WELCOME TO PAKISTAN!

 El nostre camí cap a Pakistan, des de la Xina, tenia com a primer obstacle un port de muntanya, el punt més elevat del qual fa 4.750 m d’alçada i és el famós Khunjerab Pass, i que afortunadament, vam poder superar sense que la moto posés cap inconvenient. La carretera que vam seguir des de Kashgar, a la Xina, fins a Islamabad, a Pakistan, s’anomena carretera del Karakoram, més coneguda per les sigles KKH (de l’anglès Karakoram Highway), és la carretera internacional més alta del món i només està oberta des de l’1 de maig fins al 30 de novembre, si les condicions climatològiques ho permeten. Connecta la Xina amb el Pakistan a través de la serralada del Karakoram, amb un recorregut de 1.200 km i és de llarg la carretera pavimentada més alta del món que creua una frontera internacional. El recorregut transcorre per paisatges de l’Himalaia, amb profundes gorges, valls, cims nevats i algun llac de nova creació que vam haver de superar amb l’ajuda d’alguns pakistanesos. Bé, pavimentada a trams, ja que la banda de Xina està en perfecte estat, però un cop passat el port, el paviment està tan deteriorat que és difícil diferenciar-lo de les pedres, els forats i els rius que la creuen. També cal dir que el govern pakistanès dedica grans esforços a tenir-la en mínimes condicions.

 La carretera va ser construïda pels governs de Pakistan i Xina, i es va acabar després d’uns vint anys de treballs. Centenars de treballadors paquistanesos i xinesos van perdre la vida en la seva construcció, la majoria en esllavissaments i caigudes. El recorregut de la KKH discorre per un dels molts camins de l’antiga ruta de la seda. Degut al sensible estat del conflicte pel Caixmir, entre Índia i Pkuistan, la carretera del Karakoram té una gran importància estratègica i militar. A més a més és la via més ràpida per arribar al mar des de la Xina.

 Amb l’emoció d’haver passat el Khunjerab Pass gairebé ens mengem el primer cotxe que pujava en direcció contrària!! A Pakistan és condueix per l’esquerra!

El pas per la frontera paquistanesa va ser el més agradable que hem tingut en tot el viatge. Els soldats i militars van ser tan afables que no ens ho creiem, i el somriure del policia paquistanès després d’uns quants quilòmetres per la KKH esquivant pedres, rius i forats, dient WELCOME TO PAKISTAN, no té preu.

 Després de moltes corbes, pedres i vistes acollonants arribàvem a Sost. És aquí on certifiques que has entrat al país, a uns 85 km de la frontera geogràfica. Segell aquí, segell allà, visat, les dones primer, carnet de passage (l’estrenem aquí) i ja estem oficialment al país. Uauhhh….. que bonic.

Tant bonic com que ningú de l’edifici d’immigració portava uniforme, cadascú amb la seva túnica variopinta i andando. Tant bonic com que la parella de funcionaris, molt de la conya i simpàtica, que ens havia de revisar la moto van preguntar: -La matrícula dels papers correspon amb la de la moto? és que a fora fa molta calor i jo ja us crec. -jajajaja, sisi correspon! Tant bonic com que quan marxàvem van sortir els dos funcionaris a fer-se fotos amb el mòbil. Tant bonic com que entràvem al Pakistan!!!!!!!

 La primera nit la vam passar a Passu, en un hotel amb unes vistes espectaculars. I no és que l’hotel estigués en un lloc estratègic, és que Pakistan és així, un dels països més muntanyosos del món i que compta amb cinc cims de més de 8.000m i 101 cims de més de 7.000m. Al nord del país hi ha la serralada de l’Himalaia, on es troba el Godwin Austen (K2) (8.611m), el segon cim més alt de la terra. En aquesta zona s’hi troba el contrast del més àrid amb la muntanya més agresta i les valls més verdes. Paisatges irrepetibles en tot el planeta.

 Seguint el recorregut del riu Hunza, a uns 8 km de Passu, vam arribar a un campament improvisat. En aquesta regió, el dia 4 de gener de 2010, l’esllavissament d’una muntanya va bloquejar el pas del riu Hunza, convertint la Vall d’Hunza en un nou llac i ofegant sota les seves aigües pobles sencers. L’única via per poder salvar el llac, que fa més de 20 km de llarg, són les, encara, precàries embarcacions de fusta que la gent local fa servir per poder passar d’una banda a l’altra del llac. Així que amb l’ajuda d’una multitud de paquistanesos no vam tenir problema per posar la moto a dins de la barca. Evidentment no hi ha embarcadors ni res que se li assembli, simplement amb un tauló i a pes de braços ja és suficient per carregar qualsevol cosa a la barca. El llac suposa un gran inconvenient, principalment per la gent de la regió que s’ha quedat sense casa, i en segon lloc per la zona que queda al nord del llac, ja que és difícil que els subministres i el turisme puguin arribar fins a aquesta zona. De moment sembla que no hi hagi intenció de desbloquejar aquest pas, tot i que els locals afirmen que és viable, però que hi deuen haver alguns interessos per no fer-ho.

 Durant el passeig en barca vam poder observar els antics ponts per on passava la carretera i dels quals només quedava el rastre d’alguns dels pilars, pobles mig negats, arbres morts sobressortint de les aigües i carreteres que es submergeixen. Un cop creuat el llac, després d’un parell d’hores de passeig amb barca, vam arribar a Gulmit, on també, amb l’ajuda dels locals, vam desembarcar la moto com vam poder. Fins aquí no hi va haver cap problema, tot el contrari. De moment semblava un passeig amb golondrina.

 Però quan vam haver descarregat la moto vam veure el que no volíem ni veure, ni imaginar, ni somiar. La muntanya que va caure segueix allà i és una pila de pedres que els paquistanesos han picat i repicat per tal d’obrir-hi un petit camí, que connecta amb la part no afectada de la vall.

Només hi poden passar Jeeps i tractors i algun altre 4×4 que les passa canutes per pujar i baixar. El camí és una muntanya de farina, i a sota dels dos pams de farineta hi ha uns pedruscos malparits que fan la impracticable la conducció i no ajuden massa a mantenir la moto dreta. El Cesc les va passar magres per pujar i després baixar la muntanyeta… va caure unes 5 vegades… La primera tot quisqui el va ajudar a aixecar la moto, a la segona li van demanar 2.000 rupies per ajudar-lo tot el trajecte. Però com que el xaval és tossut com una mula va dir que no patissin que ja l’ajudava la seva wife. Així quedàvem, el Cesc, la Raquel i un paqui, que ens va voler ajudar a solventar el tema. A les baixades la Raquel i el noi simpàtic feien esquí aquàtic penjats de la moto, mentre el Cesc intentava esquivar les pedres i alguna excavadora, que pujava en direcció contrària, per posar-hi més salsa “a l’asunto”. Vam arribar a baix extenuats, suats i enfarinats com un tall de fricandó (mmmmmmm… fricandó!!) Ens sembla que és, de llarg, la pitjor pujada amb la corresponent baixada que hem vist mai… buff

Engegàvem de nou cap a Giglit amb l’esperança de trobar una dutxa per tots tres. Després d’uns 120km, que ens van suposar 5h més de trajecte, vam arribar al Hostel i… sí, ens vam poder dutxar tots tres i la pobra moto treia pols per tots el forats que tenia… pobreta és un sol!

 Al cap d’un parell de dies marxàvem cap a Chilas, o això pensàvem, ja que només havíem fet 1 km quan un cotxe del govern ens va parar i ens va dir que hi havia tres motos extrangeres en un hotel. Ens hi vam acostar i vam conèixer una parella d’Alemanya que viatja amb una furgo, una parella d’Àustria que van amb dues KTM’s i una Australiana que viatja amb una Suzuki DRZ350. Ens vam afegir a la festa i ens hi vam quedar una nit més per compartir sensacions. La veritat és que tots són super macos, ens van aconsellar les carreteres i llocs més bonics del Pakistan i Índia, i vam estar xerrant fins tard tot menjant els albercocs de l’arbre del jardí.

Si voleu fer un cop d’ull als seus viatges:

• Ursel i Janus (Alemanya):  www.asienreisende.de
• Kerstin i Rudi (Àustria): www.nachindien.de.to
• Danielle (Austràlia): www.motomonkeyadventures.com

 Així que finalment, el dia següent encaminàvem cap a Chilas per la KKH encara plena de grava, pedres i sota un sol de justícia que ho fonia tot.

Clica la foto per veure la presentació: