Després de vorejar el llac Issik-Köl vam arribar a Kochkor, on hi vam passar un dia i vam organitzar una excursió d’una nit fins al llac Song-Köl (3.016m), on vam poder passejar a cavall (evidentment res a veure amb els cavalls de Kuadra Belene, http://www.kuadrabelene.com), dormir en una iurta i compartir un dia amb els shepards (seminònades que es desplacen amb els seus ramats a les pastures d’estiu). Durant aquesta època famílies senceres amb els ramats i les seves iurtes pugen fins als jailoos per passar-hi bona part de l’estiu. És impressionant la quantitat d’animals que hi ha pasturant en els inmensos prats de les vores del llac, que estan plens de flors de neu, que costa no trepitjar al caminar. Les úniques construccions que es troben a la vora del llac són les iurtes, els habitatges preferits pels nòmades. Són mòbils, amb estructura de fusta i coberta de feltre. És més semblant a una casa que a una tenda, tant en la forma com en l’estructura, amb parets gruixudes. Les tradicionals es componen d’una estructura circular de fusta coberta de feltre fet de llana de les ovelles. L’estructura, que s’aguanta per si sola i no té ni un clau, és feta de fusta enreixada, un marc per a la porta, pals per al sostre i un coronament especial, que té forma creuada tal i com es pot veure a la bandera del país. L’interior està decorat amb llampants robes de colors, i el terra amb els típics shyrdaks (catifes de colors). Com més elaborada és la decoració, més elevada és la posició social del seu propietari. La iurta està dissenyada per ser desmuntada i carregada sobre un camell, un iac o un cavall, per ser transportada d’un lloc a un altre, on es tornarà a muntar
Després d’estar al llac Song-Köl, vam dirigir-nos fins a Naryn, capital de la regió que porta el mateix nom i que es troba més al sud. No començàvem amb bon peu a la “ciutat”, vam haver de seure a tres restaurants per aconseguir dinar… poques ganes de fer negoci. Després vam anar al CBT (Comunity Based Tourism), que és un dels projectes endegats per organitzacions per posar en contacte turistes amb guies, guest-house, iurtes, conductors…, i n’hi ha a diverses ciutats del país. Aquí ens van informar de les possibilitats que teníem per passar-hi uns quants dies, i tenint en compte que aquestes eren molt escasses, vam decidir retornar fins a Kochkor, on l’entorn ofereix moltes i variades possibilitats. Naryn, Tash Rabat i el Torugart Pass quedarien pendents, però són cita obligada per anar cap a la Xina, país al qual no podem entrar fins el dia 27 de juny. Desfent el camí que havíem fet el dia abans, vam retornar fins a Kochkor. Eren les 19h i les oficines de turisme ja estaven tancat, però vam trobar un grup de quatre holandeses boges que ens van aconsellar la guest-house on s’allotjaven, i cap allà vam anar, molls i enfangats. Perquè si una cosa bona tenen les carreteres abonyegades, Naryn-Kochkor, és que quan fa sol els bonys són simples i avorrits, però quan plou es converteixen en agradables bassals fangosos que exploten cada vegada que un cotxe el trepitja en direcció contrària! Fantàstic!! Així que vam aparcar-nos a la guest-house del balcó blau, en una agradable habitació amb un agradable preu i bona gent. Ja vam veure on passaríem molts dels dies que ens quedaven… Vam preguntar a les holandeses què havien fet aquells dies per Kochkor i ens van estar explicant que si tomba que si gira, moltes coses i una conclusió: tot a través d’una agència petitona que hi havia al centre de la city, la Jailoo Tourist Community. Allà ens van recomenar anar a cavall al llac Kol-Ukok, tres dies de ruta que vam preferir reduir a dos. La veritat és que va ser maco, però hi va haver força hores mortes mirant que si les ovelletes, les cabretes, les vaquetes, els cavallets i la òstia amb barca. La tornada a cavall va constatar que les selles eren moooolt dures, per més pells que hi posessin, i que la mida (fixa) dels estreps va deixar els genolls del Cesc que no podia ni caminar, ni que fos alt el noi…
Vam aprofitar per cuidar-nos de la nostra joia (la moto!) i li vam canviar l’oli, el filtre i li vam fer una neteja a fons, això ho podríem haver fet en un plis-plas, però no! Vam preguntar a la gent de la guest-house on podíem rentar la moto i ens van enviar al riu… total que amb aigua “calentona” vam rentar la moto, entre Kirguesos que també practicaven l’esport típic del diumenge. La sorpresa va ser quan, anant a sopar, vam veure a dues cantonades de la casa, un Kärcher amb una galleda amb sabó!!!! En aquestes situacions penses: “i que autòcton que ho hem fet nosaltres eh…” però el dimoniet diu: “recollons quina ràbia haver-se torrat el clatell fotent el primo al riu!” Com que ens sobraven hores vam decidir fer nosaltres el sopar, estàvem una mica cansats de repetir cada dia el mateix i en el mateix restaurant. Doncs ens vam liar a comprar per fer una truita de patata i ceba acompanyada amb un pa amb tomàquet, nyaaaammmm. Va arribar el Daryl a la casa, una suís de pare català, que vam convidar a sopar a canvi d’informació sobre el Pakistan, en els fons ens va venir a dir que era un país genial i amb gent molt hospitalària, això ens va deixar més tranquils pel que fa a aquest desconegut país. Ell va començar a Austràlia i, fent autostop, ha arribat fins a Kirguizstan. Portava 9 mesets voltant amb la seva motxilleta de 15 kg. Si voleu visitar el seu blog: http://www.remotesilence.wordpress.com.
El dia 23 vam anar altra vegada cap a Naryn però per una altra ruta, que consistia amb 40 Km de carretera i uns 250 de pista. La intenció inicial era fer un parell de nits abans d’arribar a Naryn, però no vam trobar on parar. Van ser quilòmetres amanits per paisatges i escenes de postal, i sense un ànima. Que no hi hagi una ànima també vol dir que si s’ha de creuar un riu probablement no hi haurà pont o que la pista pot desaparèixer enmig d’un prat anegat, però és fascinant i que de ben segur està molt a prop de la llibertat. De tant en tant, però, et trobes amb un iurta on mentre et conviden a un te, et confirmen que no t’has perdut i que el poble que busques existeix, la llibertat estava bé però saber on erem ajudava. Així que contra la nostra voluntat arribàvem de nou a Naryn i anàvem a dormir al barri de la Mina de la ciutat. Ciutat amb pocs atractius on deixem la moto dins un container de camió que fa de garatge, amb l’esperança de no trabar-la escalivada quan la necessitem novament.
El 26 anirem a dormir a Tash-Rabat, on hi ha un caravasar i diversos camps de iurtes, que ens servirà per acostar-nos al màxim al Tourugart Pass. Aquest pas de muntanya ens donarà l’entrada a Xina, on és probable ens requisin el portàtil, així que no hi haurà post fins que no el recuperem a l’entrar al Pakistan, de totes maneres creuar Xina seran només 4 dies, on obligatòriament haurem d’anar de la mà d’un guia. Kirguizstan és un país espectacular amb moltíssimes coses interessants per visitar, sobretot per la natura, la cultura i l’hospitalitat de la seva gent. Un país que ens ha sorprès molt positivament i que de ben segur que en pocs anys el turisme serà part important de la seva forma de vida, tot i que de moment aquest és bastant incipient. El nostre pas per aquest país ens ha possibilitar poder-lo visitar extensament, tot i que no vam fer la zona oest, que no ofereix massa atractius i és concretament on fa un any hi havia una guerra civil i on es concentra més població uzbech.
Clica la foto per veure la presentacio:
Rumb a l'est 