Donades les circumstàncies en les que ens hem trobat aquests darrers dies, farem una excepció i ens saltarem un parell de posts que estan pendent des de fa molt de temps. Com ja sabeu, la moto va amb força retard així que després d’estar uns dies per Argentina i Uruguai, molt ben acollits a casa d’uns amics, vam decidir baixar fins a Montevideo per agafar un bus fins a Iguazú. Us avancem que en aquest post no hi ha fotos i més avall sabreu el perquè.
Dia 17 de desembre
Havíem reservat un hostal ultra-barat per passar una nit a Montevideo. Quan hi vam arribar el surrealisme de l’entorn ens va produir un col·lapse neuronal. Un recepcionista s’aixecava del sofà per dir-nos on era l’habitació i que ja ens aclariríem amb l’amo quan arribés. Ni pany, ni clau, ni cadenat, és a dir, que aquest últim ja el posàvem nosaltres per poder tancar la porta de l’habitació. La casa, de més d’un segle, s’aguantava per compassió dels seus ocupants, que semblaven ser els supervivents d’una rave maratoniana. Havien aprofitat cada racó de la casa per fer-hi una habitació a base de quatre taulons de fusta, un somier i una bombeta mandrosa. L’endemà al matí vam despertar a l’amo, un panxacontent adormit, lleganyes als ulls, samarreta pel melic, cabell llardós i galtes rosades, d’uns 30 i llargs d’edat. Ens va preguntar d’on érem i al sentir Barcelona va escopir:
– ¿Conocés el CAR de Sant Cugat?
L’última pregunta que esperàvem era si coneixíem el centre d’alt rendiment esportiu… No ens vam poder estar de preguntar-li de què el coneixia i ens va explicar que hi havia estat un any jugant a tenis taula però que era una altra persona i tal i tal. La samarreta pel melic, delatava que en uns altres temps li devia anar a mida…
Dia 18 de desembre
Teníem per davant un dia sencer per anar a voltar per Montevideo, després de dinar ja ho teníem gairebé tot vist i ens quedava anar a un mirador des d’on es veu el mar i l’sky-line de la ciutat. Quan ja érem a d’alt vam sentir que cridaven: – – eh, flaco! Flaco!! No ens vam girar per si les mosques i perquè els Cesc no es va sentir identificat amb l’adjectiu… Finalment ens van aturar, sense deixar-nos escapatòria. Eren dos xavals, d’uns 18 anys, morenos, primots, més alts que nosaltres i amb males pintes. Ens van demanar l’hora i mentre els hi dèiem un d’ells va treure un ganivet d’uns 30 cm que va posar a la panxa del Cesc.
– Dame toda la plata o te pincho!!! Te juro que te pincho!! Y no me hagas nada que soy menor!!!
Mentrestant l’altre fill de puta va arrancar la càmera a la Raquel (amb totes les fotos d’Argentina i Uruguai) i també li demanava la plata, ella per sort li va tirar el moneder lluny i va poder evitar que li prenguessin les targetes de crèdit i els dòlars. El del ganivet seguia amenaçant al Cesc mentre li ensenyava uns talls al braç esquerre que el feien sentir super-guerrer (s’ha de ser gilipolles per automutilar-se d’aquella manera), li va agafar la motxilleta que duia i van fotre el camp.
Ens vam quedar paralitzats uns segons, fins que vam reaccionar i els vam seguir per si llençaven els passaports que hi havia a la motxilla… Al sortir del parc els vam perdre de vista en un barri tipus La Mina. Vam decidir que ja n’havíem tingut prou i vam seguir corrent en busca de la policia. Vam enfilar-nos en un furgó policial i vam fer un tomb per un barri encantador, sense rastre dels dos fills de puta covards amb samarreta vermella. Ja ho podíem donar tot per perdut: portàtil, càmera de fotos, mòbils i passaports entre d’altres coses… Una vegada a comissaria un Povedilla ens prenia declaració dels fets, amb una lletra impossible de llegir i per tant impossible de transcriure al sistema, sistema que feia uns dies que estava caído. Tot, absolutament tot, era digne d’una peli de Torrente.
Una vegada fets els tràmits policials vam anar de pet cap a l’ambaixada espanyola. Era diumenge tarda. Com era d’esperar el funcionari de torn estava en una reunió, amb el coixí o sigui fent la migdiada. Va aparèixer i ens va comunicar que fins l’endemà no podríem gestionar res de res. Putejats, cabrejats, enfurismats, impotents, humiliats… vam tornar cap a l’hostal amb ganes de matar a qualsevol que portés samarreta vermella i fotés mala cara. Quan vam arribar a l’hostal ho vam explicar. Més tard, mig a cau d’orella, un dels genis de la restauració ens va donar un gran consell: – Les tendrían que haber seguido…!!! No es tan difícil… Tot i no portar samarreta vermella el volíem matar, però amb la mirada n’hi va haver prou.
Dia 19 de desembre
Ens va passar el dia fent jornada de reflexió, sobre el que ens havia passat. Aquell dia no portàvem l’esprai de pebre, tampoc sabíem arts marcials ni ens havia passat mai res semblant. Vam arribar a la conclusió que ho has de tenir molt clar per fer alguna cosa contra dos paios amb un ganivet i en un lloc on no hi ha ningú. Que a la mínima que s’espantin o se sentin amenaçats et foten un mal tall i vas directe a l’hospital. I que si haguéssim cridat podríem haver aconseguit l’atenció d’algú, però per on els vam seguir no hi havia ningú… En definitiva que no estem preparats per aquestes coses, però creiem que ho hauríem d’estar, almenys per saber reaccionar més fredament i mirar de salvar la documentació. Evidentment no ens sentim culpables per això, els únics culpables són ells i la merda dels camells que els hi canvien droga per objectes robats. En aquests moments et passen pel cap idees molt macabres i escabroses com ara: A Tailàndia les drogues són pena de mort… hi ha drogues a Tailàndia? Ben poques. Li foteries una manta òsties al que et va atracar si tinguessis la oportunitat? Sí.
Són preguntes i respostes amb manca d’ètica, moral o el que vulgueu… però quan toca de prop, la perspectiva es tanca. L’hauríem d’obrir mooolt per donar les culpes de tot a la droga, a la societat… encara resultaria que n’acabaríem tenint nosaltres la culpa, i per aquí no hi passem! La droga dels pobres, la pasta base (és el sobrant que queda de l’extracció de la cocaïna), és una bona merda, que venen per menys d’un euro, que es ven de forma descontrolada i que afecta a les escales més baixes de la societat. Probablement aquest sigui un dels grans problemes, però ni hi ha d’haver mil més perquè es drogui tanta gent, i una mica de culpa la poden tenir ells mateixos ¿no?
En resum que nosaltres ens vam passar tot el matí a l’ambaixada. Un nen ens amenitzava l’espera tocant un bust de bronze del Juanca, fregant-li el nas de patata, remenant-li l’orella i finalment, posant-li el dit índex a l’ull fins a deixar-lo cec. A part d’això també vam tenir la distracció de les imatges que anaven passant repetidament per la pantalla de plasma de mil polzades de la sala d’espera: el Rajoy i imatges de toros. La decoració d’un arbre de nadal envoltat amb una cinta de la bandera espanyola des de la copa fins al peu també ens va agradar molt.
La resta del dia ens el vam passar buscant una càmera, i un portàtil petit. En unes hores vam veure que comprar una càmera com la que teníem seria difícil en aquella ciutat, on ja tothom ens feia mala pinta. Només volíem marxar d’allà!
Dia 20 de desembre
Arribem a l’ambaixada amb la intenció d’aconseguir uns passaports provisionals, que com a favor ens els farien de 7 mesos en comptes de 6. Tant bon punt arribem ens comenten que havien trucat de la comissaria, perquè tenien un detingut, i que hi anéssim que poder tenien els passaports. I que en cas contrari hi anéssim a la tarda. Anem cap a la comissaria del Torrente, però el policia que ens atén diu que no sap res de cap detingut. Finalment, i després de demanar-li que s’esforci una mica, apareix amb una càmera de mig mega-pixel amb fotos de sospitosos. En reconeixem a un i en sospitem d’un altre, que devia estar ballant mentre li feien les fotos perquè a totes sortia mogut.
Mentre el poli va a fer punta al llapis, veiem a l’informe que només hi ha un detingut per aquest cas, un tal Matías nosequé. El de blau torna i ens comunica que hem d’anar al jutjat penal a fer una roda de reconeixement. Ens presentem als jutjats, és un edifici bastant rònic, digne de peli de terror. Florescents que llampeguen, parets i sostres pintats i cremats, un ascensor greixós i ple de cops… un lloc idíl·lic per passar-hi la resta del matí.
Passada una bona estona, ens criden a declarar altra vegada. Cada un torna a fer la seva descripció dels fets en dos despatxos diferents. El Cesc va veure que a l’informe de sobre la taula del despatx també hi havia el nom del tal Matías. Finalment vam anar a fer el reconeixement. Era com a les pelis, un mirall, 4 possibles acusats, poca llum, la fiscal… una altra manera de veure la ciutat…
En reconeixem a un que coincideix amb el de les fotos de la comissaria. Una vegada reconegut ens expliquen que ell mateix va reconèixer 10 furts aquella mateixa tarda. Que dura que és la justícia perquè puguis declarar 10 furts abans que ningú et reconegui. La fiscal ens va dir que com a menor havia de pagar una multa, però que com era insolvent el deixaven al carrer a les 24h. Un jec d’òsties hagués evitat que reincidís almenys per un parell de dies.
Sortim molt contents per no haver canviat res, i anem cap a Jefatura a buscar còpia de la denúncia. Però la jefatura de Montevideo està tancada a la tarda, això sí, a la porta hi ha un lluç amb gorra que t’explica els horaris molt “amablement”… – de siete a trehghg!! – pues són las DOS… – A tresssssse!!
– Ok, que cierran a la UNA!!!!
Marxem cap a l’ambaixada amb l’esperança de retirar els nostres passaports de fireta. Però … està tancada!! Era una broma, havien tancat a les 12.30 h com cada dia del món.
Resignats anem cap a l’hostal, on ens proposen de compartir un asado. Primer ens hi apuntem, però quan comencen a llegir la lletra petita ens desapuntem, resulta que es paga un tant però que sempre se n’ha d’afegir perquè el whisky s’acaba molt ràpid… Com que ja havíem fet prou el primo durant tot el dia, tirem de sopa de sobre. Els molt cabrons van muntar una festa fins a les 7 del matí pels passadissos de la casa, corrent, cridant, guitarreta, pandereta, fins i tot un es va il·luminar i va decidir fer una sessió de zapateao a l’escala de fusta en hora punta, les 5 del matí.
Dia 21 de desembre
Ens llevem de molt bon humor. Anem a jefatura a buscar la còpia de la denúncia, ens hi presentem a les 8h però per sorpresa obren a les 9h i no a les 7h… Quan obren la porta, guanyem la cursa fins al taulell, ens donen la denúncia però sembla que no sigui la nostra, doncs falta la meitat del que havíem dit… Amb la nostra semi-còpia anem cap a l’ambaixada per retirar els passaports. Ens foten una altra colleja, diuen que trigaran bastant i que necessitem més fotos. El Cesc emprèn l’aventura d’anar a fer fotos en un Maxi-Kiosko on deia: Instantanias Digitales. Hi havia una noia que només podia fer fotocòpies i vendre xiclets, i un noi que era el tècnic en fotografia, que anomenarem Felip. Semblava el típic de 40 anys que viu amb la mama, que va amb batí de pelfa fins després de dinar, sabatilles de quadres a retaló, mitjons esllenegats i gomina de fa dies. Allà estava en Felip, amb la seva càmera digital i la seva impressora. Després d’anys de pràctica i perfeccionament del mètode va aconseguir fer una foto i imprimir-ne 6 còpies en 25 min. Allà estava el Cesc, amb una família nombrosa davant. Després de 50 min de desesperació, el Cesc no podia més i va moure la mirada a l’última de la fila i li va dir: – Lo de digital es cierto, però lo de instantanias és una broma. La noia del taulell es va justificar dient que ells eren els únics que tallaven les mides que demanava l’ambaixada espanyola, quins ous! El Felip era l’únic mestre de les tisores que tallava les fotos com volien els espanyolets !! Et felicito fill !!
Després d’apretar una mica al de la finestreta de l’ambaixada, aconseguim treure uns passaports, encara calents. Ja només ens quedava treure una còpia de la denúncia que tingués alguna cosa a veure amb la realitat. Després de discutir amb una poli de 2×2 i rebre algun insult, vam aconseguir treure la còpia completa de la denúncia. Veiem per fi el final de l’estada a Montevideo. Només faltava treure els tiquets i esperar a les tantes que sortís l’autobús. Vam recórrer tota l’estació, botiguetes, berenar, sopar… i quan ens aixequem per anar a fer un vol: veiem una massa de gent corrent, cridant i mirant enrere com si vingués el dimoni. Amb la calma sortim al carrer i ens assabentem que un boig ha pujat a un bus i s’ha liat a trets… Que collons li passava a aquella ciutat?? La febre del nadal afectava diferent a l’hemisferi sud? La pasta base estava fent massa mal? Per sort a les 2h de la matinada marxàvem cap a l’Argentina, amb bus fins a Colònia i ferri fins a Buenos Aires. Arribem a Colònia (Uruguai) a les 5h de la matinada. A la terminal mateix et segellen la sortida d’Uruguai i l’entrada a Argentina. Arriba el nostre torn, al veure que no tenim segell d’entrada al país, expliquem que tenim passaports nous, que ens van robar… Ens envien a un altre mostrador, amb la sargento de hierro. La sargent mira els passaports amb desafiament, introdueix un cognom a la base de dades i arrufa el nas, introdueix un altre cognom, ho torna a intentar amb els números de passaports antics i segueix descontenta, ho segueix…
– No estáis en la base de datos de la Interpol!!
– Nosotros entramos al país con este mismo ferry el día 13…
– Esto no es cierto, estáis ilegales en este país.
– ¿Ilegales? ¿Usted cree que estamos ilegales y hemos ido a hacer denúncia a comisaría, jefatura y al juzgado penal?
– Pues os tendrían que haber detenido. Tendrán que pagar una multa por entrada ilegal!
– NO vamos a pagar ninguna multa, nos robaron todo y sólo queremos salir de este país. Por favor revise su base de datos. Si no aparecemos en ella, debe usted saber que esta base de datos no funciona.
– Esperen fuera hasta que haya pasado todo el mundo.
Tornem a la sala d’espera. Per si les mosques agafem les maletes que havíem facturat. Al cap de mitja horeta ens crida.
– Montevideo nadie me contesta…
– (pensem) Aquesta no ha estat mai a Montevideo, qui vol que agafi el telèfon a les 5 del matí?
– Lo que tendría que hacer es llevarlos presos por entrada ilegal… pero bajo mi responsabilidad les voy a hacer un favor y les he sellado la salida del país.
– (pensem) Això es de ser responsable o irresponsable? En tot cas fotem el camp!!!
– Muy bien, muy amable. (pensem) métase la lista de la intepol por el culo!!
Tres hores més tard arribem a Buenos Aires, i anem directament cap a Dakar Motos! On el Javier i la Sandra ens acullen i ens donen refugi després de tantes desgràcies.
El millor de tot plegat és que l’aventura no ha acabat. Els passaports que tenim provisionals són per set mesos, i cinc dels països que ens queden per creuar ens demanen una vigència de sis. A l’ambaixada espanyola a Buenos Aires no ens poden fer el definitiu perquè no som residents. Olé tu!! Ens hem mobilitzat posant-nos en contacte amb el Ministerio de Asuntos Exteriores de Ezpaña i amb totes les ambaixades dels països on podem tenir problemes, però de moment tothom està celebrant el Nadal i no hem obtingut cap resposta.
La moto està fent un creuer i arribarà a principis de gener. Un mes més tard del que teníem previst. Mai embarqueu una moto en vaixell…
Tot i això, nosaltres seguim la nostra aventura amb la mateixa il·lusió que el primer dia i amb moltes ganes de tornar a veure la nostra companya de viatge.
BONES FESTES I BON ANY NOU!!!
de vinyes, bodegues i vins. El Sauvignon blanc és l’estrella i la varietat més famosa de Nova Zelanda, que gràcies al clima fresc i a la gran quantitat d’hores de llum, neix un raïm excel·lent. Per poder-ho corroborar, no ens vam estar de passar per una dels centenars de bodegues que hi ha a la regió, i concretament vam anar a parar a la de Clos Henri, una bodega francesa a terres neozelandeses. Amb un tast dels seus vins vam confirmar la qualitat dels vins d’un dels països més aïllats del món.
autocaravana de més de 6m de llarg, enmig d’una corba d’una via ràpida relativament transitada i sense triangles d’emergència!! Quina mala sort!! Amb paciència portem l’autocaravana fins a un lloc segur on amb una mica de destresa aconseguim canviar la roda. Per sort, tot segueix “sobre rodes” i aconseguim arribar al càmping de Franz Josef, on descansem fins l’endemà.
Arribem a Oamaru, un poble tranquil, com la majoria, i característic per ser una zona on hi habita una colònia important de pingüins. Al punt d’informació ens informen que es poden veure a partir de les sis de la tarda, en una platja propera habilitada perquè els turistes puguem veure, des de les alçades i sense molestar-los, com els pingüins tornen als caus per alimentar a les cries després d’estar tot el dia pescant. El que havia de ser una desfilada de pingüins es va convertir en un degoteig bastant insignificant… ja que en van aparèixer menys de deu en dues hores.
Rumb a l'est 