URUGUAI, IMPLICATS EN UNA RODA DE RECONEIXEMENT I QÜESTIONATS PER LA INTERPOL

Donades les circumstàncies en les que ens hem trobat aquests darrers dies, farem una excepció i ens saltarem un parell de posts que estan pendent des de fa molt de temps.  Com ja sabeu, la moto va amb força retard així que després d’estar uns dies per Argentina i Uruguai, molt ben acollits a casa d’uns amics, vam decidir baixar fins a Montevideo per agafar un bus fins a Iguazú.  Us avancem que en aquest post no hi ha fotos i més avall sabreu el perquè.

Dia 17 de desembre

Havíem reservat un hostal ultra-barat per passar una nit a Montevideo. Quan hi vam arribar el surrealisme de l’entorn ens va produir un col·lapse neuronal. Un recepcionista s’aixecava del sofà per dir-nos on era l’habitació i que ja ens aclariríem amb l’amo quan arribés.  Ni pany, ni clau, ni cadenat, és a dir, que aquest últim ja el posàvem nosaltres per poder tancar la porta de l’habitació. La casa, de més d’un segle, s’aguantava per compassió dels seus ocupants, que semblaven ser els supervivents d’una rave maratoniana. Havien aprofitat cada racó de la casa per fer-hi una habitació a base de quatre taulons de fusta, un somier i una bombeta mandrosa. L’endemà al matí vam despertar a l’amo, un panxacontent adormit, lleganyes als ulls, samarreta pel melic, cabell llardós i galtes rosades, d’uns 30 i llargs d’edat. Ens va preguntar d’on érem i al sentir Barcelona va escopir:
– ¿Conocés el CAR de Sant Cugat?
L’última pregunta que esperàvem era si coneixíem el centre d’alt rendiment esportiu… No ens vam poder estar de preguntar-li de què el coneixia i ens va explicar que hi havia estat un any jugant a tenis taula però que era una altra persona i tal i tal. La samarreta pel melic, delatava que en uns altres temps li devia anar a mida…

Dia 18 de desembre

Teníem per davant un dia sencer per anar a voltar per Montevideo, després de dinar ja ho teníem gairebé tot vist i ens quedava anar a un mirador des d’on es veu el mar i l’sky-line de la ciutat. Quan ja érem a d’alt vam sentir que cridaven: – – eh, flaco! Flaco!!  No ens vam girar per si les mosques i perquè els Cesc no es va sentir identificat amb l’adjectiu… Finalment ens van aturar, sense deixar-nos escapatòria. Eren dos xavals, d’uns 18 anys, morenos, primots, més alts que nosaltres i amb males pintes. Ens van demanar l’hora i mentre els hi dèiem un d’ells va treure un ganivet d’uns 30 cm que va posar a la panxa del Cesc.
Dame toda la plata o te pincho!!! Te juro que te pincho!! Y no me hagas nada que soy menor!!!
Mentrestant l’altre fill de puta va arrancar la càmera a la Raquel (amb totes les fotos d’Argentina i Uruguai) i també li demanava la plata, ella per sort li va tirar el moneder lluny i va poder evitar que li prenguessin les targetes de crèdit i els dòlars. El del ganivet seguia amenaçant al Cesc mentre li ensenyava uns talls al braç esquerre que el feien sentir super-guerrer (s’ha de ser gilipolles per automutilar-se d’aquella manera), li va agafar la motxilleta que duia i van fotre el camp.
Ens vam quedar paralitzats uns segons, fins que vam reaccionar i els vam seguir per si llençaven els passaports que hi havia a la motxilla…  Al sortir del parc els vam perdre de vista en un barri tipus La Mina. Vam decidir que ja n’havíem tingut prou i vam seguir corrent en busca de la policia. Vam enfilar-nos en un furgó policial i vam fer un tomb per un barri encantador, sense rastre dels dos fills de puta covards amb samarreta vermella. Ja ho podíem donar tot per perdut: portàtil, càmera de fotos, mòbils i passaports entre d’altres coses… Una vegada a comissaria un Povedilla ens prenia declaració dels fets, amb una lletra impossible de llegir i per tant impossible de transcriure al sistema, sistema que feia uns dies que estava caído. Tot, absolutament tot, era digne d’una peli de Torrente.
Una vegada fets els tràmits policials vam anar de pet cap a l’ambaixada espanyola. Era diumenge tarda. Com era d’esperar el funcionari de torn estava en una reunió, amb el coixí o sigui fent la migdiada. Va aparèixer i ens va comunicar que fins l’endemà no podríem gestionar res de res. Putejats, cabrejats, enfurismats, impotents, humiliats… vam tornar cap a l’hostal amb ganes de matar a qualsevol que portés samarreta vermella i fotés mala cara. Quan vam arribar a l’hostal ho vam explicar. Més tard, mig a cau d’orella, un dels genis de la restauració ens va donar un gran consell: – Les tendrían que haber seguido…!!! No es tan difícil… Tot i no portar samarreta vermella el volíem matar, però amb la mirada n’hi va haver prou.

Dia 19 de desembre

Ens va passar el dia fent jornada de reflexió, sobre el que ens havia passat. Aquell dia no portàvem l’esprai de pebre, tampoc sabíem arts marcials ni ens havia passat mai res semblant. Vam arribar a la conclusió que ho has de tenir molt clar per fer alguna cosa contra dos paios amb un ganivet i en un lloc on no hi ha ningú. Que a la mínima que s’espantin o se sentin amenaçats et foten un mal tall i vas directe a l’hospital. I que si haguéssim cridat podríem haver aconseguit l’atenció d’algú, però per on els vam seguir no hi havia ningú… En definitiva que no estem preparats per aquestes coses, però creiem que ho hauríem d’estar, almenys per saber reaccionar més fredament i mirar de salvar la documentació. Evidentment no ens sentim culpables per això, els únics culpables són ells i la merda  dels camells que els hi canvien droga per objectes robats. En aquests moments et passen pel cap idees molt macabres i escabroses com ara: A Tailàndia les drogues són pena de mort… hi ha drogues a Tailàndia? Ben poques. Li foteries una manta òsties al que et va atracar si tinguessis la oportunitat? Sí.
Són preguntes i respostes amb manca d’ètica, moral o el que vulgueu… però quan toca de prop, la perspectiva es tanca. L’hauríem d’obrir mooolt per donar les culpes de tot a la droga, a la societat…  encara resultaria que n’acabaríem tenint nosaltres la culpa, i per aquí no hi passem! La droga dels pobres, la pasta base  (és el sobrant que queda de l’extracció de la cocaïna), és una bona merda, que venen per menys d’un euro, que es ven de forma descontrolada i que afecta a les escales més baixes de la societat. Probablement aquest sigui un dels grans problemes, però ni hi ha d’haver mil més perquè es drogui tanta gent, i una mica de culpa la poden tenir ells mateixos ¿no?
En resum que nosaltres ens vam passar tot el matí a l’ambaixada. Un nen ens amenitzava l’espera tocant un bust de bronze del Juanca, fregant-li el nas de patata, remenant-li l’orella i finalment, posant-li el dit índex a l’ull fins a deixar-lo cec.  A part d’això també vam tenir la distracció de les imatges que anaven passant repetidament per la pantalla de plasma de mil polzades de la sala d’espera: el Rajoy i imatges de toros.   La decoració d’un arbre de nadal envoltat amb una cinta de la bandera espanyola des de la copa fins al peu també ens va agradar molt.

La resta del dia ens el vam passar buscant una càmera, i un portàtil petit. En unes hores vam veure que comprar una càmera com la que teníem seria difícil en aquella ciutat, on ja tothom ens feia mala pinta. Només volíem marxar d’allà!

Dia 20 de desembre

Arribem a l’ambaixada amb la intenció d’aconseguir uns passaports provisionals, que com a favor ens els farien de 7 mesos en comptes de 6. Tant bon punt arribem ens comenten que havien trucat de la comissaria, perquè tenien un detingut, i que hi anéssim que poder tenien els passaports. I que en cas contrari hi anéssim a la tarda. Anem cap a la comissaria del Torrente, però el policia que ens atén diu que no sap res de cap detingut.  Finalment, i després de demanar-li que s’esforci una mica, apareix amb una càmera de mig mega-pixel amb fotos de sospitosos.  En reconeixem a un i en sospitem d’un altre, que devia estar ballant mentre li feien les fotos perquè a totes sortia mogut.
Mentre el poli va a fer punta al llapis, veiem a l’informe que només hi ha un detingut per aquest cas, un tal Matías nosequé. El de blau torna i ens comunica que hem d’anar al jutjat penal a fer una roda de reconeixement. Ens presentem als jutjats, és un edifici bastant rònic, digne de peli de terror. Florescents que llampeguen, parets i sostres pintats i cremats, un ascensor greixós i ple de cops… un lloc idíl·lic per passar-hi la resta del matí.
Passada una bona estona, ens criden a declarar altra vegada. Cada un torna a fer la seva descripció dels fets en dos despatxos diferents. El Cesc va veure que a l’informe de sobre la taula del despatx també hi havia el nom del tal Matías. Finalment vam anar a fer el reconeixement. Era com a les pelis, un mirall, 4 possibles acusats, poca llum, la fiscal… una altra manera de veure la ciutat…
En reconeixem a un que coincideix amb el de les fotos de la comissaria. Una vegada reconegut ens expliquen que ell mateix va reconèixer 10 furts aquella mateixa tarda. Que dura que és la justícia perquè puguis declarar 10 furts abans que ningú et reconegui. La fiscal ens va dir que com a menor havia de pagar una multa, però que com era insolvent el deixaven al carrer a les 24h. Un jec d’òsties hagués evitat que reincidís almenys per un parell de dies.
Sortim molt contents per no haver canviat res, i anem cap a Jefatura a buscar còpia de la denúncia. Però la jefatura de Montevideo està tancada a la tarda, això sí, a la porta hi ha un lluç amb gorra que t’explica els horaris molt “amablement”… – de siete a trehghg!! – pues són las DOS… – A tresssssse!!
– Ok, que cierran a la UNA!!!!
Marxem cap a l’ambaixada amb l’esperança de retirar els nostres passaports de fireta. Però … està tancada!! Era una broma, havien tancat a les 12.30 h com cada dia del món.
Resignats anem cap a l’hostal, on ens proposen de compartir un asado. Primer ens hi apuntem, però quan comencen a llegir la lletra petita ens desapuntem, resulta que es paga un tant però que sempre se n’ha d’afegir perquè el whisky s’acaba molt ràpid… Com que ja havíem fet prou el primo durant tot el dia, tirem de sopa de sobre. Els molt cabrons van muntar una festa fins a les 7 del matí pels passadissos de la casa, corrent, cridant, guitarreta, pandereta, fins i tot un es va il·luminar i va decidir fer una sessió de zapateao a l’escala de fusta en hora punta, les 5 del matí.

Dia 21 de desembre

Ens llevem de molt bon humor. Anem a jefatura a buscar la còpia de la denúncia, ens hi presentem a les 8h però per sorpresa obren a les 9h i no a les 7h… Quan obren la porta, guanyem la cursa fins al taulell, ens donen la denúncia però sembla que no sigui la nostra, doncs falta la meitat del que havíem dit… Amb la nostra semi-còpia anem cap a l’ambaixada per retirar els passaports. Ens foten una altra colleja, diuen que trigaran bastant i que necessitem més fotos. El Cesc emprèn l’aventura d’anar a fer fotos en un Maxi-Kiosko on deia: Instantanias Digitales. Hi havia una noia que només podia fer fotocòpies i vendre xiclets, i un noi que era el tècnic en fotografia, que anomenarem Felip. Semblava el típic de 40 anys que viu amb la mama, que va amb batí de pelfa fins després de dinar, sabatilles de quadres a retaló, mitjons esllenegats i gomina de fa dies. Allà estava en Felip, amb la seva càmera digital i la seva impressora. Després d’anys de pràctica i perfeccionament del mètode va aconseguir fer una foto i imprimir-ne 6 còpies en 25 min. Allà estava el Cesc, amb una família nombrosa davant. Després de 50 min de desesperació, el Cesc no podia més i va moure la mirada a l’última de la fila i li va dir: – Lo de digital es cierto, però lo de instantanias és una broma. La noia del taulell es va justificar dient que ells eren els únics que tallaven les mides que demanava l’ambaixada espanyola, quins ous! El Felip era l’únic mestre de les tisores que tallava les fotos com volien els espanyolets !! Et felicito fill !!
Després d’apretar una mica al de la finestreta de l’ambaixada, aconseguim treure uns passaports, encara calents. Ja només ens quedava treure una còpia de la denúncia que tingués alguna cosa a veure amb la realitat. Després de discutir amb una poli de 2×2 i rebre algun insult, vam aconseguir treure la còpia completa de la denúncia. Veiem per fi el final de l’estada a Montevideo. Només faltava treure els tiquets i esperar a les tantes que sortís l’autobús. Vam recórrer tota l’estació, botiguetes, berenar, sopar… i quan ens aixequem per anar a fer un vol: veiem una massa de gent corrent, cridant i mirant enrere com si vingués el dimoni. Amb la calma sortim al carrer i ens assabentem que un boig ha pujat a un bus i s’ha liat a trets… Que collons li passava a aquella ciutat?? La febre del nadal afectava diferent a l’hemisferi sud? La pasta base estava fent massa mal? Per sort a les 2h de la matinada marxàvem cap a l’Argentina, amb bus fins a Colònia i ferri fins a Buenos Aires.  Arribem a Colònia (Uruguai) a les 5h de la matinada. A la terminal mateix et segellen la sortida d’Uruguai i l’entrada a Argentina. Arriba el nostre torn, al veure que no tenim segell d’entrada al país, expliquem que tenim passaports nous, que ens van robar… Ens envien a un altre mostrador, amb la sargento de hierro. La sargent mira els passaports amb desafiament, introdueix un cognom a la base de dades i arrufa el nas, introdueix un altre cognom, ho torna a intentar amb els números de passaports antics i segueix descontenta, ho segueix…
– No estáis en la base de datos de la Interpol!!
– Nosotros entramos al país con este mismo ferry el día 13…
– Esto no es cierto, estáis ilegales en este país.
– ¿Ilegales? ¿Usted cree que estamos ilegales y hemos ido a hacer denúncia a comisaría, jefatura y al juzgado penal?
– Pues os tendrían que haber detenido.  Tendrán que pagar una multa por entrada ilegal!
– NO vamos a pagar ninguna multa, nos robaron todo y sólo queremos salir de este país. Por favor revise su base de datos. Si no aparecemos en ella, debe usted saber que esta base de datos no funciona.
– Esperen fuera hasta que haya pasado todo el mundo.
Tornem a la sala d’espera.  Per si les mosques agafem les maletes que havíem facturat. Al cap de mitja horeta ens crida.
– Montevideo nadie me contesta…
– (pensem) Aquesta no ha estat mai a Montevideo, qui vol que agafi el telèfon a les 5 del matí?
– Lo que tendría que hacer es llevarlos presos por entrada ilegal… pero bajo mi responsabilidad les voy a hacer un favor y les he sellado la salida del país.
– (pensem) Això es de ser responsable o irresponsable? En tot cas fotem el camp!!!
– Muy bien, muy amable. (pensem) métase la lista de la intepol por el culo!!
Tres hores més tard arribem a Buenos Aires, i anem directament cap a Dakar Motos! On el Javier i la Sandra ens acullen i ens donen refugi després de tantes desgràcies.

El millor de tot plegat és que l’aventura no ha acabat.  Els passaports que tenim provisionals són per set mesos, i cinc dels països que ens queden per creuar ens demanen una vigència de sis.  A l’ambaixada espanyola a Buenos Aires no ens poden fer el definitiu perquè no som residents.  Olé tu!!  Ens hem mobilitzat posant-nos en contacte amb el Ministerio de Asuntos Exteriores de Ezpaña i amb totes les ambaixades dels països on podem tenir problemes, però de moment tothom està celebrant el Nadal i no hem obtingut cap resposta.

La moto està fent un creuer i arribarà a principis de gener. Un mes més tard del que teníem previst.  Mai embarqueu una moto en vaixell…

Tot i això, nosaltres seguim la nostra aventura amb la mateixa il·lusió que el primer dia i amb moltes ganes de tornar a veure la nostra companya de viatge.

BONES FESTES I BON ANY NOU!!!

EL PAÍS DE LES MERAVELLES

Arribem a Nova Zelanda i el nostre rellotge marca 12 hores de diferència horària amb Catalunya. Aixó significa, entre altres coses, que ens trobem mooooooolt lluny de casa. Som a l’altra punta del món! Vam arribar a Auckland, la ciutat més gran de Nova Zelanda, directament des de Sydney. La ruta que teníem planejada incloïa la visita a les dues illes principals, la nord, caracteritzada per ser una illa volcànica on es concentra la major part de la població, i la sud, la més verge.

La història de Nova Zelanda no és llarga, però sí precipitada. En menys de 1.000 anys les illes han vist néixer dos pobles nous: els maorís, descendents de navegants polineos, i els neozelandesos europeus. Però els trets culturals més originals del país els aporta indubtablement la cultura maorí, coneguda com a maoritanga. Els maorís suposen aproximadament el 10% de la poblalció total de Nova Zelanda i disposen encara dels seus propis ritus, idioma i tradicions. Una de les danses o rituals maorís més coneguts arreu del món és la haka que utilitzen els All Blacks, l’equip de rugbi del país i recentment campions del món, per intimidar als seus adversaris.

Als neozelandesos també se’ls anomena kiwis, nom prestat d’una au autòctona no voladora que es distribueix sobretot per l’illa sud i que està en perill d’extinció. Aquesta és una mostra de la fauna de l’arxipèlag, poblat per espècies úniques al món. Fins i tot una fruita xinesa també va adoptar aquest nom cap al 1960.

El primer dinar a Auckland vam coincidir amb la celebració d’una família maorí. Al bufet lliure no li devien sortir el números aquell dia… Són mooolt grans, tant homes com dones, és una barreja entre faccions Hawaianes, provenen de la Polinèsia, i corpulència d’indi americà. No els volem ni imaginar fent un placatge… I pel que fa a la ciutat, és impecablement neta, tranquil·la, ubicada al golf d’Hauraki i ens vam enfilar fins a les alçades a la sky tower per tenir una vista panoràmica de tota la ciutat. Pujar amb l’ascensor de vidre amb vistes a la ciutat és impressionant, i un cop a dalt es pot deduir perquè l’anomenen la “ciutat de les veles”.

HOBBITON

Amb l’autocaravana vam començar la ruta pel país i just sortir d’Auckland el paisatge es va converir en turons ondulats forrats de color verd amb multitud de vaques i ovelles. Vam arribar a Matamata, o altrament conegut com a Hobbiton. Aquest poble va sortir de l’anonimat en el moment que Peter Jackson va decidir rodar part de la seva trilogia cinematogràfica en aquest racó de món. Uns tres-cents habitants del poble van trobar feina com a extres en el rodatge. Només calia ser baixet i tenir pinta de hobbit. Un entorn impressionant per rodar les escenes d’El senyor dels Anells. Els decorats de la pel·lícula es van destruir però l’amo de Hobbiton va poder negociar la conservació dels forats dels hobbits, gràcies als quals els seguidors de la pel·lícula poden fer-hi una visita engreixant exageradament les butxaques de l’amo del tros. Les voles de llana amb potes van començar a ser habituals a partir d’aquell dia, són les ovelles de merino i d’altres variants, tipus ovella Dolly, d’elles se n’extreu una llana molt cotitzada que més tard acaba en forma de jersei, mitjons, bufandes…

ROTORUA

Tot seguit anàvem cap a Rotorua, poble conegut per la seva activitat termal. L’olor a ous podrits es fica al nas tant bon punt hi arribes. El paisatge impressionant no deixava de bocabadar-nos i no ens va decebre en cap moment. Rotorua és la zona termal més dinàmica del país, així que enyorats del nostre magnífic poble, teníem unes ganes especials de visitar-lo. La zona més espectacular es centra en el Kuirau Park, una zona volcànica que es troba molt a prop de centre del poble i està oberta per poder-hi observar les aigües termals fumejant, les piscines de llot en ebullició, fonts de vapor i respirar l’aire carregat de sulfur. Vam seguir passejant pel poble i vam arribar al llac que porta el mateix nom. A cada racó del poble sortien les fumeroles de qualsevol escletxa, dels forats de les cloaques, l’aigua calenta brollava pels carrers en forma de rierols, i l’olor a sulfur estava present en tot moment. Rotorua és com una ciutat situada sobre una caldera en ebullició constant. I també s’hi troba alguna marae, que és un conjunt d’edificacions de la cultura maorí.

WAI-O-TAPU TERMAL WONDERLAND

Al sud de Rotorua s’hi troba una de les reserves termals més famoses del país, les Wai-o-Tapu, paraula que significa Aigües sagrades. Géisers intermitents, piscines acolorides per la presència de diferents minerals que fan que l’aigua es torni verda, vermella, taronja o groga…, fang que bombolleja, aigua que bull permanentment i vapor que t’ennuvola la vista. La natura viva com mai l’havíem vist.

Direcció a Taupo vam parar a les Huka Falls, unes cascades d’un blau intens… causat per l’oxigen que entra en el salt d’aigua, que és un dels més cabdalosos del país. Seguíem baixant tot passant pel parc nacional de Tongariro, quart del món i primer de Nova Zelanda al 1887, que oferia unes vistes espectaculars dels volcans Ruapehu i Ngaururuho tots nevats. Hi ha unes pistes d’esquí que aprofiten les tarteres que baixen de la zona volcànica. És força espectacular la visió dels volcans coberts de neu. En aquests escenaris s’hi va rodar les escenes de les Coves de Mordor del Senyor dels Anells. Passàvem per Okahune, poble que produeix dues terceres parts de totes les pastangues de l’illa nord. Com no podia ser d’altra manera, una pastanaga gegant anuncia la font d’ingresos del poble. La sorpresa va ser veure la pastanaga pintada de color negre, i és que fins aquí arriba la febre All Black. Tot el país està volcat al 100% amb els All Blacks, se’n senten orgullosos, pengen banderes a les cases, cotxes, fanals, tractors, espanta-ocells, etc. Potser la clau del boom està en no portar la bandera del país a la selecció? Són un equip que revoluciona un país! No un país, que ajunta jugadors i els hi posa la seva bandera com etiqueta.

Vam fer una visita fugaç a Wellington, on hi vam dormir per agafar el ferri l’endemà al matí. I quin país tan especial…! Ens quedava molt per explorar, però teníem clar que estàvem viatjant pel país de les meravelles. I encara no sabíem tot el que ens esperava i les sorpreses que ens oferiria el país.

 Clica la foto per veure la presentació:

AUSTRÀLIA INFINITA

 ILLA DE HAMILTON, A LES WITHSUNDAY, I WHITEHAVEN BEACH

Seguíem baixant per la infinita costa fins arribar a Airlie Beach, coneguda per ser la porta al mar per accedir a uns paratges naturals extraordinaris. Enmig de la Barrera de corall, s’hi poden trobar moltes illes paradisíaques, la major part deshabitades, però n’hi ha algunes de molt explotades turísticament. La més saturada per turistes és la de Hamilton, on vam anar a visitar un calderí que hi treballa des de fa temps, el Toni Serra. I després d’estar una estona amb ell i visitar l’illa, un vaixell ens va portar fins a una platja de postal, la platja de Whitehaven. Combinació de 7 quilòmetres de sorra blanca finíssima (i que no crema perquè és silici), aigües cristal·lines i densos boscos que toquen a la platja.

Vam creuar el tròpic de capricorn mentre conduíem entre camps i més camps de canya de sucre. Una part de les plantacions de canya de sucre, que ocupen extensions enormes de terreny, són utilitzades a les destil·leries Bundaberg per l’elaboració del seu famós rom. Vam anar a visitar la fàbrica, ens van explicar el procés de producció i vam acabar amb una petita degustació de diferents tipus de rom. Al sortir encara ens quedaven uns quants quilòmetres, ens els preníem amb cert optimisme perquè ens esperava un entrecot de 600g per sopar, era bo per força, tanta pastura… A Hervey Bay vam reposar un día, temps per passejar per la platja i per l’espigó de 800 metres. Ple de pescadors, però amb piques per rentar el peix, bancs… un altre món. També vam passar per Maryborough, poble natal de PL Travers, autora de la Mary Poppins. Estatuetes per aquí i per allà, tot el poble manté cert aire nostàlgic.

BRISBANE

Finalement arribàvem a Brisbane, la primera gran ciutat australiana. Vam dedicar un dia per veure les zones més característiques. Si ets turista i fots cara de despistat no pagues el bitllet d’autobús, vam arribar a la conclusió que no es podia comprar al conductor i per això ens deixaven passar. Brisbane és una ciutat que destaca per la seva arquietectura, és una barreja de gratacels moderns, amb edificis de maons antics i esglésies anglicanes. Passejant amb el ferri pel riu, és difícil deixar de disparar fotos a l’skyline que s’hi veu. La part sud del riu està més esponjada, hi ha un passeig amb jardins i zones d’esbarjo. Entre d’altres coses hi ha una piscina enorme, gratuïta, amb jocs d’aigua pels nens, un riuet per sucar-hi els peus després de treballar i mooolta gespa per fer-hi un cop de cap.

SYDNEY

Volàvem cap a Sydney, la ciutat de l’edifi raret de color blanc i de visita obligada si es va a Austràlia. L’Òpera House és l’icona més representatiu d’Austràlia i juntament amb el Harbour Bridge representen els emblemes de la ciutat. L’Òpera House és d’un blanc intens, doncs les rajoles queden netes amb la pluja, la seva forma recorda a uns grills de taronja i arquitectònicament està ben reconegut. Tot i això ni el seu arquitecte va acceptar l’obra final, ni la seva sonoritat és massa bona. Però si gires el cap, riu amunt, veus el Harbour Bridge i quedes bocavadat, és un mecano perfecte que creua el riu des del 1932 i la seva immensitat i fermesa el fan espectacular. Tots els carrers de Sydney van a petar a la badia, i pots caminar durant hores mentre creues parcs espectaculars, gratacels, edificis de més de 100 anys o la Sydney tower, que ofereix una panoràmica dels 360º de la ciutat amb una alçada de 305m en el seu punt més alt. Un punt privilegiat per veure unes vistes impressionants d’una ciutat impressionant. Tampoc no li falten platges com la de Bondi, plenes de surfistes i vigilants que recorden perfectament les series de televisió on els músculs i el bronzejat eren els protagonistes. Per arrodonir la jornada vam anar a sopar al Harris, un remolc que des de 1938 és la parada de hot dogs i pies de més concorreguda de Sydney.

Aquí s’acaba Australia, el país dels cangurs i dels koales. Un país que ens ha sorprès gratament, una gent fantàstica plena d’energia, amb pocs complexes i molt lligats i respectuosos amb la natura, que t’acullen en tot moment i els hi encanta dir: enjoy!! (disfruteu!!).

 Dues anècdotes:

Primera. Mentre dinàvem a peu de carretera, entre camps verds, es va aturar un camioner barbut i ens va dir_

– Avui us vull fer un regal, si em deixeu la càmera us faré una foto a tots 4!!

Va parar només per això, i ens va dir que havia passat amb el camió vàries vegades, i que ens havia vist allà molt contents i que d’alguna manera hi volia participar. No és fantàstic?

Ssegona: Aturats en un semàfor, vam veure que el paio que era dos cotxes endavant llença una burilla per la finestra. Del cotxe de davant surt un home, descalç, agafa la burilla, pica al vidre i li torna…

 Clica la foto per veure la presentació:

SEGUINT LA GRAN BARRERA DE CORALL

 Gairebé sis mesos després de marxar de casa vam arribar a Austràlia. Ens esperaven uns dies diferents respecte als que havíem fet fins aleshores, i és que a Cairns ens havíem de trobar amb la Maria (mare de la Raquel) i el Joan. La distància i tots aquests mesos lluny de la família van fer que esperéssim amb nervis i il·lusió el moment de la seva aparició per la porta de l’aeroport. I com és normal, petons, abraçades i un munt d’històries per explicar.

 Austràlia és un país d’una magnitud i característiques descomunals, el sisè més gran del món i l’únic que ocupa un continent sencer. És una illa-continent de la mida d’Europa característic per les llargues distàncies i inacabables carreteres, natura i més natura, fauna exòtica, illes paradisíaques, platges de postal i l’amabilitat de la seva gent. Per poder viatjar vam llogar una autocaravana, la manera més típica de viatjar pel país.

 Visitar tot el país amb poc temps és impossible, així que vam optar per visitar l’estat de Queensland, vorejant tota la costa des de Cairns a Brisbane i volant posteriorment cap a Sydney, situada a l’estat de Nova Gales del Sud.

 LA SELVA DE KURANDA

Per començar a trobar-nos amb el país vam agafar un tren que puja a Kuranda, un poble perdut enmig de la selva tropical. Per accedir-hi cal agafar un tren que es va construir entre el 1887 i el 1891, recorre 37 km que, entre els 15 túnels i varis ponts, salven totes les tarteres, cascades i rius que baixen dels cims del Barron George Naional Park. Durant molt de temps el poble va quedar aïllat per culpa de les pluges, que van deixar els accessos totalment impracticables, per la qual cosa van projectar una obra d’enginyeria d’aquest tipus per poder arribar a les betes d’or que hi ha a la regió. Una vegada construit ja es va convertir en un lloc d’esbarjo gràcies a les vistes espectaculars que ofereix. I més tard es va aprofitar el salt d’aigua de Barron Falls per fer-hi una hidroelèctrica. El recorregut amb el tren amb vagons de fusta, ofereix unes vistes i unes sensacions d’inmensitat.  La baixada la vam fer amb l’Sky Rail que ens va fer volar per sobre d’una selva tropical, verda i plena de vida.

 GRAN BARRERA DE CORALL

El fenomen natural més important de les costes d’Austràlia és la Gran Barrera de Corall, que té 2.400 km de longitud i entre 100 i 300 km d’amplada, i que constitueix la barrera de corall més gran del món. I vam accedir a aquest espectacle, un dels més espectaculars del món i la barrera més gran del planeta, des de Cairns.

 Un vaixell ens va portar des de Cairns a diversos punts de la barrera. Un cop a dins de l’aigua, com quatre sirenes amb ulleres, tub i aletes, vam poder gaudir d’un espectacle que no es pot veure a cap altre punt del planeta. Vam nedar en aigües d’una transparència total entre coralls durs de diverses espècies, rodejats per exèrcits de peixos de totes les mides i colors.

LA FAUNA AUSTRALIANA

Un altre dels atractius d’Austràlia és la seva fauna, i no només pels cangurs. De cangurs en vam veure un de salvatge, alguns en captivitat i centenars atropellats a la carretera per camions o cotxes equipats amb paraxocs anticangur. El fet que a l’illa no s’hi trobessin grans depredadors, ha fet que poguessiu sobreviure animals com els emus, els koales, els ornitorrincs, els wombats i altres espècies que només es poden trobar aquí. Alguns d’ells es poden veure en granges o petits zoos i vam aprofitar per fer algunes visites per conèixer animals curiosos. A part d’alguns d’aquests, també n’hi ha d’altres, com els cocodrils, els dingos o les serps que són dignes de veure i encara més de tocar.

També vam fer un viatget cap a la Magnetic Island, illa que dóna la possibilitat de veure koales en llibertat, s’ha de ser entre afortunat i il·lús… o veure’ls en captivitat. No estan massa captius, perquè com que tenen el menjar assegurat no marxen enlloc i per tant no els hi posen ni tanca. A més a més pots passejar per platges desertes de sorra blanca i aigues transparents.

 I deprés de tanta espectacularitat, seguíem ruta cap al sud, per seguir gaudins d’aquest país enorme i sorprenent!!!!!!

 Clica la foto per veure la presentació:

JAVA I BALI

La república insular d’Indonèsia és un arxipèlag format per unes 17.000 illes, 6.000 de les quals no estan habidades, disseminades pel mar de la Xina, el mar de Célebes i els oceans Pacífic i Índic i està creuat per l’Equador. El viatger que opta per visitar el país es pot passar setmanes i setmanes visitant i visitant illes que no tenen res a veure les unes amb les altres. Com que el nostre temps era limitat, vam optar per visitar les de Java i Bali.

 Amb un cop d’avió volàvem de la ultrammoderna Singapur a Jakarta, la capital del país amb uns 9 milions d’habitants, descompactada i bruta. Ens hi vam passar el temps just per agafar un tren nocturn cap a Jogyakarta. Teníem un bon record del tren que ens va portar des de Kuala Lumpur a Singapur, però aquest va ser una autèntica tortura i no només física. Els seients eren durs i rectes com pals, però els que van fer del trajecte un viatge incòmode va ser el reguitzell de persones que pujava a cada parada oferint de tot, a crit de gitana. Digne de mercat de Sta Coloma de Gramané. Que si cafè, begudes, sopa, plàtan sec, mangos, diaris, ratlladors, trastos per fer massatges al cap, carregadors de mòbil, encenedors gegants, galetes de colors, pals lluminosos, llanternes, ulleres de sol, draps de cuina i mocadors, bistec amb patates, ous durs de color blau … Tot el necessari per un viatge de plaer. Per anunciar l’arribada va pujar un home-dona: pastanyes postisses, guitarreta en mà i rebentant-se les cordes vocals, per llevar els pocs passatgers que s’havien inflat de tranquimazins i encara dormien.

 Després de nou hores de viatge i cap hora de son, vam agafar un autobús que ens va deixar a Borobudur, on s’hi troba un dels temples budistes més impressionants d’Àsia. Sota un sol de justícia, i obligats a vestir-nos amb un sari (mena de faldilla) per anar més abrigadets, vam visitar tot el temple. Molt bonic i interessant, però són agosarats els que ho comparen amb els temples d’Angkor. El temple va ser dissenyat com a una visió budista del cosmos, formant una espiral que simbolitza el camí fins al nirvana i construit amb més de dos milions de pedres. Vist des de l’aire representa un mandala tridimensional amb una estupa principal al centre.

Per baixar fins a Bali teníem la idea d’agafar un autobús i un altre tren, total 21h de magnífic transport. però finalment, vam optar per no perdre el temps i volar fins a Bali. Amb la intenció de relaxar-nos una mica ens els nostres últims dies pel sud-est asiàtic.

 Temples, ofrenes, surf, platja, camps d’arròs, volcans, trekkings, sol, snorkel, submarinisme, discoteques, bars, restaurants, palmeres, resorts, spa, turisme. Bali és una illa per als gustos de tothom. Vam arribar-hi directament des de Jogyakarta. La primera impressió quan vam arribar a Kuta va ser de voler sortir corrents. Mare meva!!! Platja, surf, bars, restaurants, taxi, llums de colors, hotels de luxe…. Collonut per a qui li agradi aquest ambient, però nosaltres vam llogar una moto i vam decidir recórrer una part de l’illa que no tenia res a veure amb això.

 

L’activitat volcànica de l’illa ha fet que moltes de les platges de Bali siguin de sorra negra. A la costa est les pedres i la sorra negra fan que les platges no siguin massa agradables, però són perfectes per practicar el submarinisme o l’snorkel. Vam arribar a Tulamben i vam optar per l’snorkel. El tub, les ulleres, les aletes i amb un obrir i tancar d’ulls estàvem nedant dins un aquari gegant amb vaixell enfonsat inclòs. Uaaaaauuuu. Mira, mira!!! Allà hi ha peixos de color blau! I de ratlles taronges i blanques i grocs i estrelles de mar i un de gegant i un submarinista i dos i tres i quatre i cinquanta…!! Tot i així, la quantitat de gent que hi havia a dins de l’aigua no trencava la màgia del moment. I de cop i volta estàvem flotant sobre un vaixell, el Liberty, un vaixell de càrrega estatunidenc que va naufragar per culpa del bombardeig d’un submarí japonès, i resta enfonsat a 25 m de la costa, forrat de corall i atracció de peixos de tots colors i mides i també pels amants de l’aigua enfundats en un neoprè, ampolla a l’esquena i aletes de colors. Magnífic, brutal, espectacular. Quines coses que té el mar. I allà vam passar hores i hores. Bocabadats, embadalits, estupefactes, alucinats i arrugats.

 Vam anar pujant cap a la costa nord, paradeta a Lovina per no sucarrar la pobre motoreta. I després cap a Batur, on hi ha accés a una caldera volcànica. La majoria de muntanyes de l’interior de Bali són volcans, alguns dels quals encara són actius i vam arribar-nos fins a Gunung Agung, L’espectacualr caldera volcànica on a la part nord s’hi troba el con volcànic Gunung Batur, i les aigües del llac Danau Batur i altres cràters. En aquesta zona les temperatures baixen considerablement comparat amb les de la costa.

Per poder gaudir de les vistes i de la sortida del sol, ens vam llevar a les 4 del matí per enfilar la moto fins la útlima pista que ens havia de portar al Gunung Batur (1.717m), i vam seguir caminant una horeta fins arribar al cim. Pel camí no vam trobar absolutament a ningú, però un cop vam arribar a dalt, estava ple de turistes amb els seus guies que havien pujat per una altra via. Les vistes cap a la base de la caldera volcànica eren espectculars i les fumeroles que surten del fons de la terra per les escletxes del volcà fan esglaiar. Des del cim es pot apreciar tota el desert de roques volcàniques que es troben a la base del volcà i que ocupen quilòmetres al voltant del seu perímetre i que són fruit de l’erupció de l’any 1994 i d’altres d’anys anteriors. Després de la zona volcànica, vam dirigirn-nos cap a Ubud.

 Al centre de l’illa, la zona d’Ubud rep milers i milers de turistes atrets pels nombrosos temples que hi ha, les botigues d’artesania feta amb fusta i pedra, galeries d’art i grans extensions de camps d’arròs i palmeres amb cocos. Tot i que la zona és molt turística, l’ambient és molt relaxat i tranquil. El centre d’Ubud i tots els poblets del voltant estan plens de botiguetes una a tocar de l’altra, esperant que els turistes es fixin amb algun article per emportar-se cap a casa. El temple més impressionant per visitar als voltants d’Ubud és el Gunung Kawi, el més gran i més antic de Bali. Per entrar et fan posar un sari o sarong i un cartell prohibeix l’entrada a dones que tinguin la menstruació…

 Havíem de passar l’última nit a Kuta, però just abans d’entrar al caos vam decidir fer una paradeta al Dunkin Donuts. Per entrar-hi havíem de girar a mà esquerre, nosaltres estàvem a la dreta de 3 carrils i amb el semàfor vermell, mentre per girar a l’esquerre era verd. Vam fer una petita pirula, però davant d’una garita amb dos polis… burros!!!! Ens van parar, tot i que la Raquel pensava que eren els aparcacotxes. El poli malo cantava la canya al Cesc, que allò era una infracció perquè estava vermell… que havíem d’anar a pagar 500.000 R (50 €) a la central. El Cesc argumentava que no era tant greu, que ja sabia que era la seva feina, que segur que ho podíem arreglar… finalment ho va deixar amb 250.000 R a la seva butxaca. Al Cesc no li semblava bé i és va inventar que ja marxàven i no tenien diners, que li feia mal d’esquena i buscaven un descans, que prenien alguna cosa i marxaven… Multa final: dos sucs de taronja del Dunkin Donuts ben fresquets!!! Aquest país és fantàstic i els polis molt comprensius… no volem ni pensar que passarà el dia que ens parin els mossos…

 Un passeig fins a l’aeroport ens acostava un pas més al país dels cangurs, on ens havíem de retrobar amb la Maria i el Joan!

Clica la foto per veure la presentació:

MALÀSIA I SINGAPUR

Vam entrar a Malàsia sense massa complicacions, i conduint entre prats. A Malàsia les motos sí que hi són benvingudes: hi ha cartells que indiquen refugis per les motos en cas de pluja, passadissos laberíntics per esquivar els peatges i més carrils especials per evitar el trànsit de les ciutats. Senyor Trias: a veure si ens ho mirem, ja que Barcelona és de les ciutats d’Europa amb més motos…

 Vam baixar fins a Penang, una illa tropical situada al nord-oest de la península de Malàsia. Va ser el nostre primer destí al país. És una veritable illa multicultural amb influència xinesa, malaia, índia i europea. Al contrari que a la resta del país, a Penang la major part dels habitants són xinesos. Les platges són molt boniques però massa turístiques pel nostre gust: lloguer de motos aquàtiques, parapent a la platja i activitat de tot tipus. A malàsia un 90% de la població és musulmana, per tant es veuen burques i vels per tot arreu… no ens ho crèiem quan veiem una dona amb burca penjant d’un parapent o de paquet en una moto d’aigua. Després d’alguns dies, vam tornar a creuar el sisè pont més llarg del món, que medeix 13,5 km i uneix l’illa amb la península malaia i vam seguir cap a la zona de Cameron highlands.

De la platja a la muntanya, de la calor a la fresca, d’hotels i resorts a camps i natura, però sense perdre de vista als turistes, ja que Cameron highlands és una zona molt visitada per la gent que viatja a aquest país. La zona està plena de camps de verdura i fruita, i és on es produeixen més flors, te i maduixes de tot el país. Extensions i extensions de plantacions de te, que fan que els turons semblin tapissats, i a més, és el punt més alt de Malàsia on s’hi pot arribar amb cotxe. També vam aprofitar per visitar una fàbrica de te, de les diverses que hi ha per la zona i arribar-nos fins als boscos on es va gravar la pel·lícula Avatar.

 I creuant el país d’oest a est vam arribar a Terengganu, just a la costa oriental. La veritat és que la zona no és espectacular, però hi havia un esdeveniment que ens va cridar l’atenció: el Sultan Mizan Cup, un raid internacional de cavalls. El dia anterior a la competició, el rei de Malàsia, Yang DiPertuan Agong Tuankku Mizan Zainal Abidin (qui sap qui el va parir?), que també és aficionat als raids, ens va convidar al sopar inauguració del raid (no en persona eh…). El dia següent, una setantena de cavalls van sortir a fer els 120 km de que consta la prova, amb la peculiaritat que comença a les 5 h de la tarda i la major part del recorregut es fa de nit.

 Després de veure el raid, i una parada a les precioses platges de Cherating, vam anar cap a la capital de Malàsia, Kuala Lumpur. En aquesta ciutat ens feia il·lusió, bàsicament, tres coses. La primera, visitar les Torres Petronas, que fins fa poc eren les més altes del món, la segona, visitar les Batu Caves, i la tercera, anar a veure el Robert, el català que fa uns anys es va aventurar a muntar el Pinchos Tapas Bar (www.pinchos.com.my) un restaurant de menjar hispano-català en aquesta ciutat i que potser algú de vosaltres el recordareu per veure’l a “Españoles en el mundo”. No vam tenir sort pel primer dels nostres objectius, ja que les Petronas estaven tancades per obres fins al desembre…. La segona, la visita a les Batu Caves, unes coves transformades en un temple hinduista, va ser interessant. I la tercera, no ens l’haguéssim deixat perdre per res del món!!! Xoricet, croquetes, mandonguilles, pa amb tomàquet…. mmm, que bo, i quines ganes teníem de provar bon menjar i de la nostra terra! El restaurant molt acollidor, el Robert un lleidetà molt simpàtic i el menjar, boníssim… Si aneu per aquesta zona del sud-est asiàtic, no dubteu en fer-li una visita.

 

A Kuala Lumpur havíem d’acomiadar-nos de la nostra companya inseparable, la moto. A través d’un contacte que teníem la vam facturar cap a Buenos Aires. Li espera un llarg viatge de dos mesos! Bon viatge petita! Tot i que ets una màquina, t’estimem moolt!!

 D’ara en endavant ens toca fer el motxillero, és molt dur, molt. Quin pal anar a pota a buscar llit, viatjar amb autobús, tren… amics motxillistes sou bojos o què? Vam agafar un tren nocturn fins a Singapur, després de 7h de son profunda en unes còmodes lliteres, havíem canviat de país! Un país que és a la vegada: país, illa i ciutat! Singapur és una ciutat molt cara, un nivell Europeu emergeix enmig del sud-est asiàtic, però ja qui érem li vam fer un cop d’ull amb un dia. Vam començar per Orchard, un barri que pots a creuar passant només per centres comercials, sense trepitjar els carrers. No penseu que són bazars xinos… Ermenegildo Zegna, Louis Vuitton, Guess, Chanel… Després, a cop de metro futurista, anem a Raffles Place, impressionant selva de gratacels, riu, ponts centenaris i un parell d’escultures, una del Botero i l’altra del Dalí. Vam baixar sota un sol de justícia cap a la badia, on hi ha el teatre i l’edifici on hi tenia el restaurant el Santi Santamaria. Entre tanta pijada aconseguim una bona amanida, sembla una tonteria però ho trobàvem a faltar. Per anar acabant vam caminar per Little Índia, aprofitant per fer un masala tea i acabem a Xina Town, on ens hi allotgem.

 

Tanquem aquest post començant una nova etapa. Deixem a la nostra estimada, i ens calcem dues motxilles. Han estat 5 mesos sensacionals, els tres hem passat grans moments. Podeu pensar que ens hem trastocat, però l’acabes valorant com si fos una semi-persona, la mimes tot el que pots perquè saps que ella et portarà a bon port sense queixar-se i de bona gana!

 Clica la foto per veure la presentació:

LES PLATGES DE TAILÀNDIA

 Aquesta vegada, per entrar al país no vam trobar una frontera enmig de la selva, sinó una d’inmensa amb cues i crits, i gent, i polis, i carros i casinos en zona franca. Tot i que a la banda camobodjana estaven dinant, o resant, o dormint, vam aconseguir un segell per poder soritr del país.

 Entrar de nou a Tailàndia suposava un repte, no sé si ho recordareu, però a Bangkok les motos no són benvingudes i per això vam haver de fer una volta de 375km per evitar les expressway o autopistes que creuen la ciutat. Sort del GPS!! Passàvem de la Tailàndia de la selva i dels parcs històrics, que havíem conegut un mes enrere, a la Talàndia de les mesquites, les platges i illes paradisíaques.

 

Van començar per la costa est i ens vam remullar a les platges del Pacífic. Aigua calenta, transparent i una pila de crancs que fan cau a la sorra, deixant al seu pas milers de boles de sorra blanca. En un intent d’evitar els monzons que apretàven per l’est vam anar cap a la costa oest. Llàstima que no som en Cordomí i no en tenim ni idea de meteorologia, i menys a 20.000km de casa, així que ens vam remullar i remullar.

 Tot i això, vam arribar a Phuket secs i amb ganes de veure aquelles illes fantàstiques que no paràvem de veure en cartells publicitaris. Una d’elles era la “Jamebond Island”, més coneguda pels amics com a James Bond, i és l’illa que sortia a la peli de Golden gun. Vam contractar un tour, amb sol assegurat, i a bord d’una llanxa ràpida. L’endemà al matí no plovia, sinó que el monzó queia a terra de forma estrepitosa, els carress estaven xops i el nostre calçat de pluja, xancles de dit, relliscaven un ou, tant que el Cesc va fer el primer espagat de la seva vida. Vam arribar a la llanxa. Per modèstia i poques ganes de rebre, vam esperar i ens vam quedar els últims. Doncs, hi havia tres russes de 100 kg cadascuna que tenien molt clar que havien de seure en una mena de sofà, des d’on es veia la proa i el mar. També hi havia uns quants flipats que volien anar davant, per allò de veure-ho tot millor. En fi, que quan la llanxa va engegar i es va posar a botar a sobre de les onades, els de les vistes van quedar xops i es van apilar a sota el toldo. Les russes, d’idees fixes, van seguir mirant endavant mentre el rimel se’ls hi corria fins a les orelles. A sota el toldo, 40 persones com sardines, quan l’aforament de la barca devia ser de 15.

 No parava de ploure, però vam veure les millors illes dels voltants:

  • Panyee island: convertida en restaurants flotants que esperen el desembarcament dels creuers. 
  • James Bond island o Jamebond: un pedrot curiós i bonic que ha quedat sol enmig d’aigües cristal·lines.
  • Hong island: la més espectacular. Vam baixar de la llanxa ràpida i un caiac ens va portar a fer una volta entre estalactites, atols i altres formacions rocoses increïbles de noms impronunciables. Vam passar per diverses coves només accessibles quan hi ha marea baixa.
  • Naka island: on et pots banyar en aigües cristalines i calentes mentre a fora, la resta de la gent portava impermeables i paraigües. Força surrealista.

 

De les promeses del tour podem dir que la llanxa era ràpida, perquè la pluja insistent va espatllar les vistes i el tour en general.

 Marxàvem cap a la província de Crabi i vam arribar a Ao Nang. Poble enfocat al turisme però relativament tranquil. En un carrer que brilla sobre els altres: Catalunya walking street. La província destaca per les seves illes i platges. Una mica “pan con pan”, però no per això deixa de ser bonic. Cap al tard, les platges d’Ao Nang s’omplen de gent amb ganivets, i no és un joc macabre multitudinari, sinó persones que busquen petxines que queden sota la sorra amb la baixada de la marea.

 Vam descartar l’illa de Ko Phi Phi per anar a Railay, una zona de parc natural que es troba en un cap a la costa de la província. No s’hi pot arribar per terra, i per accedir a les platges vam agafar un long boat que tenia feina per passar les onades, i acollonia a alguna dona local que s’aferrava al braç de la Raquel com si li anés la vida. La gent que anava als resorts de luxe carregaven els trolleys a la barca de fusta i per baixar se’ls havien de posar a sobre el cap i caminar amb l’aigua fins a la cintura fins arribar a la sorra de la platja. Ni molls, ni espigons, ni cap mena d’infraestructura. A l’arribar el sol brillava, la platja prometia i els caiacs de lloguer semblava que havien de flotar. En vam llogar un i com uns valents vam superar onades gegants i vam recórrer tota la costa del parc natural. No ens vam salvar d’alguna revolcada que altra. La costa és preciosa i va compensar de la mullena de l’speed boat. Tot i el temps que ens va fer, les platges i les illes són de postal.

 Vam sortir del país per una frontera secundària, d’aquelles que has de dir quin i on vols cada segell. És fantàstic. En vint minuts ets fora.

Clica la foto per veure la presentació: