Monthly Archives: Setembre 2011

BOLAVEN PLATEAU I EL MAJESTUÓS MEKONG

BOLAVEN PLATEAU

A la província de Champasak, al sud de Laos, s’hi troba la meseta de Bolaven, famosa pel seu clima fred, les espectaculars cascades, sòl fèrtil i plantacions de cafè. A la regió també hi habiten diferents minories ètniques, com els Alak o els Katu i les seves cases de fusta i els seus poblats es poden veure al costat de la carretera quan et dirigeixes des de Pakse a Paksong.

 Després d’haver plogut tota la nit, vam llevar-nos aviat per dirigir-nos cap al Bolaven Plateau. La zona està plena de plantacions de cafè i de cascades, així que volíem fer una ruta circular per poder gaudir del paisatge. Abans d’arribar a Paksong, anomenada també la capital del cafè, va començar a ploure, però vam decidir que tot i mullar-nos, volíem seguir la ruta prevista. En aquesta època, el sudest asiàtic es pot resumir com a aigua, aigua, aigua i més aigua. Tot, absolutament tot, està inundat d’aigua, així que vam arribar a la primera cruïlla per on ens havíem de desviar per veure la primera cascada. El camí era totalment impracticable amb la moto i vam decidir seguir la ruta fins a les cascades Tan Fan a peu. Quan vam arribar al punt on havíem de veure l’espectacularitat de la caiguda de les aigües, la boira era tan espessa que ens vam haver de conformar amb el soroll que es sentia de fons. Una pena. Tot i això, els guies s’esforçaven en explicar als clients com de boniques eren les cascades. Després vam seguir cap a la cascada de Tat Yuang, que sí que vam poder veure. Finalment vam observar plantacions de cafè i vam provar el de la regió acabat de torrar, que per cert, és molt bo. Després de dinar vam tornar a Pakse, acompanyats de les pluges intermitents que no van parar durant tot el dia. Al final res de ruta circular, perquè el conductor, en un intent per sortir del fanguer, es va clavar de l’esquena i semblava un 4. Així que vam anar a reposar una estona a la guest house.

 Marxàvem de Pakse amb un conductor una mica adolorit. Volíem anar a veure Champasak però entre el mal d’esquena, la pluja que no parava i la barqueta que ens havia de creuar el riu, vam decidir deixar-ho estar i ens vam seguir mullant fins arribar al ferri que et porta fins a l’illa de Dong Khong, enmig del Mekong. Diem ferri perquè entengueu que pot transportar vehicles, però són tres barquetes de fusta enganxades per un tauló i amb un motoret tipu minipimer. La cosa més estable per posar-hi 300 kg de moto. Els capitans de les mega-embarcacions mai dubten alhora de carregar-hi la moto, com si en transportéssin cada dia. Són l’òstia, en aquest racó de món tara màxima, és com dir Berlusconi honrat… una aberració!

EL RIU MEKONG

 Però si alguna cosa és impressionant al sudest asiàtic és l’imparable i majestuós riu Mekong, o Mare de totes aigües, i que té fins a sis noms diferents. Des de que vam sortir de Tailàndia per entrar a Laos hem anat vorejant, creuant, observant i quedant-nos embadalits amb la seva força. El Mekong neix a les muntanyes desolades del Tibet i passa per sis països diferents fins arribar al mar de la Xina Meridional, on la seva desembocadura, ja a Vietnam, es converteix en un dels deltes més grans del món. El seu pas la Xina, Myanmar, Tailàndia, Laos, Cambodja i Vietnam és font de riquesa per la gent que habita a la seva conca. El riu té molts trams navegables, però és impossible remuntar-lo completament degut als obstacles naturals. Entre Laos i Cambodja, la tranquil·litat de les aigües que havíem vist fins al moment, es converteixen en ràpids i es poden observar les cascades del Khone, les més grans del sudest asiàtic, situades a la zona de Si Phan Don, nom que significa 4.000 illes. Aquest nom és degut al fet que, en època seca, quan es retiren els monzons, el cabdal del riu baixa i queden al descobert centenars de petites illetes. Un arxipèleg enmig d’un riu, la Mesopotàmia del Mekong! Don Khong, Don Det i Don Khon són les illes més grans i principals.

 Vam passar un parell de dies voltant per les illes, veient els ràpids, les cascades, els camps d’arròs i els pescadors. La pesca, l’arròs i el turisme són la principal font de recursos econòmics dels habitants de les illes, on el temps passa amb lentitud i la gent viu en un món on el caos, la globalització i l’estrès encara no hi tenen presència.

 Estàvem a un pas de Cambodja. Deixàvem enrere el 13è país, un dimarts 13. Però ni així pots tenir massa complicacions per passar una frontera al sud-est asiàtic! És una mica can pixa i rellisca, mai acabes de saber qui és qui, però tot va fluint fins que sents el: go, go, go!! Segell aquí, 1$, segell allà, 1$, visat, passaport de la moto, et prenen la temperatura i ja estem oficialment al país. Només ens vam haver d’esperar que el policia que ens havia d’omplir el carnet de passage s’anés a rentar la cara perquè el vam trobar dormint en una hamaca just al davant del seu despatx. I no és gens estrany, perquè en tot el sudest asiàtic hi ha milers d’hamaques de fil penjades dels arbres, dels pilars de les cases o de qualsevol lloc, i gent dormint a qualsevol hora del dia.

 Seguint la nostra ruta, vam arribar a Kratie, un poblet encantador a tocar del Mekong. Des d’aquí vam arribar-nos a Kampi, des d’on surten les barques per anar a veure els curiosos dofins del Mekong, els dofins Irrawaddy, una espècie en extinció a tot Àsia. Amb el Mekong totalment amb calma, el motor de la barca parat, el sol que s’anava ponent poc a poc i impressionants vistes a banda i banda, els dofins anaven sortint a la superfície a respirar. Un espectacle.

 El Mekong és molt important per tots el territoris per on transita, però especialment ho és per Cambodja. A part de la riquesa directa, és el causant de les beneficioses inundacions que cada any produeix al llac Tonlé Sap, reserva de al biosfera per la seva biodiversitat. D’aquest llac neix el riu, que porta el mateix nom, i que conflueix amb el Mekong a Phnom Penn, la capital. Durant l’estació seca, el riu desaigua al Mekong, però durant l’època de pluges, el Mekong va tan carregat d’aigua que inverteix el cabdal del riu, augmentant el volum del llac i inundant part de la zona. És curiós el fenomen, perquè al llarg de l’any el riu Tonlé Sap canvia el seu sentit dos vegades. A la vora del llac, les úniques cases que no queden sota l’aigua són les que estan construïdes a sobre de pilars de 10 metres o les que són flotants. Aquí, igual que a altres zones del Mekong, les copes dels arbres sobresurten de les aigües i a la vora del llac hi ha infinitat de barquetes i pescadors que aprofiten la riquesa d’aquest llac en aquesta època. Cistells de gambes i peixos de totes les mides es venen en una llotja totalment improvisada, on tothom intenta treure’n el màxim profit perquè per molts és l’única font de subsistència.

 Tota aquesta vida que flueix al voltant del Mekong, la riquesa de les seves aigües, l’importància per a la gent que hi viu i en viu durant els milers de quilòmetres al llarg del seu recorregut pot canviar per culpa del govern xinès, que fa temps que amenaça en fer preses al seu territori. Sense comentaris…

Clica la foto per veure la presentació:

 

LAOS, DEL NORD A THA KHAEK

 El pas fronterer de Tailàndia i Laos comporta creuar una gran frontera natural, el riu Mekong. en una zona on hi ha ponts projectats, però de moment no n’hi ha ni un. Vam haver d’embarcar la moto per passar d’una banda a l’altra i quan vam arribar a Laos, vam tenir la mala sort que era hora de dinar i de fer la migdiada i ens vam haver d’esperar unes dues hores per poder arreglar tota la paperassa i els visats. Per acabar-ho de fer més emocionant, els edificis on cal arreglar tota la burocràcia estan escampats pels carrers labertíntics de Huay Xai. Vam descobrir una nou avantatge de portar un passaport espanyol, que igual que els italians o portuguesos, s’ha de pagar 5 dòlars més que a la resta de la UE. Un cop tot arreglat ens vam dirigir cap a Luang Namtha, on vam passar la primera nit a Laos.

 Laos, és un país ben variat. Són part indivisible els boscos frondosos i poblets de cabanes de fusta al nord, els rius que van a parar al Mekong, les formacions càrstiques que es poden trobar a la regió central, la meseta Bolaven, la zona de les 4.000 illes al sud i, evidentment, l’inmensitat del gran i imparable riu Mekong. Un espectacle pels sentits. Igual que a la resta de zones del sudest asiàtic, la cultura laosiana està estretament lligada a la religió arrelades al budisme therevada. L’arquitectura religiosa és troba per tot arreu, i més concretament a Luang Prabang o Vientiane, conegudes també com “les ciutats dels mil temples”.

 El nostre camí va seguir cap al sud, i per arribar a Nong Khiaw les carreteres no eren massa bones, però el paisatge era verd, amb poblets de cabanes, nens que saluden entusiasmats al nostre pas i vida rural a tocar de la carretera. Gaudíem del trajecte, com sempre, fins que en un moment donat, la moto va decidir que no volia seguir. Empenyíem els 320 kg a la pujada i s’engegava més o menys a les baixades. Els laosians ens veien passar sense interessar-se gens ni mica per si teníem problemes, per si ens podien ajudar o per si ens calia un allotjament, ja que la nit ens queia a sobre. Vam demanar per una guest house, però és difícil de trobar-ne en pobles perduts enmig de les muntanyes. Un noi, molt espavilat, ens va dir que ell sabia on podíem passar la nit i vam anar-hi a donar un cop d’ull. L’habitació amb una fusta per llit i un matalàs ronyós semblava més una cort de porcs que no pas una altra cosa, i el lavabo millor no descriure’l… No ens agradava gens la idea de quedar-nos allà, però no teníem alternativa, així que vam preguntar el preu i vam marxar corrent quan el noi ens va dir la desorbitada xifra que es volia embutxacar. Quin morro! Molt hospitalari!

 Vam seguir empenyent la moto un tros més i ja negre nit ens vam trobar tirats. Impossible seguir arrossegant la moto per la carretera… i tot indicava que el regulador de tensió havia deixat de carregar la bateria. De fons es sentia una música animada que provenia d’una casa al peu de la carretera. Ens hi vam arribar amb la idea que algú ens deixés passar la nit a cobert, o com a mínim, ens deixés plantar la tenda en un racó de l’inmens pati que tenia davant de la barraca. I tot i la nostra insistència i la nostra cara de pena, la contundent resposta va ser … no. Gràcies noi, molt amable!!

 Així que en plena nit, enmig d’una carretera perduda de Laos, entre mosquits, el no res i la llum dels nostres frontals, vam decidir provar sort i canviar el regulador de tensió. Ja ens vèiem passant la nit a la carretera, plantant la tenda i menjant un liofilitzat d’emergència per sopar, però miraculosament, la moto ens va portar fins a Nong Khiaw. Preciós poble on vam arribar ben entrada la nit, cansats i amb ganes de trobar un llit ben tou per poder dormir profundament. L’endemà vam descansar i vam acabar de muntar el regulador, ja que l’invent que havíem fet era provisional.

 LUANG PRABANG

Luang Prabang, és la capital històrica i religiosa de Laos situada a la confluència del riu Mekong i Nam Khan. Per arribar-hi cal passar per una carretera on es divisen espectaculars formacions càrstiques cobertes de vegetació. La ciutat està plena de temples i vells edificis colonials francesos. La ciutat és molt tranquil·la i és molt recomanable la passejada pel mercat que fan a la nit, on s’hi pot trobar tot tipus de material típic de Laos i unes parades de menjar on es pot sopar molt bé. És un bon lloc on ens vam quedar dos dies de relax i vam aprofitar per anar a veure les cascades de Tat Kuang Si, on hi ha gorges per banyar-se i unes passarel·les per passar de banda a banda, tot i que degut a les pluges d’aquest any, l’estructura de fusta estava mig enfonsada sota l’aigua. Banayar-se en època de pluges ho vam deixar pel David Hasselhoff. A l’entrada del parc hi ha una associació en contra de la caça furtiva d’ossos i n’hi ha alguns d’engabiats que són l’objectiu fotogràfic de tots els turistes.

El camí de Luang Prabang a Vang Vieng havia de ser de pocs quilòmetres, però només sortir un cartell ens va fer adonar que el nostre mapa ens havia jugat una mala passada i havíem de fer 100km més del que teníem planejats. Les carreteres de Laos seguien sent plenes de corbes i de forats, i durant el trajecte fins i tot vam haver de parar més d’una hora perquè un desprendiment de terra havia bloquejat la carretera. Nosaltres vam esperar una horeta, però hi havia turistes d’autobús que n’hi van estar tres…

 Després de dinar vam seguir direcció a Vang Vieng i només ens quedaven uns 60km per arribar. De cop i volta, el cel es va començar a tapar i el sol que ens havia acompanyat durant tot el dia va desaparèixer i ens va caure a sobre, tota l’aigua del món. Els llamps i els trons ens perseguien, els forats es van convertir en llacs i les carreteres en rius. Algunes vaques es refugiaven sota els arbres i els búfals aprofitaven per refrescar-se totalment inmersos a dins dels dolls. La gent dels pobles s’ho mirava des de les porxades de les cases a excepció dels nens i de les nenes. Els més petits jugaven, nus, amb els bassals del carrer, i els més grans gaudien de l’aigua intentant jugar a futbol sobre camps inundats. La pluja no parava, mentre en el nostre MP3 sonava la cançó … ooooo anys enrere, penso que queda, d’aquell que un dia va anar amb pantalons curts i els genolls pelats… estàvem calats fins als ossos, la moto no parava d’esquitxar-nos aigua color xocolata, però reiem, allò era una festa! Va parar de ploure quan vam arribar a la guest house de Vang Vieng… feia dies que no ens mullàvem tant. Llàstima que no hi ha fotos d’aquests moments.

 VANG VIENG

Vang Vieng és un poble totalment preparat pel turisme. Passejant pels carrers vam poder veure botigues, restaurants, hotels, agències i uns ponts de fusta que creuen el Nam Song, el riu que li dóna fama i el fa ser especial. I és que no és un riu qualsevol, és un riu perfecte per fer tubing! L’activitat predilecte pels farangs amb ganes de festa, aigua i alcohol i que consisteix en baixar pel riu amb unes càmares de camió i parar a les terrasses dels bars per hidratar-se i anar distorsionant mica en mica la baixada. Nosaltres estàvem tranquil·lament a sobre d’un pont de fusta mirant les estrelles quan van començar a aparèixer, baixant pel riu, flotadors i gent amb cerveses a les mans cridant i rient. Portaven un pedal considerable a causa de l’activitat frenètica que devia fer hores que practicaven. Per sort, el poble no només es resumeix amb aixó. Situat en un entorn preciós s’hi poden practicar moltes altres activitats.

 Seguint la nostra ruta vam arribar a Tha Khaek, un poble rodejat de natura i muntanya, on les coves són la principal atracció. Diuen que són impressionants i fins i tot es pot anar a fer una volta de dos o tres dies pels entorns i visitar els pobles, les coves, les muntanyes, els camins… Nosaltres vam decidir anar a veure les més boniques i les que ens quedaven més a prop, però malauradament, aquesta regió hi ha tanta i tanta aigua a l’època humida que va ser impossible arribar-hi. Els camins estaven completament inundats d’aigua. S’acabaven on passava un riu o on hi havia un llac, o fins i tot, algunes coves estan sota l’aigua i és impossible accedir-hi. Plou molt, molt i molt. Handicap de viatjar al sudest asiàtic en aquesta època…

Clica la foto per veure la presentació:

TAILÀNDIA, DE LAMPANG AL MEKONG

 Després d’uns dies intensos visitant parcs històrics, vam enfilar cap a Lampang, on havíem quedat amb el Mario i la Yvonne, una parella d’alemanys residents a Austràlia que viatgen 6 mesos amb moto pel sud-est asiàtic. Visitem un centre d’elefants, és la canya, n’hi ha un munt. Veiem un espectacle en el que els elefants dibuixen, seuen, toquen instrumens… una parida que fa gràcia una estona. Nosaltres dos vam seguir fent el guiri i vam anar a a veure un temple de fusta, el segon més gran d’Àsia. I després, emocionats amb els cartells de la carretera, vam anar cap a uns hot springs! Sona bé oi? Doncs era una piscina d’aigua calenta d’on hi sortien bombolletes… quin timu! Com si d’aigua calenta no en tinguéssim a Caldes… Deu ser el mateix que et passa si segueixes tots els cartells que hi ha a l’autopista francesa que indiquen Chateau… un timu!

 Després cap a Chiang Mai, va ser el primer dels Chiang. Un poble ple de farangs, de temples, de Budes, de restaurants, pizzeries, agéncies d’aventura… Nosaltres vam fugir una mica de la ciutat per anar a veure una granja d’orquídies. Impressionant i preciós! A la tarda vam visitar la ciutat a cop de pedal, la manera més pràctica, per nosaltres, de veure una ciutat. Al vespre ens esperava un plat fort… Muay Thai o lluita Tailandesa. Un ring, dues persones, patades i cops de puny. Van ser 7 combats, dos de nanos d’uns 14 anys (no calia), dos de fèmines (qualsevol els hi pica el cul!) i dos d’homes (si els veiéssis pel carrer mai no ho diries). Tots es van repartir una de nates impressionants, tantes que dels 7 combats, 6 van acabar amb K.O., és a dir, un dels lluitadors va caure a terra desmaiat. És curiós perquè per una banda porten guants, i penses que és per no fer-se tant de mal a la cara, però per altra, és habitual tirar patades a la cara del contrari, cops de genoll o de colze. En el programa que ens van donar hi havia un espectacle de mitja part: el special fights. Consistia en agafar a 8 lluitadors, de mides i pesos diferents, pujar-los al ring, tapar-los els ulls i vinga! Només valien cops de puny, però hi havia un pes no lleuger que els anava estenent a tots per terra, mentre reia, fins i tot va caure “l’animador” que rondava per allà. Estan fatal!

 D’aquí vam anar cap a Chiang Rai, on vam poder veure els primers insectes fregits. Grills, escarbatots i larves. Mmmm tot un plaer pels sentits, però no en vam tastar cap. El mateix ens vam trobar a Mae Sai, on fins i tot vam poder veure com agafàven els grills vius, els ofegaven amb aigua i els fregien…

 L’última nit la vam passar a Chiang Saen, just abans vam poder veure el Triangle d’or. Un triangle que formen els rius Mekong i el Nam Ruak a l’ajuntar-se, i que separen Myanmar, Tailàndia i Laos. Les vistes des d’un turó proper són força espectaculars. Rep aquest nom per la quantitat d’or que va entrar a la zona quan es dedicaven a la producció d’opi. Llàstima que van ajuntar producció amb consum, i gran part de la població era addicte. Pels interessos de la reina i dels Estats Units, les plantacions d’opi van desparèixer donant pas a plantacions més ben vistes i menys nocives pels cultivadors, com la pinya, el blat de moro o el te.

 D’aquí cap a Laos. Superar la burocràcia Tailandesa va ser una mica laberintic, però no impossible. Si el que ha de sorir té les coses clares és ben fàcil: posa un segell aquí i un altre aquí, gràcies!

De la foto a Bangkok, res de res! Una estafa! Amb un cop de ferri travessàvem el Mekong i ens plantàvem a Laos!

Clica la foto per veure la presentació:

TAILÀNDIA, DE BANGKOK A SUKHOTAI

 Si diguéssim que la sortida de Bangkok amb la moto va ser complicadíssima, ens quedaríem curts. Bangkok és com una gàbia per les motos. Algú va decidir en el seu moment que les motos no poden anar per autopista, així que tenint en compte que Bangkok és enorme, mal senyalitzada, amb un trànsit horrible i que no podíem anar per autopista, el recorregut que havíem de fer per poder sortir de la ciutat es va converir en un laberint sense sortida. Vam intentar tres vegades entrar a l’autopista. Les dues primeres ens van fer fora per una porta lateral passades les guixetes i la tercera, el policia va decidir que era més fàcil anar tres o quatre quilòmetres contra direcció que no pas deixar-nos entrar. Surrealista. No és que ens capfiquéssim en entrar-hi, però el cartell de prohibit motos (quadrat i blau… on s’és vist!!!) el posen després de l’entrada! L’últim poli ens volia multar però vam implorar que no ho fes i no ho va ver. Devia pensar que ens costaria més arribar a comissaria que sortir de la ciutat.

 Quan pensàvem definitivament que els nostres maldecaps ja havien acabat i després de preguntar a uns policies per on havíem d’anar, vam arribar a una carretera que es dividia en tres, que anomenarem a, b i c. Entre la b i la c hi havia un cartell sense fletxes que posava que no podien accedir-hi motos, per tant, per no temptar més a la sort vam optar per l’a. Ja anàvem per la direcció correcta fins que després de 300m trobem un control policial i ens paren:

– Què collons passa ara?
– Per aquí no hi poden anar motos!
– (senyalant amb el dit les motos que pasaven) Una, dues, tres, quatre motos. Què passa!?!
 

Els hi vam intentar explicar que enlloc indicava que les motos no poguessin anar per aquell carrer, però es van anar posant nerviosos al no entendre res. Finalment va venir el cap de la tribu, amb cara de pomes agres, una piga amb pèls de 15 cm i un casc que li tapava el clatell. Tornem als arguments, ell arruga el nas i replega el front, diu que no és veritat! Ens assenyala que el seguim que ens ho demostrarà. El paio segueix la direcció que portàvem, i al cap d’uns 200m ens indica un cartell (d’aquells blaus), 200m més un altre cartell… i finalment para al costat de la carretera:

– Ho veieu com està indicat!
(pensem) – Maleït zopenco! (diem) – Tros de soca com vols que ho hagi vist si munteu el control abans dels cartells!!!!
 

El cap de la tribu, amb el carnet de conduir del Cesc en mà, se’ns posa al costat. Li preguntem per on podem seguir el nostre camí i ens ho indica però no ens torna el carnet. Esperem…. preguntem… ni cas. Ha quedat petrificat, creuat de braços, el cap cot, la mirada perduda a l’infinit i amb els globus oculars que li donaven voltes en forma de dólar. Nosaltres, farts de convidar a sopar a policies passem de la seva cara, cosa que el va irritar una mica i al cap d’una estona ens va tornar el carnet. Vam cantar victòria! Però abans de cremar l’última neurona que rebotava pel seu cervell, ens el torna a agafar, li fa una foto i exclama: IMMIGRATION! Posa primera a la seva “catxarra” i marxa direcció contrària. De fons se sent a la Raquel dient-li el nom del porc. Finalment un motorista local ens va dir que marxéssim, que ja no hi havia més controls. De totes maneres, en tot el viatge per Tailàndia vam estar controlats per la presència del Bhumibol i la Sirikit, els reis de Tailàndia, les imatges dels quals estan escampades per tot arreu. N’hi ha milers, petites, mitjanes o grans, en les que estan drets o asseguts, sols o acompanyats, vestits de gala o informals.

 Amb el cabreig com a tripulant vam arribar a Ayuthaya, capital de la província que porta el mateix nom. Vam llogar unes bicis per anar a veure les runes de l’antiga capital, que són ara el Parc històric i són reconegudes com a patrimoni de la humanitat. Temples, palaus, art, budes, runes… una ciutat plena d’història i cultura. A la majoria de figures de Buda els hi falta el cap. A destacar Wat Phra Mahathat, que és un cap de Buda, que ha quedat atrapat entre les arrels d’un arbre. El Parc en general és molt interessant i curiós de veure, però nosaltres en fem bastanta via i a fer carretera.

 Clica la foto per veure la presentació del parc històric d’Ayuthaya:

Anem cap a Kamphaeng Phet, pel camí ens cau tota l’aigua del cel, i ens refugiem sota una parada de fruita, la mestressa ens convida a dues fruites extranyes però prou bones. L’endemà, per increíble que sembli, lloguem una motoreta per anar a veure més pedres. La ciutat és un lloc arqueològic molt important i les seves impressionants runes són testimoni de l’esplendor del seu passat. Ja a la tarda anem cap a Sukhotai, per on hi passa un riu que feia uns dies s’havia desbordat i inundat bona part del poble i la regió. El carrer principal era una piscina, l’aigua arribava a mitja roda de la moto. Amb bicicleta visitem els monuments… no hi podien faltar.

 Clica la foto per veure la presentació del parc històric de Kamphaeng Phet:

 Clica la foto per veure la presentació del parc històric de Sukhotai:

I des d’aqui volem felicitar a aquesta parella, que en pocs dies faran un pas molt important a les seves vides. Esperem que entre els dos us agafeu la vida amb aquestes ganes. MOLTES FELICITATS Albert i Vero!!!

BANGKOK

 El vol va ser molt tranquil, i amb poc més de tres hores havíem fet un salt de molts quilòmetres i ens havíem plantat a Bangkok. Un salt que no ens ha permès poder gaudir dels canvis progressius que comporta viatjar per terra, però no teníem cap altra alternativa. A l’arribar a l’aeroport ens vam dirigir directament cap a les oficines de customs per anar a buscar la moto. Un cop allà vam poder observar que les oficines estaven desertes… no hi havia ningú. Només un vigilant que després de fer algunes trucades ens va anunciar el que no volíem sentir: el dia 12 d’agost és festa, perquè és el dia de la reina, i com que el dia següent ja era dissabte, no podíem treure la moto fins el dilluns! Així que amb la sensació que el nostre amic Suraj, de l’agència de Nepal, se li havia escapat algun petit detall i amb l’enrabiada corresponent, vam haver de buscar un hostel per passar-hi la nit.

 Bangkok és una ciutat inmensa, amb grans edificis, avingudes, molt de trànsit, polució, bones infrastructures de transport com l’skytrain amb estacions impecables però buides, majestuosos centres comercials, molta gent, parades al carrer (fruita, flors, menjar, souvenirs…), una plaga de taxis de tots els colors de l’arc de sant martí amb conductors també “molt vius”, un munt de tuk-tuks que petardegen pels carrers i tants temples que és impossible visitar-los tots. De fet, més que impossible pot resultar insoportable, tot i que la majoria fan pagar uns preus exagerats no és massa difícil fintar l’entrada principal. Així que com a bons farangs*, vam aprofitar la nostra estada a la capital per veure tot el que vam voler. Temples i més temples, però al vespre ens vam acostar a un carrer que vindria a ser el barri roig d’Holanda, el carrer Soi Cowboy, un dels carrers que ha donat a Tailàndia, i en concret a Bangkok, la fama de turisme de sexualitat. Són només uns 200m de carrer, però està ple de llums de neó, música, baretos, molta gent i evidentment, moltes noies que busquen la seva presa. És fàcil veure pel carrer un occidental agafat de la mà d’una d’aquestes noies, o també sorprèn veure que els restaurants de la zona estan plens de farangs sense escrúpols que conviden a sopar a la que serà la seva nòvia per una nit. Podries pensar que un guiri de 70 anys ha tingut sort lligant amb una noia de 25, o de 20… o de 15…, però veus que no és així quan n’hi ha mitja dotzena en el mateix restaurant. En fi que probablement és la meca del turisme sexual, però per sort hi ha moltes més coses a la ciutat.

  El dilluns, a primera hora del matí vam anar directament a l’aeroport per intentar treure la moto. Un cop vam baixar de l’autobús, vam caminar uns metres direcció a les oficines i un home que venia caminant cap a nosaltres ens va dir: “veniu a recollir la moto, oi?”. I nosaltres vam flipar una mica, ja que en un aeroport internacional, on hi treballen milers de persones, com sabia aquell senyor que anàvem a recollir una moto? En definitiva, que ens va ajudar a fer els passos burocràtics per mil oficines, mil passadissos i mil edificis diferents per poder arribar allà on estava la moto. I al cap de poc, un toro va aparèixer amb la nostra caixa de fusta!! Portàvem 3 hores per arreglar papers i ara només calia muntar la moto.

 Els dies que vam estar a Bangkok vam aprofitar per fer una visita a Touratech Tailàndia, on el seu amo, en Peera Lao, ens va atendre magníficament bé i ens va assessorar d’on podíem trobar un bon taller per comprar tot el que necessitàvem. I un cop fet els canvis que es mereixia l’ÀfricaTwin, rodes, oli, filtres… vam emprendre la carretera per aquest magnífic país.

  *Farang és la paraula que utilitzen els tailandesos per denominar els westerns, guiris, estrangcrs.

Clica la foto per veure la presentació: