Monthly Archives: Novembre 2011

AUSTRÀLIA INFINITA

 ILLA DE HAMILTON, A LES WITHSUNDAY, I WHITEHAVEN BEACH

Seguíem baixant per la infinita costa fins arribar a Airlie Beach, coneguda per ser la porta al mar per accedir a uns paratges naturals extraordinaris. Enmig de la Barrera de corall, s’hi poden trobar moltes illes paradisíaques, la major part deshabitades, però n’hi ha algunes de molt explotades turísticament. La més saturada per turistes és la de Hamilton, on vam anar a visitar un calderí que hi treballa des de fa temps, el Toni Serra. I després d’estar una estona amb ell i visitar l’illa, un vaixell ens va portar fins a una platja de postal, la platja de Whitehaven. Combinació de 7 quilòmetres de sorra blanca finíssima (i que no crema perquè és silici), aigües cristal·lines i densos boscos que toquen a la platja.

Vam creuar el tròpic de capricorn mentre conduíem entre camps i més camps de canya de sucre. Una part de les plantacions de canya de sucre, que ocupen extensions enormes de terreny, són utilitzades a les destil·leries Bundaberg per l’elaboració del seu famós rom. Vam anar a visitar la fàbrica, ens van explicar el procés de producció i vam acabar amb una petita degustació de diferents tipus de rom. Al sortir encara ens quedaven uns quants quilòmetres, ens els preníem amb cert optimisme perquè ens esperava un entrecot de 600g per sopar, era bo per força, tanta pastura… A Hervey Bay vam reposar un día, temps per passejar per la platja i per l’espigó de 800 metres. Ple de pescadors, però amb piques per rentar el peix, bancs… un altre món. També vam passar per Maryborough, poble natal de PL Travers, autora de la Mary Poppins. Estatuetes per aquí i per allà, tot el poble manté cert aire nostàlgic.

BRISBANE

Finalement arribàvem a Brisbane, la primera gran ciutat australiana. Vam dedicar un dia per veure les zones més característiques. Si ets turista i fots cara de despistat no pagues el bitllet d’autobús, vam arribar a la conclusió que no es podia comprar al conductor i per això ens deixaven passar. Brisbane és una ciutat que destaca per la seva arquietectura, és una barreja de gratacels moderns, amb edificis de maons antics i esglésies anglicanes. Passejant amb el ferri pel riu, és difícil deixar de disparar fotos a l’skyline que s’hi veu. La part sud del riu està més esponjada, hi ha un passeig amb jardins i zones d’esbarjo. Entre d’altres coses hi ha una piscina enorme, gratuïta, amb jocs d’aigua pels nens, un riuet per sucar-hi els peus després de treballar i mooolta gespa per fer-hi un cop de cap.

SYDNEY

Volàvem cap a Sydney, la ciutat de l’edifi raret de color blanc i de visita obligada si es va a Austràlia. L’Òpera House és l’icona més representatiu d’Austràlia i juntament amb el Harbour Bridge representen els emblemes de la ciutat. L’Òpera House és d’un blanc intens, doncs les rajoles queden netes amb la pluja, la seva forma recorda a uns grills de taronja i arquitectònicament està ben reconegut. Tot i això ni el seu arquitecte va acceptar l’obra final, ni la seva sonoritat és massa bona. Però si gires el cap, riu amunt, veus el Harbour Bridge i quedes bocavadat, és un mecano perfecte que creua el riu des del 1932 i la seva immensitat i fermesa el fan espectacular. Tots els carrers de Sydney van a petar a la badia, i pots caminar durant hores mentre creues parcs espectaculars, gratacels, edificis de més de 100 anys o la Sydney tower, que ofereix una panoràmica dels 360º de la ciutat amb una alçada de 305m en el seu punt més alt. Un punt privilegiat per veure unes vistes impressionants d’una ciutat impressionant. Tampoc no li falten platges com la de Bondi, plenes de surfistes i vigilants que recorden perfectament les series de televisió on els músculs i el bronzejat eren els protagonistes. Per arrodonir la jornada vam anar a sopar al Harris, un remolc que des de 1938 és la parada de hot dogs i pies de més concorreguda de Sydney.

Aquí s’acaba Australia, el país dels cangurs i dels koales. Un país que ens ha sorprès gratament, una gent fantàstica plena d’energia, amb pocs complexes i molt lligats i respectuosos amb la natura, que t’acullen en tot moment i els hi encanta dir: enjoy!! (disfruteu!!).

 Dues anècdotes:

Primera. Mentre dinàvem a peu de carretera, entre camps verds, es va aturar un camioner barbut i ens va dir_

– Avui us vull fer un regal, si em deixeu la càmera us faré una foto a tots 4!!

Va parar només per això, i ens va dir que havia passat amb el camió vàries vegades, i que ens havia vist allà molt contents i que d’alguna manera hi volia participar. No és fantàstic?

Ssegona: Aturats en un semàfor, vam veure que el paio que era dos cotxes endavant llença una burilla per la finestra. Del cotxe de davant surt un home, descalç, agafa la burilla, pica al vidre i li torna…

 Clica la foto per veure la presentació:

SEGUINT LA GRAN BARRERA DE CORALL

 Gairebé sis mesos després de marxar de casa vam arribar a Austràlia. Ens esperaven uns dies diferents respecte als que havíem fet fins aleshores, i és que a Cairns ens havíem de trobar amb la Maria (mare de la Raquel) i el Joan. La distància i tots aquests mesos lluny de la família van fer que esperéssim amb nervis i il·lusió el moment de la seva aparició per la porta de l’aeroport. I com és normal, petons, abraçades i un munt d’històries per explicar.

 Austràlia és un país d’una magnitud i característiques descomunals, el sisè més gran del món i l’únic que ocupa un continent sencer. És una illa-continent de la mida d’Europa característic per les llargues distàncies i inacabables carreteres, natura i més natura, fauna exòtica, illes paradisíaques, platges de postal i l’amabilitat de la seva gent. Per poder viatjar vam llogar una autocaravana, la manera més típica de viatjar pel país.

 Visitar tot el país amb poc temps és impossible, així que vam optar per visitar l’estat de Queensland, vorejant tota la costa des de Cairns a Brisbane i volant posteriorment cap a Sydney, situada a l’estat de Nova Gales del Sud.

 LA SELVA DE KURANDA

Per començar a trobar-nos amb el país vam agafar un tren que puja a Kuranda, un poble perdut enmig de la selva tropical. Per accedir-hi cal agafar un tren que es va construir entre el 1887 i el 1891, recorre 37 km que, entre els 15 túnels i varis ponts, salven totes les tarteres, cascades i rius que baixen dels cims del Barron George Naional Park. Durant molt de temps el poble va quedar aïllat per culpa de les pluges, que van deixar els accessos totalment impracticables, per la qual cosa van projectar una obra d’enginyeria d’aquest tipus per poder arribar a les betes d’or que hi ha a la regió. Una vegada construit ja es va convertir en un lloc d’esbarjo gràcies a les vistes espectaculars que ofereix. I més tard es va aprofitar el salt d’aigua de Barron Falls per fer-hi una hidroelèctrica. El recorregut amb el tren amb vagons de fusta, ofereix unes vistes i unes sensacions d’inmensitat.  La baixada la vam fer amb l’Sky Rail que ens va fer volar per sobre d’una selva tropical, verda i plena de vida.

 GRAN BARRERA DE CORALL

El fenomen natural més important de les costes d’Austràlia és la Gran Barrera de Corall, que té 2.400 km de longitud i entre 100 i 300 km d’amplada, i que constitueix la barrera de corall més gran del món. I vam accedir a aquest espectacle, un dels més espectaculars del món i la barrera més gran del planeta, des de Cairns.

 Un vaixell ens va portar des de Cairns a diversos punts de la barrera. Un cop a dins de l’aigua, com quatre sirenes amb ulleres, tub i aletes, vam poder gaudir d’un espectacle que no es pot veure a cap altre punt del planeta. Vam nedar en aigües d’una transparència total entre coralls durs de diverses espècies, rodejats per exèrcits de peixos de totes les mides i colors.

LA FAUNA AUSTRALIANA

Un altre dels atractius d’Austràlia és la seva fauna, i no només pels cangurs. De cangurs en vam veure un de salvatge, alguns en captivitat i centenars atropellats a la carretera per camions o cotxes equipats amb paraxocs anticangur. El fet que a l’illa no s’hi trobessin grans depredadors, ha fet que poguessiu sobreviure animals com els emus, els koales, els ornitorrincs, els wombats i altres espècies que només es poden trobar aquí. Alguns d’ells es poden veure en granges o petits zoos i vam aprofitar per fer algunes visites per conèixer animals curiosos. A part d’alguns d’aquests, també n’hi ha d’altres, com els cocodrils, els dingos o les serps que són dignes de veure i encara més de tocar.

També vam fer un viatget cap a la Magnetic Island, illa que dóna la possibilitat de veure koales en llibertat, s’ha de ser entre afortunat i il·lús… o veure’ls en captivitat. No estan massa captius, perquè com que tenen el menjar assegurat no marxen enlloc i per tant no els hi posen ni tanca. A més a més pots passejar per platges desertes de sorra blanca i aigues transparents.

 I deprés de tanta espectacularitat, seguíem ruta cap al sud, per seguir gaudins d’aquest país enorme i sorprenent!!!!!!

 Clica la foto per veure la presentació:

JAVA I BALI

La república insular d’Indonèsia és un arxipèlag format per unes 17.000 illes, 6.000 de les quals no estan habidades, disseminades pel mar de la Xina, el mar de Célebes i els oceans Pacífic i Índic i està creuat per l’Equador. El viatger que opta per visitar el país es pot passar setmanes i setmanes visitant i visitant illes que no tenen res a veure les unes amb les altres. Com que el nostre temps era limitat, vam optar per visitar les de Java i Bali.

 Amb un cop d’avió volàvem de la ultrammoderna Singapur a Jakarta, la capital del país amb uns 9 milions d’habitants, descompactada i bruta. Ens hi vam passar el temps just per agafar un tren nocturn cap a Jogyakarta. Teníem un bon record del tren que ens va portar des de Kuala Lumpur a Singapur, però aquest va ser una autèntica tortura i no només física. Els seients eren durs i rectes com pals, però els que van fer del trajecte un viatge incòmode va ser el reguitzell de persones que pujava a cada parada oferint de tot, a crit de gitana. Digne de mercat de Sta Coloma de Gramané. Que si cafè, begudes, sopa, plàtan sec, mangos, diaris, ratlladors, trastos per fer massatges al cap, carregadors de mòbil, encenedors gegants, galetes de colors, pals lluminosos, llanternes, ulleres de sol, draps de cuina i mocadors, bistec amb patates, ous durs de color blau … Tot el necessari per un viatge de plaer. Per anunciar l’arribada va pujar un home-dona: pastanyes postisses, guitarreta en mà i rebentant-se les cordes vocals, per llevar els pocs passatgers que s’havien inflat de tranquimazins i encara dormien.

 Després de nou hores de viatge i cap hora de son, vam agafar un autobús que ens va deixar a Borobudur, on s’hi troba un dels temples budistes més impressionants d’Àsia. Sota un sol de justícia, i obligats a vestir-nos amb un sari (mena de faldilla) per anar més abrigadets, vam visitar tot el temple. Molt bonic i interessant, però són agosarats els que ho comparen amb els temples d’Angkor. El temple va ser dissenyat com a una visió budista del cosmos, formant una espiral que simbolitza el camí fins al nirvana i construit amb més de dos milions de pedres. Vist des de l’aire representa un mandala tridimensional amb una estupa principal al centre.

Per baixar fins a Bali teníem la idea d’agafar un autobús i un altre tren, total 21h de magnífic transport. però finalment, vam optar per no perdre el temps i volar fins a Bali. Amb la intenció de relaxar-nos una mica ens els nostres últims dies pel sud-est asiàtic.

 Temples, ofrenes, surf, platja, camps d’arròs, volcans, trekkings, sol, snorkel, submarinisme, discoteques, bars, restaurants, palmeres, resorts, spa, turisme. Bali és una illa per als gustos de tothom. Vam arribar-hi directament des de Jogyakarta. La primera impressió quan vam arribar a Kuta va ser de voler sortir corrents. Mare meva!!! Platja, surf, bars, restaurants, taxi, llums de colors, hotels de luxe…. Collonut per a qui li agradi aquest ambient, però nosaltres vam llogar una moto i vam decidir recórrer una part de l’illa que no tenia res a veure amb això.

 

L’activitat volcànica de l’illa ha fet que moltes de les platges de Bali siguin de sorra negra. A la costa est les pedres i la sorra negra fan que les platges no siguin massa agradables, però són perfectes per practicar el submarinisme o l’snorkel. Vam arribar a Tulamben i vam optar per l’snorkel. El tub, les ulleres, les aletes i amb un obrir i tancar d’ulls estàvem nedant dins un aquari gegant amb vaixell enfonsat inclòs. Uaaaaauuuu. Mira, mira!!! Allà hi ha peixos de color blau! I de ratlles taronges i blanques i grocs i estrelles de mar i un de gegant i un submarinista i dos i tres i quatre i cinquanta…!! Tot i així, la quantitat de gent que hi havia a dins de l’aigua no trencava la màgia del moment. I de cop i volta estàvem flotant sobre un vaixell, el Liberty, un vaixell de càrrega estatunidenc que va naufragar per culpa del bombardeig d’un submarí japonès, i resta enfonsat a 25 m de la costa, forrat de corall i atracció de peixos de tots colors i mides i també pels amants de l’aigua enfundats en un neoprè, ampolla a l’esquena i aletes de colors. Magnífic, brutal, espectacular. Quines coses que té el mar. I allà vam passar hores i hores. Bocabadats, embadalits, estupefactes, alucinats i arrugats.

 Vam anar pujant cap a la costa nord, paradeta a Lovina per no sucarrar la pobre motoreta. I després cap a Batur, on hi ha accés a una caldera volcànica. La majoria de muntanyes de l’interior de Bali són volcans, alguns dels quals encara són actius i vam arribar-nos fins a Gunung Agung, L’espectacualr caldera volcànica on a la part nord s’hi troba el con volcànic Gunung Batur, i les aigües del llac Danau Batur i altres cràters. En aquesta zona les temperatures baixen considerablement comparat amb les de la costa.

Per poder gaudir de les vistes i de la sortida del sol, ens vam llevar a les 4 del matí per enfilar la moto fins la útlima pista que ens havia de portar al Gunung Batur (1.717m), i vam seguir caminant una horeta fins arribar al cim. Pel camí no vam trobar absolutament a ningú, però un cop vam arribar a dalt, estava ple de turistes amb els seus guies que havien pujat per una altra via. Les vistes cap a la base de la caldera volcànica eren espectculars i les fumeroles que surten del fons de la terra per les escletxes del volcà fan esglaiar. Des del cim es pot apreciar tota el desert de roques volcàniques que es troben a la base del volcà i que ocupen quilòmetres al voltant del seu perímetre i que són fruit de l’erupció de l’any 1994 i d’altres d’anys anteriors. Després de la zona volcànica, vam dirigirn-nos cap a Ubud.

 Al centre de l’illa, la zona d’Ubud rep milers i milers de turistes atrets pels nombrosos temples que hi ha, les botigues d’artesania feta amb fusta i pedra, galeries d’art i grans extensions de camps d’arròs i palmeres amb cocos. Tot i que la zona és molt turística, l’ambient és molt relaxat i tranquil. El centre d’Ubud i tots els poblets del voltant estan plens de botiguetes una a tocar de l’altra, esperant que els turistes es fixin amb algun article per emportar-se cap a casa. El temple més impressionant per visitar als voltants d’Ubud és el Gunung Kawi, el més gran i més antic de Bali. Per entrar et fan posar un sari o sarong i un cartell prohibeix l’entrada a dones que tinguin la menstruació…

 Havíem de passar l’última nit a Kuta, però just abans d’entrar al caos vam decidir fer una paradeta al Dunkin Donuts. Per entrar-hi havíem de girar a mà esquerre, nosaltres estàvem a la dreta de 3 carrils i amb el semàfor vermell, mentre per girar a l’esquerre era verd. Vam fer una petita pirula, però davant d’una garita amb dos polis… burros!!!! Ens van parar, tot i que la Raquel pensava que eren els aparcacotxes. El poli malo cantava la canya al Cesc, que allò era una infracció perquè estava vermell… que havíem d’anar a pagar 500.000 R (50 €) a la central. El Cesc argumentava que no era tant greu, que ja sabia que era la seva feina, que segur que ho podíem arreglar… finalment ho va deixar amb 250.000 R a la seva butxaca. Al Cesc no li semblava bé i és va inventar que ja marxàven i no tenien diners, que li feia mal d’esquena i buscaven un descans, que prenien alguna cosa i marxaven… Multa final: dos sucs de taronja del Dunkin Donuts ben fresquets!!! Aquest país és fantàstic i els polis molt comprensius… no volem ni pensar que passarà el dia que ens parin els mossos…

 Un passeig fins a l’aeroport ens acostava un pas més al país dels cangurs, on ens havíem de retrobar amb la Maria i el Joan!

Clica la foto per veure la presentació:

MALÀSIA I SINGAPUR

Vam entrar a Malàsia sense massa complicacions, i conduint entre prats. A Malàsia les motos sí que hi són benvingudes: hi ha cartells que indiquen refugis per les motos en cas de pluja, passadissos laberíntics per esquivar els peatges i més carrils especials per evitar el trànsit de les ciutats. Senyor Trias: a veure si ens ho mirem, ja que Barcelona és de les ciutats d’Europa amb més motos…

 Vam baixar fins a Penang, una illa tropical situada al nord-oest de la península de Malàsia. Va ser el nostre primer destí al país. És una veritable illa multicultural amb influència xinesa, malaia, índia i europea. Al contrari que a la resta del país, a Penang la major part dels habitants són xinesos. Les platges són molt boniques però massa turístiques pel nostre gust: lloguer de motos aquàtiques, parapent a la platja i activitat de tot tipus. A malàsia un 90% de la població és musulmana, per tant es veuen burques i vels per tot arreu… no ens ho crèiem quan veiem una dona amb burca penjant d’un parapent o de paquet en una moto d’aigua. Després d’alguns dies, vam tornar a creuar el sisè pont més llarg del món, que medeix 13,5 km i uneix l’illa amb la península malaia i vam seguir cap a la zona de Cameron highlands.

De la platja a la muntanya, de la calor a la fresca, d’hotels i resorts a camps i natura, però sense perdre de vista als turistes, ja que Cameron highlands és una zona molt visitada per la gent que viatja a aquest país. La zona està plena de camps de verdura i fruita, i és on es produeixen més flors, te i maduixes de tot el país. Extensions i extensions de plantacions de te, que fan que els turons semblin tapissats, i a més, és el punt més alt de Malàsia on s’hi pot arribar amb cotxe. També vam aprofitar per visitar una fàbrica de te, de les diverses que hi ha per la zona i arribar-nos fins als boscos on es va gravar la pel·lícula Avatar.

 I creuant el país d’oest a est vam arribar a Terengganu, just a la costa oriental. La veritat és que la zona no és espectacular, però hi havia un esdeveniment que ens va cridar l’atenció: el Sultan Mizan Cup, un raid internacional de cavalls. El dia anterior a la competició, el rei de Malàsia, Yang DiPertuan Agong Tuankku Mizan Zainal Abidin (qui sap qui el va parir?), que també és aficionat als raids, ens va convidar al sopar inauguració del raid (no en persona eh…). El dia següent, una setantena de cavalls van sortir a fer els 120 km de que consta la prova, amb la peculiaritat que comença a les 5 h de la tarda i la major part del recorregut es fa de nit.

 Després de veure el raid, i una parada a les precioses platges de Cherating, vam anar cap a la capital de Malàsia, Kuala Lumpur. En aquesta ciutat ens feia il·lusió, bàsicament, tres coses. La primera, visitar les Torres Petronas, que fins fa poc eren les més altes del món, la segona, visitar les Batu Caves, i la tercera, anar a veure el Robert, el català que fa uns anys es va aventurar a muntar el Pinchos Tapas Bar (www.pinchos.com.my) un restaurant de menjar hispano-català en aquesta ciutat i que potser algú de vosaltres el recordareu per veure’l a “Españoles en el mundo”. No vam tenir sort pel primer dels nostres objectius, ja que les Petronas estaven tancades per obres fins al desembre…. La segona, la visita a les Batu Caves, unes coves transformades en un temple hinduista, va ser interessant. I la tercera, no ens l’haguéssim deixat perdre per res del món!!! Xoricet, croquetes, mandonguilles, pa amb tomàquet…. mmm, que bo, i quines ganes teníem de provar bon menjar i de la nostra terra! El restaurant molt acollidor, el Robert un lleidetà molt simpàtic i el menjar, boníssim… Si aneu per aquesta zona del sud-est asiàtic, no dubteu en fer-li una visita.

 

A Kuala Lumpur havíem d’acomiadar-nos de la nostra companya inseparable, la moto. A través d’un contacte que teníem la vam facturar cap a Buenos Aires. Li espera un llarg viatge de dos mesos! Bon viatge petita! Tot i que ets una màquina, t’estimem moolt!!

 D’ara en endavant ens toca fer el motxillero, és molt dur, molt. Quin pal anar a pota a buscar llit, viatjar amb autobús, tren… amics motxillistes sou bojos o què? Vam agafar un tren nocturn fins a Singapur, després de 7h de son profunda en unes còmodes lliteres, havíem canviat de país! Un país que és a la vegada: país, illa i ciutat! Singapur és una ciutat molt cara, un nivell Europeu emergeix enmig del sud-est asiàtic, però ja qui érem li vam fer un cop d’ull amb un dia. Vam començar per Orchard, un barri que pots a creuar passant només per centres comercials, sense trepitjar els carrers. No penseu que són bazars xinos… Ermenegildo Zegna, Louis Vuitton, Guess, Chanel… Després, a cop de metro futurista, anem a Raffles Place, impressionant selva de gratacels, riu, ponts centenaris i un parell d’escultures, una del Botero i l’altra del Dalí. Vam baixar sota un sol de justícia cap a la badia, on hi ha el teatre i l’edifici on hi tenia el restaurant el Santi Santamaria. Entre tanta pijada aconseguim una bona amanida, sembla una tonteria però ho trobàvem a faltar. Per anar acabant vam caminar per Little Índia, aprofitant per fer un masala tea i acabem a Xina Town, on ens hi allotgem.

 

Tanquem aquest post començant una nova etapa. Deixem a la nostra estimada, i ens calcem dues motxilles. Han estat 5 mesos sensacionals, els tres hem passat grans moments. Podeu pensar que ens hem trastocat, però l’acabes valorant com si fos una semi-persona, la mimes tot el que pots perquè saps que ella et portarà a bon port sense queixar-se i de bona gana!

 Clica la foto per veure la presentació: