REGIÓ DEL VOLGA, RÚSSIA

 Rússia és el país més gran d’Europa i té 11 fusos horaris diferents. El paisatge és predominantment pla i interromput només pels Urals que s’eleven a no més de 1.900 m, i separen la planícia nordeuropea de la de Sibèria occidental, la major superfície plana del món, creuada per enormes rius que flueixen cap al nord, al mar de Kara. La zona per on vam entrar a Rússia és coneguda com a regió del Volga, el riu més llarg d’Europa amb 3.742 km. Aquesta regió té ciutats tan importants com Volgograd, Saratov i Samara.

El dia 20 de maig sortíem tard d’Ucraïna per l’incident amb el suport de les maletes i al cap de 160 km vam entrar a Rússia per una frontera molt petita que no teníem controlada (ni tenim controlada encara…) Passar la frontera va ser relativament fàcil gràcies a un dels policies que parlava anglès (cosa poc freqüent). Com que no anàvem prou tard, vam canviar de fus horari, es va posar a ploure, no teníem rubles i se’ns va fer fosc. Així doncs estàvem perduts, cansats, molls, sense diners i en un poble de nom indesxifrable. Sort que aquí els policies són amables i ens van acompanyar a treure diners i a un hotel on poder passar la nit. Intentàvem enetendre’ns amb la mestressa, però la reacció d’un rus quan li dius: –niet ruski- provant de dir que no parles rus, acostuma a ser parlar rus a tota llet i més alt del normal, per si a més de català ets sord.

L’endemà, a les 7 del matí, vam rescatar la moto d’entre naps i cols d’un mercat a petar de parades i de gent, i enfilàvem camí de Volgograd, on per la carretera ens vam trobar en Tony i la Nelly, una parella de Suïssa que viatjaven cap al Llac Baikal amb un camió Iveco preparat. Molt interessant l’estona que vam compartir tot fent un cafè i envejable la trajectòria viatgera que porten i els projectes que tenen, només viuen per viatjar.

Volgograd, és més coneguda amb el nom que va tenir durant l’època soviètica entre els anys 1925 i 1961 en honor a Stalin, quan s’anomenava Stalingrad. Aquesta ciutat va tenir fama i el reconeixement mundial per ser el lloc d’una de les més crues batalles de la Segona Guerra Mundial, en la qual soldats soviètics van resistir als intents de conquesta per part de les forces alemanyes entre el juny de 1942 i febrer de 1943, amb un alt cost de vides humanes, que dobla la quantitat d’habitants que té ara la ciutat. La ciutat es va haver de reconstruir completament, el que explica l’esplendor estalinista dels edificis públics i àmplies avingudes: barroquisme soviètic. En honor a la batalla es va aixecar una estàtua femenina alçant una espasa, l’espectacular Estàtua a la Mare Pàtria, un emocionant monument de 85 m situada al turó Mamáyev Kurgán, la construcció de la qual va començar l’any 1959 i va acabar el 1967 i visible gairebé des de tota la ciutat. La visitàvem l’endemà juntament amb el Museu de la defensa de Stalingrad, tot i que per entendre els textos d’aquest últim, hagués estat bé saber rus. Ja es podrien currar, com a mínim, una traducció a l’anglès. Vam tenir la fortuna de coincidir a la visita amb uns quants reclutes russos, que més que russos semblaven la legió d’en Sancho Panza (amb tots els repectes Sancho), ai si us veiés el del bigoti! Permeteu-nos dedicar aquesta visita al Toni. (Toni hi has d’anar!)

  Per sortir de Volgograd vam haver de creuar un pont de més de 2 km que travessa el Volga i després vam vorejar-lo per la seva vessant est, per carreteres secundàries, on els ponts es converteixen en ferries, camí de Saratov, on hi arribàvem al cap d’un parell de dies. La ciutat en sí no és gran cosa, voreres de sorra, caos de cotxes i un passeig fluvial que a certes hores de la nit pot tenir cert encant. A banda d’això, és la ciutat natal del primer home que va viatjar a l’espai, l’astronauta Yuri Gagarin, que va viure aquí i va estudiar a la universitat que ara porta el seu nom. Vam aprofitar per descansar-hi un parell de dies i perquè ja ens tocava canviar l’oli de la moto. Mengem quilòmetres a marxes forçades, i un noi de l’hotel (hotel, sauna, neteja cotxes, taller…) ens va ajudar a trobar-lo enmig del caos de la ciutat, els russos semblen freds, però quan hi pots parlar una mica t’ajuden sí o sí. A més, ens va regalar una ampolla de vodka, suc de patata d’alta graduació, que tot i que no ens agrada li vam agraïr moltíssim i ens serviria de moneda de canvi en algun moment.

 Seguim la ruta cap a Samara, on ens acomiadem del Volga després d’una eterna caravana.  Les carreteres russes no són massa millors que les ucraïneses i als pocs quilòmetres de passar Samara un nyic-nyic sospitós ens avisa que hem de simpatitzar amb un altre soldador! Falta que reforcis una cosa per dos llocs, perquè es trenqui per un tercer, així que finalment trobem un soldador de Georgia que, tot i no ser tant fi com l’ucraïnès, resol el tema en un plis-plas, aquesta vegada reforçem els refotuts suports per tot arreu on podem. Entre soldadura i soldadura ens explica que hi ha una gent a Espanya, anomenats bascs, que estan agermanats amb el seu poble, ja que tenen vincles lingüístics molts forts i pel que sembla els bascs vénen de per allà. Això ja ens sonava, però no deixa de ser increïble que t’ho recordi un exil·liat georgià a Rússia, això sí que és saber-ho en primera persona. Deu ser cosa del gremi, però tampoc ens va voler cobrar res, senzillament són bona gent i els hi agrada ajudar, així que li re-regalem la nostra ampolla de vodka.  És veritat això no és fa però en ell li farà més profit!!

 Així doncs, havent deixar el Volga enrrere, ja anem amb la idea de començar a rodar per la regió dels Urals, canvi de clima, de paisatge i de dos fusos horaris en dos dies consecutius.

 Clica la foto per veure la presentació.