Tres hores de rellotge per sortir d’Argentina i entrar a Bolívia. Cues i més cues que no avançaven però no teníem cap altra alternativa. A les dues fronteres els hi feia por estrenar el nostre passaport nou, deien que faltava el segell de sortida d’Espanya… però que dius!!! Aleshores, els hi vam fotre el rotllo que nosaltres no tenim fronteres, blablabla….I per acabar-ho d’arreglar, entràvem a Bolívia en plenes festes de Carnaval.
L’època de pluja havia malmès els camins secundaris de terra, però tot i així, vam preferir fer els 210 km que separen Tupiza d’Uyuni, que no pas els 500 km de carretera. Vam fer nit a Atocha, i desgraciadament, va ploure tota la nit. 
Això significava que els camins es van transformar en pistes de fang i les rieres en rius que s’havien de creuar. Vam arribar a Uyuni plovent, molls, enfangats i encongits. Totes les llames que ens vam trobar pel camí devien pensar que estàvem bojos. Però no ens importava l’opinió de les llames!! Havíem arribat a Uyuni!!
A Uyuni s’hi troba el salar més gran del món. La nostra idea era creuar-lo amb la moto, però en aquesta època hi ha dos pams d’aigua que el cobreix de punta a punta. Així que amb la companyia de xinesos, japonesos i milions d’altres 
guiris vam agafar un tour per anar a veure el cementiri de trens, Colchani, un poble que viu del mateix salar, i el salar, que és una meravella del món. També hi havia problemes per aconseguir cotxe, ja que les agències no trobaven conductors, doncs els conductors joves no podien treballar pel seu estat etílic elevat. Un percal.
Les construccions que hi ha al voltant del salar estan fetes de maons de sal, però la població es bastant pobre i viuen exclusivament del turisme. Així que els tours al salar són la gran injecció de diners, tant per Uyuni com pels pobles del voltant. El més impressionant del salar és la seva immensitat, que fa que es vegin uns reflexes perfectes, on sembla que el cotxes i la gent, estiguin flotant. En aquesta època només es pot entrar uns 20 km endins, fins a l’hotel de sal, que va ser el primer hotel d’aquest tipus de la regió. No us penseu que hi ha els luxes del mític hotel de gel ni res per l’estil, és ben auster. Ara mateix està tancat al públic, tot i que hi ha agències que hi segueixen programant nits… que van directament a les seves butxaques. Ja de tornada, vam veure molts estols de flamencs volant cap a la part sud del llac, una passada per acabar d’arrodonir el dia!
La resta de dies a Bolívia van consistir en intentar no formar part de la festa del Carnaval. Els rols són molt simples: els nens disparen pistoles d’aigua, els adolescents pots d’escuma i els grans s’emborratxen. Així de senzill. Prou feina teníem en esquivar gent embriagada per la carretera que a sobre érem un blanc perfecte per les pistoles (per no dir metralletes) dels nens. Divertit…divertit…
Sobretot quan el Cesc se’n va fartar i va fer mitja volta per perseguir un nen que ens havia disparat sense pietat… Déu ni do l’sprint que va fer el nano a 4000 m…
I a sobre les polítiques de l’Evo consisteixen en que les benzineres no poden posar benzina a matrícules estrangeres, i les poques que ho poden fer o fan triplicant el preu. Això sí, cartells de la Unió Europea i de l’Onu recolzant projectes a zones desafavorides per a tot arreu. D’això se’n diu donar la benvinguda a turistes. Sí senyor! Evito, ja no ens agrada el teu jersei de kumbaià! Per més que esbrocàvem els caps de les benzineres, els titllàvem de racistes, incomprensius, etc…, no feien res. Per 
ells, si no arribàvem a la següent benzinera, els hi bufava. La propera benzinera sempre era a dues hores de camí. La pregunta era: dos horas a 30 o a 120? Resposta: Dos horas! Això amb l’agreujant que la majoria de benzineres estaven tancades perquè el personal estava de ressaca… Molts bé nois!!
Finalment vam arribar a La Paz, una ciutat encaixonada espectacularment en una vall. És una ciutat gegantina, amb cotxes, fum, botzines… buff quin estrés. Cada vegada ens agraden menys aquestes grans ciutats, amb tots els respectes de la bona arquitectura que a vegades s’hi pot trobar… En el cas de La Paz, els edificis de la plaça central són ben macos, però no els canviem per les vistes de l’Altiplano quan estàvem cada dia a més de 4.000 m d’alçada.
En resum, Bolívia és un país paisatgísticament increïble, però molt ensopit pel que fa a la gent. Ploren de la seva pobresa, però Laos també és ben pobre, però riuen, parlen, tenen els seus pobles nets i tot i la seva timidesa raonen allò que els hi preguntes. Coses que a Bolívia no ens hem trobat gaire. Serà el clima, les accions del govern, l’alçada o les patacades dels colonitzadors?
Clica la foto per veure la presentació:
Rumb a l'est 