Monthly Archives: Juny 2011

KIRGUIZSTAN, REGIÓ CENTRAL

Després de vorejar el llac Issik-Köl vam arribar a Kochkor, on hi vam passar un dia i vam organitzar una excursió d’una nit fins al llac Song-Köl (3.016m), on vam poder passejar a cavall (evidentment res a veure amb els cavalls de Kuadra Belene, http://www.kuadrabelene.com), dormir en una iurta i compartir un dia amb els shepards (seminònades que es desplacen amb els seus ramats a les pastures d’estiu). Durant aquesta època famílies senceres amb els ramats i les seves iurtes pugen fins als jailoos per passar-hi bona part de l’estiu. És impressionant la quantitat d’animals que hi ha pasturant en els inmensos prats de les vores del llac, que estan plens de flors de neu, que costa no trepitjar al caminar. Les úniques construccions que es troben a la vora del llac són les iurtes, els habitatges preferits pels nòmades. Són mòbils, amb estructura de fusta i coberta de feltre. És més semblant a una casa que a una tenda, tant en la forma com en l’estructura, amb parets gruixudes. Les tradicionals es componen d’una estructura circular de fusta coberta de feltre fet de llana de les ovelles. L’estructura, que s’aguanta per si sola i no té ni un clau, és feta de fusta enreixada, un marc per a la porta, pals per al sostre i un coronament especial, que té forma creuada tal i com es pot veure a la bandera del país. L’interior està decorat amb llampants robes de colors, i el terra amb els típics shyrdaks (catifes de colors). Com més elaborada és la decoració, més elevada és la posició social del seu propietari. La iurta està dissenyada per ser desmuntada i carregada sobre un camell, un iac o un cavall, per ser transportada d’un lloc a un altre, on es tornarà a muntar

Després d’estar al llac Song-Köl, vam dirigir-nos fins a Naryn, capital de la regió que porta el mateix nom i que es troba més al sud. No començàvem amb bon peu a la “ciutat”, vam haver de seure a tres restaurants per aconseguir dinar… poques ganes de fer negoci. Després vam anar al CBT (Comunity Based Tourism), que és un dels projectes endegats per organitzacions per posar en contacte turistes amb guies, guest-house, iurtes, conductors…, i n’hi ha a diverses ciutats del país. Aquí ens van informar de les possibilitats que teníem per passar-hi uns quants dies, i tenint en compte que aquestes eren molt escasses, vam decidir retornar fins a Kochkor, on l’entorn ofereix moltes i variades possibilitats. Naryn, Tash Rabat i el Torugart Pass quedarien pendents, però són cita obligada per anar cap a la Xina, país al qual no podem entrar fins el dia 27 de juny. Desfent el camí que havíem fet el dia abans, vam retornar fins a Kochkor. Eren les 19h i les oficines de turisme ja estaven tancat, però vam trobar un grup de quatre holandeses boges que ens van aconsellar la guest-house on s’allotjaven, i cap allà vam anar, molls i enfangats. Perquè si una cosa bona tenen les carreteres abonyegades, Naryn-Kochkor, és que quan fa sol els bonys són simples i avorrits, però quan plou es converteixen en agradables bassals fangosos que exploten cada vegada que un cotxe el trepitja en direcció contrària! Fantàstic!! Així que vam aparcar-nos a la guest-house del balcó blau, en una agradable habitació amb un agradable preu i bona gent. Ja vam veure on passaríem molts dels dies que ens quedaven… Vam preguntar a les holandeses què havien fet aquells dies per Kochkor i ens van estar explicant que si tomba que si gira, moltes coses i una conclusió: tot a través d’una agència petitona que hi havia al centre de la city, la Jailoo Tourist Community. Allà ens van recomenar anar a cavall al llac Kol-Ukok, tres dies de ruta que vam preferir reduir a dos. La veritat és que va ser maco, però hi va haver força hores mortes mirant que si les ovelletes, les cabretes, les vaquetes, els cavallets i la òstia amb barca. La tornada a cavall va constatar que les selles eren moooolt dures, per més pells que hi posessin, i que la mida (fixa) dels estreps va deixar els genolls del Cesc que no podia ni caminar, ni que fos alt el noi…

Vam aprofitar per cuidar-nos de la nostra joia (la moto!) i li vam canviar l’oli, el filtre i li vam fer una neteja a fons, això ho podríem haver fet en un plis-plas, però no! Vam preguntar a la gent de la guest-house on podíem rentar la moto i ens van enviar al riu… total que amb aigua “calentona” vam rentar la moto, entre Kirguesos que també practicaven l’esport típic del diumenge. La sorpresa va ser quan, anant a sopar, vam veure a dues cantonades de la casa, un Kärcher amb una galleda amb sabó!!!! En aquestes situacions penses: “i que autòcton que ho hem fet nosaltres eh…” però el dimoniet diu: “recollons quina ràbia haver-se torrat el clatell fotent el primo al riu!” Com que ens sobraven hores vam decidir fer nosaltres el sopar, estàvem una mica cansats de repetir cada dia el mateix i en el mateix restaurant. Doncs ens vam liar a comprar per fer una truita de patata i ceba acompanyada amb un pa amb tomàquet, nyaaaammmm. Va arribar el Daryl a la casa, una suís de pare català, que vam convidar a sopar a canvi d’informació sobre el Pakistan, en els fons ens va venir a dir que era un país genial i amb gent molt hospitalària, això ens va deixar més tranquils pel que fa a aquest desconegut país. Ell va començar a Austràlia i, fent autostop, ha arribat fins a Kirguizstan. Portava 9 mesets voltant amb la seva motxilleta de 15 kg. Si voleu visitar el seu blog: http://www.remotesilence.wordpress.com.

El dia 23 vam anar altra vegada cap a Naryn però per una altra ruta, que consistia amb 40 Km de carretera i uns 250 de pista. La intenció inicial era fer un parell de nits abans d’arribar a Naryn, però no vam trobar on parar. Van ser quilòmetres amanits per paisatges i escenes de postal, i sense un ànima. Que no hi hagi una ànima també vol dir que si s’ha de creuar un riu probablement no hi haurà pont o que la pista pot desaparèixer enmig d’un prat anegat, però és fascinant i que de ben segur està molt a prop de la llibertat. De tant en tant, però, et trobes amb un iurta on mentre et conviden a un te, et confirmen que no t’has perdut i que el poble que busques existeix, la llibertat estava bé però saber on erem ajudava. Així que contra la nostra voluntat arribàvem de nou a Naryn i anàvem a dormir al barri de la Mina de la ciutat. Ciutat amb pocs atractius on deixem la moto dins un container de camió que fa de garatge, amb l’esperança de no trabar-la escalivada quan la necessitem novament.

El 26 anirem a dormir a Tash-Rabat, on hi ha un caravasar i diversos camps de iurtes, que ens servirà per acostar-nos al màxim al Tourugart Pass. Aquest pas de muntanya ens donarà l’entrada a Xina, on és probable ens requisin el portàtil, així que no hi haurà post fins que no el recuperem a l’entrar al Pakistan, de totes maneres creuar Xina seran només 4 dies, on obligatòriament haurem d’anar de la mà d’un guia. Kirguizstan és un país espectacular amb moltíssimes coses interessants per visitar, sobretot per la natura, la cultura i l’hospitalitat de la seva gent. Un país que ens ha sorprès molt positivament i que de ben segur que en pocs anys el turisme serà part important de la seva forma de vida, tot i que de moment aquest és bastant incipient. El nostre pas per aquest país ens ha possibilitar poder-lo visitar extensament, tot i que no vam fer la zona oest, que no ofereix massa atractius i és concretament on fa un any hi havia una guerra civil i on es concentra més població uzbech.

Clica la foto per veure la presentacio:

ISSIK-KÖL, KIRGUIZSTAN

Kirguizstan és un país amb una enorme bellesa natural i el més muntanyós de l’Àsia central, situat entre la serralada del Tien Shan i del Pamir.  Més de la meitat del territori es troba a més de 2.500 d’alçada, i el pic més alt, el Pobedy, arriba a 7.439m.  S’hi troben gran quantitat de rius que es perden fins a les estepes kazakhes.  La veritat és que ja teníem ganes d’entrar-hi perquè sobre el mapa ja semblava molt més interessant que el país veí del nord, amb multitud de llacs, serralades muntanyoses i parcs naturals sembrats per tot el país.  Al segle XXI, el país encara es caracteritza per tenir una part de la població semi-nòmada, i amb l’arribada de l’estiu deixen les seves cases per anar als jailoos (pastures d’estiu).

Entrar-hi, però, no va ser gens fàcil, ja que, tal i com comentàvem a l’anterior post, vam trobar una frontera tancada, no apte per a “foreigners” i una amb una kazakhs torrecollons que després de pagar ens deixaven sortir del seu refotut país. Així que entre el caos dels cotxes i una barreja de sensacions de desconfiança i sopresa vam entrar al Kirguizstan. 

LLAC ISSIK-KÖL

No teníem massa ganes de trobar-nos enmig d’un caos entrant per la capital, Bishkek, així que vam dirigir-nos cap a Balykchy amb l’esperança de no trobar-nos semàfors, esquivar taxis bojos, ni respirar fums negres de camions de la segona guerra mundial.  El que no vam poder evitar va ser la diferència d’opinions amb un policia que radar en mà afirmava que anàvem a 93 km/h quan la màxima era de 60 km/h.  Com que el que marcava aquell trasto que semblava tret d’un museu de Star Trek no s’ho creia ni el poli, n’hi va haver prou amb els repetits “niets” (no) del Cesc perquè el policia digués: “ok, go!”  i ens deixés marxar sense més discussió. 

Així que ben entrada la nit arribàvem a aquest poble on darrera la policia anàvem a parar a un hotel molt cutre regentat per una embarassada que va pretendre cobrar-nos els bolquers  de la criatura, i el seu marit, un kirguiz amb gorra torta que s’hi fixava molt però no deia ni mu.  L’endemà vam haver d’esquivar el pagament del pàrquing, el de la gorra no va aguantar la bronca en anglès que li va fotre el Cesc per haver deixat mullar la moto.

Balikchy és el poble que dóna entrada al llac Issik Köl, que es troba a l’est del país i és un dels llacs més profunds del món, amb 700 m.  Medeix 170 km de llarg per 70 km d’ample, és reserva de la biosfera i no es congela mai degut a la seva alta salinitat.

 

Vorejant el llac pel nord, vam arribar a Cholpon-Ata, poble d’estiueig de russos i kazakhs, on la mestressa de la Guest house on ens vam allotjar, la Tatianna, estava ultimant els preparatius per unes curses eqüestres que celebràvem l’endemà, així que no ens vam poder resistir a enxufar-nos al seu cotxe per anar fins a l’hipòdrom municipal, on vam estar veient cavalls i més

cavalls  Per descomptat, l’endemà al matí estàvem a l’hipòdrom per veure les curses de cavalls trotons kirguesos, exhibicions de música i balls, i  jocs eqüestres típics  i vam poder corroborar que són uns cracks muntant a cavall presenciant curses de poltres de dos anys amb genets menors de 10 anys que muntaven sense sella, ni estreps, ni casc… galopant a pèl a tota òstia.  Acollonant!

El mateix dia vam seguir vorejant el llac per anar fins a Karakol, on pel camí gaudíem d’unes esplèndides vistes de llac, escenari magnífic de tranquil·litat que es contraposa amb inmenses muntanyes nevades i abruptes que hi creixen a escassos quilòmetres.  Després de buscar l’allotjament recomanat per la Lonely planet durant molta estona, entre ovelles, vaques i carrers abonyegats, vam desistir, però com que tots els bojos tenen sort, vam anar a parar a la Jamilya’s Guest house. Una casa als afores amb un preciós jardí, una mestressa super amable i on, expecte el gos lleig però simpàtic, tothom parlava anglès.  I per acabar-ho d’arrodonir, vam coincidir amb dues noies d’una agència de viatges francesa, que venien a fer valoració del país, per tant, ens van tractar com a reis. El dia següent vam anar a visitar el mercat d’animals, on aquests són tractats com a pura mercaderia, ovelles posades en portamaletes de mercedes tronats i lligades de les potes, cavalls i vaques en camions… tot un espectacle bastant desagradable.  I per ferrar els cavalls els aixequen per la panxa amb unes cintes, de manera que gairebé no poden tocar a terra i els lliguen les potes amb una estructura perquè quedin inmobilitzats (els més interessats ho podeu veure a la foto).

Tot un tinglado per ferrar digne d’escena de SAW, aquí va la següent reflexió: el fet que a simple vista es vegi que hi ha moooolts cavalls i altres animals, senzillament vol dir que n’hi ha mooolts, i no vol dir que adorin i benerin els animals, almenys no de la manera que entenem nosaltres. Munten a cavall perquè els necessiten, s’han de desplaçar i carregar material amunt i avall. No munten per passar l’estona, divertir-se… i així es transmet la seva relació amb els animals, senzillament els utilitzen per arribar als seus objectius, amb els tractes que això comporta. Un cavall pot estar ensellat i amb el ferro a la boca tota la nit, els poltres estan separats de les mares perquè no es beguin tota la llet de l’euga (se la foten ells), perquè un cavall no marxi quan el shepard està rascant-se la panxa se’ls lliga les dues mans ben curtes (evidentment això té conseqüències), de fet mirat fredament no és res massa diferent del que fèiem nosaltres amb vaques, ovelles… Però quan ho fan amb un animal al que li tens més respecte el cervell rebobina i et fa pensar.

Després de veure l’espectacle del mercat vam fer un curt trekking en busca d’unes aigües termals, però encara ara no les hem trobat… Esperem que els tres guiris que ens vam creuar a la tornada, i que semblaven estar projectats directament des de la Rambla, tinguessin més sort que nosaltres.

L’endemà, tot anant cap a Tamga, ens vam acostar a la vall de Jeti-Öguz, on vam poder observar les espectaculars pedres vermelles que sorgeixen del no res enmig d’una vall plena de prats, animals, rius i pastures.  Al cap d’un parell de dies deixàvem el llac per arribar a la regió central del país.

Clica la foto per veure la presentacio:

KAZAKHSTAN, ESTEPA, ESTEPA, ESTEPA I ALTA MUNTANYA

Post penjat des de Naryn, Kirguizstan.  No hi ha accents…  i les connexions son escasses, per aixo anem tan tard…

Del post de la regio dels Urals hi ha mes fotografies. Vam tenir problemes amb el flickr. 

El nostre pas pel Kazakhstan va seguir la ruta de nord a sud, de manera que vam poder apreciar durant la majoria de dies, els enormes deserts i les estepes interminables que s’extenen per la major part del paнs.  Tot i que cap al sud, gairebй tocant a Kirguizstan, el paisatge es converteix en abruptes cadenes muntanyoses, amb pins, llacs i cims nevats.

La cultura kazakha estа нntimament lligada a la tradiciу oral, com no podria ser d’una altra manera en un poble nтmada per excel·lиncia, tot i que des del segle XIX les tradicions han anat canviant.  Els animals, i els cavalls com a element fonamental, sуn la seva forma de vida, aixн que per les estepes kazakhes sуn fаcilment visibles els ramats de bens, vaques i manades senceres de cavalls pasturant.  Al vespre, fora de les urbes, els kazakhs van a recollir els seus ramats a peu, a cavall o amb bici, tot un espectacle digne de veure.

La nostra ruta va comenзar per Qostanay, Zhaksy i Astana, la capital.  Desprйs vam seguir cap al sud, on a mig camн vam trobar una manada de cavalls enorme.  Com que nomйs veure tants cavalls ja йs digne d’admirar, vam decidir parar i acostar-nos-hi.  Al cap de dos minuts apareixien dos genets galopant per les estepes directes cap a nosaltres… eren els pastors que vigilaven a la manada des de la llunyania.  Com que els kazakhs tenen fama de bona gent vam intercanviar unes paraules (poques perquи el nostre rus йs molt limitat (da i niet) i ells no parlaven ni gota d’anglиs) i al cap de no res la Raquel ja estava sobre un dels seus cavalls, que per cert li costava separar-se del seu amo. Va ser una primera presa de contacte molt bona amb els kazahs, sуn gent afable tant d’aspecte com de carаcter.

La distаncia entre els pobles йs molt gran, les carreteres sуn bonнssimes, caviar comparat amb les carreteres russes. De fet vam trobar 50 km d’excepciу, on semblava haver passat un ramat de dinosaures afamats, perт tret d’aixт la resta йs una infinita recta fins a Almaty.  Anant direcciу sud vam vorejar al Llac Balqash, que йs un dels dipтsits d’aigua mйs grans de la regiу, desprйs del mar Caspi i Aral.  El seu color йs turquesa i йs curiуs perquи tй diferent mineralitzaciу entre la part oriental i occidental, unides per un estret, ja que  la part occidental rep les aigьes del riu Illi, que йs dolзa i potable, en canvi, la part oriental йs salada.  Al cap d’un parell de dies vam arribar a Almaty, un xoc positiu, ja que quan estаvem a uns 50 km de la ciutat ja vam comenзar a veure les enormes muntanyes nevades, aixн que la inacabable estepa que havнem vist durant tots els dies va donar lloc a prats verds, rius i a parcs naturals amb cims enfarinats.

Almaty (Alma Ata) ciutat va ser capital fins el 1997.  La ciutat en sн йs un caos, com la majoria, perт tй un paisatge muntanyуs de fons impressionant.  Al centre de la ciutat cal destacar la catedral de Zenkov, el segon edifici mйs gran del mуn fet de fusta i sense ni un clau.  I tambй el MIAU (Mostra Internacional d’Art Urbа, original de Caldes) perт a la kazakha que vam trobar passejant pel centre.  Aprofitant la proximitat amb les muntanyes vam anar a visitar Medeu i Chimbulak, que acolliran els jocs d’hivern asiаtics la propera temporada, raу per la qual estava tot en obres. El dia segьent vam visitar el Parc Nacional Ile Alatau, amb el llac Ozero Bolshoe (2.500m) i un observatori astronтmic (2.750m).

Amb la idea d’anar-nos acostant cap a la frontera amb Kirguizistan, ens vam dirigir cap al petit poble de Kegen, on vam passar la nit per poder travessar la frontera que ens portaria el matн segьent cap al Kirguizstan.  Al matн ens vam llevar i directes cap a la frontera, no sense abans  haver fet, per equivocaciу, uns 70 km de regal.  A l’arribar-hi van aparиixer dos soldats que ens van dir que la frontera estava tancada i que no podнem passar… Aixт suposava haver de tornar un altre cop cap a Almaty i seguir en direcciу contrаria cap a Bishkek… Tota una odisea que ens va comportar fer 500 km mйs i estar un altre dia per terres kazakhes.   Pel camн vam trobar el Henrik, un noi danиs que porta 4.000 km voltant per Xina i Kazakhtan i que encara n’hi queden el doble per arribar fins a Dinamarca.  Vam dinar amb ell i ens vam poder explicar histтries vаries sobre els respectius viatges (www.henrikhagemann.wordpress.com). La veritat йs que parlant amb ell te n’adones que l’educaciу que rebem de petits i la manera de pensar йs ben diferent. Un noi que, amb 20 anys, abans d’entrar a la universitat s’agafa 10 mesos, la bici, els estalvis i marxa a recуrrer uns 12.000 km en solitari per veure mуn, conиixer i viure experiиncies, quina base a nivell personal ha d’agafar per entrar a la universitat?!?!  Estа clar que  viatjar йs genial i que enriqueix de manera que no ho pot fer ni els estudis, ni la feina, ni res que s’hi assembli. 

Seguint la nostra ruta i deixant de fer preguntes a l’aire, vam dormir un altre cop prop de la frontera per poder traspassar-la l’endemа, amb la mala sort que vam tornar a escollir una frontera  que, aquest cop, sн que estava oberta, perт no per turistes, sinу nomйs per kazakhs i kirguesos.  Vam haver de tornar a fer mitja volta i passar per la frontera principal, la de Bishkek, perт amb la mala sort que ens van dir que no tenнem segellat el paper d’immigraciу, que en teoria s’ha de segellar abans de 5 dies d’haver entrat al paнs i que per tant, no podem sortir.  I el que no ens havia passat per les carreteres ens va passar a la frontera.  Policies xungos dient que o pagаvem o tindrнem problemes… o sigui, que desprйs  de molta estona vam acabar pagant menys del que ells haurien volgut per  un segell.  Un cop superat el trаmit vam arribar a la frontera del Kirguizstan, on un policia molt amable ens va segellar els passaports mentre el del seu costat jugava a Counter Strike a l’ordinador i es tirava rots, i nosaltres vam exclamar: ara sн que hem entrat en un paнs seriуs!!  I aixт nomйs va ser el principi…

Clica la foto per veure la presentacio:

ELS URALS, RÚSSIA

 Després de fer la regió del Volga, i una mica cansats de tanta planícia russa ens vam dirigir cap a creuar els Urals amb certa alegria. Els Urals són una serralada que discorre de nord a sud de la Rússia occidental i les seves muntanyes s’estenen al llarg d’uns 2.500 km, des de les estepes kazakhes, vora la frontera septentrional del Kazakhstan, fins a la costa de l’àrtic.

 Passat Samara paràvem a dormir en un hotel de carretera, on la mestressa semblava haver caigut en una marmita de cafeïna pura de ben petita. Era un “torbellino” rus! Sortíem de la dutxa i ja ens esperava perquè canviéssim la moto de lloc. Va insistir tant que el Cesc va sortir amb pantalons curts, les botes sense cordar i una russa lloca al darrera que gesticulava com si li donessin corda. L’endemà ens llevàvem al sentir arribar una moto, vehicle poc freqüent. Eren una parella de Yekaterinburg que havien baixat fins a Ucraïna i tornat a pujar en deu dies…. bojos!!

 Els deixàvem marxar i ben tapats tiràvem cap als Urals. El fred es feia notar i els antics camions russos feien llargues caravanes a les pujades i cremaven frens a les baixades (una delícia…) El paisatge anava canviant, però quan vam arribar al coll els espessos boscos de pins i els ja tenebrosos llacs desaparixien darrera de les boires, que ens van calar els ossos obligant-nos a parar per escalfar-nos una mica.

 Com que el dia no s’acabava d’obrir vam decidir anar cap a Ufá, ciutat moderneta, endreçada i on sembla que hagin apostat per tenir una ciutat bonica, no com les seves companyes del sud. Per aquesta zona es troba la naturalesa de les fronteres entre Europa i Àsia, que és més una qüestió sociopolítica que geogràfica. Molts geòlegs i geògrafs sostenen que Europa i Àsia comparteixen moltes característiques geogràfiques comuns i que formen part d’un únic continent, Euràsia, en termes geològics. Encara que Europa és considerada una entitat geogràfica, ho és com una super-península de l’Àsia contintental. La frontera oriental d’Europa ha anat variant des de l’antiguitat.

 Seguint per la carretera, de cara a buscar hotel, vam veure dues motos carregades a l’altre voral. Les ganes de conèixer altres viatgers ens van fer fer mitja volta. Eren el Cristopher i el Hanz, un polac i un alemany que anaven cap al Llac Baikal. L’un amb una Africa Twin amb un tub d’escapament d’una Sanglas i amb unes maletes handmade i l’altre, com no podia ser d’una altra manera, amb una BMW GS650. Així, com si fos un acudit, un polac, un alemany i dos catalans aterràvem en un hotelucho, on l’última escombrada la van fer abans de la guerra. I allà vam estar sopant, fent unes cerveses i explicant-nos batalletes. Per cert, van considerar fèrmament que havíem d’estalviar perquè ens queda molt viatge per endavant, i ens van convidar a sopar. El Cristopher feia 1,90 cm, així que qualsevol li portava la contrària… El millor d’aquesta parella era veure’ls conduir en equip: per avançar les caravanes de camions, el Cristopher anava davant, es posava a avançar dret i el Hanz, darrera, ben enganxat, confiant cegament amb el seu company. Així feien uns 700 km diaris, una animalada tractant-se de carreteres russes.

 Passats un parell de dies arribàvem a Txeliàbinsk, per on passa el cèlebre ferrocarril transiberià i per on vam estar passejant. Sortint de la ciutat vam dirigir-nos cap a Troitsk, just a la frontera amb Kazakhstan i on passàvem la última nit de Rússia dins d’un vagó de tren disfressat d’hotel. I on vam comparir l’estona de sopar amb uns camioners de Kazakhstan que, a part de dir-nos que estàvem bojos, ens van donar bones sensacions sobre el país on entraríem l’endemà.

Clica la foto per veure la presentació: