Monthly Archives: Agost 2011

El camí de Chitwan a Katmandú havia de ser fantàstic, però les boires i el mal temps ens van fer anar per terra les nostres expectatives de veure paisatges espectaculars. Fins i tot, al capdamunt d’una carretera de corbes que no s’acabava mai podríem haver vist l’Everest! Però no va poder ser… 

  Després d’uns 200 km vam arribar a Katmandú, capital caòtica on imperen les NO regles de trànsit. És ben cert que circular per l’Índia era difícil, però quan estaves a una ciutat, per més vehicles i animals que hi haguéssin, et movies, en canvi a Katmandú no! Seria equiparable al trànsit de les rondes a les sis de la tarda, però amb un carril per banda, una cruïlla cada 100 m, autobusos, taxis, cotxes i motos, i el més important de tot: tot si val! De fet nosaltres vam agafar l’exemple de les motos locals i anàvem per la “vorera”, amb algunes dificultats com ara els peatons.

 La vall de Katmandú és el centre de la cultura Newar, i aquesta es pot veure a diferents zones que estan plenes de temples hindús i budistes. Aquesta cultura es troba entre l’hinduisme i el budisme, i ambdós adoren a divinitats semblants. Els seus rituals són semblants, però una cosa els separa: els hindús participen amb devoció en rituals sagnants on es sacrifiquen búfals i cabres, mentres que els budistes n’estan al marge i els escandalitzats tibetans ofereixen oracions demanant una bona reencarnació pels animals morts. El temple hindú més conegut és el de Pashupatinath, dedicat a Shiva, i els budistes més emblemàtics són els de Boudha i Swayambhunath, encara que molts altres temples són sagrats per ambdues religions. La vall de Katmandú s’ha convertit en un lloc de trobada entre budistes tibetans i occidentals i practicants europeus i americans vénen fins aquí per estudiar budisme amb mestres tibetans.

 Per sort, Katmandú té barris molt diferents, i nosaltres vam preferir allotjar-nos a una de les zones més tranquil·les situada a la perifèria: Boudha, o anomenat també Boudhanath. Afortunadament la Gemma i el Jordi ens van aconsellar que hi anéssim si volíem fugir de l’agitat centre de Katmandú. Boudha és un dels lloc més sagrats pels budistes, té una de les estupes esfèriques més grans de Nepal, banderes tibetanes d’oració per tot arreu i a la base del seu perímetre s’hi troben centenars de rodes de pregària. L’afluència de grans poblacions de refugiats tibetans de Xina han estat testimoni de la construcció de més de 50 gompes (monestirs) tibetans al voltant de Boudhanat. El lloc t’ofereix un univers d’activitats per desconnectar de l’estrés del món occidental, i hi ha molta gent que hi va a uns dies a apendre ioga, meditació, fer un vipassana, massatges o pintar thangkhes…Durant el dia s’hi pot trobar molta gent fent kores (voltes) a l’estupa i s’hi respira un ambient molt tranquil i agradable, mentres s’hi pot escoltar l’om mani padme hum. És la melodia i la lletra més enganxosa del món, per nosaltres podríem dir que va ser la “canción del verano”, resulta hipnòtica i relaxant.

 Aquí vam conèixer el Dani, un català que després de 6 anys entre Índia, Nepal i Tibet, ha muntat una empresa de trekings, Responsible Treks (www.responsibletreks.com), i ofereix viatges al Tibet i a Nepal que prometen molt. En aquesta zona ens ha quedat pendent la visita a llocs molt interessants i que ens han cridat molt l’atenció… potser haurem de tornar…

 A Boudha també ens vam retrobar amb la Gemma i el Jordi, i s’hi van sumar la Mònica, l’Alba i l’Adela, més catalanes conegudes del Dani. És per aquestes relacions que vam otorgar al Dani el títol d’ambaixador català al Nepal! Sí senyor! Almenys parla idiomes, perquè a l’espanyola no parlen ni castellà. Amb aquesta colla ens anàvem trobant sovint per anar a dinar o a sopar, fins i tot vam fer un altre sopar de truita de patates i pa amb tomàquet, mmmm… bonísssim!

 Clica la foto per veure la presentació de Boudha:

 Una altra part de Katmandú, totalment diferent a la que estàvem allotjats és Thamel. Suraj, el noi que ens havia d’enviar la moto fins a Bangkok hi té l’empresa, per la qual cosa ens vam veure obligats a anar-hi diverses vegades. És el barri més visitat pels turistes i és perfecte pels que volen estar enmig de carrers poc tranquils plens de gent, de guest house, hotels, cibercafès, restaurants, agències, botigues que venen jerseis de cachemir, mocadors, marionetes, roba hippie, bolsos, ninots de llana i milions de botigues amb roba de muntanya d’imitació i cartells penjats per tot arreu en els quals és gairebé impossible trobar el que busques.

 Per arribar a Bhaktapur, amb en Jordi i la Gemma, ens vam endinsar en l’aventura d’atrapar autobusos locals. La tècnica consisteix en parar l’orella, perquè, penjant de l’autobús hi ha un nano que crida el destí: BoudhaBoudhaBoudhaBoudhaBoudhaBoudhaBoudha o ThamelThamelThamelThamelThamelThamelThamel! Una vegada hi puges et converteixes en sardina, si tens sort no tindràs cap aixella al nas o cap dit a l’ull. El més complicat és pagar, però també té el seu truc per evitar “timos”: preguntar a un local el preu del trajecte (ells no enganyen), mirar de donar-ho just o el més just possible i el més importat, pagar quan ja has baixat del bus, d’aquesta manera ja poden dir missa mentre van marxant. Finalment vam arribar a lloc, però l’entrada va resultar ser una estafa, ja que ens van clavar 1.100 rupies a cada un (11 euros). Podeu pensar que tampoc és tant, però tenint en compte que a Nepal pots dormir per 5 euros o dues persones poden dinar per 3, la proporció és desmesurada. I el que resulta més acollonant és que els locals no paguen. Si a Europa féssim això ens tractarien de feixistes.

 Almenys el poble era molt bonic, els edificis amb talles de fusta a les bigues, finestres i balcons, carrerons encantadors, i plegat de temples i més temples amb els seus tons apagats però amb la llum de les pintures vermelles que hi deixen els practicans. Cada un és més gros i més espectacular. Creixen com bolets enmig d’una plaça, talment com si algú el hagués sembrat sense saber-ne la dimensió que tindrien al cap dels anys.

 Clica la foto per veure la presentació de Bhaktapur:

 També vam visitar Swayambhunath, un antic complex religiós situal estratègicament al capdamunt d’un turó a Katmandú. També és anomenat el temple dels monos, ja que n’està ple que viuen en aquest lloc i la seva principal afició és menjar-se les ofrenes. Cal anar en compte que algun mono no decideixi que vol el menjar o algun objecte que tinguis a les mans, perquè si és així, no cal que t’hi barallis que segur que ho aconseguirà. Aquí vam optar pel taxi, ja que era hora punta i els autobusus anàven a tope. Per agafar un taxi has de pactar el preu abans, però has de saber quan et pot costar aproximadament, per passar-ne una mica de via. Sinó en tens ni idea o no pactes el preu et pots endur una sorpresa a l’hora de baixar.

 Clica la foto per veure la presentació de Swayambhunath:

 Per sort, els dies a Boudha van ser de relax i tranquil·litat i va representar un punt i a part en el nostre viatge. A partir d’aquí ens tocava fer un gran salt de molts quilòmetres fins a Bangkok.

 El nostres primers dies a Nepal ens havien deixat encantats, i la resta del país també pintava força bé, així que la ciutat de Pokhara ens esperava i nosaltres estàvem disposats a aprofitar tot el que el país ens podia oferir.

 Amb aquesta idea al cap vam marxar de Lumbini deixant enrere els pobles i els arrossars de la plana per submergir-nos en una carretera d’infinites corbes, que anava pujant i baixant i deixavaveure els verds més verds, els camps més penjats i l’aigua que baixava per tot arreu on podia. I després de passar-nos tot el dia sobre la moto vam arribar a Pokhara!

 Pokhara es troba a la vora del llac Phewa Tal i als peus de l’Annapurna, tot i que en època de monzons el perfil de les muntanyes desapareixen darrere dels núvols i és gairebé impossible veure els cims. Ens hagués encantat poder gaudir de l’impressionant cim de 8.091m reflectit al llac, però ens hem hagut de conformar veient algunes fotos espectaculars. La zona on ens vam allotjar va ser a Lakeside, una zona que cobreix totalment les necessitats d’una part important del turisme que la visita, amb cibercafès, pizzeries, restaurants, botiguetes, llibreries amb guies de viatges, guest house i milers de serveis que pots trobar a cada cantonada… però tot i així, s’hi respira un ambient tranquil. El nucli antic de la ciutat, amb les típiques cases d’estil newari amb les seves finestres de fusta tallada, o els temples budistes i hindús van ser d’obligada visita i molt interessants de veure.

A Pokhara hi ha una gran varietat de restaurants, però uns viatgers que vam conèixer a Pakistan ens van recomanar enèrgicament que si ens agradava la carn havíem d’anar a un steakhouse anomenat Everest i així ho vam fer el primer dia que vam arribar. Portàvem uns mesos sense menjar un bistec de carn i per tant, somniant amb aquest restaurant, que tot i que a Nepal les vaques també són sagrades, serveixen uns bistecs boníssims, gruixuts, tendres. grrrrrrr!

 Per visitar els entorns del llac, que és el segon més gran de Nepal, vam decidir llogar unes bicis, i per fer-ho més emocionant, què millor que unes bicis que semblaven de museu. I semblant els protagonistes de “Verano Azul” (que no “Ver ano azul”, recordeu l’acudit, oi?) vam pedalar i pedalar pels voltants del llac, creuant els poblets que trobàvem al nostre pas, esquivant alguna vaca i observant els camps d’arròs presents en tota la part del país que hem vist fins ara. Vam parar a dinar a un dels restaurants més petits que deu haver-hi pels entorns i evidentment, com que els catalans sempre som a tot arreu, aquí vam conèixer el Jordi i la Gemma, amb qui tornarem a coincidir al cap d’uns dies a Chitwan i després a Khatmandú. Quan la companyia és agradable val la pena compartir hores i hores.

 Així que amb ells vam agafar un taxi, que frenava menys que la bicicleta i conduit per un personatge que semblava que dormís, medités… mentre esquivava animals, motos, motocultors, camions i ens vam dirigir a Tashi Palkhel, un assentament tibetà amb la Jangchub Coeling Gompa, amb banderes de pregària tibetanes i un centenar de monjos que hi viuen. Vam poder presenciar una sessió de pregària, amb els típics cants i música dels monjos budistes.

Després d’aquests dies de relax occidentalitzat vam anar cap al Parc Nacional de Chitwan (la paraula chitwan significa el cor de la jungla), el primer parc nacional de Nepal, que va ser creat l’any 1973 i que va inspirar a Rudyard Kipling en la creació del llibre de la selva. La vegetació del parc és exhuberant, amb herbes molt altes i boscos amb l’arbre de la sal, un arbre molt gran típic de la regió.

 Per ser un dels parcs més promocionats del Nepal cal dir que ens va costar bastant de trobar, una porta descolorida enmig del batibull d’un poble ens donava l’entrada al parc. Un parell d’errades a la Lonely ens va donar l’oportunitat de fer un tour amb moto pels afores del parc, i vam topar amb un lloc acollidor i tranquil per quedar-nos. A Bardia ens vam quedar amb les ganes d’anar amb elefant i de veure el elefantets, així que havíem d’aprofitar el moment. El segon dia ens vam llevar a les 6 del matí i amb el Buenaventura i l’Estafania, una parella de Canarias, ens vam enfilar d’alt d’un elefant, una bitxarraco de 3,5 m d’alçada, 5.000 kg de pes i que es mou igual que ho devia fer un dinosaure. És lent, però amb el seu pes resulta imparable. L’espessa vegetació de la selva es doblega tremolosa al seu pas. El monzó ens va enganxar en plena passejada, i era curiós veure com les enormes petjades de l’elefant s’omplien d’aigua en pocs segons, els senders es convertien en rius i com tots el sons de la selva deixaven pas a una única cançó, la pluja. Dalt de l’elefant, com qui lloga un balcó per la visita del papa, vam poder veure rinoceronts, coccodrils i un grup de locals que creuaven el riu amb l’aigua pel pit… per sort la majoria de cocodrils que hi ha al parc només mengen peixos! És curiós saber que cada elefant té el mateix cuidador durant tota la seva vida i mantenen una relació molt especial.

Després de caure tota l’aigua del món ens vam animar a baixar pel riu amb canoa, amb la mateixa bona companyia del matí. Quan arribavem al riu vam veure uns éssers esblanqueits, que vestien robes acolorides i anaven armats amb unes càmares monstruosoes penjades del coll, que els hi cisallaven els discs intervertebrals, i que com a mínim devien disparar làsers. Eren els nostres amics, els xinos! En van carregar una vintena en una sola canoa, va quedar demostrat que són molt flexibles. Nosaltres érem quatre i anàvem una mica més còmodes. Des de l’aigua vam poder veure més cocodrils i uns quants kingfischer, un ocell blau molt bonic que pel seu nom podeu esbrinar que menja. Vam desembarcar per veure els baby elefants i les seves mares, però la nostra visita va ser llampec, ja que tots els elefants lligats de les potes amb cadenes monstruoses un al costat de l’altre ens va semblar poc adient, atractiu i sensible per tractar-se d’un parc nacional.

 I per art de màgia, a la llunyania va aparèixer el Manaslu, el cim de 8.156 m que sortia d’entre les boires i que ens feia creure que estàvem a tocar dels Himalayas! 

Vam tronar a llogar unes super bicis, per anar a veure més poblats, camps d’arròs, dones tharu, cases de fang … i un museu que acollia una exposició on s’explicava l’altre cara del parc, la dels 20.000 deportats que vivien dins del parc i que es van quedar sense casa, ni terres, ni feina. I que ara malviuen a les ciutats o treballen camps que ja no són seus per poder tirar endavant. En fi, que moltes coses boniques que s’han fet pel turisme tenen uun rerefons que no s’explica.

 I després de Chitwan vam anar cap a Kathmandú!

Clica la foto per veure la presentació:

Nepal és un país petit en extensió, però molt gran en personalitat i té l’habilitat de captivar els seus visitants ja sigui amb els seus treks, parcs naturals o la seva espiritualitat. Els paisatges, els sagrats temples, les extensions inacabables de camps d’arròs, les enormes muntanyes de l’himalaia, entre elles la més altra del món, l’Everest (8.848m) i, sobretot, la gent encantadora, formen part indivisible d’aquest territori.

 Entre Índia i Himalaia es troba la zona del Terai, una zona molt fèrtil i de parcs nacionals protegits. És una extenxió de terra d’uns 30km d’amplada que travessa Nepal de punta a punta. Fa 100 anys, el Terai era una zona de grans boscos, amb rinoceronts, elefants, cocodrils i dofins del Ganges, la malària era endèmica i els únics que semblaven inmunes a aquesta eren els tharu, la primera ètnia nativa d’aquesta zona del país i la major part dels quals encara hi habiten, dedicant-se al cultiu i a la ramaderia. Actualment és la zona més productiva del país i a la zona interior s’hi cultiva, durant l’època dels monzons, petits terrenys o parcel·les d’arròs. És impressionant recórrer les carreteres del país i no cansar-se mai de veure les muntanyes convertides, als nostres ulls, en maquetes que dibuixen corbes de nivell, i on cada nivell és una parcel·la inundada d’aigua i arròs. Les dones vestides amb colors llampants, els homes conduint els bous que amb força i paciència i enfonsats fins a mitja cama treballen els camps.

 El nostre primer contacte amb el país, per la seva banda oest va ser el Parc Nacional de Bardia, un dels més protegits i conservats en tot el Terai i on vam estar uns quants dies de relax, però de molta calor, després de passar uns dies molt intensos a Índia.

 Aquest parc, a diferència d’altres de Nepal, és poc turístic i com a conseqüència, almenys de moment i esperem que per molt de temps, molta de la gent autòctona no ha variat la seva forma de vida per adaptar-la al turisme. Tot i així, l’arribada al Parc va ser una mica estressant. S’hi entra passant per una porta gegant, rotllo Jurassic Park, i just després de la porta ja tens a mitja dotzena d’hotelers avorrits, desitjosos d’acollir-te al seu hotel, que és el millor. Agafàvem les targetes de tots i passàvem olímpicament, volíem anar al nostre aire, però sorprenentment sempre veiem una motoreta uns 500m davant nostre… i a cada cruïlla on dubtàvem ens indicava el camí correcte. Així vam anar fent, fins i tot vam enganxar la sortida dels nens d’escola, de quatre nens que vam veure quatre tenien hotel, no deixava de ser sorprenent… perquè de cases se’n veien ben poques.

 Finalment vam acabar a casa del noi de la motoreta, ens va semblar simpàtic, insistent i eficient. Feia de guia a la selva des dels 11 anys (la guia ho corroborava) i havia muntat amb un altre noi, i uns quants voluntaris, mitja dotzena de bungalows de fang en una zona bastant paradisíaca. Oferien caminades per la selva, rutes amb elefant i ràfting. L’elefant el vam haver de descartar perquè s’havia de reservar amb antel·lació. La ruta a peu era la ideal per veure animals, com els tigres, rinoceronts o cocodrils, però ens va tirar enrere l’alta densitat de leeches (sangoneres) per metre quadrat, que hi ha a la selva en època de monzons. Així doncs ens vam dedicar a no fer res, descansar, passejar sota els monzons, gaudir dels paisatges i menjar bé.

 Pels rius del parc vam poder veure, diàriament. les dones rana tharu, que amb les seves xarxes caminaven riu amunt per dins de l’aigua per pescar petits peixos, o els nens i nenes, que amb una destresa increïble saltaven des dels arbres de la vora de l’enorme riu que travessa la regió per caçar els troncs que baixaven arrossegats per l’aigua, i els portaven, nadant, fins a la vora.

 En aquesta zona vam començar a familiaritzar-nos amb els monzons, que ens acompanyaran durant tota la nostra estada al Nepal. És igual el moment del dia, matí, tarda o nit, a sobre de la moto, a lloms d’un elefant en plena jungla o, més còmodament, observant-la a través de la finestra d’una guest house, però la pluja és inevitable i imprevisible. També forma part de l’encant del país en aquesta època.

 Seguint per la zona del Terai, i després de descansar tres dies al parc, vam dirigir-nos cap a Lumbini. En tota la regió predomina la població hinduista, encara que fou als peus d’un arbre de sal d’aquesta població on va néixer Siddhartha Gaudama, el Buda. El lloc s’ha convertit en destí de molts peregrins que visiten el punt concret on diuen que va néixer, i on ara s’alça el temple de Maya Devy o mare de Buda. El més curiós és el gran nombre de monestirs i temples diversos que governs i associacions budistes de tot el món han construit pels entorns. Hi ha construccions finançades per fidels japonesos, tailandesos, vietnamites, indis, europeus o tibetans, amb gran quantitat d’estils arquitectònics representats en multitud de pagodes, estupes i temples.

 Per visitar-los vam fer una caminada, d’uns 15 Km sota un sol de justícia, per veure els temples, però la majoria estaven tancats o en reconstrucció. Ho tenen una mica deixat de la mà de D…. (Budha?). L’interès arquitectònic i arqueològic de la zona és increíble, però sembla que els interessa mil vegades més el metre quadrat on va néixer Siddhartha Gautama, on una urna de vidre protegeix la pedra on la mare de Buda va donar a llum. Des d’aquí vam continuar el nostre camí cap a Pokhara, per poder seguir gaudint de l’encant d’aquest país.

Clica la foto per veure la presentació: