Category Archives: Amèrica

ARRIBADA A L’ÚLTIM CONTINENT

Posted on 12 gener 2012 | 7 comentaris

L’arribada a sudamèrica ens va fer retardar catorze hores el nostre rellotge (diferència horària entre Auckland i Buenos Aires) i això va comportar fer un salt important en el temps i en el nostre viatge. Aquí comença la visita al quart i últim continent de la nostra aventura. Tenim previst visitar Argentina, Uruguai, Xile, Bolívia, Perú, Equador, Colòmbia, Panamà, Costa Rica, Nicaragua, Hondures, El Salvador, Guatemala i Mèxic. Catorze països amb un temps limitat. Hem de ser a casa a finals d’abril…

Una de les primeres coses que vam fer a l’arribada a Buenos Aires, va ser informar-nos de la posició del vaixell que porta la nostra moto, que vam deixar a Kuala Lumpur el dia 10 de novembre, i que havia d’arribar a Buenos Aires, com a màxim, 42 dies més tard. La visita que vam fer al nostre contacte a Buenos Aires, i que ens havia recomanat el que ens va enviar la moto des de Malàsia, no va servir de res, i ens va comunicar que encara no tenia cap notícia del vaixell. Sense conformar-nos amb aquesta resposta vam anar directament a les oficines de la naviliera. Un cop allà, ens van dir que la moto no arribaria fins al cap d’un mes! I que la informació que teníem en el nostre BL (Bill of ladin) era incorrecte. No quadrava ni el nom del vaixell, ni la data de sortida, ni la data d’arribada… i el pitjor de tot, això significava que no arribaria a Buenos Aires fins a principis de gener! Vam demanar explicacions i ens van dir que, tot i que la moto havia de sortir de Malàsia el dia 15 d’octubre, no va sortir fins tres setmanes més tard. I que a Korea, on el vaixell havia de fer escala, la moto es va estar tres setmanes parada. Setmanes més tard ens informen que el vaixell ha de fer una escala més no prevista, i que abans d’arribar a Buenos Aires ha de carregar més material a Brasil. Entre una cosa i altre, la moto es demora gairebé tres mesos des de que la vam deixar. Tot un cúmul de circumstàncies de les quals ningú en vol assumir la responsabilitat.

I aquest és el vaixell en el que hem estat somniant durant tot aquest temps: el Santa Clara! Un vaixell enorme de càrrega que volta pel món portant contenidors amunt i avall i a dins d’un d’ells la nostra enyorada i estimada moto.

En aquell moment teníem un mes per endavant, sense moto i ens vam plantejar què podíem fer. Un mes dóna per molt i vam decidir aprofitar el temps tot el que vam poder, així que durant aquest temps vam anar a visitar balenes a Península Valdés, vam anar a una trobada internacional de motos sense moto, vam visitar Uruguai i vam anar a veure el Dakar!

PENÍNSULA VALDÉS

La primera de les opcions va ser la visita a Península Valdés, ja que encara estàvem a temps de veure les últimes balenes de la temporada, abans que aquestes marxessin cap al pol sud. Valorant les diferents opcions de transport, vam optar per llogar un cotxe i recórrer, amb dos dies, els 1.400 km que separen Buenos Aires de Península. Aquesta és una reserva faunística impressionant on tenen el seu hàbitat natural animals com els llops marins, elefants marins, nyandús, guanacs, pingüins de Magallanes, dofins… i l’animal més espectacular de tots, la balena franca austral.

L’únic lloc en tota la península on pots trobar restaurants i allotjament és a Puerto Pirámides, i és també el punt de sortida de totes les embarcacions que porten als turistes a veure les balenes pel Golfo Nuevo. Al centre d’interpretació que hi ha a l’entrada de la península ens van aconsellar que si volíem veure balenes, hi anéssim el mateix dia, ja que l’endemà seria un dia de molt vent. I així ho vam fer. Tan bon punt vam arribar a Pirámides vam contactar una excursió per anar-les a veure. I l’espectacularitat de veure una balena franca austral de 20 metres de llarg, d’unes 50 tones, amb el seu balenó, entrenant-lo per quan surtin a mar obert direcció cap al pol sud, jugant, traient el cap, expulsant aire i aigua pels seus orificis respiratoris i colpejant les onades amb la cua és inexplicable. És com fer un salt en el temps i traslladar-te a la prehistòria.

A Puerto Pirámides, vam conèixer l’Oriol, un català de Masquefa que fa uns anys va decidir fer un canvi radical de vida, i ara regenta el seu propi restaurant, i ens va convidar al nostre primer asado a Argentina amb la companyia dels seus amics del poble. Si hi aneu, no deixeu de fer-li una visita. En aquest poble de tres carrers tothom es coneix i segur que si pregunteu per ell us sabran dir on es troba.

Malauradament aquestes són algunes de les fotos que vam perdre en el robatori, però perquè us feu una idea de la península en general, dels animals, de la millor època per veure balenes (n’hi poden haver fins a 500!) podeu consultar aquesta pàgina: http://www.enpeninsulavaldes.com/

Després de veure les balenes vam conduir per les carreteres de ripio (carreteres de sorra i pedres molt típiques de sudamèrica) per veure la planura estepària de la zona i per anar a visitar les colònies d’animals que hi viuen. Aquesta és una de les parts del món que no et deixen indiferents.

TROBADA INTERNACIONAL DE VIATGERS EN MOTO A VIEDMA

Estàvem encara sorpresos per l’espectacularitat de les balenes quan vam agafar el cotxe i vam enfilar cap a Viedma. Allà hi havia una trobada de viatgers amb moto o “motoqueros”, tal com els anomenen aquí. És una trobada que s’organitza per internet a través del fòrum internacional http://www.horizonsumlimited.com. Tot i no tenir la nostra moto, vam decidir anar-hi per conèixer viatgers que en aquests moments estan voltant per sudamèrica. Experiències, històries, recorreguts i complicitat… uns dies molt agradables al costat de gent que no coneixíem de res i amb qui acabes fent amistat per compartir afinitats. Amb ells vam celebrar el 25è aniversari del Cesc, i va tenir la sort que li cantessin la cançó d’aniversari amb uns quants idiomes.

Clica la foto per veure la presentació de la concentració:

URUGUAI

Els dies previs a la nostra aventura per Uruguai, que podeu llegir en aquest post,
van ser d’allò més tranquils i gratificants a casa de la família Fort. El Jorge, la Margot i la seva filla, la Paula, ens van acollir a casa seva. La seva amabilitat, simpatia i hospitalitat ens va fer sentir com a casa, així que vam estar uns dies descansant i fent turisme pels voltants de Durazno, on viuen. La ciutat és molt tranquil·la, els entorns fantàstics i les galopades amb la Campanina una delícia. Amb ells compartim la gran afició pels raids de cavalls, així que després d’uns mesos sense muntar ni entrenar ens va fer molta il·lusió poder galopar amb una euga que fa poc va classificar en el campionat del món de raids a Kentucky amb la Paula. Tot un honor haver gaudit d’aquests moments, que recordarem amb molta emoció. I per seguir amb la nostra visita a Uruguai vam anar a conèixer, amb el Jorge i la Margot com a guies, la zona de Punta del Este i part de la costa d’Uruguai. Una franja que divideix Río de la Plata amb l’oceà Atlàntic i on s’ha invertit molta pasta per convertir-lo en un destí d’estiueig majoritàriament per a VIP’s.

BUENOS AIRES

L’arribada a Buenos Aires ens va recordar que la moto encara es trobava flotant enmig de l’oceà i la nostra arribada a Dakar Motos (http://www.dakarmotos.com) per un temps indefinit ens feia crispar. El Javier, la Sandra i la Negrita, la seva gata, ens van rebre amb els braços oberts al que ells anomenen la llar del viatger en moto a Sudamèrica. Taller de motos, ajuda en la importació temporal i reexportació, allotjament, trobada amb altres viatgers, o fins i tot, estacionament de la moto durant dies, setmanes o anys… pels que vénen un temps a viatjar per Sudamèrica, tornen una temporada a casa, però tenen pensat tornar cap aquí. Però el millor de tot i compartir els dies amb bona gent. Aquí passem el Nadal amb l’Alexander, un rus molt simpàtic que no parlava ni anglès ni castellà. Tot un repte per ell, per nosaltres i pel google traductor. No va faltar el caldo i la carn d’olla…. mmm, que bo. L’Alexander no s’ho podia creure.

DAKAR

I per amenitzar l’espera del Santa Clara, i sent a pocs quilòmetres de Mar del Plata, vam optar per anar a veure la sortida del Dakar! Quads, motos, cotxes i camions exposats, presentacions de corredors, cues, festa, música, speakers i, sobretot, l’espectacularitat d’aquest rallye, les imatges del qual donen la volta al món cada dia. El centre de la moguda: la Base Naval de Mar del Plata, anomenat per uns dies el Dakar Village. Vam poder parlar amb la Rosa Romero, la dona d’en Nani Roma, que corre amb motos. I vam xerrar també amb el Rafa Tibau, veí de Caldes de Montbui que pilota el seu camió amb els periodistes de TVE.

Clica la foto per veure la presentació del Dakar:

I a dia d’avui… seguim esperant la moto. El vaixell va arribar el passat dia 8 de gener, però els tràmits per treure-la s’eternitzen.

7 comentaris

Publicat dins de Amèrica, Fotos

URUGUAI, IMPLICATS EN UNA RODA DE RECONEIXEMENT I QÜESTIONATS PER LA INTERPOL

Posted on 26 Desembre 2011 | 39 comentaris

Donades les circumstàncies en les que ens hem trobat aquests darrers dies, farem una excepció i ens saltarem un parell de posts que estan pendent des de fa molt de temps. Com ja sabeu, la moto va amb força retard així que després d’estar uns dies per Argentina i Uruguai, molt ben acollits a casa d’uns amics, vam decidir baixar fins a Montevideo per agafar un bus fins a Iguazú. Us avancem que en aquest post no hi ha fotos i més avall sabreu el perquè.

Dia 17 de desembre

Havíem reservat un hostal ultra-barat per passar una nit a Montevideo. Quan hi vam arribar el surrealisme de l’entorn ens va produir un col·lapse neuronal. Un recepcionista s’aixecava del sofà per dir-nos on era l’habitació i que ja ens aclariríem amb l’amo quan arribés. Ni pany, ni clau, ni cadenat, és a dir, que aquest últim ja el posàvem nosaltres per poder tancar la porta de l’habitació. La casa, de més d’un segle, s’aguantava per compassió dels seus ocupants, que semblaven ser els supervivents d’una rave maratoniana. Havien aprofitat cada racó de la casa per fer-hi una habitació a base de quatre taulons de fusta, un somier i una bombeta mandrosa. L’endemà al matí vam despertar a l’amo, un panxacontent adormit, lleganyes als ulls, samarreta pel melic, cabell llardós i galtes rosades, d’uns 30 i llargs d’edat. Ens va preguntar d’on érem i al sentir Barcelona va escopir:
– ¿Conocés el CAR de Sant Cugat?
L’última pregunta que esperàvem era si coneixíem el centre d’alt rendiment esportiu… No ens vam poder estar de preguntar-li de què el coneixia i ens va explicar que hi havia estat un any jugant a tenis taula però que era una altra persona i tal i tal. La samarreta pel melic, delatava que en uns altres temps li devia anar a mida…

Dia 18 de desembre

Teníem per davant un dia sencer per anar a voltar per Montevideo, després de dinar ja ho teníem gairebé tot vist i ens quedava anar a un mirador des d’on es veu el mar i l’sky-line de la ciutat. Quan ja érem a d’alt vam sentir que cridaven: – – eh, flaco! Flaco!! No ens vam girar per si les mosques i perquè els Cesc no es va sentir identificat amb l’adjectiu… Finalment ens van aturar, sense deixar-nos escapatòria. Eren dos xavals, d’uns 18 anys, morenos, primots, més alts que nosaltres i amb males pintes. Ens van demanar l’hora i mentre els hi dèiem un d’ells va treure un ganivet d’uns 30 cm que va posar a la panxa del Cesc.
– Dame toda la plata o te pincho!!! Te juro que te pincho!! Y no me hagas nada que soy menor!!!
Mentrestant l’altre fill de puta va arrancar la càmera a la Raquel (amb totes les fotos d’Argentina i Uruguai) i també li demanava la plata, ella per sort li va tirar el moneder lluny i va poder evitar que li prenguessin les targetes de crèdit i els dòlars. El del ganivet seguia amenaçant al Cesc mentre li ensenyava uns talls al braç esquerre que el feien sentir super-guerrer (s’ha de ser gilipolles per automutilar-se d’aquella manera), li va agafar la motxilleta que duia i van fotre el camp.
Ens vam quedar paralitzats uns segons, fins que vam reaccionar i els vam seguir per si llençaven els passaports que hi havia a la motxilla… Al sortir del parc els vam perdre de vista en un barri tipus La Mina. Vam decidir que ja n’havíem tingut prou i vam seguir corrent en busca de la policia. Vam enfilar-nos en un furgó policial i vam fer un tomb per un barri encantador, sense rastre dels dos fills de puta covards amb samarreta vermella. Ja ho podíem donar tot per perdut: portàtil, càmera de fotos, mòbils i passaports entre d’altres coses… Una vegada a comissaria un Povedilla ens prenia declaració dels fets, amb una lletra impossible de llegir i per tant impossible de transcriure al sistema, sistema que feia uns dies que estava caído. Tot, absolutament tot, era digne d’una peli de Torrente.
Una vegada fets els tràmits policials vam anar de pet cap a l’ambaixada espanyola. Era diumenge tarda. Com era d’esperar el funcionari de torn estava en una reunió, amb el coixí o sigui fent la migdiada. Va aparèixer i ens va comunicar que fins l’endemà no podríem gestionar res de res. Putejats, cabrejats, enfurismats, impotents, humiliats… vam tornar cap a l’hostal amb ganes de matar a qualsevol que portés samarreta vermella i fotés mala cara. Quan vam arribar a l’hostal ho vam explicar. Més tard, mig a cau d’orella, un dels genis de la restauració ens va donar un gran consell: – Les tendrían que haber seguido…!!! No es tan difícil… Tot i no portar samarreta vermella el volíem matar, però amb la mirada n’hi va haver prou.

Dia 19 de desembre

Ens va passar el dia fent jornada de reflexió, sobre el que ens havia passat. Aquell dia no portàvem l’esprai de pebre, tampoc sabíem arts marcials ni ens havia passat mai res semblant. Vam arribar a la conclusió que ho has de tenir molt clar per fer alguna cosa contra dos paios amb un ganivet i en un lloc on no hi ha ningú. Que a la mínima que s’espantin o se sentin amenaçats et foten un mal tall i vas directe a l’hospital. I que si haguéssim cridat podríem haver aconseguit l’atenció d’algú, però per on els vam seguir no hi havia ningú… En definitiva que no estem preparats per aquestes coses, però creiem que ho hauríem d’estar, almenys per saber reaccionar més fredament i mirar de salvar la documentació. Evidentment no ens sentim culpables per això, els únics culpables són ells i la merda dels camells que els hi canvien droga per objectes robats. En aquests moments et passen pel cap idees molt macabres i escabroses com ara: A Tailàndia les drogues són pena de mort… hi ha drogues a Tailàndia? Ben poques. Li foteries una manta òsties al que et va atracar si tinguessis la oportunitat? Sí.
Són preguntes i respostes amb manca d’ètica, moral o el que vulgueu… però quan toca de prop, la perspectiva es tanca. L’hauríem d’obrir mooolt per donar les culpes de tot a la droga, a la societat… encara resultaria que n’acabaríem tenint nosaltres la culpa, i per aquí no hi passem! La droga dels pobres, la pasta base (és el sobrant que queda de l’extracció de la cocaïna), és una bona merda, que venen per menys d’un euro, que es ven de forma descontrolada i que afecta a les escales més baixes de la societat. Probablement aquest sigui un dels grans problemes, però ni hi ha d’haver mil més perquè es drogui tanta gent, i una mica de culpa la poden tenir ells mateixos ¿no?
En resum que nosaltres ens vam passar tot el matí a l’ambaixada. Un nen ens amenitzava l’espera tocant un bust de bronze del Juanca, fregant-li el nas de patata, remenant-li l’orella i finalment, posant-li el dit índex a l’ull fins a deixar-lo cec. A part d’això també vam tenir la distracció de les imatges que anaven passant repetidament per la pantalla de plasma de mil polzades de la sala d’espera: el Rajoy i imatges de toros. La decoració d’un arbre de nadal envoltat amb una cinta de la bandera espanyola des de la copa fins al peu també ens va agradar molt.

La resta del dia ens el vam passar buscant una càmera, i un portàtil petit. En unes hores vam veure que comprar una càmera com la que teníem seria difícil en aquella ciutat, on ja tothom ens feia mala pinta. Només volíem marxar d’allà!

Dia 20 de desembre

Arribem a l’ambaixada amb la intenció d’aconseguir uns passaports provisionals, que com a favor ens els farien de 7 mesos en comptes de 6. Tant bon punt arribem ens comenten que havien trucat de la comissaria, perquè tenien un detingut, i que hi anéssim que poder tenien els passaports. I que en cas contrari hi anéssim a la tarda. Anem cap a la comissaria del Torrente, però el policia que ens atén diu que no sap res de cap detingut. Finalment, i després de demanar-li que s’esforci una mica, apareix amb una càmera de mig mega-pixel amb fotos de sospitosos. En reconeixem a un i en sospitem d’un altre, que devia estar ballant mentre li feien les fotos perquè a totes sortia mogut.
Mentre el poli va a fer punta al llapis, veiem a l’informe que només hi ha un detingut per aquest cas, un tal Matías nosequé. El de blau torna i ens comunica que hem d’anar al jutjat penal a fer una roda de reconeixement. Ens presentem als jutjats, és un edifici bastant rònic, digne de peli de terror. Florescents que llampeguen, parets i sostres pintats i cremats, un ascensor greixós i ple de cops… un lloc idíl·lic per passar-hi la resta del matí.
Passada una bona estona, ens criden a declarar altra vegada. Cada un torna a fer la seva descripció dels fets en dos despatxos diferents. El Cesc va veure que a l’informe de sobre la taula del despatx també hi havia el nom del tal Matías. Finalment vam anar a fer el reconeixement. Era com a les pelis, un mirall, 4 possibles acusats, poca llum, la fiscal… una altra manera de veure la ciutat…
En reconeixem a un que coincideix amb el de les fotos de la comissaria. Una vegada reconegut ens expliquen que ell mateix va reconèixer 10 furts aquella mateixa tarda. Que dura que és la justícia perquè puguis declarar 10 furts abans que ningú et reconegui. La fiscal ens va dir que com a menor havia de pagar una multa, però que com era insolvent el deixaven al carrer a les 24h. Un jec d’òsties hagués evitat que reincidís almenys per un parell de dies.
Sortim molt contents per no haver canviat res, i anem cap a Jefatura a buscar còpia de la denúncia. Però la jefatura de Montevideo està tancada a la tarda, això sí, a la porta hi ha un lluç amb gorra que t’explica els horaris molt “amablement”… – de siete a trehghg!! – pues són las DOS… – A tresssssse!!
– Ok, que cierran a la UNA!!!!
Marxem cap a l’ambaixada amb l’esperança de retirar els nostres passaports de fireta. Però … està tancada!! Era una broma, havien tancat a les 12.30 h com cada dia del món.
Resignats anem cap a l’hostal, on ens proposen de compartir un asado. Primer ens hi apuntem, però quan comencen a llegir la lletra petita ens desapuntem, resulta que es paga un tant però que sempre se n’ha d’afegir perquè el whisky s’acaba molt ràpid… Com que ja havíem fet prou el primo durant tot el dia, tirem de sopa de sobre. Els molt cabrons van muntar una festa fins a les 7 del matí pels passadissos de la casa, corrent, cridant, guitarreta, pandereta, fins i tot un es va il·luminar i va decidir fer una sessió de zapateao a l’escala de fusta en hora punta, les 5 del matí.

Dia 21 de desembre

Ens llevem de molt bon humor. Anem a jefatura a buscar la còpia de la denúncia, ens hi presentem a les 8h però per sorpresa obren a les 9h i no a les 7h… Quan obren la porta, guanyem la cursa fins al taulell, ens donen la denúncia però sembla que no sigui la nostra, doncs falta la meitat del que havíem dit… Amb la nostra semi-còpia anem cap a l’ambaixada per retirar els passaports. Ens foten una altra colleja, diuen que trigaran bastant i que necessitem més fotos. El Cesc emprèn l’aventura d’anar a fer fotos en un Maxi-Kiosko on deia: Instantanias Digitales. Hi havia una noia que només podia fer fotocòpies i vendre xiclets, i un noi que era el tècnic en fotografia, que anomenarem Felip. Semblava el típic de 40 anys que viu amb la mama, que va amb batí de pelfa fins després de dinar, sabatilles de quadres a retaló, mitjons esllenegats i gomina de fa dies. Allà estava en Felip, amb la seva càmera digital i la seva impressora. Després d’anys de pràctica i perfeccionament del mètode va aconseguir fer una foto i imprimir-ne 6 còpies en 25 min. Allà estava el Cesc, amb una família nombrosa davant. Després de 50 min de desesperació, el Cesc no podia més i va moure la mirada a l’última de la fila i li va dir: – Lo de digital es cierto, però lo de instantanias és una broma. La noia del taulell es va justificar dient que ells eren els únics que tallaven les mides que demanava l’ambaixada espanyola, quins ous! El Felip era l’únic mestre de les tisores que tallava les fotos com volien els espanyolets !! Et felicito fill !!
Després d’apretar una mica al de la finestreta de l’ambaixada, aconseguim treure uns passaports, encara calents. Ja només ens quedava treure una còpia de la denúncia que tingués alguna cosa a veure amb la realitat. Després de discutir amb una poli de 2×2 i rebre algun insult, vam aconseguir treure la còpia completa de la denúncia. Veiem per fi el final de l’estada a Montevideo. Només faltava treure els tiquets i esperar a les tantes que sortís l’autobús. Vam recórrer tota l’estació, botiguetes, berenar, sopar… i quan ens aixequem per anar a fer un vol: veiem una massa de gent corrent, cridant i mirant enrere com si vingués el dimoni. Amb la calma sortim al carrer i ens assabentem que un boig ha pujat a un bus i s’ha liat a trets… Que collons li passava a aquella ciutat?? La febre del nadal afectava diferent a l’hemisferi sud? La pasta base estava fent massa mal? Per sort a les 2h de la matinada marxàvem cap a l’Argentina, amb bus fins a Colònia i ferri fins a Buenos Aires. Arribem a Colònia (Uruguai) a les 5h de la matinada. A la terminal mateix et segellen la sortida d’Uruguai i l’entrada a Argentina. Arriba el nostre torn, al veure que no tenim segell d’entrada al país, expliquem que tenim passaports nous, que ens van robar… Ens envien a un altre mostrador, amb la sargento de hierro. La sargent mira els passaports amb desafiament, introdueix un cognom a la base de dades i arrufa el nas, introdueix un altre cognom, ho torna a intentar amb els números de passaports antics i segueix descontenta, ho segueix…
– No estáis en la base de datos de la Interpol!!
– Nosotros entramos al país con este mismo ferry el día 13…
– Esto no es cierto, estáis ilegales en este país.
– ¿Ilegales? ¿Usted cree que estamos ilegales y hemos ido a hacer denúncia a comisaría, jefatura y al juzgado penal?
– Pues os tendrían que haber detenido. Tendrán que pagar una multa por entrada ilegal!
– NO vamos a pagar ninguna multa, nos robaron todo y sólo queremos salir de este país. Por favor revise su base de datos. Si no aparecemos en ella, debe usted saber que esta base de datos no funciona.
– Esperen fuera hasta que haya pasado todo el mundo.
Tornem a la sala d’espera. Per si les mosques agafem les maletes que havíem facturat. Al cap de mitja horeta ens crida.
– Montevideo nadie me contesta…
– (pensem) Aquesta no ha estat mai a Montevideo, qui vol que agafi el telèfon a les 5 del matí?
– Lo que tendría que hacer es llevarlos presos por entrada ilegal… pero bajo mi responsabilidad les voy a hacer un favor y les he sellado la salida del país.
– (pensem) Això es de ser responsable o irresponsable? En tot cas fotem el camp!!!
– Muy bien, muy amable. (pensem) métase la lista de la intepol por el culo!!
Tres hores més tard arribem a Buenos Aires, i anem directament cap a Dakar Motos! On el Javier i la Sandra ens acullen i ens donen refugi després de tantes desgràcies.

El millor de tot plegat és que l’aventura no ha acabat. Els passaports que tenim provisionals són per set mesos, i cinc dels països que ens queden per creuar ens demanen una vigència de sis. A l’ambaixada espanyola a Buenos Aires no ens poden fer el definitiu perquè no som residents. Olé tu!! Ens hem mobilitzat posant-nos en contacte amb el Ministerio de Asuntos Exteriores de Ezpaña i amb totes les ambaixades dels països on podem tenir problemes, però de moment tothom està celebrant el Nadal i no hem obtingut cap resposta.

La moto està fent un creuer i arribarà a principis de gener. Un mes més tard del que teníem previst. Mai embarqueu una moto en vaixell…

Tot i això, nosaltres seguim la nostra aventura amb la mateixa il·lusió que el primer dia i amb moltes ganes de tornar a veure la nostra companya de viatge.

BONES FESTES I BON ANY NOU!!!

39 comentaris

Publicat dins de Amèrica