Donades les circumstàncies en les que ens hem trobat aquests darrers dies, farem una excepció i ens saltarem un parell de posts que estan pendent des de fa molt de temps. Com ja sabeu, la moto va amb força retard així que després d’estar uns dies per Argentina i Uruguai, molt ben acollits a casa d’uns amics, vam decidir baixar fins a Montevideo per agafar un bus fins a Iguazú. Us avancem que en aquest post no hi ha fotos i més avall sabreu el perquè.
Dia 17 de desembre
Havíem reservat un hostal ultra-barat per passar una nit a Montevideo. Quan hi vam arribar el surrealisme de l’entorn ens va produir un col·lapse neuronal. Un recepcionista s’aixecava del sofà per dir-nos on era l’habitació i que ja ens aclariríem amb l’amo quan arribés. Ni pany, ni clau, ni cadenat, és a dir, que aquest últim ja el posàvem nosaltres per poder tancar la porta de l’habitació. La casa, de més d’un segle, s’aguantava per compassió dels seus ocupants, que semblaven ser els supervivents d’una rave maratoniana. Havien aprofitat cada racó de la casa per fer-hi una habitació a base de quatre taulons de fusta, un somier i una bombeta mandrosa. L’endemà al matí vam despertar a l’amo, un panxacontent adormit, lleganyes als ulls, samarreta pel melic, cabell llardós i galtes rosades, d’uns 30 i llargs d’edat. Ens va preguntar d’on érem i al sentir Barcelona va escopir:
– ¿Conocés el CAR de Sant Cugat?
L’última pregunta que esperàvem era si coneixíem el centre d’alt rendiment esportiu… No ens vam poder estar de preguntar-li de què el coneixia i ens va explicar que hi havia estat un any jugant a tenis taula però que era una altra persona i tal i tal. La samarreta pel melic, delatava que en uns altres temps li devia anar a mida…
Dia 18 de desembre
Teníem per davant un dia sencer per anar a voltar per Montevideo, després de dinar ja ho teníem gairebé tot vist i ens quedava anar a un mirador des d’on es veu el mar i l’sky-line de la ciutat. Quan ja érem a d’alt vam sentir que cridaven: – – eh, flaco! Flaco!! No ens vam girar per si les mosques i perquè els Cesc no es va sentir identificat amb l’adjectiu… Finalment ens van aturar, sense deixar-nos escapatòria. Eren dos xavals, d’uns 18 anys, morenos, primots, més alts que nosaltres i amb males pintes. Ens van demanar l’hora i mentre els hi dèiem un d’ells va treure un ganivet d’uns 30 cm que va posar a la panxa del Cesc.
– Dame toda la plata o te pincho!!! Te juro que te pincho!! Y no me hagas nada que soy menor!!!
Mentrestant l’altre fill de puta va arrancar la càmera a la Raquel (amb totes les fotos d’Argentina i Uruguai) i també li demanava la plata, ella per sort li va tirar el moneder lluny i va poder evitar que li prenguessin les targetes de crèdit i els dòlars. El del ganivet seguia amenaçant al Cesc mentre li ensenyava uns talls al braç esquerre que el feien sentir super-guerrer (s’ha de ser gilipolles per automutilar-se d’aquella manera), li va agafar la motxilleta que duia i van fotre el camp.
Ens vam quedar paralitzats uns segons, fins que vam reaccionar i els vam seguir per si llençaven els passaports que hi havia a la motxilla… Al sortir del parc els vam perdre de vista en un barri tipus La Mina. Vam decidir que ja n’havíem tingut prou i vam seguir corrent en busca de la policia. Vam enfilar-nos en un furgó policial i vam fer un tomb per un barri encantador, sense rastre dels dos fills de puta covards amb samarreta vermella. Ja ho podíem donar tot per perdut: portàtil, càmera de fotos, mòbils i passaports entre d’altres coses… Una vegada a comissaria un Povedilla ens prenia declaració dels fets, amb una lletra impossible de llegir i per tant impossible de transcriure al sistema, sistema que feia uns dies que estava caído. Tot, absolutament tot, era digne d’una peli de Torrente.
Una vegada fets els tràmits policials vam anar de pet cap a l’ambaixada espanyola. Era diumenge tarda. Com era d’esperar el funcionari de torn estava en una reunió, amb el coixí o sigui fent la migdiada. Va aparèixer i ens va comunicar que fins l’endemà no podríem gestionar res de res. Putejats, cabrejats, enfurismats, impotents, humiliats… vam tornar cap a l’hostal amb ganes de matar a qualsevol que portés samarreta vermella i fotés mala cara. Quan vam arribar a l’hostal ho vam explicar. Més tard, mig a cau d’orella, un dels genis de la restauració ens va donar un gran consell: – Les tendrían que haber seguido…!!! No es tan difícil… Tot i no portar samarreta vermella el volíem matar, però amb la mirada n’hi va haver prou.
Dia 19 de desembre
Ens va passar el dia fent jornada de reflexió, sobre el que ens havia passat. Aquell dia no portàvem l’esprai de pebre, tampoc sabíem arts marcials ni ens havia passat mai res semblant. Vam arribar a la conclusió que ho has de tenir molt clar per fer alguna cosa contra dos paios amb un ganivet i en un lloc on no hi ha ningú. Que a la mínima que s’espantin o se sentin amenaçats et foten un mal tall i vas directe a l’hospital. I que si haguéssim cridat podríem haver aconseguit l’atenció d’algú, però per on els vam seguir no hi havia ningú… En definitiva que no estem preparats per aquestes coses, però creiem que ho hauríem d’estar, almenys per saber reaccionar més fredament i mirar de salvar la documentació. Evidentment no ens sentim culpables per això, els únics culpables són ells i la merda dels camells que els hi canvien droga per objectes robats. En aquests moments et passen pel cap idees molt macabres i escabroses com ara: A Tailàndia les drogues són pena de mort… hi ha drogues a Tailàndia? Ben poques. Li foteries una manta òsties al que et va atracar si tinguessis la oportunitat? Sí.
Són preguntes i respostes amb manca d’ètica, moral o el que vulgueu… però quan toca de prop, la perspectiva es tanca. L’hauríem d’obrir mooolt per donar les culpes de tot a la droga, a la societat… encara resultaria que n’acabaríem tenint nosaltres la culpa, i per aquí no hi passem! La droga dels pobres, la pasta base (és el sobrant que queda de l’extracció de la cocaïna), és una bona merda, que venen per menys d’un euro, que es ven de forma descontrolada i que afecta a les escales més baixes de la societat. Probablement aquest sigui un dels grans problemes, però ni hi ha d’haver mil més perquè es drogui tanta gent, i una mica de culpa la poden tenir ells mateixos ¿no?
En resum que nosaltres ens vam passar tot el matí a l’ambaixada. Un nen ens amenitzava l’espera tocant un bust de bronze del Juanca, fregant-li el nas de patata, remenant-li l’orella i finalment, posant-li el dit índex a l’ull fins a deixar-lo cec. A part d’això també vam tenir la distracció de les imatges que anaven passant repetidament per la pantalla de plasma de mil polzades de la sala d’espera: el Rajoy i imatges de toros. La decoració d’un arbre de nadal envoltat amb una cinta de la bandera espanyola des de la copa fins al peu també ens va agradar molt.
La resta del dia ens el vam passar buscant una càmera, i un portàtil petit. En unes hores vam veure que comprar una càmera com la que teníem seria difícil en aquella ciutat, on ja tothom ens feia mala pinta. Només volíem marxar d’allà!
Dia 20 de desembre
Arribem a l’ambaixada amb la intenció d’aconseguir uns passaports provisionals, que com a favor ens els farien de 7 mesos en comptes de 6. Tant bon punt arribem ens comenten que havien trucat de la comissaria, perquè tenien un detingut, i que hi anéssim que poder tenien els passaports. I que en cas contrari hi anéssim a la tarda. Anem cap a la comissaria del Torrente, però el policia que ens atén diu que no sap res de cap detingut. Finalment, i després de demanar-li que s’esforci una mica, apareix amb una càmera de mig mega-pixel amb fotos de sospitosos. En reconeixem a un i en sospitem d’un altre, que devia estar ballant mentre li feien les fotos perquè a totes sortia mogut.
Mentre el poli va a fer punta al llapis, veiem a l’informe que només hi ha un detingut per aquest cas, un tal Matías nosequé. El de blau torna i ens comunica que hem d’anar al jutjat penal a fer una roda de reconeixement. Ens presentem als jutjats, és un edifici bastant rònic, digne de peli de terror. Florescents que llampeguen, parets i sostres pintats i cremats, un ascensor greixós i ple de cops… un lloc idíl·lic per passar-hi la resta del matí.
Passada una bona estona, ens criden a declarar altra vegada. Cada un torna a fer la seva descripció dels fets en dos despatxos diferents. El Cesc va veure que a l’informe de sobre la taula del despatx també hi havia el nom del tal Matías. Finalment vam anar a fer el reconeixement. Era com a les pelis, un mirall, 4 possibles acusats, poca llum, la fiscal… una altra manera de veure la ciutat…
En reconeixem a un que coincideix amb el de les fotos de la comissaria. Una vegada reconegut ens expliquen que ell mateix va reconèixer 10 furts aquella mateixa tarda. Que dura que és la justícia perquè puguis declarar 10 furts abans que ningú et reconegui. La fiscal ens va dir que com a menor havia de pagar una multa, però que com era insolvent el deixaven al carrer a les 24h. Un jec d’òsties hagués evitat que reincidís almenys per un parell de dies.
Sortim molt contents per no haver canviat res, i anem cap a Jefatura a buscar còpia de la denúncia. Però la jefatura de Montevideo està tancada a la tarda, això sí, a la porta hi ha un lluç amb gorra que t’explica els horaris molt “amablement”… – de siete a trehghg!! – pues són las DOS… – A tresssssse!!
– Ok, que cierran a la UNA!!!!
Marxem cap a l’ambaixada amb l’esperança de retirar els nostres passaports de fireta. Però … està tancada!! Era una broma, havien tancat a les 12.30 h com cada dia del món.
Resignats anem cap a l’hostal, on ens proposen de compartir un asado. Primer ens hi apuntem, però quan comencen a llegir la lletra petita ens desapuntem, resulta que es paga un tant però que sempre se n’ha d’afegir perquè el whisky s’acaba molt ràpid… Com que ja havíem fet prou el primo durant tot el dia, tirem de sopa de sobre. Els molt cabrons van muntar una festa fins a les 7 del matí pels passadissos de la casa, corrent, cridant, guitarreta, pandereta, fins i tot un es va il·luminar i va decidir fer una sessió de zapateao a l’escala de fusta en hora punta, les 5 del matí.
Dia 21 de desembre
Ens llevem de molt bon humor. Anem a jefatura a buscar la còpia de la denúncia, ens hi presentem a les 8h però per sorpresa obren a les 9h i no a les 7h… Quan obren la porta, guanyem la cursa fins al taulell, ens donen la denúncia però sembla que no sigui la nostra, doncs falta la meitat del que havíem dit… Amb la nostra semi-còpia anem cap a l’ambaixada per retirar els passaports. Ens foten una altra colleja, diuen que trigaran bastant i que necessitem més fotos. El Cesc emprèn l’aventura d’anar a fer fotos en un Maxi-Kiosko on deia: Instantanias Digitales. Hi havia una noia que només podia fer fotocòpies i vendre xiclets, i un noi que era el tècnic en fotografia, que anomenarem Felip. Semblava el típic de 40 anys que viu amb la mama, que va amb batí de pelfa fins després de dinar, sabatilles de quadres a retaló, mitjons esllenegats i gomina de fa dies. Allà estava en Felip, amb la seva càmera digital i la seva impressora. Després d’anys de pràctica i perfeccionament del mètode va aconseguir fer una foto i imprimir-ne 6 còpies en 25 min. Allà estava el Cesc, amb una família nombrosa davant. Després de 50 min de desesperació, el Cesc no podia més i va moure la mirada a l’última de la fila i li va dir: – Lo de digital es cierto, però lo de instantanias és una broma. La noia del taulell es va justificar dient que ells eren els únics que tallaven les mides que demanava l’ambaixada espanyola, quins ous! El Felip era l’únic mestre de les tisores que tallava les fotos com volien els espanyolets !! Et felicito fill !!
Després d’apretar una mica al de la finestreta de l’ambaixada, aconseguim treure uns passaports, encara calents. Ja només ens quedava treure una còpia de la denúncia que tingués alguna cosa a veure amb la realitat. Després de discutir amb una poli de 2×2 i rebre algun insult, vam aconseguir treure la còpia completa de la denúncia. Veiem per fi el final de l’estada a Montevideo. Només faltava treure els tiquets i esperar a les tantes que sortís l’autobús. Vam recórrer tota l’estació, botiguetes, berenar, sopar… i quan ens aixequem per anar a fer un vol: veiem una massa de gent corrent, cridant i mirant enrere com si vingués el dimoni. Amb la calma sortim al carrer i ens assabentem que un boig ha pujat a un bus i s’ha liat a trets… Que collons li passava a aquella ciutat?? La febre del nadal afectava diferent a l’hemisferi sud? La pasta base estava fent massa mal? Per sort a les 2h de la matinada marxàvem cap a l’Argentina, amb bus fins a Colònia i ferri fins a Buenos Aires. Arribem a Colònia (Uruguai) a les 5h de la matinada. A la terminal mateix et segellen la sortida d’Uruguai i l’entrada a Argentina. Arriba el nostre torn, al veure que no tenim segell d’entrada al país, expliquem que tenim passaports nous, que ens van robar… Ens envien a un altre mostrador, amb la sargento de hierro. La sargent mira els passaports amb desafiament, introdueix un cognom a la base de dades i arrufa el nas, introdueix un altre cognom, ho torna a intentar amb els números de passaports antics i segueix descontenta, ho segueix…
– No estáis en la base de datos de la Interpol!!
– Nosotros entramos al país con este mismo ferry el día 13…
– Esto no es cierto, estáis ilegales en este país.
– ¿Ilegales? ¿Usted cree que estamos ilegales y hemos ido a hacer denúncia a comisaría, jefatura y al juzgado penal?
– Pues os tendrían que haber detenido. Tendrán que pagar una multa por entrada ilegal!
– NO vamos a pagar ninguna multa, nos robaron todo y sólo queremos salir de este país. Por favor revise su base de datos. Si no aparecemos en ella, debe usted saber que esta base de datos no funciona.
– Esperen fuera hasta que haya pasado todo el mundo.
Tornem a la sala d’espera. Per si les mosques agafem les maletes que havíem facturat. Al cap de mitja horeta ens crida.
– Montevideo nadie me contesta…
– (pensem) Aquesta no ha estat mai a Montevideo, qui vol que agafi el telèfon a les 5 del matí?
– Lo que tendría que hacer es llevarlos presos por entrada ilegal… pero bajo mi responsabilidad les voy a hacer un favor y les he sellado la salida del país.
– (pensem) Això es de ser responsable o irresponsable? En tot cas fotem el camp!!!
– Muy bien, muy amable. (pensem) métase la lista de la intepol por el culo!!
Tres hores més tard arribem a Buenos Aires, i anem directament cap a Dakar Motos! On el Javier i la Sandra ens acullen i ens donen refugi després de tantes desgràcies.
El millor de tot plegat és que l’aventura no ha acabat. Els passaports que tenim provisionals són per set mesos, i cinc dels països que ens queden per creuar ens demanen una vigència de sis. A l’ambaixada espanyola a Buenos Aires no ens poden fer el definitiu perquè no som residents. Olé tu!! Ens hem mobilitzat posant-nos en contacte amb el Ministerio de Asuntos Exteriores de Ezpaña i amb totes les ambaixades dels països on podem tenir problemes, però de moment tothom està celebrant el Nadal i no hem obtingut cap resposta.
La moto està fent un creuer i arribarà a principis de gener. Un mes més tard del que teníem previst. Mai embarqueu una moto en vaixell…
Tot i això, nosaltres seguim la nostra aventura amb la mateixa il·lusió que el primer dia i amb moltes ganes de tornar a veure la nostra companya de viatge.
BONES FESTES I BON ANY NOU!!!
Rumb a l'est 
Hola reis!
Encara que ja sabiem de les vostres desventures a Uruguay, ara al veure-ho per escrit ens ha entristit.
Peró ja ho sabeu, eh? ENDAVANT I FORA!!!
Sabem que esteu bé i és el que compta. Alló que dien “borrón y cuenta nueva”.
No un perdonem els 2 posts que falten, l’ùltim de Nova Zelanda i un d’Argentina. Els tenieu a l’ordinador robat, peró us tocarà treballar més i tornar-los a fer.
Molt bé seguir les tradicions i haver fet el brou de Nadal per el dinar del dia 25. Sou fantàstics.
Molt bona entrada d’any.
Un petonàs. Muà, muà, muà……………………………………..
MAMA i JOAN
Bueno chicos!!! Menudas movidas!! Hay países dónde a uno se le complica casi hasta respirar. Lo importante es que esteis bien, que todo haya quedado en un susto, eso sí de la ostia!!! En daños materiales y en pérdida de un valiosísimo tiempo.
Ahora a esperar los post que faltan ja ja ja, sé por experiencia que volver a postear todo lo que ya estaba escrito es una mierdecilla, ya no saldrá igual que los primeros, pero la esencia seguro estará ahí.
Os mando un besiño enorme, mucho ánimo, y me alegro que ya en Argentina esteis con amigos pues todos los malos ratos ahora serán recompensados jijijiji. Cuidaros mucho y mucha suerte!!
Yoli, un abrazo muy fuerte. Feliz año y encantados de que nos sigas.
Ànims guapus !!!! L’aventura segueix…..Després d’aquests “contratemps” vindran uns mesos encara més esplèndits, ja veureu….
Petonets !!!!
Esperem que sí i que no tinguem massa més problemes. De moment sense la moto no podem anar gaire lluny… Bones festes i bon any!!!!!
Hola guapos, veig que després de tot el que heu patit continueu amb un bon i àcid sentir del humor. Que els bombin!!!
Petons.
Pare
Bones parella, juer quina experiencia amb els putos “panchitos” dels collons, conforme anava llegint el post m’anava enfurismant més i més. Bueno l’important que esteu bè i tot que no us ho possin fàcil podreu pirar d’aquesta m…a de pais, aixi que anims i molta llum.
Una forta abraçada i bon any,
Si que es una experiencia de mierda lo que les pasó, y lamentablemente estamos como estamos por la pasta base y por muchas otras razones… La burocracia y las leyes que pemiten que pasen estas cosas son lamentables. Pero hablar de una mierda de país es mucho…
Buenas noches Victoria, encantados de que nos leas. En nombre nuestro y de nuestros amigos te pedimos disculpas si te has sentido ofendida, pero sólo es su forma de expresar algo de rabia por lo que nos ha pasado. Tanto ellos como nosotros sabemos que en TODO EL MUNDO hay, básicamente, buenas personas, aunque a veces también las hay que te lo hacen pasar mal. Por favor, tómatelo simplemente como una manera de verbalizar la impotencia de aquellas personas que nos quieren y están tan lejos. Por otro lado, es normal que te ofendas, eso es bueno, significa que quieres a tu país. Igual que nosotros queremos al nuestro, Catalunya, y nos ofendería si alguien hablara mal de él, pero no hay que darle más importancia de la que tiene. Hasta pronto.
Hola Victoria pido disculpas por haber-me expresado de esa manera, me he dejado llevar por los malos pensamientos conforme iba leyendo el post,
Sinceramente no ha sido con el fin de ofender a nadie y pienso que como en todos los lugares hay gente muy buena y otros que se aprovechan de ello.
lo de “panchitos” también sobra
Estem bé, estem bé. Cap problema. Ara l’únic problema és que arribi la moto, que ja taaaaaardaaaaa. Pobreta, passarà el cap d’any sola en un vaixell perdut enmig de l’oceà. Bones festes i bon any!!
Caram nois! quina aventura!Montevideo…nom de ciutat per recordar. Que passeu bones festes i feliç any nou!una forta abraçada!
Moooooooontse!!!! Sí que en recordarem el nom. Molt bones festes i bon any nou!!!!! Una abraçada molt forta!!!!
Ja comprenc que es fotut, pro aquesta aventura ara te un valor molt mes elevat. Lamento l’accident . Si esteu be aixo es el que compta. Anim i endavant.
Ramon, moltes gràcies pels ànims. Seguirem endavant sí o si. Bones festes i bon any!!!
Alça aquiiiiiiiii! La seqüela “policial” és molt més terrorífica que l’atracament. Me n’alegro que ja n’estigueu fora, que seguiu amb ànims renovats i amb el mateix humor àcid, que fa disfrutar molt el llegir-vos.
L’entrada del 2012 ben segur serà millor, sort amb l’arribada de la companya moto!
Moltes gràcies Anna. I encara no hem acabat el viatge… encara ens poden passar moltes més aventures!!! Ja ens ho anirem trobant. Bones festes i bona entrada d’any!
Jar… chicos… k digo yo.. k la luna de miel.. a montevideo fijo, no???? joooer…!!
Lo importante es k estais bien todo lo demás se sustituye y k ni ellos os pueden parar.. asi k seguir con la misma ilusión… y lo dicho a tomar por cul…!!!
Sitos muchos y un abrazo inmensooooooooooo… !! ains..
Pasado el mal trago… y k se kede en algo k contar a los nietos… a seguir disfrutando… Felices fiestas y Feliz año nuevo!!!
Muakisssss!! sois los mas mejores… sin duda alguna!!
Mj
Ja, ja, chiqui!!! Felices fiestas y feliz año nuevo!!!!! Nosotros con la misma ilusión que el primer día. Seguro que esto no nos faltará!!!!!!!! Besazos
Un post per reflexionar molt de tot allò que hauria de funcionar i no funciona…Sembla mentida que tot pugui arribar a ser tan complicat. Però, en fi, de tot se n’aprèn, i aquesta aventura de merda us donarà uns coneixements que us serviran en el futur. Això sí, no perdeu mai la il·lusió ni el bon humor!! I olé per publicar-ho, les coses no tan bones que ens passen no ens han d’avergonyir.
Una abraçada molt gran! Ànims, que ja queda poc per donar gas un altra vegada!!
De tot se n’aprèn i fer-ne conya és la millor manera de passar els mals moments. Una abraçada i molt bona entrada d’any!!
Bones festes i, sobretot, feliç dia dels Sants Innocents (els sants patrons de molta gent i ara també el vostre). Després de totes les llufes que os han plantat a Uruguai (Horror Guay?) trobo molt estimable els vostre relat dels fets. Tan Franz Kafka com E B White (el guionista preferit dels germans Marx) estaríen molt orgullosos de vosaltres.
Anims! Força! i…. Endavant les atxes!
Una abraçada moooolt forta!
Jeje! Que guai sense Uru això que ens dius. Convertir la malallet amb ironia ha resultat ser una bona medicina! Gràcies oncle pels teus ànims!! Una forta abraçada, bones festes i bona entrada d’any!!!
Sinceramente, no tengo palabars para expresar lo que siento…se que tienen todo el derecho de senirse asi y de exresarlo de esa forma….y llevarse esa imagen de mi Pais,..pero me duele mucho que haya sido asi, quizas lo vemos a diario en la TV y como no nos toca cerca pensamos que es solo senascion,,como dice el govierno…..espero que todo esto no haya borrado los buenos momentos que creo compartimos juntos , ..Ademas creo que Uruguay es mucho mas que esa mala gente….. Desde el 17 que me da vuelta en la cabeza, por que cuando salieron para Monetvideo no los mande a nuestro apto, ..peor no se puede volevr el tiempo atraz, para terminar trascribo lo que puso mi Hijo Esteba en el estado de du facebook, por que sin cocnoerlos se sintio tan afectado como toda mi flia por esto “La belleza de mi país está en la gente, si has tenido problemas con un uruguayo, acepta mis disculpas, también somos humanos y nos equivocamos.”
Jorge!!! No es la imagen que nos llevamos del país. NI MUCHO MENOS!!!! Sólo una mala experiencia que nos hubiera podido pasar en cualquier otra parte del mundo. Supongo que nadie esté preparado para que le pasen cosas de este tipo, pero a veces pasan. Pasamos unos días magníficos y maravillosos en Durazno donde nos acogieron maravillosamente y tenemos un recuerdo inmejorable. Y sobretodo las galopadas con Campanina, las comilonas, los paseos con un guía extraordinario y la visita a las costas de Uruguay que son impresionantes. Todo esto todavía no lo hemos escrito en ningún post, pero ya vendrá. No se sientan identificados con este tipo de personas simplemente por ser del mismo país. En todas partes hay buenas y malas personas. Muchos recuerdos a Margot y a la familia y reiteramos nuestro agradecimiento por su amabilidad y por su hospitalidad. Les esperamos en Catalunya!!
Raquel Cesc, no importa que lo escriban, con que lo hayan disfrutado quedo conforme…..y seguro el mundo del Raid nos seguira dando oportunidaes de encontrarnos, y por que no , quizas algun dia tengas oportunidad de mas galopadas en nuestros caballos,.. ..espero tengan un feliz fin del 2011 y mejor comienzo del 2012 … Un abrazo de toda la familia. Jorge
Hola nois, que tal, tela marinera quin merde que haveu tingut, uf,uf, uf……….. espero que a partir d´ara vagi tot millor, un petó i una bona entrada d´any adeuuuuuuuuu……
Moltes gràcies toni, tot són aventures i experiències!! Hem de posar una mica d’emoció al viatge, que sinó… Molt bona entrada d’any!!!
Hola guapos, ens sentim fatal per la mala experiència que han viscut, mira que recórrer el món, i just en el país on vam néixer el Jose i jo, al país del que tantes vegades parlem, sobretot amb tu Raquel, han de passar aquests fets. Haguéssim preferit que totes les experiències que tinguessin per explicar fossin alegres i positives, igualment el relat dels successos deixa clara una part de la realitat social del país. Molts petons per als dos i que tinguin una bona entrada d’any, ens veiem …
Moltes gràcies Carol!! Aquestes coses passen a Uruguai i a qualsevol altra part del món. Malauradament no som res i estem exposats a actes d’aquest tipus. Casualment ha passat aquí, però podia haver passat a qualsevol altre lloc, o fins i tot a casa nostra. Aquest post només relata una part de la nostra experiència a uruguai, però encara no hem postejat la resta de dies que vam estar-hi, acollits per una gent meravellosa que ens va ensenyar el país i ens va tractar de la millor manera que un es pugui imaginar. No es pot generalitzar aquest fet puntual amb la realitat de la resta del país, ni molt menys. Molts petons pels dos i molt bon any nou!!!!!!!
Nanos fins ara el viatge us havia anat perfecte , i tots disfrutavem de tot el que ens explicaveu.ara ens sap molt de greu tots els entrebancs que teniu però el 2012 us anirà molt millor , i tota experencia passada te alguna cosa de positiu .BONA entrada ANY
Raquel, Cesc.
Leo y releo y me parece que es el guion de una pelicula de terror. Ya vendran dias mejores. A Andrea y a mi, en el ultimo dia de nuestro viaje, ya de regreso a casa, la aerolinea extravio nuestra maleta con los equipos de la moto, las compras de navidad y parte del equipo de frio. Compartimos la misma desesperacion e impotencia.
En Colombia los esperamos y nos bajamos unas cervezas, y ya unos meses despues les aseguro que nos reiremos.
Un abrazo
Andres y Andrea
Buenas Andrés y Andrea! Las cervezas las ponemos nosotros! Unas risas lo curan todo!! Nos robaron vuestro mapa de Machu-Pichu!! ¿Nos vamos a perder? Jajajaja
Hasta pronto!!
Aquest cop us avancem. Tant córrer pel món i nosaltres arribarem abans al 2012.
Un petit esment al vostre incident. De desferra humana, malauradament n’hi ha per tot el Món i no ens salvem que ens esquitxi la brutícia. La mala sort és concidir-hi (en el mateix temps i espai). És cosa de tots agafar les eines necessàries per endreçar i redreçar aquesta Esfera que ens acull.
Increïble tot plegat!
En un viatge d’aquestes dimensions, cabia pensar que tard o d’hora us podríen robar… però l’aventura és realment surrealista! Mare meva! Teniu un valor de ferro!!!
Per cert… si us van birlar el portàtil… heu perdut els ‘vídeos’? No heu vist el de ‘Nadal’?
Una abraçada mooooooolt forta guapus!!
H.
Retroenllaç: ARRIBADA A L’ÚLTIM CONTINENT | Rumb a l'est
GILIPOLLAS QUE TE ROBARAN VALE ES PENOSO PERO QUE CRITIQUES TODO LO DEMAS YA TE VALE QUE CULPA TIENE EL POLICIA O LA CHICA DEL KIOSKO O TODOS LOS DEMAS URUGUAYOS QUE TE QUERIAS CARGAR QUE MONTEVIDEO TIENE COSAS LINDAS COMO URUGUAYO ME TOCASTE LOS HUEVOS A POR CIERTO VIVO EN BIGUES Y SOY MOTERO PORCIERTO ESTUVE CON MI HIJA DE 5 AÑOS NOVIEMBRE Y DICIEMBRE EN URUGUAY Y ESTA MUY LINDO .
Vamos por partes, primero buenas tardes.
Después decir que nos parece muy bien tu opinión, pero no la compartimos. Esperamos que nunca te encuentres en la situación de que te roben todo lo de valor (no sólo económico) y tengas que estar 5 días en una ciudad desconocida y no muy agradable, dando vueltas como un tonto para no llegar a sacar nada de provecho, lidiando con personal de dudosa competencia… es así en Montevideo y en tantos otros sitios, te guste o no. Por otro lado creemos que la ironia y el humor son las mejores armas contra la ira y la impotencia. No creemos que debas ofenderte tanto por el escrito, está en clave de humor, pero si se lee con recelo no vas a ver el humor por ningún lado.
Muchas gracias por leer el blog!