, la proporció és desmesurada. I el que resulta més acollonant és que els locals no paguen. Si a Europa féssim això ens tractarien de feixistes.

 Almenys el poble era molt bonic, els edificis amb talles de fusta a les bigues, finestres i balcons, carrerons encantadors, i plegat de temples i més temples amb els seus tons apagats però amb la llum de les pintures vermelles que hi deixen els practicans. Cada un és més gros i més espectacular. Creixen com bolets enmig d’una plaça, talment com si algú el hagués sembrat sense saber-ne la dimensió que tindrien al cap dels anys.

 Clica la foto per veure la presentació de Bhaktapur:

 També vam visitar Swayambhunath, un antic complex religiós situal estratègicament al capdamunt d’un turó a Katmandú. També és anomenat el temple dels monos, ja que n’està ple que viuen en aquest lloc i la seva principal afició és menjar-se les ofrenes. Cal anar en compte que algun mono no decideixi que vol el menjar o algun objecte que tinguis a les mans, perquè si és així, no cal que t’hi barallis que segur que ho aconseguirà. Aquí vam optar pel taxi, ja que era hora punta i els autobusus anàven a tope. Per agafar un taxi has de pactar el preu abans, però has de saber quan et pot costar aproximadament, per passar-ne una mica de via. Sinó en tens ni idea o no pactes el preu et pots endur una sorpresa a l’hora de baixar.

 Clica la foto per veure la presentació de Swayambhunath:

 Per sort, els dies a Boudha van ser de relax i tranquil·litat i va representar un punt i a part en el nostre viatge. A partir d’aquí ens tocava fer un gran salt de molts quilòmetres fins a Bangkok.

NEPAL, POKHARA I PARC NACIONAL DE CHITWAN

 El nostres primers dies a Nepal ens havien deixat encantats, i la resta del país també pintava força bé, així que la ciutat de Pokhara ens esperava i nosaltres estàvem disposats a aprofitar tot el que el país ens podia oferir.

 Amb aquesta idea al cap vam marxar de Lumbini deixant enrere els pobles i els arrossars de la plana per submergir-nos en una carretera d’infinites corbes, que anava pujant i baixant i deixavaveure els verds més verds, els camps més penjats i l’aigua que baixava per tot arreu on podia. I després de passar-nos tot el dia sobre la moto vam arribar a Pokhara!

 Pokhara es troba a la vora del llac Phewa Tal i als peus de l’Annapurna, tot i que en època de monzons el perfil de les muntanyes desapareixen darrere dels núvols i és gairebé impossible veure els cims. Ens hagués encantat poder gaudir de l’impressionant cim de 8.091m reflectit al llac, però ens hem hagut de conformar veient algunes fotos espectaculars. La zona on ens vam allotjar va ser a Lakeside, una zona que cobreix totalment les necessitats d’una part important del turisme que la visita, amb cibercafès, pizzeries, restaurants, botiguetes, llibreries amb guies de viatges, guest house i milers de serveis que pots trobar a cada cantonada… però tot i així, s’hi respira un ambient tranquil. El nucli antic de la ciutat, amb les típiques cases d’estil newari amb les seves finestres de fusta tallada, o els temples budistes i hindús van ser d’obligada visita i molt interessants de veure.

A Pokhara hi ha una gran varietat de restaurants, però uns viatgers que vam conèixer a Pakistan ens van recomanar enèrgicament que si ens agradava la carn havíem d’anar a un steakhouse anomenat Everest i així ho vam fer el primer dia que vam arribar. Portàvem uns mesos sense menjar un bistec de carn i per tant, somniant amb aquest restaurant, que tot i que a Nepal les vaques també són sagrades, serveixen uns bistecs boníssims, gruixuts, tendres. grrrrrrr!

 Per visitar els entorns del llac, que és el segon més gran de Nepal, vam decidir llogar unes bicis, i per fer-ho més emocionant, què millor que unes bicis que semblaven de museu. I semblant els protagonistes de “Verano Azul” (que no “Ver ano azul”, recordeu l’acudit, oi?) vam pedalar i pedalar pels voltants del llac, creuant els poblets que trobàvem al nostre pas, esquivant alguna vaca i observant els camps d’arròs presents en tota la part del país que hem vist fins ara. Vam parar a dinar a un dels restaurants més petits que deu haver-hi pels entorns i evidentment, com que els catalans sempre som a tot arreu, aquí vam conèixer el Jordi i la Gemma, amb qui tornarem a coincidir al cap d’uns dies a Chitwan i després a Khatmandú. Quan la companyia és agradable val la pena compartir hores i hores.

 Així que amb ells vam agafar un taxi, que frenava menys que la bicicleta i conduit per un personatge que semblava que dormís, medités… mentre esquivava animals, motos, motocultors, camions i ens vam dirigir a Tashi Palkhel, un assentament tibetà amb la Jangchub Coeling Gompa, amb banderes de pregària tibetanes i un centenar de monjos que hi viuen. Vam poder presenciar una sessió de pregària, amb els típics cants i música dels monjos budistes.

Després d’aquests dies de relax occidentalitzat vam anar cap al Parc Nacional de Chitwan (la paraula chitwan significa el cor de la jungla), el primer parc nacional de Nepal, que va ser creat l’any 1973 i que va inspirar a Rudyard Kipling en la creació del llibre de la selva. La vegetació del parc és exhuberant, amb herbes molt altes i boscos amb l’arbre de la sal, un arbre molt gran típic de la regió.

 Per ser un dels parcs més promocionats del Nepal cal dir que ens va costar bastant de trobar, una porta descolorida enmig del batibull d’un poble ens donava l’entrada al parc. Un parell d’errades a la Lonely ens va donar l’oportunitat de fer un tour amb moto pels afores del parc, i vam topar amb un lloc acollidor i tranquil per quedar-nos. A Bardia ens vam quedar amb les ganes d’anar amb elefant i de veure el elefantets, així que havíem d’aprofitar el moment. El segon dia ens vam llevar a les 6 del matí i amb el Buenaventura i l’Estafania, una parella de Canarias, ens vam enfilar d’alt d’un elefant, una bitxarraco de 3,5 m d’alçada, 5.000 kg de pes i que es mou igual que ho devia fer un dinosaure. És lent, però amb el seu pes resulta imparable. L’espessa vegetació de la selva es doblega tremolosa al seu pas. El monzó ens va enganxar en plena passejada, i era curiós veure com les enormes petjades de l’elefant s’omplien d’aigua en pocs segons, els senders es convertien en rius i com tots el sons de la selva deixaven pas a una única cançó, la pluja. Dalt de l’elefant, com qui lloga un balcó per la visita del papa, vam poder veure rinoceronts, coccodrils i un grup de locals que creuaven el riu amb l’aigua pel pit… per sort la majoria de cocodrils que hi ha al parc només mengen peixos! És curiós saber que cada elefant té el mateix cuidador durant tota la seva vida i mantenen una relació molt especial.

  

Després de caure tota l’aigua del món ens vam animar a baixar pel riu amb canoa, amb la mateixa bona companyia del matí. Quan arribavem al riu vam veure uns éssers esblanqueits, que vestien robes acolorides i anaven armats amb unes càmares monstruosoes penjades del coll, que els hi cisallaven els discs intervertebrals, i que com a mínim devien disparar làsers. Eren els nostres amics, els xinos! En van carregar una vintena en una sola canoa, va quedar demostrat que són molt flexibles. Nosaltres érem quatre i anàvem una mica més còmodes. Des de l’aigua vam poder veure més cocodrils i uns quants kingfischer, un ocell blau molt bonic que pel seu nom podeu esbrinar que menja. Vam desembarcar per veure els baby elefants i les seves mares, però la nostra visita va ser llampec, ja que tots els elefants lligats de les potes amb cadenes monstruoses un al costat de l’altre ens va semblar poc adient, atractiu i sensible per tractar-se d’un parc nacional.

 I per art de màgia, a la llunyania va aparèixer el Manaslu, el cim de 8.156 m que sortia d’entre les boires i que ens feia creure que estàvem a tocar dels Himalayas! 

Vam tronar a llogar unes super bicis, per anar a veure més poblats, camps d’arròs, dones tharu, cases de fang … i un museu que acollia una exposició on s’explicava l’altre cara del parc, la dels 20.000 deportats que vivien dins del parc i que es van quedar sense casa, ni terres, ni feina. I que ara malviuen a les ciutats o treballen camps que ja no són seus per poder tirar endavant. En fi, que moltes coses boniques que s’han fet pel turisme tenen uun rerefons que no s’explica.

 I després de Chitwan vam anar cap a Kathmandú!

Clica la foto per veure la presentació:

LA MOTO, A PUNT PER VOLAR

Ja ens trobem a Kathmandú, capital de Nepal. Aquest és l’onzè país que visitem, portem 17.000km a les rodes i tres mesos de viatge, és a dir, una quarta part pel que fa al calendari previst. Durant el trajecte hem conduit per carreteres, camins, caminots, pedregars, hem creuat rius, llacs amb barquetes dèbils i tremoloses i hem sobreviscut a les ciutats caòtiques on les normes de conducció no existeixen, però, arribats a aquest punt ens trobem que no podem seguir creuant cap al sud-est asiàtic per terra. La manera lògica seria seguir cap a l’est creuant Birmània, per dirigir-nos cap a Tailàndia, però ara per ara això no és possible, ja que Birmània és un país que careix de lògica i no permet entrar turistes per terra, o com a mínim, no amb vehicle propi. L’altra opció seria tornar a entrar a la Xina, però les complicacions burocràtiques que t’obliga a fer el seu govern, la quantitat de diners que això suposa i les poques ganes de tornar a veure xinesos ens obliga a seguir el nostre viatge cenyint-nos només a una possibilitat: volar fins a Bangkok!

Tot aquest rotllo que us hem parit ja el coneixím abans de marxar, i de fet, és una opció viable i molt utilitzada per altres viatgers motoritzats. El contacte a Kathmandú, ha estat clau per facilitar el show que comporta preparar la moto per poder volar. En Suraj, l’amo de l’agència de cargo ho ha fet diverses vegades i ens ha facilitat molt els tràmits que suposa posar la moto en una caixa de fusta i embarcar-la en un avió de mercaderiers.

El segon dia d’estar a Kathmandú ens va visitar en Suraj, acompanyat d’un fuster, qui va prendre les mesures de la moto per fer-li un vestit a mida i calcular el cubicatge. Un cop calculat això, el fuster ja va poder començar a treballar, de tal manera que el dia que vam anar al cargo de l’aeroport, la base, la tapa i les parets de la caixa ja estaven fetes. Només calia encaixar la moto, passar els controls dels customs i deixar-la allà fins que hagués de volar.

Així que entre catifes voladores, budes per exportar i una infinitat de curiosos ens vam plantar en una enorme nau per començar la delicada operació: desmuntar la nostra mimada i tancar-la dins una caixa! Primer de tot vam procedir a desmuntar tot allò que pogués reduir el volum: pantalla, parafangs, maletes, retrovisors… tot ben embolicat amb paper de bombolles per reduir el risc de patir desperfectes durant el viatge (cal dir que a la gent nepalesa també els encanta petar bombolles). Seguidament la vam carregar sobre la plataforma en la qual havia de viatjar, i un cop treta la roda davantera i bloquejades les pastilles de fre, la vam fixar sobre la forquilla perquè quedés inmobilitzada. Trincada, i després que el custom man ho revisés tot, només calia anar col·locant les maletes, cascs, jaquetes com si tot plegat es tractés d’un tetris en 3D. En un principi també ens havien dit que s’havien de treure tots els líquids (oli i benzina), però finalment vam passar sense treure res…

Un cop tot a punt per encaixar la moto, el Cesc es posa les mans al cap i comencen els nervis…:

– C (Cesc): Suraj, això no quadra!
– S (Suraj): Tenim un problema?
– C: Sí! el manillar de la moto és més ampla que la caixa!
Coll…!! I nosaltres vam exclamar… bo el fuster que va prendre les mides, eh!
– C: I ara què fem?
– S: Cal girar el manillar… mmm… us ho vaig dir quan vam venir a prendre les mides…
– C: No és pas veritat, no ens ho vas dir…
I nosaltres comentem en català… aquest paio es pensa que això és una bici o què! Com si fos tan fàcil afluixar la direcció i girar el manillar!!!!
– C: No problem! Que no cunda el pánico!!!! Nothing is impossible! Desmuntem el manillar i listos.
– S: ok, ok

Abans d’haver de tornar a fer una caixa nova i repetir tot el procés, calia fer el que fos. Així que finalment vam acabar desmuntant el manillar, col·locant-lo de tort com vam poder i tot va estar llest per acabar de tancar la caixa. Una caixa que va acabar pesant més de 380kg, que esperem que tingui un vol ben tranquil i trobar-la a Bangkok el dia 12 en les mateixes condicions que la vam deixar. Bon viatge petita, ets una companya inseparable i et trobarem a faltar aquests dies! Un nou país ens espera!

I com diu en Jordi, gran persona que vam trobar pel camí, el nostre viatge li recorda aquella cançó de Pereza que diu: Rum rum hace mi moto y a las estrellas me voy con ella! I parlant de cançons, us recordem i animem a que ens envieu totes les que vulgueu en mp3 a rumbmusical@gmail.com.

Clica la foto per veure la presentació:

NEPAL, PRIMERA PART

Nepal és un país petit en extensió, però molt gran en personalitat i té l’habilitat de captivar els seus visitants ja sigui amb els seus treks, parcs naturals o la seva espiritualitat. Els paisatges, els sagrats temples, les extensions inacabables de camps d’arròs, les enormes muntanyes de l’himalaia, entre elles la més altra del món, l’Everest (8.848m) i, sobretot, la gent encantadora, formen part indivisible d’aquest territori.

 Entre Índia i Himalaia es troba la zona del Terai, una zona molt fèrtil i de parcs nacionals protegits. És una extenxió de terra d’uns 30km d’amplada que travessa Nepal de punta a punta. Fa 100 anys, el Terai era una zona de grans boscos, amb rinoceronts, elefants, cocodrils i dofins del Ganges, la malària era endèmica i els únics que semblaven inmunes a aquesta eren els tharu, la primera ètnia nativa d’aquesta zona del país i la major part dels quals encara hi habiten, dedicant-se al cultiu i a la ramaderia. Actualment és la zona més productiva del país i a la zona interior s’hi cultiva, durant l’època dels monzons, petits terrenys o parcel·les d’arròs. És impressionant recórrer les carreteres del país i no cansar-se mai de veure les muntanyes convertides, als nostres ulls, en maquetes que dibuixen corbes de nivell, i on cada nivell és una parcel·la inundada d’aigua i arròs. Les dones vestides amb colors llampants, els homes conduint els bous que amb força i paciència i enfonsats fins a mitja cama treballen els camps.

 El nostre primer contacte amb el país, per la seva banda oest va ser el Parc Nacional de Bardia, un dels més protegits i conservats en tot el Terai i on vam estar uns quants dies de relax, però de molta calor, després de passar uns dies molt intensos a Índia.

 Aquest parc, a diferència d’altres de Nepal, és poc turístic i com a conseqüència, almenys de moment i esperem que per molt de temps, molta de la gent autòctona no ha variat la seva forma de vida per adaptar-la al turisme. Tot i així, l’arribada al Parc va ser una mica estressant. S’hi entra passant per una porta gegant, rotllo Jurassic Park, i just després de la porta ja tens a mitja dotzena d’hotelers avorrits, desitjosos d’acollir-te al seu hotel, que és el millor. Agafàvem les targetes de tots i passàvem olímpicament, volíem anar al nostre aire, però sorprenentment sempre veiem una motoreta uns 500m davant nostre… i a cada cruïlla on dubtàvem ens indicava el camí correcte. Així vam anar fent, fins i tot vam enganxar la sortida dels nens d’escola, de quatre nens que vam veure quatre tenien hotel, no deixava de ser sorprenent… perquè de cases se’n veien ben poques.

 Finalment vam acabar a casa del noi de la motoreta, ens va semblar simpàtic, insistent i eficient. Feia de guia a la selva des dels 11 anys (la guia ho corroborava) i havia muntat amb un altre noi, i uns quants voluntaris, mitja dotzena de bungalows de fang en una zona bastant paradisíaca. Oferien caminades per la selva, rutes amb elefant i ràfting. L’elefant el vam haver de descartar perquè s’havia de reservar amb antel·lació. La ruta a peu era la ideal per veure animals, com els tigres, rinoceronts o cocodrils, però ens va tirar enrere l’alta densitat de leeches (sangoneres) per metre quadrat, que hi ha a la selva en època de monzons. Així doncs ens vam dedicar a no fer res, descansar, passejar sota els monzons, gaudir dels paisatges i menjar bé.

 Pels rius del parc vam poder veure, diàriament. les dones rana tharu, que amb les seves xarxes caminaven riu amunt per dins de l’aigua per pescar petits peixos, o els nens i nenes, que amb una destresa increïble saltaven des dels arbres de la vora de l’enorme riu que travessa la regió per caçar els troncs que baixaven arrossegats per l’aigua, i els portaven, nadant, fins a la vora.

 En aquesta zona vam començar a familiaritzar-nos amb els monzons, que ens acompanyaran durant tota la nostra estada al Nepal. És igual el moment del dia, matí, tarda o nit, a sobre de la moto, a lloms d’un elefant en plena jungla o, més còmodament, observant-la a través de la finestra d’una guest house, però la pluja és inevitable i imprevisible. També forma part de l’encant del país en aquesta època.

 Seguint per la zona del Terai, i després de descansar tres dies al parc, vam dirigir-nos cap a Lumbini. En tota la regió predomina la població hinduista, encara que fou als peus d’un arbre de sal d’aquesta població on va néixer Siddhartha Gaudama, el Buda. El lloc s’ha convertit en destí de molts peregrins que visiten el punt concret on diuen que va néixer, i on ara s’alça el temple de Maya Devy o mare de Buda. El més curiós és el gran nombre de monestirs i temples diversos que governs i associacions budistes de tot el món han construit pels entorns. Hi ha construccions finançades per fidels japonesos, tailandesos, vietnamites, indis, europeus o tibetans, amb gran quantitat d’estils arquitectònics representats en multitud de pagodes, estupes i temples.

 Per visitar-los vam fer una caminada, d’uns 15 Km sota un sol de justícia, per veure els temples, però la majoria estaven tancats o en reconstrucció. Ho tenen una mica deixat de la mà de D…. (Budha?). L’interès arquitectònic i arqueològic de la zona és increíble, però sembla que els interessa mil vegades més el metre quadrat on va néixer Siddhartha Gautama, on una urna de vidre protegeix la pedra on la mare de Buda va donar a llum. Des d’aquí vam continuar el nostre camí cap a Pokhara, per poder seguir gaudint de l’encant d’aquest país.

Clica la foto per veure la presentació: