PAKISTAN, THE END

Un cop acomiadats de la resta de viatgers de Gilgit, encara ens quedava un a bona part de Pakistan per creuar, així que vam enfilar per la KKH cap a Chilas. Un poble molt masclista (ho diuen les guies i ho vam poder comprovar) on veure una dona pel carrer era una tasca gairebé impossible. Si en una societat poc acostumada al turisme ja és difícil passar desapercebut, una dona, i turista, passejant per Chilas suposa tenir constantment 25.000 ulls enganxats al clatell. Una sensació que no es va repetir en cap altre indret en tot el país.

Havíem de seguir el nostre camí, així que seguint els consells de la Kerstein i el Rudy, els “moterus” austríacs que havíem conegut uns dies abans, i gent local, no vam anar fins a Islamabad per la KKH, sinó pel Babusar Pass. La pista puja fins un coll de poc més de 4.000m, entre dues valls fresques i verdes. Així que després d’una nit a Chilas i un intent frustrat per trobar la carretera, vam dirigir-nos cap al Babusar. La pista que puja fins el coll és un sensefi de paelles fangoses, que vam fer sota un plogim constant. A pocs quilòmetres abans del coll, hi ha un control policial rutinari, i en els fulls de control vam veure que havia passat un Land Rover suís. Passada una estona, la pista es tranforma en una carretera decentment asflatada, tot i que de tant en tant es veu sorpresa per una esllavissada o un riu que la creua. Vam anar fent per una carretera boja que pujava i baixava, per una vall fantàstica, amb trànsit de Jeeps i amb un munt d’apicultors que encara feien més emocionant la conducció. La llei del més fort impera a les carreteres paquistaneses, si et creues un Jeep i només hi cap ell, passarà ell, tu probablement acabis fotent el peu al fang, o passant per la grava, o senzillament apretis les dents mirant el precipici. Finalment vam arribar a Naran, on semblava que la gent havia aparegut del no res. Un munt de cotxes en un poblet molt remenut. Era com anar pel centre de Platja d’Aro en ple agost, però amb l’alicient que els conductors són paquistanesos… i a vegades dubtàvem de si els hi regalen el carnet. Degut al caos del poble i el merder que provoca deixar la moto parada dos minuts, no vam perdre massa estona per buscar lloc per dinar i dormir, perque estàvem morts de gana.

Vam seguir fins al poble de Kagan on el caos continuava, però passats uns quilòmetres vam veure un campsite. Hi havia força gent dinant i ens hi vam apuntar, vam poder plantar la tenda tranquil•lament i només per 50 Rs. Aquesta zona, la vall del Kagan, va estar afectada per un terratrèmol fa uns 5 anys, és per això que és fàcil veure edificis en runes, d’altres en reconstrucció i trams de carretera que van anar a parar al riu, i allà segueixen…

L’endemà vam fer una carretera d’incomptables corbes. Seria una carretera divertida a Catalunya, però a Pakistan semblava un joc d’ordinador consistent en avançar minibusos, esquivar motos assassines, tapar la visera en cas d’apicultors, saludar de tant en tant, esquivar micos i en les pantalles més difícils havies d’esquivar la papilla que sortia per la finestra del bus del davant. Tota una odissea que ens portava fins a Islamabad, la capital, una ciutat nova i ordenada, amb barris quadriculats, semàfors i policies.

Allà ens esperava el Mohyuddin i la Rabia, una parella encantadora que vam conèixer per internet a través de la pàgina d’Horizons Unlimited i que ens van acollir un parell de nits a casa seva com si ens coneguéssim de tota la vida. Excel•lents anfitrions i perfectes guies per conèixer la ciutat, que vam voltar el dia següent, visitant l’espectacular Faishal Mosque entre altres monuments i jardins.

Enfilàvem ja cap a la última ciutat del Pakistan, Lahore, i ho feiem per la Motorway, una carretera de 3 carrils per banda, que et permet fer els 400km que separen les dues ciutats en un sol dia. Tal i com va dir el Mohy, vam arribar a Lahore com uns kebabs, de la calor que feia a l’autopista. A rumb amb el GPS, ens vam plantar a casa del segon contacte que havíem fet a través d’Horizons Unlimited, el Zoeed. Llàstima que ell no hi podia ser, però el seu germà ens va rebre i ens va dir que l’endemà a les 12h ens vindria a buscar un amic del germà, que també forma part del Motoclub de Lahore. El dia següent, cansats de tan esperar al carrer, perquè a més estàvem a 40ºC, i vam decidir tornar a entrar a casa que s’estava més fresquet. I de sobte van aparèixer cinc polis armats a dins de la casa… I ens buscaven a nosaltres!!!! Entre els crits en urdú, perquè cap d’ells parlava anglès, vam deduir que se’ns enduien a comissaria… quina gràcia! Nosaltres no enteníem res… i la veritat és que vam flipar una mica. Van inspeccionar els nostres passaports i un cop van comprovar qui érem i qui ens allotjava a casa seva, la cosa va començar a fer un tomb, i a partir d’aquell moment, el cap de policia va ser com el nostre colega de tota la vida… Ens deia: “és per la vostra seguretat…” i finalment ens va explicar que algun veí havia trucat a la policia perquè havia vist dos sospitosos al carrer amb pinta de nordamericans i feia dos dies un nordamericà havia matat a dos paquistanesos… Sort que tot va quedar en una anècdota.

A comissaria va aparèixer, per fi, l’amic que ens havia de venir a buscar i fer de guia. Ens va dur a dinar i ens va ensenyar el seu negoci consistent en la venda de cotxes europeus de luxe de 2a mà (Mercedes, Porsches, BMW). Ens vam passar la tarda al seu despatx veien fotos del Moto Club de Lahore i videos al Youtube, una tarda apassionant… L’endemà ens havia de venir a buscar a les 12h, però tampoc no va aparèixer… sort que abans havíem anat a veure uns jardins que va ser tot el que vam veure de Lahore, una llàstima.

A la tarda no ens vam deixar enredar més i vam anar cap al Wagha Border, a veure la cerimònia de baixada de banderes i tancament de la frontera entre Pakistan i Índia. És un espectacle que fan cada dia i és ben curiós de veure, ja que s’ajunten unes 1.000 persones a la frontera de cada país i criden i criden animant a la seva bandera. Tot està perfectament organitzat amb els soldats a punt de fer teatre, les seves graderies, les parades per comprar aigua i menjar i els animadors. La veritat és seria com ajuntar a l’afició del Barça i la del Madrid, amb una porta que les separés i es fotessin a cridar com bojos, això sí, sense partit! Senzillament cridar! Després de més d’una hora de crits, i quan el sol comença a caure, es baixen les dues banderes, tothom es relaxa i marxa cap a casa.

Vam dormir en un hotel, just a costat de la frontera. Bé, dormir poc, perquè a Pakistan la llum marxa gairebé una hora de cada dues amb l’excusa de l’estalvi energètic. Això significa que l’habitació es converteix en un forn cada dues hores, ja que ni l’aire, ni els ventiladors funcionen! Quina tortura! A uns 30ºC dins l’habitació i amb una humitat que fa que les granotes campin per l’habitació com si estiguessin a casa.

Conèixer Pakistan ha estat una roptura total de tòpics. I a més a més ens ha fet veure que realment les notícies manipulen, amaguen, ¿enganyen? Els paquistanesos són bona gent, sempre disposats a ajudar. Estan orgullosos del seu país i intenten tirar endevant, tot i que ni els interessos dels seus veïns ni les tonteries dels seus fanàtics els ajuden massa. Per altra banda, cal dir que són uns conductors nefastos: els intermitents els deuen engegar per Nadal. La majoria de motos van amb el fre de darrera permanentment trepitjat, el dia que ho sàpiguen aniran com bales. És habitual trobar un vehicle direcció contrària, simplement viu en aquella banda del carrer! Els clàxons són per avisar, passar, saludar, maleïr… serveixen per tot! El que fa que al final no serveixin per res ja que un aprèn a interioritzar-los. Encara no havíem provat les carreteres d’Índia…

Clica la imatge per veure la presentació: