Després de fer la regió del Volga, i una mica cansats de tanta planícia russa ens vam dirigir cap a creuar els Urals amb certa alegria. Els Urals són una serralada que discorre de nord a sud de la Rússia occidental i les seves muntanyes s’estenen al llarg d’uns 2.500 km, des de les estepes kazakhes, vora la frontera septentrional del Kazakhstan, fins a la costa de l’àrtic.
Passat Samara paràvem a dormir en un hotel de carretera, on la mestressa semblava haver caigut en una marmita de cafeïna pura de ben petita. Era un “torbellino” rus! Sortíem de la dutxa i ja ens esperava perquè canviéssim la moto de lloc. Va insistir tant que el Cesc va sortir amb pantalons curts, les botes sense cordar i una russa lloca al darrera que gesticulava com si li donessin corda. L’endemà ens llevàvem al sentir arribar una moto, vehicle poc freqüent. Eren una parella de Yekaterinburg que havien baixat fins a Ucraïna i tornat a pujar en deu dies…. bojos!!
Els deixàvem marxar i ben tapats tiràvem cap als Urals. El fred es feia notar i els antics camions russos feien llargues caravanes a les pujades i cremaven frens a les baixades (una delícia…) El paisatge anava canviant, però quan vam arribar al coll els espessos boscos de pins i els ja tenebrosos llacs desaparixien darrera de les boires, que ens van calar els ossos obligant-nos a parar per escalfar-nos una mica.
Com que el dia no s’acabava d’obrir vam decidir anar cap a Ufá, ciutat moderneta, endreçada i on sembla que hagin apostat per tenir una ciutat bonica, no com les seves companyes del sud. Per aquesta zona es troba la naturalesa de les fronteres entre Europa i Àsia, que és més una qüestió sociopolítica que geogràfica. Molts geòlegs i geògrafs sostenen que Europa i Àsia comparteixen moltes característiques geogràfiques comuns i que formen part d’un únic continent, Euràsia, en termes geològics. Encara que Europa és considerada una entitat geogràfica, ho és com una super-península de l’Àsia contintental. La frontera oriental d’Europa ha anat variant des de l’antiguitat.
Seguint per la carretera, de cara a buscar hotel, vam veure dues motos carregades a l’altre voral. Les ganes de conèixer altres viatgers ens van fer fer mitja volta. Eren el Cristopher i el Hanz, un polac i un alemany que anaven cap al Llac Baikal. L’un amb una Africa Twin amb un tub d’escapament d’una Sanglas i amb unes maletes handmade i l’altre, com no podia ser d’una altra manera, amb una BMW GS650. Així, com si fos un acudit, un polac, un alemany i dos catalans aterràvem en un hotelucho, on l’última escombrada la van fer abans de la guerra. I allà vam estar sopant, fent unes cerveses i explicant-nos batalletes. Per cert, van considerar fèrmament que havíem d’estalviar perquè ens queda molt viatge per endavant, i ens van convidar a sopar. El Cristopher feia 1,90 cm, així que qualsevol li portava la contrària… El millor d’aquesta parella era veure’ls conduir en equip: per avançar les caravanes de camions, el Cristopher anava davant, es posava a avançar dret i el Hanz, darrera, ben enganxat, confiant cegament amb el seu company. Així feien uns 700 km diaris, una animalada tractant-se de carreteres russes.
Passats un parell de dies arribàvem a Txeliàbinsk, per on passa el cèlebre ferrocarril transiberià i per on vam estar passejant. Sortint de la ciutat vam dirigir-nos cap a Troitsk, just a la frontera amb Kazakhstan i on passàvem la última nit de Rússia dins d’un vagó de tren disfressat d’hotel. I on vam comparir l’estona de sopar amb uns camioners de Kazakhstan que, a part de dir-nos que estàvem bojos, ens van donar bones sensacions sobre el país on entraríem l’endemà.
Clica la foto per veure la presentació:
Rumb a l'est 