El pas fronterer de Tailàndia i Laos comporta creuar una gran frontera natural, el riu Mekong. en una zona on hi ha ponts projectats, però de moment no n’hi ha ni un. Vam haver d’embarcar la moto per passar d’una banda a l’altra i quan vam arribar a Laos, vam tenir la mala sort que era hora de dinar i de fer la migdiada i ens vam haver d’esperar unes dues hores per poder arreglar tota la paperassa i els visats. Per acabar-ho de fer més emocionant, els edificis on cal arreglar tota la burocràcia estan escampats pels carrers labertíntics de Huay Xai. Vam descobrir una nou avantatge de portar un passaport espanyol, que igual que els italians o portuguesos, s’ha de pagar 5 dòlars més que a la resta de la UE. Un cop tot arreglat ens vam dirigir cap a Luang Namtha, on vam passar la primera nit a Laos.
Laos, és un país ben variat. Són part indivisible els boscos frondosos i poblets de cabanes de fusta al nord, els rius que van a parar al Mekong, les formacions càrstiques que es poden trobar a la regió central, la meseta Bolaven, la zona de les 4.000 illes al sud i, evidentment, l’inmensitat del gran i imparable riu Mekong. Un espectacle pels sentits. Igual que a la resta de zones del sudest asiàtic, la cultura laosiana està estretament lligada a la religió arrelades al budisme therevada. L’arquitectura religiosa és troba per tot arreu, i més concretament a Luang Prabang o Vientiane, conegudes també com “les ciutats dels mil temples”.
El nostre camí va seguir cap al sud, i per arribar a Nong Khiaw les carreteres no eren massa bones, però el paisatge era verd, amb poblets de cabanes, nens que saluden entusiasmats al nostre pas i vida rural a tocar de la carretera. Gaudíem del trajecte, com sempre, fins que en un moment donat, la moto va decidir que no volia seguir. Empenyíem els 320 kg a la pujada i s’engegava més o menys a les baixades. Els laosians ens veien passar sense interessar-se gens 
ni mica per si teníem problemes, per si ens podien ajudar o per si ens calia un allotjament, ja que la nit ens queia a sobre. Vam demanar per una guest house, però és difícil de trobar-ne en pobles perduts enmig de les muntanyes. Un noi, molt espavilat, ens va dir que ell sabia on podíem passar la nit i vam anar-hi a donar un cop d’ull. L’habitació amb una fusta per llit i un matalàs ronyós semblava més una cort de porcs que no pas una altra cosa, i el lavabo millor no descriure’l… No ens agradava gens la idea de quedar-nos allà, però no teníem alternativa, així que vam preguntar el preu i vam marxar corrent quan el noi ens va dir la desorbitada xifra que es volia embutxacar. Quin morro! Molt hospitalari!
Vam seguir empenyent la moto un tros més i ja negre nit ens vam trobar tirats. Impossible seguir arrossegant la moto per la carretera… i tot indicava que el regulador de tensió havia deixat de carregar la bateria. De fons es sentia una música animada que provenia d’una casa al peu de la carretera. Ens hi vam arribar amb la idea que algú ens deixés passar la nit a cobert, o com a mínim, ens deixés plantar la tenda en un racó de l’inmens pati que tenia davant de la barraca. I tot i la nostra insistència i la nostra cara de pena, la contundent resposta va ser … no. Gràcies noi, molt amable!!
Així que en plena nit, enmig d’una carretera perduda de Laos, entre mosquits,
el no res i la llum dels nostres frontals, vam decidir provar sort i canviar el regulador de tensió. Ja ens vèiem passant la nit a la carretera, plantant la tenda i menjant un liofilitzat d’emergència per sopar, però miraculosament, la moto ens va portar fins a Nong Khiaw. Preciós poble on vam arribar ben entrada la nit, cansats i amb ganes de trobar un llit ben tou per poder dormir profundament. L’endemà vam descansar i vam acabar de muntar el regulador, ja que l’invent que havíem fet era provisional.
LUANG PRABANG
Luang Prabang, és la capital històrica i religiosa de Laos situada a la 
confluència del riu Mekong i Nam Khan. Per arribar-hi cal passar per una carretera on es divisen espectaculars formacions càrstiques cobertes de vegetació. La ciutat està plena de temples i vells edificis colonials francesos. La ciutat és molt tranquil·la i és molt recomanable la passejada pel mercat que fan a la nit, on s’hi pot trobar tot tipus de material típic de Laos i unes parades de menjar on es pot sopar molt bé. És un bon lloc on ens vam quedar dos dies de relax i vam aprofitar per anar a veure les cascades de Tat Kuang Si, on hi ha gorges per banyar-se i unes passarel·les per passar de banda a banda, tot i que degut a les pluges d’aquest any, l’estructura de fusta estava mig enfonsada sota l’aigua. Banayar-se en època de pluges ho vam deixar pel David Hasselhoff. A l’entrada del parc hi ha una associació en contra de la caça furtiva d’ossos i n’hi ha alguns d’engabiats que són l’objectiu fotogràfic de tots els turistes.
El camí de Luang Prabang a Vang Vieng havia de ser de pocs quilòmetres, però només sortir un cartell ens va fer adonar que el nostre mapa ens havia jugat una mala passada i havíem de fer 100km més del que teníem planejats. Les carreteres de Laos seguien sent plenes de corbes i de forats, i durant el trajecte fins i tot vam haver de parar més d’una hora perquè un desprendiment de terra havia bloquejat la carretera. Nosaltres vam esperar una horeta, però hi havia turistes d’autobús que n’hi van estar tres…
Després de dinar vam seguir direcció a Vang Vieng i només ens quedaven uns 60km per arribar. De cop i volta, el cel es va començar a tapar i el sol que ens havia acompanyat durant tot el dia va desaparèixer i ens va caure a sobre, tota l’aigua del món. Els llamps i els trons ens perseguien, els forats es van convertir en llacs i les carreteres en rius. Algunes vaques es refugiaven sota els arbres i els búfals aprofitaven per refrescar-se totalment inmersos a dins dels dolls. La gent dels pobles s’ho mirava des de les porxades de les cases a excepció dels nens i de les nenes. Els més petits jugaven, nus, amb els bassals del carrer, i els més grans gaudien de l’aigua intentant jugar a futbol sobre camps inundats. La pluja no parava, mentre en el nostre MP3 sonava la cançó … ooooo anys enrere, penso que queda, d’aquell que un dia va anar amb pantalons curts i els genolls pelats… estàvem calats fins als ossos, la moto no parava d’esquitxar-nos aigua color xocolata, però reiem, allò era una festa! Va parar de ploure quan vam arribar a la guest house de Vang Vieng… feia dies que no ens mullàvem tant. Llàstima que no hi ha fotos d’aquests moments.
VANG VIENG
Vang Vieng és un poble totalment preparat pel turisme. Passejant pels carrers vam poder veure botigues, restaurants, hotels, agències i uns ponts de fusta que creuen el Nam Song, el riu que li dóna fama i el fa ser especial. I és que no és un riu qualsevol, és un riu perfecte per fer tubing! L’activitat predilecte pels farangs amb ganes de festa, aigua i alcohol i que consisteix en baixar pel riu amb unes càmares de camió i parar a les terrasses dels bars per hidratar-se i anar distorsionant mica en mica la baixada. Nosaltres estàvem tranquil·lament a sobre d’un pont de fusta mirant les estrelles quan van començar a aparèixer, baixant pel riu, flotadors i gent amb cerveses a les mans cridant i rient. Portaven un pedal considerable a causa de l’activitat frenètica que devia fer hores que practicaven. Per sort, el poble no només es resumeix amb aixó. Situat en un entorn preciós s’hi poden practicar moltes altres activitats.
Seguint la nostra ruta vam arribar a Tha Khaek, un poble rodejat de natura i muntanya, on les coves són la principal atracció. Diuen que són impressionants i fins i tot es pot anar a fer una volta de dos o tres dies pels entorns i visitar els pobles, les coves, les muntanyes, els camins… Nosaltres vam decidir anar a veure les més boniques i les que ens quedaven més a prop, però malauradament, aquesta regió hi ha tanta i tanta aigua a l’època humida que va ser impossible arribar-hi. Els camins estaven completament inundats d’aigua. S’acabaven on passava un riu o on hi havia un llac, o fins i tot, algunes coves estan sota l’aigua i és impossible accedir-hi. Plou molt, molt i molt. Handicap de viatjar al sudest asiàtic en aquesta època…
Clica la foto per veure la presentació:
Rumb a l'est 