ISSIK-KÖL, KIRGUIZSTAN

Kirguizstan és un país amb una enorme bellesa natural i el més muntanyós de l’Àsia central, situat entre la serralada del Tien Shan i del Pamir.  Més de la meitat del territori es troba a més de 2.500 d’alçada, i el pic més alt, el Pobedy, arriba a 7.439m.  S’hi troben gran quantitat de rius que es perden fins a les estepes kazakhes.  La veritat és que ja teníem ganes d’entrar-hi perquè sobre el mapa ja semblava molt més interessant que el país veí del nord, amb multitud de llacs, serralades muntanyoses i parcs naturals sembrats per tot el país.  Al segle XXI, el país encara es caracteritza per tenir una part de la població semi-nòmada, i amb l’arribada de l’estiu deixen les seves cases per anar als jailoos (pastures d’estiu).

Entrar-hi, però, no va ser gens fàcil, ja que, tal i com comentàvem a l’anterior post, vam trobar una frontera tancada, no apte per a “foreigners” i una amb una kazakhs torrecollons que després de pagar ens deixaven sortir del seu refotut país. Així que entre el caos dels cotxes i una barreja de sensacions de desconfiança i sopresa vam entrar al Kirguizstan. 

LLAC ISSIK-KÖL

No teníem massa ganes de trobar-nos enmig d’un caos entrant per la capital, Bishkek, així que vam dirigir-nos cap a Balykchy amb l’esperança de no trobar-nos semàfors, esquivar taxis bojos, ni respirar fums negres de camions de la segona guerra mundial.  El que no vam poder evitar va ser la diferència d’opinions amb un policia que radar en mà afirmava que anàvem a 93 km/h quan la màxima era de 60 km/h.  Com que el que marcava aquell trasto que semblava tret d’un museu de Star Trek no s’ho creia ni el poli, n’hi va haver prou amb els repetits “niets” (no) del Cesc perquè el policia digués: “ok, go!”  i ens deixés marxar sense més discussió. 

Així que ben entrada la nit arribàvem a aquest poble on darrera la policia anàvem a parar a un hotel molt cutre regentat per una embarassada que va pretendre cobrar-nos els bolquers  de la criatura, i el seu marit, un kirguiz amb gorra torta que s’hi fixava molt però no deia ni mu.  L’endemà vam haver d’esquivar el pagament del pàrquing, el de la gorra no va aguantar la bronca en anglès que li va fotre el Cesc per haver deixat mullar la moto.

Balikchy és el poble que dóna entrada al llac Issik Köl, que es troba a l’est del país i és un dels llacs més profunds del món, amb 700 m.  Medeix 170 km de llarg per 70 km d’ample, és reserva de la biosfera i no es congela mai degut a la seva alta salinitat.

Vorejant el llac pel nord, vam arribar a Cholpon-Ata, poble d’estiueig de russos i kazakhs, on la mestressa de la Guest house on ens vam allotjar, la Tatianna, estava ultimant els preparatius per unes curses eqüestres que celebràvem l’endemà, així que no ens vam poder resistir a enxufar-nos al seu cotxe per anar fins a l’hipòdrom municipal, on vam estar veient cavalls i més

cavalls  Per descomptat, l’endemà al matí estàvem a l’hipòdrom per veure les curses de cavalls trotons kirguesos, exhibicions de música i balls, i  jocs eqüestres típics  i vam poder corroborar que són uns cracks muntant a cavall presenciant curses de poltres de dos anys amb genets menors de 10 anys que muntaven sense sella, ni estreps, ni casc… galopant a pèl a tota òstia.  Acollonant!

El mateix dia vam seguir vorejant el llac per anar fins a Karakol, on pel camí gaudíem d’unes esplèndides vistes de llac, escenari magnífic de tranquil·litat que es contraposa amb inmenses muntanyes nevades i abruptes que hi creixen a escassos quilòmetres.  Després de buscar l’allotjament recomanat per la Lonely planet durant molta estona, entre ovelles, vaques i carrers abonyegats, vam desistir, però com que tots els bojos tenen sort, vam anar a parar a la Jamilya’s Guest house. Una casa als afores amb un preciós jardí, una mestressa super amable i on, expecte el gos lleig però simpàtic, tothom parlava anglès.  I per acabar-ho d’arrodonir, vam coincidir amb dues noies d’una agència de viatges francesa, que venien a fer valoració del país, per tant, ens van tractar com a reis. El dia següent vam anar a visitar el mercat d’animals, on aquests són tractats com a pura mercaderia, ovelles posades en portamaletes de mercedes tronats i lligades de les potes, cavalls i vaques en camions… tot un espectacle bastant desagradable.  I per ferrar els cavalls els aixequen per la panxa amb unes cintes, de manera que gairebé no poden tocar a terra i els lliguen les potes amb una estructura perquè quedin inmobilitzats (els més interessats ho podeu veure a la foto).

Tot un tinglado per ferrar digne d’escena de SAW, aquí va la següent reflexió: el fet que a simple vista es vegi que hi ha moooolts cavalls i altres animals, senzillament vol dir que n’hi ha mooolts, i no vol dir que adorin i benerin els animals, almenys no de la manera que entenem nosaltres. Munten a cavall perquè els necessiten, s’han de desplaçar i carregar material amunt i avall. No munten per passar l’estona, divertir-se… i així es transmet la seva relació amb els animals, senzillament els utilitzen per arribar als seus objectius, amb els tractes que això comporta. Un cavall pot estar ensellat i amb el ferro a la boca tota la nit, els poltres estan separats de les mares perquè no es beguin tota la llet de l’euga (se la foten ells), perquè un cavall no marxi quan el shepard està rascant-se la panxa se’ls lliga les dues mans ben curtes (evidentment això té conseqüències), de fet mirat fredament no és res massa diferent del que fèiem nosaltres amb vaques, ovelles… Però quan ho fan amb un animal al que li tens més respecte el cervell rebobina i et fa pensar.

Després de veure l’espectacle del mercat vam fer un curt trekking en busca d’unes aigües termals, però encara ara no les hem trobat… Esperem que els tres guiris que ens vam creuar a la tornada, i que semblaven estar projectats directament des de la Rambla, tinguessin més sort que nosaltres.

L’endemà, tot anant cap a Tamga, ens vam acostar a la vall de Jeti-Öguz, on vam poder observar les espectaculars pedres vermelles que sorgeixen del no res enmig d’una vall plena de prats, animals, rius i pastures.  Al cap d’un parell de dies deixàvem el llac per arribar a la regió central del país.

Clica la foto per veure la presentacio: