NEPAL, PRIMERA PART

Nepal és un país petit en extensió, però molt gran en personalitat i té l’habilitat de captivar els seus visitants ja sigui amb els seus treks, parcs naturals o la seva espiritualitat. Els paisatges, els sagrats temples, les extensions inacabables de camps d’arròs, les enormes muntanyes de l’himalaia, entre elles la més altra del món, l’Everest (8.848m) i, sobretot, la gent encantadora, formen part indivisible d’aquest territori.

 Entre Índia i Himalaia es troba la zona del Terai, una zona molt fèrtil i de parcs nacionals protegits. És una extenxió de terra d’uns 30km d’amplada que travessa Nepal de punta a punta. Fa 100 anys, el Terai era una zona de grans boscos, amb rinoceronts, elefants, cocodrils i dofins del Ganges, la malària era endèmica i els únics que semblaven inmunes a aquesta eren els tharu, la primera ètnia nativa d’aquesta zona del país i la major part dels quals encara hi habiten, dedicant-se al cultiu i a la ramaderia. Actualment és la zona més productiva del país i a la zona interior s’hi cultiva, durant l’època dels monzons, petits terrenys o parcel·les d’arròs. És impressionant recórrer les carreteres del país i no cansar-se mai de veure les muntanyes convertides, als nostres ulls, en maquetes que dibuixen corbes de nivell, i on cada nivell és una parcel·la inundada d’aigua i arròs. Les dones vestides amb colors llampants, els homes conduint els bous que amb força i paciència i enfonsats fins a mitja cama treballen els camps.

 El nostre primer contacte amb el país, per la seva banda oest va ser el Parc Nacional de Bardia, un dels més protegits i conservats en tot el Terai i on vam estar uns quants dies de relax, però de molta calor, després de passar uns dies molt intensos a Índia.

 Aquest parc, a diferència d’altres de Nepal, és poc turístic i com a conseqüència, almenys de moment i esperem que per molt de temps, molta de la gent autòctona no ha variat la seva forma de vida per adaptar-la al turisme. Tot i així, l’arribada al Parc va ser una mica estressant. S’hi entra passant per una porta gegant, rotllo Jurassic Park, i just després de la porta ja tens a mitja dotzena d’hotelers avorrits, desitjosos d’acollir-te al seu hotel, que és el millor. Agafàvem les targetes de tots i passàvem olímpicament, volíem anar al nostre aire, però sorprenentment sempre veiem una motoreta uns 500m davant nostre… i a cada cruïlla on dubtàvem ens indicava el camí correcte. Així vam anar fent, fins i tot vam enganxar la sortida dels nens d’escola, de quatre nens que vam veure quatre tenien hotel, no deixava de ser sorprenent… perquè de cases se’n veien ben poques.

 Finalment vam acabar a casa del noi de la motoreta, ens va semblar simpàtic, insistent i eficient. Feia de guia a la selva des dels 11 anys (la guia ho corroborava) i havia muntat amb un altre noi, i uns quants voluntaris, mitja dotzena de bungalows de fang en una zona bastant paradisíaca. Oferien caminades per la selva, rutes amb elefant i ràfting. L’elefant el vam haver de descartar perquè s’havia de reservar amb antel·lació. La ruta a peu era la ideal per veure animals, com els tigres, rinoceronts o cocodrils, però ens va tirar enrere l’alta densitat de leeches (sangoneres) per metre quadrat, que hi ha a la selva en època de monzons. Així doncs ens vam dedicar a no fer res, descansar, passejar sota els monzons, gaudir dels paisatges i menjar bé.

 Pels rius del parc vam poder veure, diàriament. les dones rana tharu, que amb les seves xarxes caminaven riu amunt per dins de l’aigua per pescar petits peixos, o els nens i nenes, que amb una destresa increïble saltaven des dels arbres de la vora de l’enorme riu que travessa la regió per caçar els troncs que baixaven arrossegats per l’aigua, i els portaven, nadant, fins a la vora.

 En aquesta zona vam començar a familiaritzar-nos amb els monzons, que ens acompanyaran durant tota la nostra estada al Nepal. És igual el moment del dia, matí, tarda o nit, a sobre de la moto, a lloms d’un elefant en plena jungla o, més còmodament, observant-la a través de la finestra d’una guest house, però la pluja és inevitable i imprevisible. També forma part de l’encant del país en aquesta època.

 Seguint per la zona del Terai, i després de descansar tres dies al parc, vam dirigir-nos cap a Lumbini. En tota la regió predomina la població hinduista, encara que fou als peus d’un arbre de sal d’aquesta població on va néixer Siddhartha Gaudama, el Buda. El lloc s’ha convertit en destí de molts peregrins que visiten el punt concret on diuen que va néixer, i on ara s’alça el temple de Maya Devy o mare de Buda. El més curiós és el gran nombre de monestirs i temples diversos que governs i associacions budistes de tot el món han construit pels entorns. Hi ha construccions finançades per fidels japonesos, tailandesos, vietnamites, indis, europeus o tibetans, amb gran quantitat d’estils arquitectònics representats en multitud de pagodes, estupes i temples.

 Per visitar-los vam fer una caminada, d’uns 15 Km sota un sol de justícia, per veure els temples, però la majoria estaven tancats o en reconstrucció. Ho tenen una mica deixat de la mà de D…. (Budha?). L’interès arquitectònic i arqueològic de la zona és increíble, però sembla que els interessa mil vegades més el metre quadrat on va néixer Siddhartha Gautama, on una urna de vidre protegeix la pedra on la mare de Buda va donar a llum. Des d’aquí vam continuar el nostre camí cap a Pokhara, per poder seguir gaudint de l’encant d’aquest país.

Clica la foto per veure la presentació: