Vam vorejar el Llac Titicaca per sortir de Bolívia i entrar a Perú. És en les aigües d’aquest llac on la mitologia andina centra la creació de l’univers, i aquesta creença és mantinguda per bona part de la població altiplànica, que considera el llac i els seus entorns com un lloc sagrat. Aquesta àrea resulta interessant perquè encara conserva aspectes culturals dels pobles aymarà, que des de temps immemorials van habitar les altes planícies entre Perú i Bolívia. Actualment encara conviuen tribus indígenes que parlen aymarà amb grups ètnics d’ascendència quechua.
La primera parada va ser a Puno (3.830m), un poble construït al costat del llac, amb gent agradable i molt tranquil·la. A Perú també celebraven el Carnaval, però d’una manera més civilitzada i per la carretera ens vam trobar, sense voler, enmig d’una desfilada festiva, en la que els peruans semblaven passar-s’ho d’allò més bé.
El dia següent ja empreníem el camí cap a Cuzco (3.360m), no sense que el temps ens gastés una broma pesada i deixés blanc, després d’una calamarsada, tot el paisatge. Per sort, ens va enxampar en una benzinera i vam poder-nos refugiar. No hagués estat la primera vegada que ens enganxava pedra pel camí i la veritat és que no és molt agradable notar com els grans de gel reboten a sobre teu, quin mal!! Quan vam arribar a Cuzco, i després d’entrar miraculosament la moto a la recepció del hostel, vam anar a donar un volt per quedar completament meravellats amb la ciutat. Passejar per l’antiga capital quechua és com donar un salt en el temps, i a cada carrer s’hi poden trobar edificis històrics, murs incaics, cases colonials… però ben pocs indicis dels inques, ja que els espanyols ho van arrasar tot.
Des de Cuzco vam dirigir-nos cap a Ollantaytambo, que es troba en el punt final de la carretera que recorre el Valle Sagrado. El poble és considerat com un poblat inca vivent, ja que s’assenta sobre una ancestral ciutadella quechua, de la que se n’ha respectat la seva distribució urbanística, amb carrers de pedres, carrerons estrets, una imponent fortalesa i altres runes arqueològiques inques a la perifèria.
El nostre destí principal a Perú i un dels punts forts del viatge, era el Machu Picchu, així que vam optar per allotjar-nos a Ollantaytambo, on s’hi troba una de les parades de tren per anar fins a Aguas Calientes. A partir d’aquí només hi ha dues opcions per pujar fins a Machu Picchu, la primera és pagar un minibús que escala per un camí d’interminables corbes o l’altre és pujar a peu els gairebé 2.000 esglaons tallats en pedra que separen el poble de les runes inques. Tenint en compte que havíem agafar el tren a les 5 h del matí, i que quan vam arribar a Aguas Calientes estava plovent, vam optar per la primera opció, contractant l’única companyia autoritzada per fer aquest tram de recorregut i arribar el més aviat possible al nostre destí. Quan més aviat hi arribéssim menys guiris ens trobaríem.
Per mala sort, anar a Machu Picchu en època de pluges vol dir que la probabilitat que plogui durant tot el dia és molt alta. I efectivament així va ser. Va ploure tot el dia i els núvols van fer acte de presència la major part de les hores que hi vam ser!! Per sort, en determinats moments van ser benevolents i vam poder fer fotos i gaudir de l’espectacle que la majoria de persones tenim present gràcies a les típiques fotos.
Machu Picchu està ubicat al final del camí de l’inca, envoltat de muntanyes i tenyit d’un verd oliva espectacular, és una joia arqueològica i arquitectònica de l’imperi inca. Diuen que és una obra d’enginyeria, i nosaltres voldríem afegir que és una obra de bogeria per la ubicació de la mateixa. De tot plegat, l’única cosa que ens fa llàstima és el negoci que s’ha muntat al voltant d’aquest indret tan màgic. És escandalós el preu que s’ha de pagar per arribar fins a les portes del Machu Picchu, sense que no hi hagi més alternatives, i més escandalós el preu de l’entrada per poder accedir al recinte. Un recinte sense cartells, mapes, explicacions… només unes tristes fletxes que t’indiquen per on has d’anar per no perdre’t. En un dels moments en que la pluja s’havia intensificat, vam optar per aixoplugar-nos a sota d’una teulada. Durant l’estona que vam estar allà van passar multitud de guies, que amb les seves explicacions captaven l’atenció de grups de guiris que els escoltaven atentament. El que no sabien els guiris era que l’explicació del guia del grup anterior no tenia res a veure amb el que els hi estaven explicant a ells, i que el grup posterior s’enduria una idea totalment diferent de la que s’emportaven ells. Cada guia era un món i cada explicació semblava haver sortit d’un conte de fades diferent. Fins i tot un dels guies va decidir que no mencionava res de la Roca Sagrada, mentre altres guies s’havien estat mitja hora explicant curiositats… Tot i que els guies es podrien posar d’acord amb el que expliquen, és cert que encara no hi ha cap teoria en clar.
I no voldríem ser exagerats, però els penya-segats amb caiguda lliure fins a l’abisme és un dels motius de mort d’alguns turistes tots els anys. Tot i les nostres crítiques, és molt merescut el títol que té atorgat de patrimoni de la Humanitat. Si algú està interessat en fer un tour virtual pel Machu Picchu pot entrar a aquesta pàgina: http://www.mp360.com.
Al voltant de tot aquest negoci, hi ha altres poblats inques, com el Mandor Pampa, descobert el 1986, que és el doble de gran que Machu Picchu i situat només a 5 km d’aquest i del qual ningú en fa menció enlloc i segueix sent desconegut. Potser no deu interessar.
Vam baixar des de Machu Picchu fins a Aguas Calientes a peu, descendint, un a un i durant més d’una hora tots els esglaons del camí, i tot i que ens vam estar mullant durant tot el dia, tenim el record agradable d’aquest lloc, que no et deixa indiferent.
Vam marxar d’Ollantaytambo meravellats pel que havíem vist per la zona, però abans d’arribar a la planícia de la costa del Pacífic, havíem de baixar de les muntanyes… El temps ens va respectar fins al migdia, però passades les quatre de la tarda la pluja es va fer constant, freda i molla, molt molla! La nit ens va enganxar, i anàvem per una carretera penjada sobre un riu… només veiem, de tant en tant, els reflectors i algun cartell que indicava que hi havia un gual, que amb la que estava caient anava ben ple d’aigua i pedres. Van ser uns 100 km de conducció a les palpentes. Però per fi vam arribar a Chalhuanca!
Ja només ens faltava superar alguns colls de més de 4.500m i baixar en picat cap el desert, cap a Nazca, on de cop i volta ens va sobrar tota la roba que portàvem. Situades entre Nasca i Palpa, les línies de Nazca són un gran enigma de la humanitat. Els “geoglifos” de Nazca estan traçats a la planura desèrtica que s’estén al nord de la ciutat i que és coneguda com la pampa del Ingenio. Hi ha centenars de figures, algunes de les quals són simples línies, i altres són figures, la majoria de les quals només es poden apreciar des de l’aire. Com que nosaltres no teníem ni ganes ni calers per agafar una de les avionetes que et passegen per sobre de la pampa on es troben els dibuixos, vam optar per anar a l’únic mirador que existeix, des del qual només es poden veure la figura de les mans i la de l’arbre. No és que no tinguéssim ganes de sobrevolar la misteriosa zona, més aviat ens vam desentendre de la idea quan la gent dels voltants ens va afirmar que les avionetes no eren massa fiables… però que no havíem de patir perquè per sort només volaven a 200 m del terra…
Hi ha diverses teories que expliquen el perquè d’aquests símbols. Algunes afirmen que és un calendari astronòmic construït en diverses etapes per diverses civilitzacions, altres diuen que respon a una concepció màgico-religiosa en homenatge als déus d’un poble remot, i la més extravagant de totes és la teoria d’un ufòleg que diu són arcaiques pistes d’aterratge utilitzades en el passat per naus extraterrestres i les figures senyalitzaven diferents rumbs… Naus extraterrestres?!?! Com es pot valorar científicament aquesta teoria i com les guies de viatge poden mencionar-la com una possible resposta a aquest enigma? (L’Albert, un amic nostre que és astrofísic, els hi deixaria molt clar…) El que sí que és cert és que el nostre GPS va començar a fer unes coses molt estranyes que no ens havia fet en tot el viatge…. La senyal dels satèl·lits apareixien intermitentment… Hi ha un video que ho demostra, però abans seríem del parer que l’Obama estava jugant amb l’interruptor dels satèl·lits que qualsevol altra explicació marciana.
I en un dia vam passar de la humitat a la sequedat, del fred a la calor asfixiant, de les pastures plenes d’alpaques a la pampa seca, de ports de 4.500m a les planures, de l’alta muntanya a les dunes del desert, i enmig d’aquest, l’oasi de Huacachina, just al costat de la ciutat d’Ica, destí ideal pels amants del sandboard i pels interessats en anar amb boggie per les dunes. L’autopista, en comptes salvar desnivells i muntanyes, com estem acostumats, escalava dunes gegantines que anaven a morir al mar, però quan començaves a creure que estaves al lloc més erm del món … et trobes amb una gran extensió de vinyes, sí sí! Vinyes! I és que de les vinyes d’Ica surt el 90% del raïm per produir el Pisco, element essencial per fer el Pisco Sour, un cocktel típic de Perú. I és que Perú és curiós fins i tot per la seva geografia tant diversa.
I vorejats de dunes i creuant diverses falles geològiques vam seguir camí d’Equador, fent una parada a la platja de Huanchaco, un poblet pesquer molt bonic a la vora de l’oceà Pacífic típic dels amants del surf i famós pels “caballitos de totora”, ancestrals barques de canya que encara utilitzen els pescadors de la zona.
Perú, gran, bonic país i bon destí per un viatge inoblidable.
Clica la foto per veure la presentació: