Si diguéssim que la sortida de Bangkok amb la moto va ser complicadíssima, ens quedaríem curts. Bangkok és com una gàbia per les motos. Algú va decidir en el seu moment que les motos no poden anar per autopista, així que tenint en compte que Bangkok és enorme, mal senyalitzada, amb un trànsit horrible i que no podíem anar per autopista, el recorregut que havíem de fer per poder sortir de la ciutat es va converir en un laberint sense sortida. Vam intentar tres vegades entrar a l’autopista. Les dues primeres ens van fer fora per una porta lateral passades les guixetes i la tercera, el policia va decidir que era més fàcil anar tres o quatre quilòmetres contra direcció que no pas deixar-nos entrar. Surrealista. No és que ens capfiquéssim en entrar-hi, però el cartell de prohibit motos (quadrat i blau… on s’és vist!!!) el posen després de l’entrada! L’últim poli ens volia multar però vam implorar que no ho fes i no ho va ver. Devia pensar que ens costaria més arribar a comissaria que sortir de la ciutat.
Quan pensàvem definitivament que els nostres maldecaps ja havien acabat i després de preguntar a uns policies per on havíem d’anar, vam arribar a una carretera que es dividia en tres, que anomenarem a, b i c. Entre la b i la c hi havia un cartell sense fletxes que posava que no podien accedir-hi motos, per tant, per no temptar més a la sort vam optar per l’a. Ja anàvem per la direcció correcta fins que després de 300m trobem un control policial i ens paren:
– Què collons passa ara? – Per aquí no hi poden anar motos! – (senyalant amb el dit les motos que pasaven) Una, dues, tres, quatre motos. Què passa!?!Els hi vam intentar explicar que enlloc indicava que les motos no poguessin anar per aquell carrer, però es van anar posant nerviosos al no entendre res. Finalment va venir el cap de la tribu, amb cara de pomes agres, una piga amb pèls de 15 cm i un casc que li tapava el clatell. Tornem als arguments, ell arruga el nas i replega el front, diu que no és veritat! Ens assenyala que el seguim que ens ho demostrarà. El paio segueix la direcció que portàvem, i al cap d’uns 200m ens indica un cartell (d’aquells blaus), 200m més un altre cartell… i finalment para al costat de la carretera:
– Ho veieu com està indicat! (pensem) – Maleït zopenco! (diem) – Tros de soca com vols que ho hagi vist si munteu el control abans dels cartells!!!!El cap de la tribu, amb el carnet de conduir del Cesc en mà, se’ns posa al costat. Li preguntem per on podem seguir el nostre camí i ens ho indica però no ens torna el carnet. Esperem…. preguntem… ni cas. Ha quedat petrificat, creuat de braços, el cap cot, la mirada perduda a l’infinit i amb els globus oculars que li donaven voltes en forma de dólar. Nosaltres, farts de convidar a sopar a policies passem de la seva cara, cosa que el va irritar una mica i al cap d’una estona ens va tornar el carnet. Vam cantar victòria! Però abans de cremar l’última neurona que rebotava pel seu cervell, ens el torna a agafar, li fa una foto i exclama: IMMIGRATION! Posa primera a la seva “catxarra” i marxa direcció contrària. De fons se sent a la Raquel dient-li el nom del porc. Finalment un motorista local ens va dir que marxéssim, que ja no hi havia més controls. De totes maneres, en tot el viatge per Tailàndia vam estar controlats per la presència del Bhumibol i la Sirikit, els reis de Tailàndia, les imatges dels quals estan escampades per tot arreu. N’hi ha milers, petites, mitjanes o grans, en les que estan drets o asseguts, sols o acompanyats, vestits de gala o informals.
Amb el cabreig com a tripulant vam arribar a Ayuthaya, capital de la província que porta el mateix nom. Vam llogar unes bicis per anar a veure les runes de l’antiga capital, que són ara el Parc històric i són reconegudes com a patrimoni de la humanitat. Temples, palaus, art, budes, runes… una ciutat plena d’història i cultura. A la majoria de figures de Buda els hi falta el cap. A destacar Wat Phra Mahathat, que és un cap de Buda, que ha quedat atrapat entre les arrels d’un arbre. El Parc en general és molt interessant i curiós de veure, però nosaltres en fem bastanta via i a fer carretera.
Clica la foto per veure la presentació del parc històric d’Ayuthaya:
Anem cap a Kamphaeng Phet, pel camí ens cau tota l’aigua del cel, i ens refugiem sota una parada de fruita, la mestressa ens convida a dues fruites extranyes però prou bones. L’endemà, per increíble que sembli, lloguem una motoreta per anar a veure més pedres. La ciutat és un lloc arqueològic molt important i les seves impressionants runes són testimoni de l’esplendor del seu passat. Ja a la tarda anem cap a Sukhotai, per on hi passa un riu que feia uns dies s’havia desbordat i inundat bona part del poble i la regió. El carrer principal era una piscina, l’aigua arribava a mitja roda de la moto. Amb bicicleta visitem els monuments… no hi podien faltar.
Clica la foto per veure la presentació del parc històric de Kamphaeng Phet:
Clica la foto per veure la presentació del parc històric de Sukhotai:
I des d’aqui volem felicitar a aquesta parella, que en pocs dies faran un pas molt important a les seves vides. Esperem que entre els dos us agafeu la vida amb aquestes ganes. MOLTES FELICITATS Albert i Vero!!!
Rumb a l'est 