UCRAÏNA, MERDA FINA

 L’última nit a Polònia la vam passar, sense saber-ho, a menys de 2 km de la frontera amb Ucraïna, per tant, quan vam deixar l’hotel el matí del dia 16 de maig ens vam topar de cop i volta amb un centenar de cotxes i uns quants camions que feien cua i que esperaven l’aprovació dels seus papers i les revisions oportunes per poder sortir per la frontera polonesa, i posteriorment ser beneïts per la policia ucrainesa per poder entrar al país. Un cop a la cua, i pensant que ens hi estaríem unes quantes hores perquè allò semblava inacabable, un senyor ens va dir que per ser europeus, i per anar amb moto, podíem passar per un altre carril, i com que no teníem res a perdre, així ho vam fer. Una colada amb tota regla, però era cosa d’un polac gruixut i ningú es va queixar. Vam passar al capdavant de tot i de tothom i amb pocs minuts la policia de l’aduana polonesa ens donava l’ok per poder sortir del país. Un cop superada vam haver de tornar a presentar passaports i papers a l’aduada d’Ucraïna on, curiosament, la policia semblava més interessada en la moto, model, marca, preu de la moto… que no pas en mirar-nos els papers. En definitiva, poc després l’Africa Twin ja rodava per les carreteres en mal estat d’Ucraïna!

 Ucraïna és el segon país més extens d’Europa després de Rússia, i independitzada de la URSS l’any 1991. L’idioma oficial és l’ucranià i la seva topografia consisteix quasi completament amb una extensa planícia per on discorren quasi 3.000 rius i interrompuda al sudoest pels Carpats i al sud per les muntanyes de Crimea. Més de la meitat de camps estan coberts de plantacions de cereal (ordi, sègol i civada), per això en temps de la Unió Soviètica, va rebre el sobrenom d’”El graner de Rússia”. Rodant pel país trobem multitud d’esglésies cristianes ortodoxes, que és la religió més practicada, probablement practicada per avorriment…

 La primera gran ciutat visitada va ser Lviv, la capital de la Ucraïna occidental i tot i que els llibres insisteixen que és una ciutat cosmopolita, museu vivent de l’arquitectura occidental del gòtic del present i que fins i tot el seu nucli antic ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, vam sortir amb la sensació d’haver passejat per una ciutat caòtica, envellida, amb edificis grisos, carrers amb llambordes mal colocades, barreja de tramvies, gent, en definitiva, un caos monumental que no ens va agradar gens i que ens va fer decidir marxar directament cap a Dubno.

 Camí de Dubno ens vam trobar amb una situació que fins al moment, dins de l’Europa civilitzada, no havíem viscut. Un policia, va sorgir del mig del no res i ens va fer un gest subtil amb el braç, que ni de conya haguéssim encertat que volia dir que paréssim, i que per ser benevolents qualificarem d’interpretació molt dubtosa. Veient pel retrovisor que els policies corrien cap al cotxe per perseguir-nos, vam decidir parar a no més de 20 m d’on estaven ells. Així que dos segons més tard teníem dos personatges escridassant-nos, fent signes fora de lloc, gesticulant i demamant-nos els passaports, els papers i que pugéssim al cotxe, evidentment, d’això últim ni de broma… Un cop van tenir els “papeles” a les seves mans, i sense dir-nos res, van decidir marxar amb el cotxe fins a la caseta de policia que tenien allà mateix. Evidentment, amb l’única finalitat que anéssim a reclamar-los en territori enemic. Un cop allà la consigna va ser que per saltar-nos el protocol havíem de pagar 370 €!!! Així que mentre un d’ells amenaçava en fer-nos fora del país si no anàvem al banc a treure els diners i l’altra mirava una pel·lícula del Resines mal traduïda (és verídic encara que sembli broma), nosaltres intentàvem donar voltes de com sortir de la situació. Acompanyat d’insults, de crits, i d’odi per part nostra, vam pagar el peatge de la corrupció policial, i finalment la broma va sortir per un 20% del que ens demanaven en un primer moment. Per part nostra se’ls poden confitar. Tot plegat, molt trist per un país que s’omple la boca de paraules com evolució, però que està a anys llum de la resta d’Europa.

Seguint la ruta prevista vam arribar a Kiev, la capital, bastant evolucionada enmig d’un mar de ciutats d’estil soviètic.  Molt a prop d’aquí, tot i que hagués estat interessant de veure, vam decidir no arribar fins a la ciutat fantasma de Prypyat, on es poden trobar les runes de la central nuclear de Txernobil, el reactor nuclear que va explotar l’any 1986 i que, tot i que ara és una atracció turística, després de tants anys els experts encara no asseguren que la visita a aquest indret sigui 100% segura.  Esperarem  uns quants anys més o mirarem documentals per si de cas…

Passat Kiev vam anar direcció Polvata, on vam passar una altranit.  Aquí vam coincidir amb una parella, el Sergey, home armeni, i la Luca, ucrainesa, que ens van “obligar” a compartir el sopar que havien estat preparant, sense donar opcio a la nostra negació.  El que no van compartir va ser l’ampolla de vodka que es van fondre entre els dos.  De fet, a l’home li feia molta gràcia que el Cesc fos tan moreno i semblés armeni com ell.  Tota una anècdota surrealista perquè tampoc parlaven una paraula d’anglès, però divertida a la vegada.

I a mesura que avançàvem cap a l’est, les ciutats estaven cada cop més impregnades de forta influència russa.  D’oest a est vam seguir tota la carretera E40, que travessa el país i que es pot definir per le seves rectes i rectes inacabables, amb camps a banda i banda de la carretera, on de tant en tant et pots trobar poblets on la gent passeja vaques lligades amb corretges com si fossin gossos o carros de cavalls i bicicletes en direcció contrària… tot un espectacle.  I en la que les obres de millora del paviment és constant cada dos per tres, quilòmetres i quilòmetres de màquines asfaltant des d’una punta del país fins a l’altre.  Inacabables i insoportables els trams on la velocitat màxima permesa és de 40km/h.  Només hi falten els cartells de la CEE.

I va arribar el dia esperat, el dia escollir per sortir del país.  Ens quedaven uns quants quilòmetres però volíem fer-ho quan abans millor.  Ens vam llevar ben avait, vam preparar les maletes i quan tot estava a punt per carregar… merda!!!  El suport de la maleta lateral esquerra s’havia trencat per dos dels quatre eixos que té, segurament per culpa del mal estat de les carreteres i del pes de tot el que hi portem.  I la nostra pregunta va ser: hi haurà algun soldador a Ucraïna? Doncs sí! Gràcies a la bona gent de l’hotel i a un noi que per casualitat estava allà esmorzant, i que a més parlava anglès, vam poder-ho solucionar..  Ens va acompanyar a casa d’un conegut i amb unes quantes hores de soldadura va estar tot arreglat.  Per evitar que es tornés a passar vam reforçar les juntes trencades i també el suport de l’altra maleta.  A més, aixo ens va obligar a redistribuir el pes, a desfer-nos d’allò que fins al moment era essencial i a posar recanvis i algun algun altre material repartit per la moto.   I a partir d’aquí, a esperar que l’obra d’art del soldador ucranià sigui tan bona com la seva amabilitat.

En resum, Ucraïna és un país MOLT AVORRIT, de contrastos extrems, on multitud de cotxes de luxe comparteixen espai amb ferralles amb rodes i on les motos tenen molt poca presència en tot el país i els pocs motoristes que hi ha van sense casc.  És divertit veure en un semàfor un Infinity a costat d’un Lada Samara, divertit però no s’acaba d’entendre, suposem que només algunes mans van poder arribar a les arques de la mare Rússia, o potser són empresaris… tot i que de fàbrica no n’hem vist ni una…

Tot  i que sempre hi ha excepcions, en general la gent és inexpressiva, introvertida, quasi ningú parla gens d’anglès i no entenen ni les gesticulacions.  Sort del nostre diccionari de fotos per a emergències.  I la poca gent oberta i que parla ho fa ràpid, repetint i repetint paraules amb ucranià sense pensar que el que escolta no està entenent res, i són insistents i segueixen repetint encara que els diguis que no els entens… sense intentar fer senyals ni explicar-se d’una altra manera.  Qui els va parir, no els sortiran arrugues de riure, no!  Aquest ha estat el 4t país que hem creuat, el 1r canvi de fus horari però la realitat és que no cal fer-hi turisme.

Per cert, s’acaba la jornada de reflexió i demà tots a votar!  Ja que nosaltres no ho hem pogut fer ni podrem, perquè si estàs viatjant amunt i avall  o d’oest a est no pots votar per correu!

Clica la foto per veure la presentació (si visualitzeu en pantalla completa podeu clicar a “show information” per veure el nom de la foto):