Monthly Archives: Juliol 2011

Un cop acomiadats de la resta de viatgers de Gilgit, encara ens quedava un a bona part de Pakistan per creuar, així que vam enfilar per la KKH cap a Chilas. Un poble molt masclista (ho diuen les guies i ho vam poder comprovar) on veure una dona pel carrer era una tasca gairebé impossible. Si en una societat poc acostumada al turisme ja és difícil passar desapercebut, una dona, i turista, passejant per Chilas suposa tenir constantment 25.000 ulls enganxats al clatell. Una sensació que no es va repetir en cap altre indret en tot el país.

Havíem de seguir el nostre camí, així que seguint els consells de la Kerstein i el Rudy, els “moterus” austríacs que havíem conegut uns dies abans, i gent local, no vam anar fins a Islamabad per la KKH, sinó pel Babusar Pass. La pista puja fins un coll de poc més de 4.000m, entre dues valls fresques i verdes. Així que després d’una nit a Chilas i un intent frustrat per trobar la carretera, vam dirigir-nos cap al Babusar. La pista que puja fins el coll és un sensefi de paelles fangoses, que vam fer sota un plogim constant. A pocs quilòmetres abans del coll, hi ha un control policial rutinari, i en els fulls de control vam veure que havia passat un Land Rover suís. Passada una estona, la pista es tranforma en una carretera decentment asflatada, tot i que de tant en tant es veu sorpresa per una esllavissada o un riu que la creua. Vam anar fent per una carretera boja que pujava i baixava, per una vall fantàstica, amb trànsit de Jeeps i amb un munt d’apicultors que encara feien més emocionant la conducció. La llei del més fort impera a les carreteres paquistaneses, si et creues un Jeep i només hi cap ell, passarà ell, tu probablement acabis fotent el peu al fang, o passant per la grava, o senzillament apretis les dents mirant el precipici. Finalment vam arribar a Naran, on semblava que la gent havia aparegut del no res. Un munt de cotxes en un poblet molt remenut. Era com anar pel centre de Platja d’Aro en ple agost, però amb l’alicient que els conductors són paquistanesos… i a vegades dubtàvem de si els hi regalen el carnet. Degut al caos del poble i el merder que provoca deixar la moto parada dos minuts, no vam perdre massa estona per buscar lloc per dinar i dormir, perque estàvem morts de gana.

Vam seguir fins al poble de Kagan on el caos continuava, però passats uns quilòmetres vam veure un campsite. Hi havia força gent dinant i ens hi vam apuntar, vam poder plantar la tenda tranquil•lament i només per 50 Rs. Aquesta zona, la vall del Kagan, va estar afectada per un terratrèmol fa uns 5 anys, és per això que és fàcil veure edificis en runes, d’altres en reconstrucció i trams de carretera que van anar a parar al riu, i allà segueixen…

L’endemà vam fer una carretera d’incomptables corbes. Seria una carretera divertida a Catalunya, però a Pakistan semblava un joc d’ordinador consistent en avançar minibusos, esquivar motos assassines, tapar la visera en cas d’apicultors, saludar de tant en tant, esquivar micos i en les pantalles més difícils havies d’esquivar la papilla que sortia per la finestra del bus del davant. Tota una odissea que ens portava fins a Islamabad, la capital, una ciutat nova i ordenada, amb barris quadriculats, semàfors i policies.

Allà ens esperava el Mohyuddin i la Rabia, una parella encantadora que vam conèixer per internet a través de la pàgina d’Horizons Unlimited i que ens van acollir un parell de nits a casa seva com si ens coneguéssim de tota la vida. Excel•lents anfitrions i perfectes guies per conèixer la ciutat, que vam voltar el dia següent, visitant l’espectacular Faishal Mosque entre altres monuments i jardins.

Enfilàvem ja cap a la última ciutat del Pakistan, Lahore, i ho feiem per la Motorway, una carretera de 3 carrils per banda, que et permet fer els 400km que separen les dues ciutats en un sol dia. Tal i com va dir el Mohy, vam arribar a Lahore com uns kebabs, de la calor que feia a l’autopista. A rumb amb el GPS, ens vam plantar a casa del segon contacte que havíem fet a través d’Horizons Unlimited, el Zoeed. Llàstima que ell no hi podia ser, però el seu germà ens va rebre i ens va dir que l’endemà a les 12h ens vindria a buscar un amic del germà, que també forma part del Motoclub de Lahore. El dia següent, cansats de tan esperar al carrer, perquè a més estàvem a 40ºC, i vam decidir tornar a entrar a casa que s’estava més fresquet. I de sobte van aparèixer cinc polis armats a dins de la casa… I ens buscaven a nosaltres!!!! Entre els crits en urdú, perquè cap d’ells parlava anglès, vam deduir que se’ns enduien a comissaria… quina gràcia! Nosaltres no enteníem res… i la veritat és que vam flipar una mica. Van inspeccionar els nostres passaports i un cop van comprovar qui érem i qui ens allotjava a casa seva, la cosa va començar a fer un tomb, i a partir d’aquell moment, el cap de policia va ser com el nostre colega de tota la vida… Ens deia: “és per la vostra seguretat…” i finalment ens va explicar que algun veí havia trucat a la policia perquè havia vist dos sospitosos al carrer amb pinta de nordamericans i feia dos dies un nordamericà havia matat a dos paquistanesos… Sort que tot va quedar en una anècdota.

A comissaria va aparèixer, per fi, l’amic que ens havia de venir a buscar i fer de guia. Ens va dur a dinar i ens va ensenyar el seu negoci consistent en la venda de cotxes europeus de luxe de 2a mà (Mercedes, Porsches, BMW). Ens vam passar la tarda al seu despatx veien fotos del Moto Club de Lahore i videos al Youtube, una tarda apassionant… L’endemà ens havia de venir a buscar a les 12h, però tampoc no va aparèixer… sort que abans havíem anat a veure uns jardins que va ser tot el que vam veure de Lahore, una llàstima.

A la tarda no ens vam deixar enredar més i vam anar cap al Wagha Border, a veure la cerimònia de baixada de banderes i tancament de la frontera entre Pakistan i Índia. És un espectacle que fan cada dia i és ben curiós de veure, ja que s’ajunten unes 1.000 persones a la frontera de cada país i criden i criden animant a la seva bandera. Tot està perfectament organitzat amb els soldats a punt de fer teatre, les seves graderies, les parades per comprar aigua i menjar i els animadors. La veritat és seria com ajuntar a l’afició del Barça i la del Madrid, amb una porta que les separés i es fotessin a cridar com bojos, això sí, sense partit! Senzillament cridar! Després de més d’una hora de crits, i quan el sol comença a caure, es baixen les dues banderes, tothom es relaxa i marxa cap a casa.

Vam dormir en un hotel, just a costat de la frontera. Bé, dormir poc, perquè a Pakistan la llum marxa gairebé una hora de cada dues amb l’excusa de l’estalvi energètic. Això significa que l’habitació es converteix en un forn cada dues hores, ja que ni l’aire, ni els ventiladors funcionen! Quina tortura! A uns 30ºC dins l’habitació i amb una humitat que fa que les granotes campin per l’habitació com si estiguessin a casa.

Conèixer Pakistan ha estat una roptura total de tòpics. I a més a més ens ha fet veure que realment les notícies manipulen, amaguen, ¿enganyen? Els paquistanesos són bona gent, sempre disposats a ajudar. Estan orgullosos del seu país i intenten tirar endevant, tot i que ni els interessos dels seus veïns ni les tonteries dels seus fanàtics els ajuden massa. Per altra banda, cal dir que són uns conductors nefastos: els intermitents els deuen engegar per Nadal. La majoria de motos van amb el fre de darrera permanentment trepitjat, el dia que ho sàpiguen aniran com bales. És habitual trobar un vehicle direcció contrària, simplement viu en aquella banda del carrer! Els clàxons són per avisar, passar, saludar, maleïr… serveixen per tot! El que fa que al final no serveixin per res ja que un aprèn a interioritzar-los. Encara no havíem provat les carreteres d’Índia…

Clica la imatge per veure la presentació:

 El nostre camí cap a Pakistan, des de la Xina, tenia com a primer obstacle un port de muntanya, el punt més elevat del qual fa 4.750 m d’alçada i és el famós Khunjerab Pass, i que afortunadament, vam poder superar sense que la moto posés cap inconvenient. La carretera que vam seguir des de Kashgar, a la Xina, fins a Islamabad, a Pakistan, s’anomena carretera del Karakoram, més coneguda per les sigles KKH (de l’anglès Karakoram Highway), és la carretera internacional més alta del món i només està oberta des de l’1 de maig fins al 30 de novembre, si les condicions climatològiques ho permeten. Connecta la Xina amb el Pakistan a través de la serralada del Karakoram, amb un recorregut de 1.200 km i és de llarg la carretera pavimentada més alta del món que creua una frontera internacional. El recorregut transcorre per paisatges de l’Himalaia, amb profundes gorges, valls, cims nevats i algun llac de nova creació que vam haver de superar amb l’ajuda d’alguns pakistanesos. Bé, pavimentada a trams, ja que la banda de Xina està en perfecte estat, però un cop passat el port, el paviment està tan deteriorat que és difícil diferenciar-lo de les pedres, els forats i els rius que la creuen. També cal dir que el govern pakistanès dedica grans esforços a tenir-la en mínimes condicions.

 La carretera va ser construïda pels governs de Pakistan i Xina, i es va acabar després d’uns vint anys de treballs. Centenars de treballadors paquistanesos i xinesos van perdre la vida en la seva construcció, la majoria en esllavissaments i caigudes. El recorregut de la KKH discorre per un dels molts camins de l’antiga ruta de la seda. Degut al sensible estat del conflicte pel Caixmir, entre Índia i Pkuistan, la carretera del Karakoram té una gran importància estratègica i militar. A més a més és la via més ràpida per arribar al mar des de la Xina.

 Amb l’emoció d’haver passat el Khunjerab Pass gairebé ens mengem el primer cotxe que pujava en direcció contrària!! A Pakistan és condueix per l’esquerra!

El pas per la frontera paquistanesa va ser el més agradable que hem tingut en tot el viatge. Els soldats i militars van ser tan afables que no ens ho creiem, i el somriure del policia paquistanès després d’uns quants quilòmetres per la KKH esquivant pedres, rius i forats, dient WELCOME TO PAKISTAN, no té preu.

 Després de moltes corbes, pedres i vistes acollonants arribàvem a Sost. És aquí on certifiques que has entrat al país, a uns 85 km de la frontera geogràfica. Segell aquí, segell allà, visat, les dones primer, carnet de passage (l’estrenem aquí) i ja estem oficialment al país. Uauhhh….. que bonic.

Tant bonic com que ningú de l’edifici d’immigració portava uniforme, cadascú amb la seva túnica variopinta i andando. Tant bonic com que la parella de funcionaris, molt de la conya i simpàtica, que ens havia de revisar la moto van preguntar: -La matrícula dels papers correspon amb la de la moto? és que a fora fa molta calor i jo ja us crec. -jajajaja, sisi correspon! Tant bonic com que quan marxàvem van sortir els dos funcionaris a fer-se fotos amb el mòbil. Tant bonic com que entràvem al Pakistan!!!!!!!

 La primera nit la vam passar a Passu, en un hotel amb unes vistes espectaculars. I no és que l’hotel estigués en un lloc estratègic, és que Pakistan és així, un dels països més muntanyosos del món i que compta amb cinc cims de més de 8.000m i 101 cims de més de 7.000m. Al nord del país hi ha la serralada de l’Himalaia, on es troba el Godwin Austen (K2) (8.611m), el segon cim més alt de la terra. En aquesta zona s’hi troba el contrast del més àrid amb la muntanya més agresta i les valls més verdes. Paisatges irrepetibles en tot el planeta.

 Seguint el recorregut del riu Hunza, a uns 8 km de Passu, vam arribar a un campament improvisat. En aquesta regió, el dia 4 de gener de 2010, l’esllavissament d’una muntanya va bloquejar el pas del riu Hunza, convertint la Vall d’Hunza en un nou llac i ofegant sota les seves aigües pobles sencers. L’única via per poder salvar el llac, que fa més de 20 km de llarg, són les, encara, precàries embarcacions de fusta que la gent local fa servir per poder passar d’una banda a l’altra del llac. Així que amb l’ajuda d’una multitud de paquistanesos no vam tenir problema per posar la moto a dins de la barca. Evidentment no hi ha embarcadors ni res que se li assembli, simplement amb un tauló i a pes de braços ja és suficient per carregar qualsevol cosa a la barca. El llac suposa un gran inconvenient, principalment per la gent de la regió que s’ha quedat sense casa, i en segon lloc per la zona que queda al nord del llac, ja que és difícil que els subministres i el turisme puguin arribar fins a aquesta zona. De moment sembla que no hi hagi intenció de desbloquejar aquest pas, tot i que els locals afirmen que és viable, però que hi deuen haver alguns interessos per no fer-ho.

 Durant el passeig en barca vam poder observar els antics ponts per on passava la carretera i dels quals només quedava el rastre d’alguns dels pilars, pobles mig negats, arbres morts sobressortint de les aigües i carreteres que es submergeixen. Un cop creuat el llac, després d’un parell d’hores de passeig amb barca, vam arribar a Gulmit, on també, amb l’ajuda dels locals, vam desembarcar la moto com vam poder. Fins aquí no hi va haver cap problema, tot el contrari. De moment semblava un passeig amb golondrina.

 Però quan vam haver descarregat la moto vam veure el que no volíem ni veure, ni imaginar, ni somiar. La muntanya que va caure segueix allà i és una pila de pedres que els paquistanesos han picat i repicat per tal d’obrir-hi un petit camí, que connecta amb la part no afectada de la vall.

Només hi poden passar Jeeps i tractors i algun altre 4×4 que les passa canutes per pujar i baixar. El camí és una muntanya de farina, i a sota dels dos pams de farineta hi ha uns pedruscos malparits que fan la impracticable la conducció i no ajuden massa a mantenir la moto dreta. El Cesc les va passar magres per pujar i després baixar la muntanyeta… va caure unes 5 vegades… La primera tot quisqui el va ajudar a aixecar la moto, a la segona li van demanar 2.000 rupies per ajudar-lo tot el trajecte. Però com que el xaval és tossut com una mula va dir que no patissin que ja l’ajudava la seva wife. Així quedàvem, el Cesc, la Raquel i un paqui, que ens va voler ajudar a solventar el tema. A les baixades la Raquel i el noi simpàtic feien esquí aquàtic penjats de la moto, mentre el Cesc intentava esquivar les pedres i alguna excavadora, que pujava en direcció contrària, per posar-hi més salsa “a l’asunto”. Vam arribar a baix extenuats, suats i enfarinats com un tall de fricandó (mmmmmmm… fricandó!!) Ens sembla que és, de llarg, la pitjor pujada amb la corresponent baixada que hem vist mai… buff

Engegàvem de nou cap a Giglit amb l’esperança de trobar una dutxa per tots tres. Després d’uns 120km, que ens van suposar 5h més de trajecte, vam arribar al Hostel i… sí, ens vam poder dutxar tots tres i la pobra moto treia pols per tots el forats que tenia… pobreta és un sol!

 Al cap d’un parell de dies marxàvem cap a Chilas, o això pensàvem, ja que només havíem fet 1 km quan un cotxe del govern ens va parar i ens va dir que hi havia tres motos extrangeres en un hotel. Ens hi vam acostar i vam conèixer una parella d’Alemanya que viatja amb una furgo, una parella d’Àustria que van amb dues KTM’s i una Australiana que viatja amb una Suzuki DRZ350. Ens vam afegir a la festa i ens hi vam quedar una nit més per compartir sensacions. La veritat és que tots són super macos, ens van aconsellar les carreteres i llocs més bonics del Pakistan i Índia, i vam estar xerrant fins tard tot menjant els albercocs de l’arbre del jardí.

Si voleu fer un cop d’ull als seus viatges:

• Ursel i Janus (Alemanya):  www.asienreisende.de
• Kerstin i Rudi (Àustria): www.nachindien.de.to
• Danielle (Austràlia): www.motomonkeyadventures.com

 Així que finalment, el dia següent encaminàvem cap a Chilas per la KKH encara plena de grava, pedres i sota un sol de justícia que ho fonia tot.

Clica la foto per veure la presentació:

Sortint de Naryn, encara al Kirguizstan, vam anar direcció cap a Tash Rabat, per una pista mig destrossada plena de màquines xineses que en teoria l’arreglen, però no ho aconsegueixen.  Els xinesos hi treballen perquè aquesta és una via molt utilitzada pel transport que surt de Xina.  Per primera vegada durant tot el viatge optem per omplir els bidons extres de benzina perquè no podrem omplir fins a Kashgar (420 km).  De fet, trobem una benzinera a uns 40 km de Naryn i hi posem dos tristos litres…

Just acabàvem de posar benzina que la moto va fer senyals d’ofegar-se.  Tenint en compte que estàvem a uns 2.000 m d’alçada, vam descartar la possibilitat que el problema estigués provocat per aquest fet.  Allà al mig del no res, la moto va dir prou i es va parar.  La vam empènyer fins a una benzinera abandonada que en poca estona va ser un lloc concorregut per nens curiosos i avis que es feien els interessats.  Per sort, va ser conseqüència d’una mala connexió elèctrica que havia fet que la bateria es descarregués i deixés de donar xispa a lal moto.  Així que un cop arreglat, va quedar en un ensurt i prou.

Als pocs quilòmetres vam trobar el Bill (www.billamoto.be), un belga que havia fet tots els Stans sobre del seu hand made side.  Quin crack! Havia agafat una Suzuki DRZ 350 i li havia acoplat (l’invent no té milor paraula) un sidecar d’una Jupiter russa.  Tot un espectacle!  I a més anava amb una roda tan llisa que feia por només de veure-la.

TASH RABAT, EL CARAVASAR

L’última nit a Kirguizstan vam dormir a Tash Rabat, situat entre Naryn i el Torugart Pass. Aquesta zona es troba a més de 3.000 m d’alçada i està envoltada de muntanyes i valls. Aquí s’hi pot trobar un dels monuments més importants de l’Àsia central, un Caravasar que s’ha mantingut gairebé intacte durant segles. Aquesta edificació de pedra servia de refugi i descans pels comerciants de l’antiga Ruta de la Seda i es manté en tan bon estat perquè va estar enterrat durant molt de temps. A dins, un passadís central distribueix, a banda i banda, diversos passadissos i una trentena de petites habitacions, que es destinaven a dormitoris, oratoris, magatzem de materials, animals… Al fons del passadís central s’hi troba una sala gran coronada amb una cúpula. Una edificació que és molt interessant i que val la pena veure si es viatja a aquest país.

 Per dormir a Tash Rabat, hi ha diversos camps de iurtes que ofereixen allotjament i menjar. No va caldre ni reservar-ho amb antel·lació, així que un cop allà, vam decidir quin camp ens agradava més i vam tornar a dormir enmig d’una vall plena iacs, vaques, cavalls, ovelles, cabres i el primer camell… tot un zoo en estat natural. I el cel de nit, espectacular. Ens va espatllar una mica l’estada, la pèrdua d’una parella de guants d’anar amb moto que misteriosament van desaparèixer, allà al mig del no res…

XINA

 El dia següent ens esperava el Torugart Pass, a 3.700 m d’alçada, però no sense passar abans per diversos punts de control i per l’aduana kirguís. Un cop al Torugart, vam trobar el nostre guia, l’Abdul, de l’agència Adventure Travel Kashgar Newland, i amb qui havíem contactat dos mesos abans de començar el viatge. Per qui es pregunti el perquè vam contractar una agència xinesa, si el viatge el fem per lliure i ni tan sols tenim reservat un hotel en tot el viatge… doncs molt fàcil… Les autoritats xineses no permeten l’entrada al país de cap turista amb vehicle propi i per lliure. Això obliga a treure uns permisos especials, molt estrictes i amb molt de temps d’antel·lació, que només pot tramitar una agència acreditada xinesa, havent de creuar el país darrera del cotxe del guia. A part d’això, els costos de tot plegat són força elevats, i només es poden reduir si es comparteixen les despeses del guia i del cotxe amb altres turistes. Malauradament, aquest no va ser el nostre cas, ja que sis mesos abans de marxar vam intentar contactar amb altres viatgers a través d’un fòrum internacional d internet (www.horizonsumlimited.com), però per les dates i per la ruta que teníem prevista no vam poder coincidir amb ningú. Per tot aquest circ que t’obliguen a muntar els xinesos, vam optar pel tram més curt per creuar aquest país. Una ruta de quatre dies que va des del Torugart Pass fins al Khunjerab Pass, al Pakistan. És a dir, que el nostre pas per la Xina ha estat bastant simbòlic. I per qui es vulgui fer una idea, creuar la Xina de nord a sud, des de Mongòlia fins a Laos amb vehicle propi, que era la intenció que teníem nosaltres en un principi i que finalment no va ser viable, té un cost aproximat de 6.000 €. Tot plegat t’omple d’unes ganes enormes per entrar a aquest refotut país, i és una estúpida manera de fer-te arrufar el nas abans d’entrar-hi.

Les regions que vam visitar van ser la Regió Autònoma Uigur de Xinjiang i la de Tashkorgan. La primera té com a principal ciutat Kashgar i està situada als peus de les muntanyes de Tian Shan. Aquesta va ser seu important de la llegendària Ruta de la Seda, ja que estava estratègicament ubicat en una cruïlla de diverses rutes de comerç. Té una comunitat musulmana important degut a l’elevada presència d’Uigurs (90% de la població), que són un grup ètnic que viuen al nordoest de la Xina i també a Uzbekistan, Kazakhstan i Kirguizstan. Són un les 56 grups ètnics reconeguts oficialment pel govern xinès. Aquests tenen el seu propi idioma i escriuen una versió modificada de l’àrab. A la part vella de la ciutat s’hi troben carrers que es caracteritzen per la seva temàtica, així, es pot trobar el carrer del menjar, dels artesans, de les catifes, restaurants… Vam visitar també la Mesquita Idgah, que és la més gran de Xina, i el Mausoleu d’Apak Hoja, el profeta més important considerat pels uigurs després de Mahoma.

Kashgar és doncs un pupurri entre ètnies, la majoria són Uigurs, de faccions Kirguis (tipu mongol) però l’estat ha intentat repoblar aquesta zona amb xinesos del centre. El resultat és una ciutat per la que camines entre pantalles de led’s immneses, botigues orroroses, centres comercials de més de 8 plantes, però tombes per un carrer i et trobes un bazar d’espècies, catifes, mocadors, menjar, olors i una gent totalment diferent. No deixa de ser sorprenent, però es nota que la conquesta xinesa no deixa de ser un “pegote”. Entre d’altres coses inversemblants, tenen un idioma que la gran majoria no sap transcriure al 100% ja que pràcticament ningú coneix els més de 10.000 caràcters que conformen la seva, didàctica, escriptura…

Després de 2 dies a Kashgar vam emprendre la carretera que va direcció a Pakistan, la famosa Karakorum Highway, que uneix Kashgar amb Islamabad travessant el Khunjerab Pass. Pel camí cap a la regió de Tashkorgan vam poder gaudir d’unes vistes impressionants a la serradala del Pamir i vam presenciar muntanyes de la magnitud del Kongur Shan, 7.719 m, el Muztagata, 7.546 m o el llac Karakul. I desrprés de les magnífiques vistes vam arriba a la ciutat de Tashkorgan, on havíem de passar, en teoria, l’última nit a Xina.

Tashkorgan significa Stone Fortress (fortalesa de pedra) i tenia una ubicació estratègica a la Ruta de la Seda. Vam visitar les runes que s’hi troben i les vistes panoràmiques cap a les muntanyes del Pamir. També vam coincidir amb un festival típic de la regió, on la música, els balls, els jocs a cavall, el menjar.. .hi estaven representats entre la pols i les olors dels kebabs. El ball més típic de la zona és la Dansa Tatjik, ja que hi ha una presència molt elevada de gent vinguda de Tatjikistan, que per cert, són molt difícils de mirar, i que amb els seus balls recorden les majestuoses àligues que volen per la regió, per tant, la dansa s’anomena Eagle Dance, Dansa de l’Àliga. La primera vegada que vam veure que sortia un home a ballar vam pensar, buff quina turca que porta aquest, però després s’hi va anar afegint gent, i com que encara no es té constància de l’exportació del botellon vam veure que era el ball tradicional. Els braços dels balladors recorden els moviments de les ales d’aquests ocells i normalment els homes ballen amb els homes i les dones amb les dones. Pots veure la dansa clicant aquí: Eagle Dance.

El dia 1 de juliol, vam presentar-nos al departament d’immigració i de registre de la moto amb la idea de fer-ho el més aviat possible per poder sortir del país i arribar a Pakistan a través del Khunjerab Pass. Tot semblava anar de manera normal, que si ompliu això, aviam els passaports, maletes per l’scanner… Al cap d’una estona el guia indica al Cesc que han d’anar al custom office per registrar la moto, així que el guia amb una dislocació de cadera puja a la moto, i cap al custom office. Un xinès amb cara de Rap, diu cridant que falta un paper. El guia truca a la seva oficina i l’envien per fax, això triga una hora ben bona.

Mentestant, aquest aprofita per mirar la moto i verifiar que no hem canviat el motor ni el xassís durant els dies que hem estat a la Xina. Que si obre la maleta, que perquè serveix això i allò… tocada de collons a l’enèssima potència que només serveix per canviar les coses de lloc sota un sol de justícia. Durant tot el temps que portem de viatge, ningú s’ha atrevit gairebé a tocar la moto, ni soldats, ni policies… Són moltes les preguntes que ens fan i fins i tot es fan fotos amb ella. Creiem que és una falta de respecte remenar el que no és teu o si més no, remenar una màquina que no coneixes. Doncs els xinesos es creuen amb el dret de remenar-ho tot i fins i tot de pujar a la moto sense permís, amb un somriure estúpid que se’ls hi acaba quan els fem baixar. Finalment arriba el fax, quan el Rap el llegeix diu que no està escrit com hauria d’estar que l’hi han d’enviar un altre tal i com ell diu… el guia ja começava a bufar i a dir que estaven tots crazy, el Cesc només li deia que sí que sí. Cal tenir en compte que aquesta agència està farta de tramitar permisos d’aquest tipus, per tant, ja saben de què va el tema…

El Rap proposa que anem, mentrestant no arriba el segon fax, a segellar el passaport. A immigració hi ha la Raquel que fa unes 2 hores que espera i que ja té el passaport segellat per poder sortir del país… Un altre xinès, aquest seria més tipo Mero, ens fa fora a crits.. Val a dir que té raons de pes per fer-ho, ja que és la seva hora de dinar… són les 11.30!!!!!!!!!!! Han començat a les 9.00!!!!!!!!!!!!! I no s’hi tornaran a posar fins a les 15!!!!!!!!!

Els Cesc una mica encès i amb el seu travel English li exposa al guia que no entén com aquesta colla de fucking men treballadors d’aquest fucking country, tenen els pebrots d’exportar fakes a tot el món sense cap mena de problemes, però en canvi no ens deixen sortir del seu fucking country, on hi estem perquè resulta ser un accident geogràfic entre mig de dos païssos, que sí que són interessants. El guia sembla estar d’acord amb tot, però ens suggereix que anirà a buscar una mica d’arròs amb poc picant perquè mengem alguna cosa i passem aquestes tres hores i mitja que a la pràctica en van acabar sent quatre.

Finalment el Rap torna de dinar i de dormir… i diu que no té el fax i que, per tant, tornem l’endemà. A nosaltres ja ens estava bé perquè entrar al Pakistan de nit no estava dins els nostres plans. Però no!!! Arriba el fax i ens arregla els papers per la moto. Llàstima que els que ens han de posar el segell del passaport, que també volien tenir el seu paper en aquest show, es treuen de la màniga que els turistes hem d’anar escortats fins al següent punt de control, a uns 120 km més endavant, i naturalment, ja era massa tard i els cotxes dels escortes xinesos no funcionen després de dinar… Així que cap a l’hotel, que a sobre és “extra cost”… i l’endemà serà un altre dia.

Després d’aquesta odissea, plena d’impotència i mala llet, no acabem d’entendre perquè la resta de nacions d’aquest planeta blau han pogut permetre que un país com la Xina, porti l’etiqueta de segona potència mundial. Ens trepitjaran com a formigues, no en tingueu cap dubte, ja ho fan a casa seva sense cap mena d’escrúpols ni de rencor. Probablement hi ha bones persones però no són les que remenen les cireres, segur que no! És sorprenent que uns turistes que volen sortir del país no puguin perquè a un policia de l’aduana no li doni la gana, o que hagis de tramitar una permisos especials i molt costosos mesos abans d’entrar-hi, o que hagis d’anar 24 h darrera del cotxe del teu guia, o que un soldat et requisi els passaports des de l’oficina d’immigració fins a l’últim punt de control perquè t’han manat anar darrera un autobús al que tens prohibit adelantar… Què és el que no volen que veiem?

Clica la foto per veure la presentació: