Category Archives: Fotos

BOLAVEN PLATEAU

A la província de Champasak, al sud de Laos, s’hi troba la meseta de Bolaven, famosa pel seu clima fred, les espectaculars cascades, sòl fèrtil i plantacions de cafè. A la regió també hi habiten diferents minories ètniques, com els Alak o els Katu i les seves cases de fusta i els seus poblats es poden veure al costat de la carretera quan et dirigeixes des de Pakse a Paksong.

 Després d’haver plogut tota la nit, vam llevar-nos aviat per dirigir-nos cap al Bolaven Plateau. La zona està plena de plantacions de cafè i de cascades, així que volíem fer una ruta circular per poder gaudir del paisatge. Abans d’arribar a Paksong, anomenada també la capital del cafè, va començar a ploure, però vam decidir que tot i mullar-nos, volíem seguir la ruta prevista. En aquesta època, el sudest asiàtic es pot resumir com a aigua, aigua, aigua i més aigua. Tot, absolutament tot, està inundat d’aigua, així que vam arribar a la primera cruïlla per on ens havíem de desviar per veure la primera cascada. El camí era totalment impracticable amb la moto i vam decidir seguir la ruta fins a les cascades Tan Fan a peu. Quan vam arribar al punt on havíem de veure l’espectacularitat de la caiguda de les aigües, la boira era tan espessa que ens vam haver de conformar amb el soroll que es sentia de fons. Una pena. Tot i això, els guies s’esforçaven en explicar als clients com de boniques eren les cascades. Després vam seguir cap a la cascada de Tat Yuang, que sí que vam poder veure. Finalment vam observar plantacions de cafè i vam provar el de la regió acabat de torrar, que per cert, és molt bo. Després de dinar vam tornar a Pakse, acompanyats de les pluges intermitents que no van parar durant tot el dia. Al final res de ruta circular, perquè el conductor, en un intent per sortir del fanguer, es va clavar de l’esquena i semblava un 4. Així que vam anar a reposar una estona a la guest house.

 Marxàvem de Pakse amb un conductor una mica adolorit. Volíem anar a veure Champasak però entre el mal d’esquena, la pluja que no parava i la barqueta que ens havia de creuar el riu, vam decidir deixar-ho estar i ens vam seguir mullant fins arribar al ferri que et porta fins a l’illa de Dong Khong, enmig del Mekong. Diem ferri perquè entengueu que pot transportar vehicles, però són tres barquetes de fusta enganxades per un tauló i amb un motoret tipu minipimer. La cosa més estable per posar-hi 300 kg de moto. Els capitans de les mega-embarcacions mai dubten alhora de carregar-hi la moto, com si en transportéssin cada dia. Són l’òstia, en aquest racó de món tara màxima, és com dir Berlusconi honrat… una aberració!

EL RIU MEKONG

 Però si alguna cosa és impressionant al sudest asiàtic és l’imparable i majestuós riu Mekong, o Mare de totes aigües, i que té fins a sis noms diferents. Des de que vam sortir de Tailàndia per entrar a Laos hem anat vorejant, creuant, observant i quedant-nos embadalits amb la seva força. El Mekong neix a les muntanyes desolades del Tibet i passa per sis països diferents fins arribar al mar de la Xina Meridional, on la seva desembocadura, ja a Vietnam, es converteix en un dels deltes més grans del món. El seu pas la Xina, Myanmar, Tailàndia, Laos, Cambodja i Vietnam és font de riquesa per la gent que habita a la seva conca. El riu té molts trams navegables, però és impossible remuntar-lo completament degut als obstacles naturals. Entre Laos i Cambodja, la tranquil·litat de les aigües que havíem vist fins al moment, es converteixen en ràpids i es poden observar les cascades del Khone, les més grans del sudest asiàtic, situades a la zona de Si Phan Don, nom que significa 4.000 illes. Aquest nom és degut al fet que, en època seca, quan es retiren els monzons, el cabdal del riu baixa i queden al descobert centenars de petites illetes. Un arxipèleg enmig d’un riu, la Mesopotàmia del Mekong! Don Khong, Don Det i Don Khon són les illes més grans i principals.

 Vam passar un parell de dies voltant per les illes, veient els ràpids, les cascades, els camps d’arròs i els pescadors. La pesca, l’arròs i el turisme són la principal font de recursos econòmics dels habitants de les illes, on el temps passa amb lentitud i la gent viu en un món on el caos, la globalització i l’estrès encara no hi tenen presència.

 Estàvem a un pas de Cambodja. Deixàvem enrere el 13è país, un dimarts 13. Però ni així pots tenir massa complicacions per passar una frontera al sud-est asiàtic! És una mica can pixa i rellisca, mai acabes de saber qui és qui, però tot va fluint fins que sents el: go, go, go!! Segell aquí, 1$, segell allà, 1$, visat, passaport de la moto, et prenen la temperatura i ja estem oficialment al país. Només ens vam haver d’esperar que el policia que ens havia d’omplir el carnet de passage s’anés a rentar la cara perquè el vam trobar dormint en una hamaca just al davant del seu despatx. I no és gens estrany, perquè en tot el sudest asiàtic hi ha milers d’hamaques de fil penjades dels arbres, dels pilars de les cases o de qualsevol lloc, i gent dormint a qualsevol hora del dia.

 Seguint la nostra ruta, vam arribar a Kratie, un poblet encantador a tocar del Mekong. Des d’aquí vam arribar-nos a Kampi, des d’on surten les barques per anar a veure els curiosos dofins del Mekong, els dofins Irrawaddy, una espècie en extinció a tot Àsia. Amb el Mekong totalment amb calma, el motor de la barca parat, el sol que s’anava ponent poc a poc i impressionants vistes a banda i banda, els dofins anaven sortint a la superfície a respirar. Un espectacle.

 El Mekong és molt important per tots el territoris per on transita, però especialment ho és per Cambodja. A part de la riquesa directa, és el causant de les beneficioses inundacions que cada any produeix al llac Tonlé Sap, reserva de al biosfera per la seva biodiversitat. D’aquest llac neix el riu, que porta el mateix nom, i que conflueix amb el Mekong a Phnom Penn, la capital. Durant l’estació seca, el riu desaigua al Mekong, però durant l’època de pluges, el Mekong va tan carregat d’aigua que inverteix el cabdal del riu, augmentant el volum del llac i inundant part de la zona. És curiós el fenomen, perquè al llarg de l’any el riu Tonlé Sap canvia el seu sentit dos vegades. A la vora del llac, les úniques cases que no queden sota l’aigua són les que estan construïdes a sobre de pilars de 10 metres o les que són flotants. Aquí, igual que a altres zones del Mekong, les copes dels arbres sobresurten de les aigües i a la vora del llac hi ha infinitat de barquetes i pescadors que aprofiten la riquesa d’aquest llac en aquesta època. Cistells de gambes i peixos de totes les mides es venen en una llotja totalment improvisada, on tothom intenta treure’n el màxim profit perquè per molts és l’única font de subsistència.

 Tota aquesta vida que flueix al voltant del Mekong, la riquesa de les seves aigües, l’importància per a la gent que hi viu i en viu durant els milers de quilòmetres al llarg del seu recorregut pot canviar per culpa del govern xinès, que fa temps que amenaça en fer preses al seu territori. Sense comentaris…

Clica la foto per veure la presentació:

 El pas fronterer de Tailàndia i Laos comporta creuar una gran frontera natural, el riu Mekong. en una zona on hi ha ponts projectats, però de moment no n’hi ha ni un. Vam haver d’embarcar la moto per passar d’una banda a l’altra i quan vam arribar a Laos, vam tenir la mala sort que era hora de dinar i de fer la migdiada i ens vam haver d’esperar unes dues hores per poder arreglar tota la paperassa i els visats. Per acabar-ho de fer més emocionant, els edificis on cal arreglar tota la burocràcia estan escampats pels carrers labertíntics de Huay Xai. Vam descobrir una nou avantatge de portar un passaport espanyol, que igual que els italians o portuguesos, s’ha de pagar 5 dòlars més que a la resta de la UE. Un cop tot arreglat ens vam dirigir cap a Luang Namtha, on vam passar la primera nit a Laos.

 Laos, és un país ben variat. Són part indivisible els boscos frondosos i poblets de cabanes de fusta al nord, els rius que van a parar al Mekong, les formacions càrstiques que es poden trobar a la regió central, la meseta Bolaven, la zona de les 4.000 illes al sud i, evidentment, l’inmensitat del gran i imparable riu Mekong. Un espectacle pels sentits. Igual que a la resta de zones del sudest asiàtic, la cultura laosiana està estretament lligada a la religió arrelades al budisme therevada. L’arquitectura religiosa és troba per tot arreu, i més concretament a Luang Prabang o Vientiane, conegudes també com “les ciutats dels mil temples”.

 El nostre camí va seguir cap al sud, i per arribar a Nong Khiaw les carreteres no eren massa bones, però el paisatge era verd, amb poblets de cabanes, nens que saluden entusiasmats al nostre pas i vida rural a tocar de la carretera. Gaudíem del trajecte, com sempre, fins que en un moment donat, la moto va decidir que no volia seguir. Empenyíem els 320 kg a la pujada i s’engegava més o menys a les baixades. Els laosians ens veien passar sense interessar-se gens ni mica per si teníem problemes, per si ens podien ajudar o per si ens calia un allotjament, ja que la nit ens queia a sobre. Vam demanar per una guest house, però és difícil de trobar-ne en pobles perduts enmig de les muntanyes. Un noi, molt espavilat, ens va dir que ell sabia on podíem passar la nit i vam anar-hi a donar un cop d’ull. L’habitació amb una fusta per llit i un matalàs ronyós semblava més una cort de porcs que no pas una altra cosa, i el lavabo millor no descriure’l… No ens agradava gens la idea de quedar-nos allà, però no teníem alternativa, així que vam preguntar el preu i vam marxar corrent quan el noi ens va dir la desorbitada xifra que es volia embutxacar. Quin morro! Molt hospitalari!

 Vam seguir empenyent la moto un tros més i ja negre nit ens vam trobar tirats. Impossible seguir arrossegant la moto per la carretera… i tot indicava que el regulador de tensió havia deixat de carregar la bateria. De fons es sentia una música animada que provenia d’una casa al peu de la carretera. Ens hi vam arribar amb la idea que algú ens deixés passar la nit a cobert, o com a mínim, ens deixés plantar la tenda en un racó de l’inmens pati que tenia davant de la barraca. I tot i la nostra insistència i la nostra cara de pena, la contundent resposta va ser … no. Gràcies noi, molt amable!!

 Així que en plena nit, enmig d’una carretera perduda de Laos, entre mosquits, el no res i la llum dels nostres frontals, vam decidir provar sort i canviar el regulador de tensió. Ja ens vèiem passant la nit a la carretera, plantant la tenda i menjant un liofilitzat d’emergència per sopar, però miraculosament, la moto ens va portar fins a Nong Khiaw. Preciós poble on vam arribar ben entrada la nit, cansats i amb ganes de trobar un llit ben tou per poder dormir profundament. L’endemà vam descansar i vam acabar de muntar el regulador, ja que l’invent que havíem fet era provisional.

 LUANG PRABANG

Luang Prabang, és la capital històrica i religiosa de Laos situada a la confluència del riu Mekong i Nam Khan. Per arribar-hi cal passar per una carretera on es divisen espectaculars formacions càrstiques cobertes de vegetació. La ciutat està plena de temples i vells edificis colonials francesos. La ciutat és molt tranquil·la i és molt recomanable la passejada pel mercat que fan a la nit, on s’hi pot trobar tot tipus de material típic de Laos i unes parades de menjar on es pot sopar molt bé. És un bon lloc on ens vam quedar dos dies de relax i vam aprofitar per anar a veure les cascades de Tat Kuang Si, on hi ha gorges per banyar-se i unes passarel·les per passar de banda a banda, tot i que degut a les pluges d’aquest any, l’estructura de fusta estava mig enfonsada sota l’aigua. Banayar-se en època de pluges ho vam deixar pel David Hasselhoff. A l’entrada del parc hi ha una associació en contra de la caça furtiva d’ossos i n’hi ha alguns d’engabiats que són l’objectiu fotogràfic de tots els turistes.

El camí de Luang Prabang a Vang Vieng havia de ser de pocs quilòmetres, però només sortir un cartell ens va fer adonar que el nostre mapa ens havia jugat una mala passada i havíem de fer 100km més del que teníem planejats. Les carreteres de Laos seguien sent plenes de corbes i de forats, i durant el trajecte fins i tot vam haver de parar més d’una hora perquè un desprendiment de terra havia bloquejat la carretera. Nosaltres vam esperar una horeta, però hi havia turistes d’autobús que n’hi van estar tres…

 Després de dinar vam seguir direcció a Vang Vieng i només ens quedaven uns 60km per arribar. De cop i volta, el cel es va començar a tapar i el sol que ens havia acompanyat durant tot el dia va desaparèixer i ens va caure a sobre, tota l’aigua del món. Els llamps i els trons ens perseguien, els forats es van convertir en llacs i les carreteres en rius. Algunes vaques es refugiaven sota els arbres i els búfals aprofitaven per refrescar-se totalment inmersos a dins dels dolls. La gent dels pobles s’ho mirava des de les porxades de les cases a excepció dels nens i de les nenes. Els més petits jugaven, nus, amb els bassals del carrer, i els més grans gaudien de l’aigua intentant jugar a futbol sobre camps inundats. La pluja no parava, mentre en el nostre MP3 sonava la cançó … ooooo anys enrere, penso que queda, d’aquell que un dia va anar amb pantalons curts i els genolls pelats… estàvem calats fins als ossos, la moto no parava d’esquitxar-nos aigua color xocolata, però reiem, allò era una festa! Va parar de ploure quan vam arribar a la guest house de Vang Vieng… feia dies que no ens mullàvem tant. Llàstima que no hi ha fotos d’aquests moments.

 VANG VIENG

Vang Vieng és un poble totalment preparat pel turisme. Passejant pels carrers vam poder veure botigues, restaurants, hotels, agències i uns ponts de fusta que creuen el Nam Song, el riu que li dóna fama i el fa ser especial. I és que no és un riu qualsevol, és un riu perfecte per fer tubing! L’activitat predilecte pels farangs amb ganes de festa, aigua i alcohol i que consisteix en baixar pel riu amb unes càmares de camió i parar a les terrasses dels bars per hidratar-se i anar distorsionant mica en mica la baixada. Nosaltres estàvem tranquil·lament a sobre d’un pont de fusta mirant les estrelles quan van començar a aparèixer, baixant pel riu, flotadors i gent amb cerveses a les mans cridant i rient. Portaven un pedal considerable a causa de l’activitat frenètica que devia fer hores que practicaven. Per sort, el poble no només es resumeix amb aixó. Situat en un entorn preciós s’hi poden practicar moltes altres activitats.

 Seguint la nostra ruta vam arribar a Tha Khaek, un poble rodejat de natura i muntanya, on les coves són la principal atracció. Diuen que són impressionants i fins i tot es pot anar a fer una volta de dos o tres dies pels entorns i visitar els pobles, les coves, les muntanyes, els camins… Nosaltres vam decidir anar a veure les més boniques i les que ens quedaven més a prop, però malauradament, aquesta regió hi ha tanta i tanta aigua a l’època humida que va ser impossible arribar-hi. Els camins estaven completament inundats d’aigua. S’acabaven on passava un riu o on hi havia un llac, o fins i tot, algunes coves estan sota l’aigua i és impossible accedir-hi. Plou molt, molt i molt. Handicap de viatjar al sudest asiàtic en aquesta època…

Clica la foto per veure la presentació:

 Després d’uns dies intensos visitant parcs històrics, vam enfilar cap a Lampang, on havíem quedat amb el Mario i la Yvonne, una parella d’alemanys residents a Austràlia que viatgen 6 mesos amb moto pel sud-est asiàtic. Visitem un centre d’elefants, és la canya, n’hi ha un munt. Veiem un espectacle en el que els elefants dibuixen, seuen, toquen instrumens… una parida que fa gràcia una estona. Nosaltres dos vam seguir fent el guiri i vam anar a a veure un temple de fusta, el segon més gran d’Àsia. I després, emocionats amb els cartells de la carretera, vam anar cap a uns hot springs! Sona bé oi? Doncs era una piscina d’aigua calenta d’on hi sortien bombolletes… quin timu! Com si d’aigua calenta no en tinguéssim a Caldes… Deu ser el mateix que et passa si segueixes tots els cartells que hi ha a l’autopista francesa que indiquen Chateau… un timu!

 Després cap a Chiang Mai, va ser el primer dels Chiang. Un poble ple de farangs, de temples, de Budes, de restaurants, pizzeries, agéncies d’aventura… Nosaltres vam fugir una mica de la ciutat per anar a veure una granja d’orquídies. Impressionant i preciós! A la tarda vam visitar la ciutat a cop de pedal, la manera més pràctica, per nosaltres, de veure una ciutat. Al vespre ens esperava un plat fort… Muay Thai o lluita Tailandesa. Un ring, dues persones, patades i cops de puny. Van ser 7 combats, dos de nanos d’uns 14 anys (no calia), dos de fèmines (qualsevol els hi pica el cul!) i dos d’homes (si els veiéssis pel carrer mai no ho diries). Tots es van repartir una de nates impressionants, tantes que dels 7 combats, 6 van acabar amb K.O., és a dir, un dels lluitadors va caure a terra desmaiat. És curiós perquè per una banda porten guants, i penses que és per no fer-se tant de mal a la cara, però per altra, és habitual tirar patades a la cara del contrari, cops de genoll o de colze. En el programa que ens van donar hi havia un espectacle de mitja part: el special fights. Consistia en agafar a 8 lluitadors, de mides i pesos diferents, pujar-los al ring, tapar-los els ulls i vinga! Només valien cops de puny, però hi havia un pes no lleuger que els anava estenent a tots per terra, mentre reia, fins i tot va caure “l’animador” que rondava per allà. Estan fatal!

 D’aquí vam anar cap a Chiang Rai, on vam poder veure els primers insectes fregits. Grills, escarbatots i larves. Mmmm tot un plaer pels sentits, però no en vam tastar cap. El mateix ens vam trobar a Mae Sai, on fins i tot vam poder veure com agafàven els grills vius, els ofegaven amb aigua i els fregien…

 L’última nit la vam passar a Chiang Saen, just abans vam poder veure el Triangle d’or. Un triangle que formen els rius Mekong i el Nam Ruak a l’ajuntar-se, i que separen Myanmar, Tailàndia i Laos. Les vistes des d’un turó proper són força espectaculars. Rep aquest nom per la quantitat d’or que va entrar a la zona quan es dedicaven a la producció d’opi. Llàstima que van ajuntar producció amb consum, i gran part de la població era addicte. Pels interessos de la reina i dels Estats Units, les plantacions d’opi van desparèixer donant pas a plantacions més ben vistes i menys nocives pels cultivadors, com la pinya, el blat de moro o el te.

 D’aquí cap a Laos. Superar la burocràcia Tailandesa va ser una mica laberintic, però no impossible. Si el que ha de sorir té les coses clares és ben fàcil: posa un segell aquí i un altre aquí, gràcies!

De la foto a Bangkok, res de res! Una estafa! Amb un cop de ferri travessàvem el Mekong i ens plantàvem a Laos!

Clica la foto per veure la presentació:

 Si diguéssim que la sortida de Bangkok amb la moto va ser complicadíssima, ens quedaríem curts. Bangkok és com una gàbia per les motos. Algú va decidir en el seu moment que les motos no poden anar per autopista, així que tenint en compte que Bangkok és enorme, mal senyalitzada, amb un trànsit horrible i que no podíem anar per autopista, el recorregut que havíem de fer per poder sortir de la ciutat es va converir en un laberint sense sortida. Vam intentar tres vegades entrar a l’autopista. Les dues primeres ens van fer fora per una porta lateral passades les guixetes i la tercera, el policia va decidir que era més fàcil anar tres o quatre quilòmetres contra direcció que no pas deixar-nos entrar. Surrealista. No és que ens capfiquéssim en entrar-hi, però el cartell de prohibit motos (quadrat i blau… on s’és vist!!!) el posen després de l’entrada! L’últim poli ens volia multar però vam implorar que no ho fes i no ho va ver. Devia pensar que ens costaria més arribar a comissaria que sortir de la ciutat.

 Quan pensàvem definitivament que els nostres maldecaps ja havien acabat i després de preguntar a uns policies per on havíem d’anar, vam arribar a una carretera que es dividia en tres, que anomenarem a, b i c. Entre la b i la c hi havia un cartell sense fletxes que posava que no podien accedir-hi motos, per tant, per no temptar més a la sort vam optar per l’a. Ja anàvem per la direcció correcta fins que després de 300m trobem un control policial i ens paren:

Els hi vam intentar explicar que enlloc indicava que les motos no poguessin anar per aquell carrer, però es van anar posant nerviosos al no entendre res. Finalment va venir el cap de la tribu, amb cara de pomes agres, una piga amb pèls de 15 cm i un casc que li tapava el clatell. Tornem als arguments, ell arruga el nas i replega el front, diu que no és veritat! Ens assenyala que el seguim que ens ho demostrarà. El paio segueix la direcció que portàvem, i al cap d’uns 200m ens indica un cartell (d’aquells blaus), 200m més un altre cartell… i finalment para al costat de la carretera:

El cap de la tribu, amb el carnet de conduir del Cesc en mà, se’ns posa al costat. Li preguntem per on podem seguir el nostre camí i ens ho indica però no ens torna el carnet. Esperem…. preguntem… ni cas. Ha quedat petrificat, creuat de braços, el cap cot, la mirada perduda a l’infinit i amb els globus oculars que li donaven voltes en forma de dólar. Nosaltres, farts de convidar a sopar a policies passem de la seva cara, cosa que el va irritar una mica i al cap d’una estona ens va tornar el carnet. Vam cantar victòria! Però abans de cremar l’última neurona que rebotava pel seu cervell, ens el torna a agafar, li fa una foto i exclama: IMMIGRATION! Posa primera a la seva “catxarra” i marxa direcció contrària. De fons se sent a la Raquel dient-li el nom del porc. Finalment un motorista local ens va dir que marxéssim, que ja no hi havia més controls. De totes maneres, en tot el viatge per Tailàndia vam estar controlats per la presència del Bhumibol i la Sirikit, els reis de Tailàndia, les imatges dels quals estan escampades per tot arreu. N’hi ha milers, petites, mitjanes o grans, en les que estan drets o asseguts, sols o acompanyats, vestits de gala o informals.

 Amb el cabreig com a tripulant vam arribar a Ayuthaya, capital de la província que porta el mateix nom. Vam llogar unes bicis per anar a veure les runes de l’antiga capital, que són ara el Parc històric i són reconegudes com a patrimoni de la humanitat. Temples, palaus, art, budes, runes… una ciutat plena d’història i cultura. A la majoria de figures de Buda els hi falta el cap. A destacar Wat Phra Mahathat, que és un cap de Buda, que ha quedat atrapat entre les arrels d’un arbre. El Parc en general és molt interessant i curiós de veure, però nosaltres en fem bastanta via i a fer carretera.

 Clica la foto per veure la presentació del parc històric d’Ayuthaya:

Anem cap a Kamphaeng Phet, pel camí ens cau tota l’aigua del cel, i ens refugiem sota una parada de fruita, la mestressa ens convida a dues fruites extranyes però prou bones. L’endemà, per increíble que sembli, lloguem una motoreta per anar a veure més pedres. La ciutat és un lloc arqueològic molt important i les seves impressionants runes són testimoni de l’esplendor del seu passat. Ja a la tarda anem cap a Sukhotai, per on hi passa un riu que feia uns dies s’havia desbordat i inundat bona part del poble i la regió. El carrer principal era una piscina, l’aigua arribava a mitja roda de la moto. Amb bicicleta visitem els monuments… no hi podien faltar.

 Clica la foto per veure la presentació del parc històric de Kamphaeng Phet:

 Clica la foto per veure la presentació del parc històric de Sukhotai:

I des d’aqui volem felicitar a aquesta parella, que en pocs dies faran un pas molt important a les seves vides. Esperem que entre els dos us agafeu la vida amb aquestes ganes. MOLTES FELICITATS Albert i Vero!!!

 El vol va ser molt tranquil, i amb poc més de tres hores havíem fet un salt de molts quilòmetres i ens havíem plantat a Bangkok. Un salt que no ens ha permès poder gaudir dels canvis progressius que comporta viatjar per terra, però no teníem cap altra alternativa. A l’arribar a l’aeroport ens vam dirigir directament cap a les oficines de customs per anar a buscar la moto. Un cop allà vam poder observar que les oficines estaven desertes… no hi havia ningú. Només un vigilant que després de fer algunes trucades ens va anunciar el que no volíem sentir: el dia 12 d’agost és festa, perquè és el dia de la reina, i com que el dia següent ja era dissabte, no podíem treure la moto fins el dilluns! Així que amb la sensació que el nostre amic Suraj, de l’agència de Nepal, se li havia escapat algun petit detall i amb l’enrabiada corresponent, vam haver de buscar un hostel per passar-hi la nit.

 Bangkok és una ciutat inmensa, amb grans edificis, avingudes, molt de trànsit, polució, bones infrastructures de transport com l’skytrain amb estacions impecables però buides, majestuosos centres comercials, molta gent, parades al carrer (fruita, flors, menjar, souvenirs…), una plaga de taxis de tots els colors de l’arc de sant martí amb conductors també “molt vius”, un munt de tuk-tuks que petardegen pels carrers i tants temples que és impossible visitar-los tots. De fet, més que impossible pot resultar insoportable, tot i que la majoria fan pagar uns preus exagerats no és massa difícil fintar l’entrada principal. Així que com a bons farangs*, vam aprofitar la nostra estada a la capital per veure tot el que vam voler. Temples i més temples, però al vespre ens vam acostar a un carrer que vindria a ser el barri roig d’Holanda, el carrer Soi Cowboy, un dels carrers que ha donat a Tailàndia, i en concret a Bangkok, la fama de turisme de sexualitat. Són només uns 200m de carrer, però està ple de llums de neó, música, baretos, molta gent i evidentment, moltes noies que busquen la seva presa. És fàcil veure pel carrer un occidental agafat de la mà d’una d’aquestes noies, o també sorprèn veure que els restaurants de la zona estan plens de farangs sense escrúpols que conviden a sopar a la que serà la seva nòvia per una nit. Podries pensar que un guiri de 70 anys ha tingut sort lligant amb una noia de 25, o de 20… o de 15…, però veus que no és així quan n’hi ha mitja dotzena en el mateix restaurant. En fi que probablement és la meca del turisme sexual, però per sort hi ha moltes més coses a la ciutat.

  El dilluns, a primera hora del matí vam anar directament a l’aeroport per intentar treure la moto. Un cop vam baixar de l’autobús, vam caminar uns metres direcció a les oficines i un home que venia caminant cap a nosaltres ens va dir: “veniu a recollir la moto, oi?”. I nosaltres vam flipar una mica, ja que en un aeroport internacional, on hi treballen milers de persones, com sabia aquell senyor que anàvem a recollir una moto? En definitiva, que ens va ajudar a fer els passos burocràtics per mil oficines, mil passadissos i mil edificis diferents per poder arribar allà on estava la moto. I al cap de poc, un toro va aparèixer amb la nostra caixa de fusta!! Portàvem 3 hores per arreglar papers i ara només calia muntar la moto.

 Els dies que vam estar a Bangkok vam aprofitar per fer una visita a Touratech Tailàndia, on el seu amo, en Peera Lao, ens va atendre magníficament bé i ens va assessorar d’on podíem trobar un bon taller per comprar tot el que necessitàvem. I un cop fet els canvis que es mereixia l’ÀfricaTwin, rodes, oli, filtres… vam emprendre la carretera per aquest magnífic país.

  *Farang és la paraula que utilitzen els tailandesos per denominar els westerns, guiris, estrangcrs.

Clica la foto per veure la presentació:

El camí de Chitwan a Katmandú havia de ser fantàstic, però les boires i el mal temps ens van fer anar per terra les nostres expectatives de veure paisatges espectaculars. Fins i tot, al capdamunt d’una carretera de corbes que no s’acabava mai podríem haver vist l’Everest! Però no va poder ser… 

  Després d’uns 200 km vam arribar a Katmandú, capital caòtica on imperen les NO regles de trànsit. És ben cert que circular per l’Índia era difícil, però quan estaves a una ciutat, per més vehicles i animals que hi haguéssin, et movies, en canvi a Katmandú no! Seria equiparable al trànsit de les rondes a les sis de la tarda, però amb un carril per banda, una cruïlla cada 100 m, autobusos, taxis, cotxes i motos, i el més important de tot: tot si val! De fet nosaltres vam agafar l’exemple de les motos locals i anàvem per la “vorera”, amb algunes dificultats com ara els peatons.

 La vall de Katmandú és el centre de la cultura Newar, i aquesta es pot veure a diferents zones que estan plenes de temples hindús i budistes. Aquesta cultura es troba entre l’hinduisme i el budisme, i ambdós adoren a divinitats semblants. Els seus rituals són semblants, però una cosa els separa: els hindús participen amb devoció en rituals sagnants on es sacrifiquen búfals i cabres, mentres que els budistes n’estan al marge i els escandalitzats tibetans ofereixen oracions demanant una bona reencarnació pels animals morts. El temple hindú més conegut és el de Pashupatinath, dedicat a Shiva, i els budistes més emblemàtics són els de Boudha i Swayambhunath, encara que molts altres temples són sagrats per ambdues religions. La vall de Katmandú s’ha convertit en un lloc de trobada entre budistes tibetans i occidentals i practicants europeus i americans vénen fins aquí per estudiar budisme amb mestres tibetans.

 Per sort, Katmandú té barris molt diferents, i nosaltres vam preferir allotjar-nos a una de les zones més tranquil·les situada a la perifèria: Boudha, o anomenat també Boudhanath. Afortunadament la Gemma i el Jordi ens van aconsellar que hi anéssim si volíem fugir de l’agitat centre de Katmandú. Boudha és un dels lloc més sagrats pels budistes, té una de les estupes esfèriques més grans de Nepal, banderes tibetanes d’oració per tot arreu i a la base del seu perímetre s’hi troben centenars de rodes de pregària. L’afluència de grans poblacions de refugiats tibetans de Xina han estat testimoni de la construcció de més de 50 gompes (monestirs) tibetans al voltant de Boudhanat. El lloc t’ofereix un univers d’activitats per desconnectar de l’estrés del món occidental, i hi ha molta gent que hi va a uns dies a apendre ioga, meditació, fer un vipassana, massatges o pintar thangkhes…Durant el dia s’hi pot trobar molta gent fent kores (voltes) a l’estupa i s’hi respira un ambient molt tranquil i agradable, mentres s’hi pot escoltar l’om mani padme hum. És la melodia i la lletra més enganxosa del món, per nosaltres podríem dir que va ser la “canción del verano”, resulta hipnòtica i relaxant.

 Aquí vam conèixer el Dani, un català que després de 6 anys entre Índia, Nepal i Tibet, ha muntat una empresa de trekings, Responsible Treks (www.responsibletreks.com), i ofereix viatges al Tibet i a Nepal que prometen molt. En aquesta zona ens ha quedat pendent la visita a llocs molt interessants i que ens han cridat molt l’atenció… potser haurem de tornar…

 A Boudha també ens vam retrobar amb la Gemma i el Jordi, i s’hi van sumar la Mònica, l’Alba i l’Adela, més catalanes conegudes del Dani. És per aquestes relacions que vam otorgar al Dani el títol d’ambaixador català al Nepal! Sí senyor! Almenys parla idiomes, perquè a l’espanyola no parlen ni castellà. Amb aquesta colla ens anàvem trobant sovint per anar a dinar o a sopar, fins i tot vam fer un altre sopar de truita de patates i pa amb tomàquet, mmmm… bonísssim!

 Clica la foto per veure la presentació de Boudha:

 Una altra part de Katmandú, totalment diferent a la que estàvem allotjats és Thamel. Suraj, el noi que ens havia d’enviar la moto fins a Bangkok hi té l’empresa, per la qual cosa ens vam veure obligats a anar-hi diverses vegades. És el barri més visitat pels turistes i és perfecte pels que volen estar enmig de carrers poc tranquils plens de gent, de guest house, hotels, cibercafès, restaurants, agències, botigues que venen jerseis de cachemir, mocadors, marionetes, roba hippie, bolsos, ninots de llana i milions de botigues amb roba de muntanya d’imitació i cartells penjats per tot arreu en els quals és gairebé impossible trobar el que busques.

 Per arribar a Bhaktapur, amb en Jordi i la Gemma, ens vam endinsar en l’aventura d’atrapar autobusos locals. La tècnica consisteix en parar l’orella, perquè, penjant de l’autobús hi ha un nano que crida el destí: BoudhaBoudhaBoudhaBoudhaBoudhaBoudhaBoudha o ThamelThamelThamelThamelThamelThamelThamel! Una vegada hi puges et converteixes en sardina, si tens sort no tindràs cap aixella al nas o cap dit a l’ull. El més complicat és pagar, però també té el seu truc per evitar “timos”: preguntar a un local el preu del trajecte (ells no enganyen), mirar de donar-ho just o el més just possible i el més importat, pagar quan ja has baixat del bus, d’aquesta manera ja poden dir missa mentre van marxant. Finalment vam arribar a lloc, però l’entrada va resultar ser una estafa, ja que ens van clavar 1.100 rupies a cada un (11 euros). Podeu pensar que tampoc és tant, però tenint en compte que a Nepal pots dormir per 5 euros o dues persones poden dinar per 3, la proporció és desmesurada. I el que resulta més acollonant és que els locals no paguen. Si a Europa féssim això ens tractarien de feixistes.

 Almenys el poble era molt bonic, els edificis amb talles de fusta a les bigues, finestres i balcons, carrerons encantadors, i plegat de temples i més temples amb els seus tons apagats però amb la llum de les pintures vermelles que hi deixen els practicans. Cada un és més gros i més espectacular. Creixen com bolets enmig d’una plaça, talment com si algú el hagués sembrat sense saber-ne la dimensió que tindrien al cap dels anys.

 Clica la foto per veure la presentació de Bhaktapur:

 També vam visitar Swayambhunath, un antic complex religiós situal estratègicament al capdamunt d’un turó a Katmandú. També és anomenat el temple dels monos, ja que n’està ple que viuen en aquest lloc i la seva principal afició és menjar-se les ofrenes. Cal anar en compte que algun mono no decideixi que vol el menjar o algun objecte que tinguis a les mans, perquè si és així, no cal que t’hi barallis que segur que ho aconseguirà. Aquí vam optar pel taxi, ja que era hora punta i els autobusus anàven a tope. Per agafar un taxi has de pactar el preu abans, però has de saber quan et pot costar aproximadament, per passar-ne una mica de via. Sinó en tens ni idea o no pactes el preu et pots endur una sorpresa a l’hora de baixar.

 Clica la foto per veure la presentació de Swayambhunath:

 Per sort, els dies a Boudha van ser de relax i tranquil·litat i va representar un punt i a part en el nostre viatge. A partir d’aquí ens tocava fer un gran salt de molts quilòmetres fins a Bangkok.

 El nostres primers dies a Nepal ens havien deixat encantats, i la resta del país també pintava força bé, així que la ciutat de Pokhara ens esperava i nosaltres estàvem disposats a aprofitar tot el que el país ens podia oferir.

 Amb aquesta idea al cap vam marxar de Lumbini deixant enrere els pobles i els arrossars de la plana per submergir-nos en una carretera d’infinites corbes, que anava pujant i baixant i deixavaveure els verds més verds, els camps més penjats i l’aigua que baixava per tot arreu on podia. I després de passar-nos tot el dia sobre la moto vam arribar a Pokhara!

 Pokhara es troba a la vora del llac Phewa Tal i als peus de l’Annapurna, tot i que en època de monzons el perfil de les muntanyes desapareixen darrere dels núvols i és gairebé impossible veure els cims. Ens hagués encantat poder gaudir de l’impressionant cim de 8.091m reflectit al llac, però ens hem hagut de conformar veient algunes fotos espectaculars. La zona on ens vam allotjar va ser a Lakeside, una zona que cobreix totalment les necessitats d’una part important del turisme que la visita, amb cibercafès, pizzeries, restaurants, botiguetes, llibreries amb guies de viatges, guest house i milers de serveis que pots trobar a cada cantonada… però tot i així, s’hi respira un ambient tranquil. El nucli antic de la ciutat, amb les típiques cases d’estil newari amb les seves finestres de fusta tallada, o els temples budistes i hindús van ser d’obligada visita i molt interessants de veure.

A Pokhara hi ha una gran varietat de restaurants, però uns viatgers que vam conèixer a Pakistan ens van recomanar enèrgicament que si ens agradava la carn havíem d’anar a un steakhouse anomenat Everest i així ho vam fer el primer dia que vam arribar. Portàvem uns mesos sense menjar un bistec de carn i per tant, somniant amb aquest restaurant, que tot i que a Nepal les vaques també són sagrades, serveixen uns bistecs boníssims, gruixuts, tendres. grrrrrrr!

 Per visitar els entorns del llac, que és el segon més gran de Nepal, vam decidir llogar unes bicis, i per fer-ho més emocionant, què millor que unes bicis que semblaven de museu. I semblant els protagonistes de “Verano Azul” (que no “Ver ano azul”, recordeu l’acudit, oi?) vam pedalar i pedalar pels voltants del llac, creuant els poblets que trobàvem al nostre pas, esquivant alguna vaca i observant els camps d’arròs presents en tota la part del país que hem vist fins ara. Vam parar a dinar a un dels restaurants més petits que deu haver-hi pels entorns i evidentment, com que els catalans sempre som a tot arreu, aquí vam conèixer el Jordi i la Gemma, amb qui tornarem a coincidir al cap d’uns dies a Chitwan i després a Khatmandú. Quan la companyia és agradable val la pena compartir hores i hores.

 Així que amb ells vam agafar un taxi, que frenava menys que la bicicleta i conduit per un personatge que semblava que dormís, medités… mentre esquivava animals, motos, motocultors, camions i ens vam dirigir a Tashi Palkhel, un assentament tibetà amb la Jangchub Coeling Gompa, amb banderes de pregària tibetanes i un centenar de monjos que hi viuen. Vam poder presenciar una sessió de pregària, amb els típics cants i música dels monjos budistes.

Després d’aquests dies de relax occidentalitzat vam anar cap al Parc Nacional de Chitwan (la paraula chitwan significa el cor de la jungla), el primer parc nacional de Nepal, que va ser creat l’any 1973 i que va inspirar a Rudyard Kipling en la creació del llibre de la selva. La vegetació del parc és exhuberant, amb herbes molt altes i boscos amb l’arbre de la sal, un arbre molt gran típic de la regió.

 Per ser un dels parcs més promocionats del Nepal cal dir que ens va costar bastant de trobar, una porta descolorida enmig del batibull d’un poble ens donava l’entrada al parc. Un parell d’errades a la Lonely ens va donar l’oportunitat de fer un tour amb moto pels afores del parc, i vam topar amb un lloc acollidor i tranquil per quedar-nos. A Bardia ens vam quedar amb les ganes d’anar amb elefant i de veure el elefantets, així que havíem d’aprofitar el moment. El segon dia ens vam llevar a les 6 del matí i amb el Buenaventura i l’Estafania, una parella de Canarias, ens vam enfilar d’alt d’un elefant, una bitxarraco de 3,5 m d’alçada, 5.000 kg de pes i que es mou igual que ho devia fer un dinosaure. És lent, però amb el seu pes resulta imparable. L’espessa vegetació de la selva es doblega tremolosa al seu pas. El monzó ens va enganxar en plena passejada, i era curiós veure com les enormes petjades de l’elefant s’omplien d’aigua en pocs segons, els senders es convertien en rius i com tots el sons de la selva deixaven pas a una única cançó, la pluja. Dalt de l’elefant, com qui lloga un balcó per la visita del papa, vam poder veure rinoceronts, coccodrils i un grup de locals que creuaven el riu amb l’aigua pel pit… per sort la majoria de cocodrils que hi ha al parc només mengen peixos! És curiós saber que cada elefant té el mateix cuidador durant tota la seva vida i mantenen una relació molt especial.

Després de caure tota l’aigua del món ens vam animar a baixar pel riu amb canoa, amb la mateixa bona companyia del matí. Quan arribavem al riu vam veure uns éssers esblanqueits, que vestien robes acolorides i anaven armats amb unes càmares monstruosoes penjades del coll, que els hi cisallaven els discs intervertebrals, i que com a mínim devien disparar làsers. Eren els nostres amics, els xinos! En van carregar una vintena en una sola canoa, va quedar demostrat que són molt flexibles. Nosaltres érem quatre i anàvem una mica més còmodes. Des de l’aigua vam poder veure més cocodrils i uns quants kingfischer, un ocell blau molt bonic que pel seu nom podeu esbrinar que menja. Vam desembarcar per veure els baby elefants i les seves mares, però la nostra visita va ser llampec, ja que tots els elefants lligats de les potes amb cadenes monstruoses un al costat de l’altre ens va semblar poc adient, atractiu i sensible per tractar-se d’un parc nacional.

 I per art de màgia, a la llunyania va aparèixer el Manaslu, el cim de 8.156 m que sortia d’entre les boires i que ens feia creure que estàvem a tocar dels Himalayas! 

Vam tronar a llogar unes super bicis, per anar a veure més poblats, camps d’arròs, dones tharu, cases de fang … i un museu que acollia una exposició on s’explicava l’altre cara del parc, la dels 20.000 deportats que vivien dins del parc i que es van quedar sense casa, ni terres, ni feina. I que ara malviuen a les ciutats o treballen camps que ja no són seus per poder tirar endavant. En fi, que moltes coses boniques que s’han fet pel turisme tenen uun rerefons que no s’explica.

 I després de Chitwan vam anar cap a Kathmandú!

Clica la foto per veure la presentació:

Nepal és un país petit en extensió, però molt gran en personalitat i té l’habilitat de captivar els seus visitants ja sigui amb els seus treks, parcs naturals o la seva espiritualitat. Els paisatges, els sagrats temples, les extensions inacabables de camps d’arròs, les enormes muntanyes de l’himalaia, entre elles la més altra del món, l’Everest (8.848m) i, sobretot, la gent encantadora, formen part indivisible d’aquest territori.

 Entre Índia i Himalaia es troba la zona del Terai, una zona molt fèrtil i de parcs nacionals protegits. És una extenxió de terra d’uns 30km d’amplada que travessa Nepal de punta a punta. Fa 100 anys, el Terai era una zona de grans boscos, amb rinoceronts, elefants, cocodrils i dofins del Ganges, la malària era endèmica i els únics que semblaven inmunes a aquesta eren els tharu, la primera ètnia nativa d’aquesta zona del país i la major part dels quals encara hi habiten, dedicant-se al cultiu i a la ramaderia. Actualment és la zona més productiva del país i a la zona interior s’hi cultiva, durant l’època dels monzons, petits terrenys o parcel·les d’arròs. És impressionant recórrer les carreteres del país i no cansar-se mai de veure les muntanyes convertides, als nostres ulls, en maquetes que dibuixen corbes de nivell, i on cada nivell és una parcel·la inundada d’aigua i arròs. Les dones vestides amb colors llampants, els homes conduint els bous que amb força i paciència i enfonsats fins a mitja cama treballen els camps.

 El nostre primer contacte amb el país, per la seva banda oest va ser el Parc Nacional de Bardia, un dels més protegits i conservats en tot el Terai i on vam estar uns quants dies de relax, però de molta calor, després de passar uns dies molt intensos a Índia.

 Aquest parc, a diferència d’altres de Nepal, és poc turístic i com a conseqüència, almenys de moment i esperem que per molt de temps, molta de la gent autòctona no ha variat la seva forma de vida per adaptar-la al turisme. Tot i així, l’arribada al Parc va ser una mica estressant. S’hi entra passant per una porta gegant, rotllo Jurassic Park, i just després de la porta ja tens a mitja dotzena d’hotelers avorrits, desitjosos d’acollir-te al seu hotel, que és el millor. Agafàvem les targetes de tots i passàvem olímpicament, volíem anar al nostre aire, però sorprenentment sempre veiem una motoreta uns 500m davant nostre… i a cada cruïlla on dubtàvem ens indicava el camí correcte. Així vam anar fent, fins i tot vam enganxar la sortida dels nens d’escola, de quatre nens que vam veure quatre tenien hotel, no deixava de ser sorprenent… perquè de cases se’n veien ben poques.

 Finalment vam acabar a casa del noi de la motoreta, ens va semblar simpàtic, insistent i eficient. Feia de guia a la selva des dels 11 anys (la guia ho corroborava) i havia muntat amb un altre noi, i uns quants voluntaris, mitja dotzena de bungalows de fang en una zona bastant paradisíaca. Oferien caminades per la selva, rutes amb elefant i ràfting. L’elefant el vam haver de descartar perquè s’havia de reservar amb antel·lació. La ruta a peu era la ideal per veure animals, com els tigres, rinoceronts o cocodrils, però ens va tirar enrere l’alta densitat de leeches (sangoneres) per metre quadrat, que hi ha a la selva en època de monzons. Així doncs ens vam dedicar a no fer res, descansar, passejar sota els monzons, gaudir dels paisatges i menjar bé.

 Pels rius del parc vam poder veure, diàriament. les dones rana tharu, que amb les seves xarxes caminaven riu amunt per dins de l’aigua per pescar petits peixos, o els nens i nenes, que amb una destresa increïble saltaven des dels arbres de la vora de l’enorme riu que travessa la regió per caçar els troncs que baixaven arrossegats per l’aigua, i els portaven, nadant, fins a la vora.

 En aquesta zona vam començar a familiaritzar-nos amb els monzons, que ens acompanyaran durant tota la nostra estada al Nepal. És igual el moment del dia, matí, tarda o nit, a sobre de la moto, a lloms d’un elefant en plena jungla o, més còmodament, observant-la a través de la finestra d’una guest house, però la pluja és inevitable i imprevisible. També forma part de l’encant del país en aquesta època.

 Seguint per la zona del Terai, i després de descansar tres dies al parc, vam dirigir-nos cap a Lumbini. En tota la regió predomina la població hinduista, encara que fou als peus d’un arbre de sal d’aquesta població on va néixer Siddhartha Gaudama, el Buda. El lloc s’ha convertit en destí de molts peregrins que visiten el punt concret on diuen que va néixer, i on ara s’alça el temple de Maya Devy o mare de Buda. El més curiós és el gran nombre de monestirs i temples diversos que governs i associacions budistes de tot el món han construit pels entorns. Hi ha construccions finançades per fidels japonesos, tailandesos, vietnamites, indis, europeus o tibetans, amb gran quantitat d’estils arquitectònics representats en multitud de pagodes, estupes i temples.

 Per visitar-los vam fer una caminada, d’uns 15 Km sota un sol de justícia, per veure els temples, però la majoria estaven tancats o en reconstrucció. Ho tenen una mica deixat de la mà de D…. (Budha?). L’interès arquitectònic i arqueològic de la zona és increíble, però sembla que els interessa mil vegades més el metre quadrat on va néixer Siddhartha Gautama, on una urna de vidre protegeix la pedra on la mare de Buda va donar a llum. Des d’aquí vam continuar el nostre camí cap a Pokhara, per poder seguir gaudint de l’encant d’aquest país.

Clica la foto per veure la presentació:

 Índia és un país tan extens que és impossible definir-lo com a una unitat. El nostre pas pel país es va centrar a la zona del Punjab i de l’Himachal Pradesh. Segurament no és la zona més turística ni coneguda del país, però és la ruta més directe per anar cap a Nepal.

 L’entrada a l’Índia va ser moooolt lenta. Per passar per la frontera ens vam haver d’esperar més de dues hores, amb l’inconvenient que l’electricitat va deixar de funcionar quan ja portàvem una bona estona esperant i la calor es va començar a fer insoportable a les dependècies de l’aduana. Per sort un noi repartia beguda pels acalorats de la sala i, com podeu imaginar, era te acabat de fer! Molt refrescant! I per acabar-ho d’arreglar, el funcionari que ens va atendre era “novato” i per omplir els papers de la moto ho havia d’anar copiant meticulosament d’un llibre que seguia al peu de la lletra. Tot i això vam entrar sense més problemes al país!

 La zona per on vam entrar és la del Punjab, i té com a principal, la històrica ciutat d’Amritsar. Amb molta paciència, i després de pedre’ns diverses vegades entre el caos que gairebé fa impossible la conducció, vam arribar a la nostra guest house. Un espai de relax i de desconnexió, ple de turistes amb qui va ser molt fàcil compartir bons moments i alguna adreça de contacte que farem servir més endavant.

 Conduir per una ciutat tant caòtica té el seu truquillo. És tracta de mirar només endavant, amb la de coses que passen davant ja tens prou feina. D’aquesta manera si tothom s’ocupa del que té davant ningú xoca. Això sí, el dit està permanentment al clàxon i no és per cagar-se en tot sinó per avisar que estàs allà i vas a passar. Si mires pel retrovisor t’acabes tornant boig. D’aquesta manera hem anat creuant Índia sense massa problemes, només a Amritsar un rickshaw ciclista se’ns va empotrar al darrera… n’hi va haver prou amb un: “però que fots”!!

 L’atracció més important de la zona, i que es troba a la part vella de la ciutat, és el Golden Temple. Un majestuós temple de la religió Sikh visitat diàriament per milers de persones i on s’hi respira una espiritualitat especial. El temple es troba al centre d’un gran llac i s’hi accedeix a través d’una passarel·la de marbre. L’estructura central està formada per més de 750 kg d’or i la resta de parets del temple estan decorades amb incrustacions de colors, com les del Taj Mahal. El temple està obert les 24 hores i s’hi pot menjar i dormir gratuïtament i tota la gent que hi treballa ho fa de forma totalment altruista. A part del Golden Temple, hi ha altres atraccions com el Parc Jallianwala, el temple hindú Mata, altres temples Sikh i com gairebé totes les ciutats del país, i aquesta no era menys, l’atracció de la multitud de rickshaws, bicis, cotxes, vaques i tota mena de clàxons que s’apoderen dels carrers i que fan que el trànsit sigui molt desordenat.

Després de passar uns dies a Amritsar, vam dirigir-nos cap a Himachal Pradesh, una zona totalment diferent i plena de muntanyes amb densos boscos. Aquesta zona és molt visitada perquè a la Vall de Kangra, i concretament al poble de Mc Leod Gang, s’hi troba la casa oficial del Dalai Lama a l’exili i una gran comunitat de tibetans. Molt interessant la visita que vam fer al Complex Tsuglagkhang, el Museu del Tíbet i alguna caminada fins a unes cascades que estan properes a la zona, podent gaudir així de magnífiques vistes i tranquils boscos en plena natura.

 Un cop visitada la zona vam seguir cap al sud, passant per Mandi i Shimla, ho vam fer per carreteres infinites, plenes de corbes, de micos i de camions, era molt maco… però només feiem 25km cada hora. Una vegada a Shimla vam decidir anar per la via directa vorejant Delhi i anant directament cap a la frontera amb Nepal, on vam fer l’última nit al país a Banbassa, esperent sortir del país per trobar la tranquil·litat que és impossible trobar a l’Índia.

Índia és un país que es mereix una visita ben llarga, però viatjant amb moto potser no és la millor manera. És un país imens, amb unes distàncies molt llargues, moltes coses per veure i un trànsit que fa por. De fet moltes guies no descriuren el país com a una unitat, ja que és molt diferent i dispers. Està minat de turistes, des dels que lloguen una Royal Enfield per recórrer paart del país, els turistes motxilleros que van a descobrir un parc d’atraccions amb forma de país, fins als que van per trobar-se a si mateixos… N´hi ha per a tots els gustos.

Clica la foto per veure la presentació:

Kirguizstan és un país amb una enorme bellesa natural i el més muntanyós de l’Àsia central, situat entre la serralada del Tien Shan i del Pamir.  Més de la meitat del territori es troba a més de 2.500 d’alçada, i el pic més alt, el Pobedy, arriba a 7.439m.  S’hi troben gran quantitat de rius que es perden fins a les estepes kazakhes.  La veritat és que ja teníem ganes d’entrar-hi perquè sobre el mapa ja semblava molt més interessant que el país veí del nord, amb multitud de llacs, serralades muntanyoses i parcs naturals sembrats per tot el país.  Al segle XXI, el país encara es caracteritza per tenir una part de la població semi-nòmada, i amb l’arribada de l’estiu deixen les seves cases per anar als jailoos (pastures d’estiu).

Entrar-hi, però, no va ser gens fàcil, ja que, tal i com comentàvem a l’anterior post, vam trobar una frontera tancada, no apte per a “foreigners” i una amb una kazakhs torrecollons que després de pagar ens deixaven sortir del seu refotut país. Així que entre el caos dels cotxes i una barreja de sensacions de desconfiança i sopresa vam entrar al Kirguizstan. 

LLAC ISSIK-KÖL

No teníem massa ganes de trobar-nos enmig d’un caos entrant per la capital, Bishkek, així que vam dirigir-nos cap a Balykchy amb l’esperança de no trobar-nos semàfors, esquivar taxis bojos, ni respirar fums negres de camions de la segona guerra mundial.  El que no vam poder evitar va ser la diferència d’opinions amb un policia que radar en mà afirmava que anàvem a 93 km/h quan la màxima era de 60 km/h.  Com que el que marcava aquell trasto que semblava tret d’un museu de Star Trek no s’ho creia ni el poli, n’hi va haver prou amb els repetits “niets” (no) del Cesc perquè el policia digués: “ok, go!”  i ens deixés marxar sense més discussió. 

Així que ben entrada la nit arribàvem a aquest poble on darrera la policia anàvem a parar a un hotel molt cutre regentat per una embarassada que va pretendre cobrar-nos els bolquers  de la criatura, i el seu marit, un kirguiz amb gorra torta que s’hi fixava molt però no deia ni mu.  L’endemà vam haver d’esquivar el pagament del pàrquing, el de la gorra no va aguantar la bronca en anglès que li va fotre el Cesc per haver deixat mullar la moto.

Balikchy és el poble que dóna entrada al llac Issik Köl, que es troba a l’est del país i és un dels llacs més profunds del món, amb 700 m.  Medeix 170 km de llarg per 70 km d’ample, és reserva de la biosfera i no es congela mai degut a la seva alta salinitat.

Vorejant el llac pel nord, vam arribar a Cholpon-Ata, poble d’estiueig de russos i kazakhs, on la mestressa de la Guest house on ens vam allotjar, la Tatianna, estava ultimant els preparatius per unes curses eqüestres que celebràvem l’endemà, així que no ens vam poder resistir a enxufar-nos al seu cotxe per anar fins a l’hipòdrom municipal, on vam estar veient cavalls i més

cavalls  Per descomptat, l’endemà al matí estàvem a l’hipòdrom per veure les curses de cavalls trotons kirguesos, exhibicions de música i balls, i  jocs eqüestres típics  i vam poder corroborar que són uns cracks muntant a cavall presenciant curses de poltres de dos anys amb genets menors de 10 anys que muntaven sense sella, ni estreps, ni casc… galopant a pèl a tota òstia.  Acollonant!

El mateix dia vam seguir vorejant el llac per anar fins a Karakol, on pel camí gaudíem d’unes esplèndides vistes de llac, escenari magnífic de tranquil·litat que es contraposa amb inmenses muntanyes nevades i abruptes que hi creixen a escassos quilòmetres.  Després de buscar l’allotjament recomanat per la Lonely planet durant molta estona, entre ovelles, vaques i carrers abonyegats, vam desistir, però com que tots els bojos tenen sort, vam anar a parar a la Jamilya’s Guest house. Una casa als afores amb un preciós jardí, una mestressa super amable i on, expecte el gos lleig però simpàtic, tothom parlava anglès.  I per acabar-ho d’arrodonir, vam coincidir amb dues noies d’una agència de viatges francesa, que venien a fer valoració del país, per tant, ens van tractar com a reis. El dia següent vam anar a visitar el mercat d’animals, on aquests són tractats com a pura mercaderia, ovelles posades en portamaletes de mercedes tronats i lligades de les potes, cavalls i vaques en camions… tot un espectacle bastant desagradable.  I per ferrar els cavalls els aixequen per la panxa amb unes cintes, de manera que gairebé no poden tocar a terra i els lliguen les potes amb una estructura perquè quedin inmobilitzats (els més interessats ho podeu veure a la foto).

Tot un tinglado per ferrar digne d’escena de SAW, aquí va la següent reflexió: el fet que a simple vista es vegi que hi ha moooolts cavalls i altres animals, senzillament vol dir que n’hi ha mooolts, i no vol dir que adorin i benerin els animals, almenys no de la manera que entenem nosaltres. Munten a cavall perquè els necessiten, s’han de desplaçar i carregar material amunt i avall. No munten per passar l’estona, divertir-se… i així es transmet la seva relació amb els animals, senzillament els utilitzen per arribar als seus objectius, amb els tractes que això comporta. Un cavall pot estar ensellat i amb el ferro a la boca tota la nit, els poltres estan separats de les mares perquè no es beguin tota la llet de l’euga (se la foten ells), perquè un cavall no marxi quan el shepard està rascant-se la panxa se’ls lliga les dues mans ben curtes (evidentment això té conseqüències), de fet mirat fredament no és res massa diferent del que fèiem nosaltres amb vaques, ovelles… Però quan ho fan amb un animal al que li tens més respecte el cervell rebobina i et fa pensar.

Després de veure l’espectacle del mercat vam fer un curt trekking en busca d’unes aigües termals, però encara ara no les hem trobat… Esperem que els tres guiris que ens vam creuar a la tornada, i que semblaven estar projectats directament des de la Rambla, tinguessin més sort que nosaltres.

L’endemà, tot anant cap a Tamga, ens vam acostar a la vall de Jeti-Öguz, on vam poder observar les espectaculars pedres vermelles que sorgeixen del no res enmig d’una vall plena de prats, animals, rius i pastures.  Al cap d’un parell de dies deixàvem el llac per arribar a la regió central del país.

Clica la foto per veure la presentacio: