Monthly Archives: Mai 2011

REGIÓ DEL VOLGA, RÚSSIA

 Rússia és el país més gran d’Europa i té 11 fusos horaris diferents. El paisatge és predominantment pla i interromput només pels Urals que s’eleven a no més de 1.900 m, i separen la planícia nordeuropea de la de Sibèria occidental, la major superfície plana del món, creuada per enormes rius que flueixen cap al nord, al mar de Kara. La zona per on vam entrar a Rússia és coneguda com a regió del Volga, el riu més llarg d’Europa amb 3.742 km. Aquesta regió té ciutats tan importants com Volgograd, Saratov i Samara.

El dia 20 de maig sortíem tard d’Ucraïna per l’incident amb el suport de les maletes i al cap de 160 km vam entrar a Rússia per una frontera molt petita que no teníem controlada (ni tenim controlada encara…) Passar la frontera va ser relativament fàcil gràcies a un dels policies que parlava anglès (cosa poc freqüent). Com que no anàvem prou tard, vam canviar de fus horari, es va posar a ploure, no teníem rubles i se’ns va fer fosc. Així doncs estàvem perduts, cansats, molls, sense diners i en un poble de nom indesxifrable. Sort que aquí els policies són amables i ens van acompanyar a treure diners i a un hotel on poder passar la nit. Intentàvem enetendre’ns amb la mestressa, però la reacció d’un rus quan li dius: –niet ruski- provant de dir que no parles rus, acostuma a ser parlar rus a tota llet i més alt del normal, per si a més de català ets sord.

L’endemà, a les 7 del matí, vam rescatar la moto d’entre naps i cols d’un mercat a petar de parades i de gent, i enfilàvem camí de Volgograd, on per la carretera ens vam trobar en Tony i la Nelly, una parella de Suïssa que viatjaven cap al Llac Baikal amb un camió Iveco preparat. Molt interessant l’estona que vam compartir tot fent un cafè i envejable la trajectòria viatgera que porten i els projectes que tenen, només viuen per viatjar.

Volgograd, és més coneguda amb el nom que va tenir durant l’època soviètica entre els anys 1925 i 1961 en honor a Stalin, quan s’anomenava Stalingrad. Aquesta ciutat va tenir fama i el reconeixement mundial per ser el lloc d’una de les més crues batalles de la Segona Guerra Mundial, en la qual soldats soviètics van resistir als intents de conquesta per part de les forces alemanyes entre el juny de 1942 i febrer de 1943, amb un alt cost de vides humanes, que dobla la quantitat d’habitants que té ara la ciutat. La ciutat es va haver de reconstruir completament, el que explica l’esplendor estalinista dels edificis públics i àmplies avingudes: barroquisme soviètic. En honor a la batalla es va aixecar una estàtua femenina alçant una espasa, l’espectacular Estàtua a la Mare Pàtria, un emocionant monument de 85 m situada al turó Mamáyev Kurgán, la construcció de la qual va començar l’any 1959 i va acabar el 1967 i visible gairebé des de tota la ciutat. La visitàvem l’endemà juntament amb el Museu de la defensa de Stalingrad, tot i que per entendre els textos d’aquest últim, hagués estat bé saber rus. Ja es podrien currar, com a mínim, una traducció a l’anglès. Vam tenir la fortuna de coincidir a la visita amb uns quants reclutes russos, que més que russos semblaven la legió d’en Sancho Panza (amb tots els repectes Sancho), ai si us veiés el del bigoti! Permeteu-nos dedicar aquesta visita al Toni. (Toni hi has d’anar!)

  Per sortir de Volgograd vam haver de creuar un pont de més de 2 km que travessa el Volga i després vam vorejar-lo per la seva vessant est, per carreteres secundàries, on els ponts es converteixen en ferries, camí de Saratov, on hi arribàvem al cap d’un parell de dies. La ciutat en sí no és gran cosa, voreres de sorra, caos de cotxes i un passeig fluvial que a certes hores de la nit pot tenir cert encant. A banda d’això, és la ciutat natal del primer home que va viatjar a l’espai, l’astronauta Yuri Gagarin, que va viure aquí i va estudiar a la universitat que ara porta el seu nom. Vam aprofitar per descansar-hi un parell de dies i perquè ja ens tocava canviar l’oli de la moto. Mengem quilòmetres a marxes forçades, i un noi de l’hotel (hotel, sauna, neteja cotxes, taller…) ens va ajudar a trobar-lo enmig del caos de la ciutat, els russos semblen freds, però quan hi pots parlar una mica t’ajuden sí o sí. A més, ens va regalar una ampolla de vodka, suc de patata d’alta graduació, que tot i que no ens agrada li vam agraïr moltíssim i ens serviria de moneda de canvi en algun moment.

 Seguim la ruta cap a Samara, on ens acomiadem del Volga després d’una eterna caravana.  Les carreteres russes no són massa millors que les ucraïneses i als pocs quilòmetres de passar Samara un nyic-nyic sospitós ens avisa que hem de simpatitzar amb un altre soldador! Falta que reforcis una cosa per dos llocs, perquè es trenqui per un tercer, així que finalment trobem un soldador de Georgia que, tot i no ser tant fi com l’ucraïnès, resol el tema en un plis-plas, aquesta vegada reforçem els refotuts suports per tot arreu on podem. Entre soldadura i soldadura ens explica que hi ha una gent a Espanya, anomenats bascs, que estan agermanats amb el seu poble, ja que tenen vincles lingüístics molts forts i pel que sembla els bascs vénen de per allà. Això ja ens sonava, però no deixa de ser increïble que t’ho recordi un exil·liat georgià a Rússia, això sí que és saber-ho en primera persona. Deu ser cosa del gremi, però tampoc ens va voler cobrar res, senzillament són bona gent i els hi agrada ajudar, així que li re-regalem la nostra ampolla de vodka.  És veritat això no és fa però en ell li farà més profit!!

 Així doncs, havent deixar el Volga enrrere, ja anem amb la idea de començar a rodar per la regió dels Urals, canvi de clima, de paisatge i de dos fusos horaris en dos dies consecutius.

 Clica la foto per veure la presentació.

 

 

 

 

 

UCRAÏNA, MERDA FINA

 L’última nit a Polònia la vam passar, sense saber-ho, a menys de 2 km de la frontera amb Ucraïna, per tant, quan vam deixar l’hotel el matí del dia 16 de maig ens vam topar de cop i volta amb un centenar de cotxes i uns quants camions que feien cua i que esperaven l’aprovació dels seus papers i les revisions oportunes per poder sortir per la frontera polonesa, i posteriorment ser beneïts per la policia ucrainesa per poder entrar al país. Un cop a la cua, i pensant que ens hi estaríem unes quantes hores perquè allò semblava inacabable, un senyor ens va dir que per ser europeus, i per anar amb moto, podíem passar per un altre carril, i com que no teníem res a perdre, així ho vam fer. Una colada amb tota regla, però era cosa d’un polac gruixut i ningú es va queixar. Vam passar al capdavant de tot i de tothom i amb pocs minuts la policia de l’aduana polonesa ens donava l’ok per poder sortir del país. Un cop superada vam haver de tornar a presentar passaports i papers a l’aduada d’Ucraïna on, curiosament, la policia semblava més interessada en la moto, model, marca, preu de la moto… que no pas en mirar-nos els papers. En definitiva, poc després l’Africa Twin ja rodava per les carreteres en mal estat d’Ucraïna!

 Ucraïna és el segon país més extens d’Europa després de Rússia, i independitzada de la URSS l’any 1991. L’idioma oficial és l’ucranià i la seva topografia consisteix quasi completament amb una extensa planícia per on discorren quasi 3.000 rius i interrompuda al sudoest pels Carpats i al sud per les muntanyes de Crimea. Més de la meitat de camps estan coberts de plantacions de cereal (ordi, sègol i civada), per això en temps de la Unió Soviètica, va rebre el sobrenom d’”El graner de Rússia”. Rodant pel país trobem multitud d’esglésies cristianes ortodoxes, que és la religió més practicada, probablement practicada per avorriment…

 La primera gran ciutat visitada va ser Lviv, la capital de la Ucraïna occidental i tot i que els llibres insisteixen que és una ciutat cosmopolita, museu vivent de l’arquitectura occidental del gòtic del present i que fins i tot el seu nucli antic ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, vam sortir amb la sensació d’haver passejat per una ciutat caòtica, envellida, amb edificis grisos, carrers amb llambordes mal colocades, barreja de tramvies, gent, en definitiva, un caos monumental que no ens va agradar gens i que ens va fer decidir marxar directament cap a Dubno.

 Camí de Dubno ens vam trobar amb una situació que fins al moment, dins de l’Europa civilitzada, no havíem viscut. Un policia, va sorgir del mig del no res i ens va fer un gest subtil amb el braç, que ni de conya haguéssim encertat que volia dir que paréssim, i que per ser benevolents qualificarem d’interpretació molt dubtosa. Veient pel retrovisor que els policies corrien cap al cotxe per perseguir-nos, vam decidir parar a no més de 20 m d’on estaven ells. Així que dos segons més tard teníem dos personatges escridassant-nos, fent signes fora de lloc, gesticulant i demamant-nos els passaports, els papers i que pugéssim al cotxe, evidentment, d’això últim ni de broma… Un cop van tenir els “papeles” a les seves mans, i sense dir-nos res, van decidir marxar amb el cotxe fins a la caseta de policia que tenien allà mateix. Evidentment, amb l’única finalitat que anéssim a reclamar-los en territori enemic. Un cop allà la consigna va ser que per saltar-nos el protocol havíem de pagar 370 €!!! Així que mentre un d’ells amenaçava en fer-nos fora del país si no anàvem al banc a treure els diners i l’altra mirava una pel·lícula del Resines mal traduïda (és verídic encara que sembli broma), nosaltres intentàvem donar voltes de com sortir de la situació. Acompanyat d’insults, de crits, i d’odi per part nostra, vam pagar el peatge de la corrupció policial, i finalment la broma va sortir per un 20% del que ens demanaven en un primer moment. Per part nostra se’ls poden confitar. Tot plegat, molt trist per un país que s’omple la boca de paraules com evolució, però que està a anys llum de la resta d’Europa.

Seguint la ruta prevista vam arribar a Kiev, la capital, bastant evolucionada enmig d’un mar de ciutats d’estil soviètic.  Molt a prop d’aquí, tot i que hagués estat interessant de veure, vam decidir no arribar fins a la ciutat fantasma de Prypyat, on es poden trobar les runes de la central nuclear de Txernobil, el reactor nuclear que va explotar l’any 1986 i que, tot i que ara és una atracció turística, després de tants anys els experts encara no asseguren que la visita a aquest indret sigui 100% segura.  Esperarem  uns quants anys més o mirarem documentals per si de cas…

Passat Kiev vam anar direcció Polvata, on vam passar una altranit.  Aquí vam coincidir amb una parella, el Sergey, home armeni, i la Luca, ucrainesa, que ens van “obligar” a compartir el sopar que havien estat preparant, sense donar opcio a la nostra negació.  El que no van compartir va ser l’ampolla de vodka que es van fondre entre els dos.  De fet, a l’home li feia molta gràcia que el Cesc fos tan moreno i semblés armeni com ell.  Tota una anècdota surrealista perquè tampoc parlaven una paraula d’anglès, però divertida a la vegada.

I a mesura que avançàvem cap a l’est, les ciutats estaven cada cop més impregnades de forta influència russa.  D’oest a est vam seguir tota la carretera E40, que travessa el país i que es pot definir per le seves rectes i rectes inacabables, amb camps a banda i banda de la carretera, on de tant en tant et pots trobar poblets on la gent passeja vaques lligades amb corretges com si fossin gossos o carros de cavalls i bicicletes en direcció contrària… tot un espectacle.  I en la que les obres de millora del paviment és constant cada dos per tres, quilòmetres i quilòmetres de màquines asfaltant des d’una punta del país fins a l’altre.  Inacabables i insoportables els trams on la velocitat màxima permesa és de 40km/h.  Només hi falten els cartells de la CEE.

I va arribar el dia esperat, el dia escollir per sortir del país.  Ens quedaven uns quants quilòmetres però volíem fer-ho quan abans millor.  Ens vam llevar ben avait, vam preparar les maletes i quan tot estava a punt per carregar… merda!!!  El suport de la maleta lateral esquerra s’havia trencat per dos dels quatre eixos que té, segurament per culpa del mal estat de les carreteres i del pes de tot el que hi portem.  I la nostra pregunta va ser: hi haurà algun soldador a Ucraïna? Doncs sí! Gràcies a la bona gent de l’hotel i a un noi que per casualitat estava allà esmorzant, i que a més parlava anglès, vam poder-ho solucionar..  Ens va acompanyar a casa d’un conegut i amb unes quantes hores de soldadura va estar tot arreglat.  Per evitar que es tornés a passar vam reforçar les juntes trencades i també el suport de l’altra maleta.  A més, aixo ens va obligar a redistribuir el pes, a desfer-nos d’allò que fins al moment era essencial i a posar recanvis i algun algun altre material repartit per la moto.   I a partir d’aquí, a esperar que l’obra d’art del soldador ucranià sigui tan bona com la seva amabilitat.

En resum, Ucraïna és un país MOLT AVORRIT, de contrastos extrems, on multitud de cotxes de luxe comparteixen espai amb ferralles amb rodes i on les motos tenen molt poca presència en tot el país i els pocs motoristes que hi ha van sense casc.  És divertit veure en un semàfor un Infinity a costat d’un Lada Samara, divertit però no s’acaba d’entendre, suposem que només algunes mans van poder arribar a les arques de la mare Rússia, o potser són empresaris… tot i que de fàbrica no n’hem vist ni una…

Tot  i que sempre hi ha excepcions, en general la gent és inexpressiva, introvertida, quasi ningú parla gens d’anglès i no entenen ni les gesticulacions.  Sort del nostre diccionari de fotos per a emergències.  I la poca gent oberta i que parla ho fa ràpid, repetint i repetint paraules amb ucranià sense pensar que el que escolta no està entenent res, i són insistents i segueixen repetint encara que els diguis que no els entens… sense intentar fer senyals ni explicar-se d’una altra manera.  Qui els va parir, no els sortiran arrugues de riure, no!  Aquest ha estat el 4t país que hem creuat, el 1r canvi de fus horari però la realitat és que no cal fer-hi turisme.

Per cert, s’acaba la jornada de reflexió i demà tots a votar!  Ja que nosaltres no ho hem pogut fer ni podrem, perquè si estàs viatjant amunt i avall  o d’oest a est no pots votar per correu!

Clica la foto per veure la presentació (si visualitzeu en pantalla completa podeu clicar a “show information” per veure el nom de la foto):

EUROPA VENTILADA

 Recordeu quan us explicàvem el viatge i dèiem que faríem Europa de pas? Doncs sí, l’hem fet però han sigut molts passos, uns 2.900 km en una setmaneta. Forces quilòmtres pels nostres delicats culs…

Després del memorable esmorzar i dels sensibles i agraïts comiats, enfilàvem rumb a França, on vam recórrer a la última possibilitat d’aconseguir un adhesiu d’una senyera, així que de cap a l’estadi de l’USAP de Perpinyà, on va ser molt maco veure com escombraven els voltants de l’estadi però el tema estava tancat i barrat, així que de moment ens quedàvem senyera!

Doncs res, gas a la Derbi i cap a Nîmes on vam trobar un Hi Hostel per passar la primera d’unes 365 nits en llit deconegut. Qui més qui menys ha creuat França alguna vegada i sap que és pesat; el vent, els abusius peatges i la monotonia, sembla que els quilòmetres no passin però el cul cada vegada està més i més pla. Això sí, tenen una cosa que és fantàstica, la millor benzina d’Europa, ho deu ser al preu que es paga, i una altra, els càmpings municipals, que són perfectes pel que necessitem.

Entràvem a Alemanya amb una idea feliç al cap, i és que aniríem a la central de Touratech, la meca dels “travelbikers”. I no ens va decepcionar gens ni mica, hi havia de tot, absolutament de tot i efectivament vam trobar el que buscàvem, un protector pels fars de la nostra Africa Twin. I per acabar de fer el dia rodó, un dels treballadors, en Harald, ens va comentar que tenia uns amics que estaven inscrits a couchsurfing (allotjament internacional gratuït a casses particulars: couchsurfing.com) grup del qual nosaltres també en formem part. I en definitva, al cap de mitja hora estàvem fent una barbacoa i unes birres amb el Harald, l’Oliver i la Polyana i després ens vam quedar a dormir a casa d’ells. Una gent fantàstica, motera i viatgera. De fet, l’Olli va conèixer a la Polyana a Brasil després de quatre anys viatjant pel món amb moto, es van acabar casant i ara viuen feliçment a Villingen.

Amb molt de bon rotllo al cos marxàvem, el dia següent, sota la pluja a creuar Alemanya, tirant de càmpings verds i agradables, fent parada a Dresden, on hi passàvem dues nits per fer turisme i descansar una miqueta.

Alemanya és maca de creuar, és verda, fresca i les autopistes passen per boscos inmensos que com nosaltres es mullen sota el plugin que acostuma a desaparèixer al migdia. Pels conductors té dues coses bones, una és que no vam passar per cap peatge i l’altra, que a tants agrada, que no hi ha límit de velocitat en moltes zones. Tot i que per nosaltres no era un gran avantatge, ja que ens vam proposar no passar de 120 km/h en tot el viatge, per no castigar massa la moto, que pobreta va molt carregada, tot i que no s’arruga quan veu venir les fortes pujades que ens trobem pel camí.

Per acabar, amb el nostre concepte d’Europa, entràvem a Polònia, on les coses canvien: la moneda, la gent, les carreteres, i bàsicament l’escriptura. Els cartells eren indesxifrables, moltes vegades l’únic que enteníem eren els quilòmetres cap a un destí codificat.

En comptes de beatificar aquell home gran, també polac, haurien de beatificar a Sant Pictograma.

I fins aquí, aquesta Europa és una bassa d’oli que donarà pas a l’envinagrada Ucraïna, que comença a destapar el canvi que ens espera i que es mereix un post a part.

Clica la foto per veure la presentació.

ESTRENEM EL RUMB

 Impressionant!! Milers i milers de persones onejant senyeres i cridant al nostre pas pels carrers de Caldes i de Granollers. Una multitud aclaparadora que venia a acomiadar-se de nosaltres el dia del començament del nostre viatge….. Bé…. de fet la realitat no va ser ben bé així, però ens va agradar encara més que vingués tanta gent estimada a acomiadar-nos que els haguéssim posat tots a les maletes i ens els hauríem emportat de ruta.

La caravana de motos va sortir de Caldes plovisquejant, direcció a Granollers, on a les portes del Basolí ens esperaven més motos i posteriorment vam dirigir-nos tots plegats cap a Arbúcies, on vam esmorzar al Molí d’en Pipes. Després d’esmorzar, ens vam acomiadar de tothom i amb la moto carregada fins a les orelles, amb el material, roba, eines, amulets que ens van donar alguns companys, bidons, cascs… buff… vam estrenar el rumb que ens portarà, durant un any, pels camins del món. Per sort, el primer dia el temps ens va respectar no ens vam tornar a mullar durant tot el dia.

Per cert, el dia abans de marxar, es va presentar un pesonatge a casa amb una maleta, digna de la tieta Patacons, plena de trastos i més trastos, dient que volia venir amb nosaltres… Llàstima que no portem sidecar… (eh… Núria!) I entre la multitud de tastos de la maleta hi havia dues samarretes molt xules amb disseny exclusiu, que ens van encantar.

I per acabar-ho de fer tot una mica més emocionant, el diumenge al matí, i just abans de marxar, l’Helena va aparèixer amb un pen drive, de part de tots els amics i amigues, amb instruccions estrictes, i aquestes eren: “heu d’obrir un arxiu del pen la primera nit”. I així ho vam fer… un cop arribats al nostre primer destí, que va ser Nîmes, vam obrir l’arxiu…

 Pels que tingueu ganes de veure un parell d’entrevistes que ens han fet a Vallès oriental TV i el reportatge del dia de la sortida podeu fer a:

 Entrevista abans de marxar: http://www.votv.cat/videos/6-maig-2011 (minut 17)

 Reportatge de la sortida: http://www.votv.cat/videos/la-primera-parella-catalana-que-donara-la-volta-al-mon-en-solitari-i-en-moto-a-punt

(Lloc de publicació del post: Alemanya)

 

POST FOTOGRÀFIC: FESTES I COMIATS

Les darreres setmanes han estat molt intenses, i no només pels preparatius del viatge, sinó per la quantitat de dinars, sopars, festes, concerts i, veritablement, emotius comiats de la gent que estimen i que ens estima.  Des d’aquest post volem agrair les mostres d’afecte de tothom, de la família, dels immillorables companys i companyes de feina i dels inestimables amics i amigues que en tot moment ens han donat suport.  A tots/es vosaltres: MOLTES GRÀCIES!

Clica la foto per veure la presentació.

MARXEM EN BREU…

Ja s’acosta el dia!

Si algú vol venir a acomiadar-se de nosaltres, marxarem el proper diumenge dia 8 de maig a les 8 h del matí des de Caldes de Montbui.  El punt de sortida serà des del pàrquing de l’escorxador (carrer Major amb cantonada carrer de Vic):

 Coordenades gps: Lat: 41º 38′ 10.48” Long: 2º 9′ 40.55′

Com arribar-hi: Plànol google maps

 Per la gent que tingui ganes d’acompanyar-nos amb moto, sortirem direcció Granollers on hi haurà la gent d’HONDA GRANOLLERS (9 h), que han muntat una sortida motera i que ens escortaran en el nostre primer tram de viatge. Des de la porta del Basolí anirem cap a Arbúcies a fer l’última botifarra de l’any, almenys per nosaltres…

Si algú s’anima a venir que ens ho digui quan més aviat millor per comptar amb el seu plat, que s’ha negociat a 13 €.

Ens encantaria poder-nos acomiadar de tots vosaltres.  Us hi esperem!