NEPAL, POKHARA I PARC NACIONAL DE CHITWAN

 El nostres primers dies a Nepal ens havien deixat encantats, i la resta del país també pintava força bé, així que la ciutat de Pokhara ens esperava i nosaltres estàvem disposats a aprofitar tot el que el país ens podia oferir.

 Amb aquesta idea al cap vam marxar de Lumbini deixant enrere els pobles i els arrossars de la plana per submergir-nos en una carretera d’infinites corbes, que anava pujant i baixant i deixavaveure els verds més verds, els camps més penjats i l’aigua que baixava per tot arreu on podia. I després de passar-nos tot el dia sobre la moto vam arribar a Pokhara!

 Pokhara es troba a la vora del llac Phewa Tal i als peus de l’Annapurna, tot i que en època de monzons el perfil de les muntanyes desapareixen darrere dels núvols i és gairebé impossible veure els cims. Ens hagués encantat poder gaudir de l’impressionant cim de 8.091m reflectit al llac, però ens hem hagut de conformar veient algunes fotos espectaculars. La zona on ens vam allotjar va ser a Lakeside, una zona que cobreix totalment les necessitats d’una part important del turisme que la visita, amb cibercafès, pizzeries, restaurants, botiguetes, llibreries amb guies de viatges, guest house i milers de serveis que pots trobar a cada cantonada… però tot i així, s’hi respira un ambient tranquil. El nucli antic de la ciutat, amb les típiques cases d’estil newari amb les seves finestres de fusta tallada, o els temples budistes i hindús van ser d’obligada visita i molt interessants de veure.

A Pokhara hi ha una gran varietat de restaurants, però uns viatgers que vam conèixer a Pakistan ens van recomanar enèrgicament que si ens agradava la carn havíem d’anar a un steakhouse anomenat Everest i així ho vam fer el primer dia que vam arribar. Portàvem uns mesos sense menjar un bistec de carn i per tant, somniant amb aquest restaurant, que tot i que a Nepal les vaques també són sagrades, serveixen uns bistecs boníssims, gruixuts, tendres. grrrrrrr!

 Per visitar els entorns del llac, que és el segon més gran de Nepal, vam decidir llogar unes bicis, i per fer-ho més emocionant, què millor que unes bicis que semblaven de museu. I semblant els protagonistes de “Verano Azul” (que no “Ver ano azul”, recordeu l’acudit, oi?) vam pedalar i pedalar pels voltants del llac, creuant els poblets que trobàvem al nostre pas, esquivant alguna vaca i observant els camps d’arròs presents en tota la part del país que hem vist fins ara. Vam parar a dinar a un dels restaurants més petits que deu haver-hi pels entorns i evidentment, com que els catalans sempre som a tot arreu, aquí vam conèixer el Jordi i la Gemma, amb qui tornarem a coincidir al cap d’uns dies a Chitwan i després a Khatmandú. Quan la companyia és agradable val la pena compartir hores i hores.

 Així que amb ells vam agafar un taxi, que frenava menys que la bicicleta i conduit per un personatge que semblava que dormís, medités… mentre esquivava animals, motos, motocultors, camions i ens vam dirigir a Tashi Palkhel, un assentament tibetà amb la Jangchub Coeling Gompa, amb banderes de pregària tibetanes i un centenar de monjos que hi viuen. Vam poder presenciar una sessió de pregària, amb els típics cants i música dels monjos budistes.

Després d’aquests dies de relax occidentalitzat vam anar cap al Parc Nacional de Chitwan (la paraula chitwan significa el cor de la jungla), el primer parc nacional de Nepal, que va ser creat l’any 1973 i que va inspirar a Rudyard Kipling en la creació del llibre de la selva. La vegetació del parc és exhuberant, amb herbes molt altes i boscos amb l’arbre de la sal, un arbre molt gran típic de la regió.

 Per ser un dels parcs més promocionats del Nepal cal dir que ens va costar bastant de trobar, una porta descolorida enmig del batibull d’un poble ens donava l’entrada al parc. Un parell d’errades a la Lonely ens va donar l’oportunitat de fer un tour amb moto pels afores del parc, i vam topar amb un lloc acollidor i tranquil per quedar-nos. A Bardia ens vam quedar amb les ganes d’anar amb elefant i de veure el elefantets, així que havíem d’aprofitar el moment. El segon dia ens vam llevar a les 6 del matí i amb el Buenaventura i l’Estafania, una parella de Canarias, ens vam enfilar d’alt d’un elefant, una bitxarraco de 3,5 m d’alçada, 5.000 kg de pes i que es mou igual que ho devia fer un dinosaure. És lent, però amb el seu pes resulta imparable. L’espessa vegetació de la selva es doblega tremolosa al seu pas. El monzó ens va enganxar en plena passejada, i era curiós veure com les enormes petjades de l’elefant s’omplien d’aigua en pocs segons, els senders es convertien en rius i com tots el sons de la selva deixaven pas a una única cançó, la pluja. Dalt de l’elefant, com qui lloga un balcó per la visita del papa, vam poder veure rinoceronts, coccodrils i un grup de locals que creuaven el riu amb l’aigua pel pit… per sort la majoria de cocodrils que hi ha al parc només mengen peixos! És curiós saber que cada elefant té el mateix cuidador durant tota la seva vida i mantenen una relació molt especial.

Després de caure tota l’aigua del món ens vam animar a baixar pel riu amb canoa, amb la mateixa bona companyia del matí. Quan arribavem al riu vam veure uns éssers esblanqueits, que vestien robes acolorides i anaven armats amb unes càmares monstruosoes penjades del coll, que els hi cisallaven els discs intervertebrals, i que com a mínim devien disparar làsers. Eren els nostres amics, els xinos! En van carregar una vintena en una sola canoa, va quedar demostrat que són molt flexibles. Nosaltres érem quatre i anàvem una mica més còmodes. Des de l’aigua vam poder veure més cocodrils i uns quants kingfischer, un ocell blau molt bonic que pel seu nom podeu esbrinar que menja. Vam desembarcar per veure els baby elefants i les seves mares, però la nostra visita va ser llampec, ja que tots els elefants lligats de les potes amb cadenes monstruoses un al costat de l’altre ens va semblar poc adient, atractiu i sensible per tractar-se d’un parc nacional.

 I per art de màgia, a la llunyania va aparèixer el Manaslu, el cim de 8.156 m que sortia d’entre les boires i que ens feia creure que estàvem a tocar dels Himalayas! 

Vam tronar a llogar unes super bicis, per anar a veure més poblats, camps d’arròs, dones tharu, cases de fang … i un museu que acollia una exposició on s’explicava l’altre cara del parc, la dels 20.000 deportats que vivien dins del parc i que es van quedar sense casa, ni terres, ni feina. I que ara malviuen a les ciutats o treballen camps que ja no són seus per poder tirar endavant. En fi, que moltes coses boniques que s’han fet pel turisme tenen uun rerefons que no s’explica.

 I després de Chitwan vam anar cap a Kathmandú!

Clica la foto per veure la presentació: