Després d’uns dies intensos visitant parcs històrics, vam enfilar cap a Lampang, on havíem quedat amb el Mario i la Yvonne, una parella d’alemanys residents a Austràlia que viatgen 6 mesos amb moto pel sud-est asiàtic. Visitem un centre d’elefants, és la canya, n’hi ha un munt. Veiem un espectacle en el que els elefants dibuixen, seuen, toquen instrumens… una parida que fa gràcia una estona. Nosaltres dos vam seguir fent el guiri i vam anar a a veure un temple de fusta, el segon més gran d’Àsia. I després, emocionats amb els cartells de la carretera, vam anar cap a uns hot springs! Sona bé oi? Doncs era una piscina d’aigua calenta d’on hi sortien bombolletes… quin timu! Com si d’aigua calenta no en tinguéssim a Caldes… Deu ser el mateix que et passa si segueixes tots els cartells que hi ha a l’autopista francesa que indiquen Chateau… un timu!
Després cap a Chiang Mai, va ser el primer dels Chiang. Un poble ple de farangs, de temples, de Budes, de restaurants, pizzeries, agéncies d’aventura… Nosaltres vam fugir una mica de la ciutat per anar a veure una granja 
d’orquídies. Impressionant i preciós! A la tarda vam visitar la ciutat a cop de pedal, la manera més pràctica, per nosaltres, de veure una ciutat. Al vespre ens esperava un plat fort… Muay Thai o lluita Tailandesa. Un ring, dues persones, patades i cops de puny. Van ser 7 combats, dos de nanos d’uns 14 anys (no calia), dos de fèmines (qualsevol els hi pica el cul!) i dos d’homes (si els veiéssis pel carrer mai no ho diries). Tots es van repartir una de nates impressionants, tantes que dels 7 combats, 6 van acabar amb K.O., és a dir, un dels lluitadors va caure a terra desmaiat. És curiós perquè per una banda porten guants, i penses que és per no fer-se tant de mal a la cara, però per altra, és habitual tirar patades a la cara del contrari, cops de genoll o de colze. En el programa que ens van donar hi havia un espectacle de mitja part: el special fights. Consistia en agafar a 8 lluitadors, de mides i pesos diferents, pujar-los al ring, tapar-los els ulls i vinga! Només valien cops de puny, però hi havia un pes no lleuger que els anava estenent a tots per terra, mentre reia, fins i tot va caure “l’animador” que rondava per allà. Estan fatal!
D’aquí vam anar cap a Chiang Rai, on vam poder veure els primers insectes fregits. Grills, escarbatots i larves. Mmmm tot un plaer pels sentits, però no en vam tastar cap. El mateix ens vam trobar a Mae Sai, on fins i tot vam poder veure com agafàven els grills vius, els ofegaven amb aigua i els fregien…
L’última nit la vam passar a Chiang Saen, just abans vam poder veure el Triangle d’or. Un triangle que formen els rius Mekong i el Nam Ruak a
l’ajuntar-se, i que separen Myanmar, Tailàndia i Laos. Les vistes des d’un turó proper són força espectaculars. Rep aquest nom per la quantitat d’or que va entrar a la zona quan es dedicaven a la producció d’opi. Llàstima que van ajuntar producció amb consum, i gran part de la població era addicte. Pels interessos de la reina i dels Estats Units, les plantacions d’opi van desparèixer donant pas a plantacions més ben vistes i menys nocives pels cultivadors, com la pinya, el blat de moro o el te.
D’aquí cap a Laos. Superar la burocràcia Tailandesa va ser una mica laberintic, però no impossible. Si el que ha de sorir té les coses clares és ben fàcil: posa un segell aquí i un altre aquí, gràcies!
De la foto a Bangkok, res de res! Una estafa! Amb un cop de ferri travessàvem el Mekong i ens plantàvem a Laos!
Clica la foto per veure la presentació:
Rumb a l'est 