LES PLATGES DE TAILÀNDIA

 Aquesta vegada, per entrar al país no vam trobar una frontera enmig de la selva, sinó una d’inmensa amb cues i crits, i gent, i polis, i carros i casinos en zona franca. Tot i que a la banda camobodjana estaven dinant, o resant, o dormint, vam aconseguir un segell per poder soritr del país.

 Entrar de nou a Tailàndia suposava un repte, no sé si ho recordareu, però a Bangkok les motos no són benvingudes i per això vam haver de fer una volta de 375km per evitar les expressway o autopistes que creuen la ciutat. Sort del GPS!! Passàvem de la Tailàndia de la selva i dels parcs històrics, que havíem conegut un mes enrere, a la Talàndia de les mesquites, les platges i illes paradisíaques.

 

Van començar per la costa est i ens vam remullar a les platges del Pacífic. Aigua calenta, transparent i una pila de crancs que fan cau a la sorra, deixant al seu pas milers de boles de sorra blanca. En un intent d’evitar els monzons que apretàven per l’est vam anar cap a la costa oest. Llàstima que no som en Cordomí i no en tenim ni idea de meteorologia, i menys a 20.000km de casa, així que ens vam remullar i remullar.

 Tot i això, vam arribar a Phuket secs i amb ganes de veure aquelles illes fantàstiques que no paràvem de veure en cartells publicitaris. Una d’elles era la “Jamebond Island”, més coneguda pels amics com a James Bond, i és l’illa que sortia a la peli de Golden gun. Vam contractar un tour, amb sol assegurat, i a bord d’una llanxa ràpida. L’endemà al matí no plovia, sinó que el monzó queia a terra de forma estrepitosa, els carress estaven xops i el nostre calçat de pluja, xancles de dit, relliscaven un ou, tant que el Cesc va fer el primer espagat de la seva vida. Vam arribar a la llanxa. Per modèstia i poques ganes de rebre, vam esperar i ens vam quedar els últims. Doncs, hi havia tres russes de 100 kg cadascuna que tenien molt clar que havien de seure en una mena de sofà, des d’on es veia la proa i el mar. També hi havia uns quants flipats que volien anar davant, per allò de veure-ho tot millor. En fi, que quan la llanxa va engegar i es va posar a botar a sobre de les onades, els de les vistes van quedar xops i es van apilar a sota el toldo. Les russes, d’idees fixes, van seguir mirant endavant mentre el rimel se’ls hi corria fins a les orelles. A sota el toldo, 40 persones com sardines, quan l’aforament de la barca devia ser de 15.

 No parava de ploure, però vam veure les millors illes dels voltants:

  • Panyee island: convertida en restaurants flotants que esperen el desembarcament dels creuers. 
  • James Bond island o Jamebond: un pedrot curiós i bonic que ha quedat sol enmig d’aigües cristal·lines.
  • Hong island: la més espectacular. Vam baixar de la llanxa ràpida i un caiac ens va portar a fer una volta entre estalactites, atols i altres formacions rocoses increïbles de noms impronunciables. Vam passar per diverses coves només accessibles quan hi ha marea baixa.
  • Naka island: on et pots banyar en aigües cristalines i calentes mentre a fora, la resta de la gent portava impermeables i paraigües. Força surrealista.

 

De les promeses del tour podem dir que la llanxa era ràpida, perquè la pluja insistent va espatllar les vistes i el tour en general.

 Marxàvem cap a la província de Crabi i vam arribar a Ao Nang. Poble enfocat al turisme però relativament tranquil. En un carrer que brilla sobre els altres: Catalunya walking street. La província destaca per les seves illes i platges. Una mica “pan con pan”, però no per això deixa de ser bonic. Cap al tard, les platges d’Ao Nang s’omplen de gent amb ganivets, i no és un joc macabre multitudinari, sinó persones que busquen petxines que queden sota la sorra amb la baixada de la marea.

 Vam descartar l’illa de Ko Phi Phi per anar a Railay, una zona de parc natural que es troba en un cap a la costa de la província. No s’hi pot arribar per terra, i per accedir a les platges vam agafar un long boat que tenia feina per passar les onades, i acollonia a alguna dona local que s’aferrava al braç de la Raquel com si li anés la vida. La gent que anava als resorts de luxe carregaven els trolleys a la barca de fusta i per baixar se’ls havien de posar a sobre el cap i caminar amb l’aigua fins a la cintura fins arribar a la sorra de la platja. Ni molls, ni espigons, ni cap mena d’infraestructura. A l’arribar el sol brillava, la platja prometia i els caiacs de lloguer semblava que havien de flotar. En vam llogar un i com uns valents vam superar onades gegants i vam recórrer tota la costa del parc natural. No ens vam salvar d’alguna revolcada que altra. La costa és preciosa i va compensar de la mullena de l’speed boat. Tot i el temps que ens va fer, les platges i les illes són de postal.

 Vam sortir del país per una frontera secundària, d’aquelles que has de dir quin i on vols cada segell. És fantàstic. En vint minuts ets fora.

Clica la foto per veure la presentació:

UNA DE LES MERAVELLES DEL MÓN

Els temples d’Angkor, que actualment són patrimoni de la humanitat, es troben molt a prop de Siem Reap i ocupen una extensió de 200 km quadrats als afores de la ciutat. Aquesta gran atracció ha fet que la ciutat s’hagi convertit en un gran centre de serveis dedicat als visitants: massatges de peus a dins de peixeres, hotels i resorts de luxe, restaurants, lloguers, wifi arreu, pizzeries, llums de colors, botigues d’accessoris amb pell de cocodril, tuk-tuks, cursos de cuina, agències que ofereixen tours i qualsevol altra cosa que pugui satisfer les necessitats o curiositats del viatger.

Angkor és la regió que va allotjar les diferents capitals de l’imperi Khmer, durant la seva època d’esplendor entre els s. IX i XV. Les construccions van estar durant molt temps amagades enmig de la selva cambodjana, fins que al 1860, un explorador francès, Henry Mouhot, les va donar a conèixer i se li atribueix popularment el mèrit d’haver-les descobert. El centenar de temples són l’esquelet polític, social i religiós de l’imperi que s’extenia des de Myanmar i Vietnam.

Per arribar als temples cal fer uns quants quilòmetres per carretera, i un cop a dins del recinte les diferents estructures arqueològiques estan molt allunyades entre sí. La majoria de visitants lloguen un tuk-tuk amb conductor que també fa de guia, menys els xinesos, que van amb autobús amb aire condicionat, i nosaltres, que vam llogar unes bicicletes… per fer quilòmetres i quilòmetres de camins pavimentats entre temple i temple.

Els temples són una barreja entre creativitat i espiritualitat, i tot i que n’hi ha un centenar, nosaltres vam optar per visitar els més coneguts i espectaculars, i fins i tot, vam haver de mullar-nos gairebé fins a la cintura per poder-ne veure algun.

Pels més interessats en el tema, us fem una mínima descripció de cadascun:

ANGKOR WAT. També anomenat mare de tots els temples, Angkor Wat és l’edifici religiós més gran del món i va ser creat entre els segles IX i XIII. Rodejat per una fossa i és una representació piramidal del mont Meru. Construit per Suryavarman II (1112-1152), en honor a Visnu, el seu déu patró perquè fos el seu temple funerari.

ANGKOR THOM. Ciutat fortificada amb cinc portes monumentals: est, sud, oest, nord i porta de la victòria. A sobre de cadascuna, quatre rostres del Buda de la compassió o Avalokiteshvara. Construit per Jayavarman VII (1181-1219).

Monuments que s’hi troben:

– Bayon: 216 rostres de Avalokiteshvara. Els 1.200m de relleus incorporen 11.000 figures. Les talles de la muralla exterior del primer nivell representen escenes de la vida de Cambodja del s. XII, amb baralles de galls i competicions de boxa.

– Baphuon: alguns l’han anomenat el trencaclosques més gran del món. També és una representació piramidal del mont Meru.

– Terrassa dels elefants: escales amb elefants de tres caps i elefants a l’escala central. La terrassa es recolza sobre braços d’unes figures de garuda (éssers mítics meitat home meitat ocell) i altres amb cap de lleó. A la terrassa s’hi aixecaven pavellons de fusta. Es feien servir com a tribuna gegant per cerimònies públiques i desfilades, i també com a saló d’audiències del rei.

– Terrassa del rei leprós: plataforma tallada de 6m d’alçada on s’hi aixeca una estàtua misteriosa. Es creu que corresponia a Yama, déu de la mort, i que aquest lloc es feia servir com a crematori reial. Els murs estan decorats amb talles de ballarines o ninfes celestials i figures d’aspecte maligne que es troben darrera del mur frontal.

TA KEO. Construida per Javayarman V (968-1001). Enorme piràmide de més de 50 m d’alçada, però mai es va acabar de completar. Les inscripcions suggereixen que hi va caure un llamp durant la construcció i fou abandonada. Altres han suggerit que la mort del rei va ser les causes de l’abandonament. Les escales són molt dretes, i els que pateixen vertigen han de limitar la visita a l’escala est.

TA PROHM. Un dels més grans i populars edificis d’Angkor és el temple budista mahayana del s. XII. Algunes de les parts del qual estan sent engullides per la natura. Per dins el temple és un laberint d’estrets passadissos i deslluides talles de pedra. Les arrels van estrangulant les talles de pedra. El temple va servir com a escenari per rodar pel·lícules com Tomb Raider o Dos hermanos.

PREAH KHAN o espasa sagrada. En el seu temps albergava més de 1.000 professors i potser va ser una universitat budista. Laberint de passadissos abovedats amb talles i obres de pedra cobertes de líquens. El passadís sud és una maranya d’enredaderes i pedra, i a prop de l’entrada hi ha una estructura de dos pedres que recorda més la Grècia clàssica que a Cambodja. L’entrada est està dedicada al budisme Mahayana, i els altres punts cardinals a Siva, Visnu i Brama.

PREAH NEAK PEAN. Torre central situada en un estanc quadrat i quatre estancs més petits amb font tallada subterrània. Construit durant el regnat de Jayavarman VII al s. XII. És el responsable que ens mulléssim gairebé fins a la cintura per visitar-lo.

TA SOM. És un temple petit en no massa bon estat. Hi ha cares de reis i divinitats a les portes d’entrada. Construit per Jayavarman VII al s. XII. La porta est ha estat envaïda per les arrels d’un arbre.

Per a més informació us podeu dirigir a la pàgina web oficial: http://www.autoriteapsara.org/en/visitors.html

Clica la foto per veure la presentació:

LES REINES DE LA CARRETERA

 N’hi ha milers, són com una plaga incontrolable i no saps mai d’on surten però en pots estar envoltat de tots els colors, mides i models. És evident que els vehicles per excel·lència a Laos i Cambodja són les indestructibles SCOOTERS.

 Moto (concepte asiàtic): vehicle de dues rodes (si en tens més en pots posar) propulsat generalment per un motor d’explosió (es podria dir motor de petardeig) que s’alimenta de qualsevol cosa que cremi. Les places que pugui tenir són directament proporcionals a la flexibilitat de la teva família o amics. La càrrega màxima dependrà, bàsicament, del volum i no del pes. A partir de 5 matalassos de matrimoni pot ser difícil conduir, però no impossible (és possible perquè ho hem vist amb els nostres propis ulls). Pots ampliar la moto pel lateral (side) o per la part posterior (remolc), tot i que això és totalment prescindible si saps col·locar bé la càrrega.

 Pel que fa a la circulació i conducció només destacarem algunes coses: les cruïlles no existeixen, són corbes pronunciades; no hi ha direcció prohibida, només has de pensar en circular per la línia més curta; si plou, no pensis en posar-te unes ulleres, una visera o un casc… simplement posa una mà davant els ulls i obre una mica els dits!

 Tothom es veu capaç de conduir-ne una, és indiferent l’edat, la religió, la classe social, el gènere, plogui o faci un sol de justícia. Les scooters surten de sota les pedres… i no és estrany, perquè la major part de la població no es pot permetre el luxe de comprar-se un cotxe o un camió. Aquestes andròmines amb rodes han de servir per tot, i com a millor exemple, mireu fotos…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Si prefereixes veure-les al flickr clica aquí.

BOLAVEN PLATEAU I EL MAJESTUÓS MEKONG

BOLAVEN PLATEAU

A la província de Champasak, al sud de Laos, s’hi troba la meseta de Bolaven, famosa pel seu clima fred, les espectaculars cascades, sòl fèrtil i plantacions de cafè. A la regió també hi habiten diferents minories ètniques, com els Alak o els Katu i les seves cases de fusta i els seus poblats es poden veure al costat de la carretera quan et dirigeixes des de Pakse a Paksong.

 Després d’haver plogut tota la nit, vam llevar-nos aviat per dirigir-nos cap al Bolaven Plateau. La zona està plena de plantacions de cafè i de cascades, així que volíem fer una ruta circular per poder gaudir del paisatge. Abans d’arribar a Paksong, anomenada també la capital del cafè, va començar a ploure, però vam decidir que tot i mullar-nos, volíem seguir la ruta prevista. En aquesta època, el sudest asiàtic es pot resumir com a aigua, aigua, aigua i més aigua. Tot, absolutament tot, està inundat d’aigua, així que vam arribar a la primera cruïlla per on ens havíem de desviar per veure la primera cascada. El camí era totalment impracticable amb la moto i vam decidir seguir la ruta fins a les cascades Tan Fan a peu. Quan vam arribar al punt on havíem de veure l’espectacularitat de la caiguda de les aigües, la boira era tan espessa que ens vam haver de conformar amb el soroll que es sentia de fons. Una pena. Tot i això, els guies s’esforçaven en explicar als clients com de boniques eren les cascades. Després vam seguir cap a la cascada de Tat Yuang, que sí que vam poder veure. Finalment vam observar plantacions de cafè i vam provar el de la regió acabat de torrar, que per cert, és molt bo. Després de dinar vam tornar a Pakse, acompanyats de les pluges intermitents que no van parar durant tot el dia. Al final res de ruta circular, perquè el conductor, en un intent per sortir del fanguer, es va clavar de l’esquena i semblava un 4. Així que vam anar a reposar una estona a la guest house.

 Marxàvem de Pakse amb un conductor una mica adolorit. Volíem anar a veure Champasak però entre el mal d’esquena, la pluja que no parava i la barqueta que ens havia de creuar el riu, vam decidir deixar-ho estar i ens vam seguir mullant fins arribar al ferri que et porta fins a l’illa de Dong Khong, enmig del Mekong. Diem ferri perquè entengueu que pot transportar vehicles, però són tres barquetes de fusta enganxades per un tauló i amb un motoret tipu minipimer. La cosa més estable per posar-hi 300 kg de moto. Els capitans de les mega-embarcacions mai dubten alhora de carregar-hi la moto, com si en transportéssin cada dia. Són l’òstia, en aquest racó de món tara màxima, és com dir Berlusconi honrat… una aberració!

EL RIU MEKONG

 Però si alguna cosa és impressionant al sudest asiàtic és l’imparable i majestuós riu Mekong, o Mare de totes aigües, i que té fins a sis noms diferents. Des de que vam sortir de Tailàndia per entrar a Laos hem anat vorejant, creuant, observant i quedant-nos embadalits amb la seva força. El Mekong neix a les muntanyes desolades del Tibet i passa per sis països diferents fins arribar al mar de la Xina Meridional, on la seva desembocadura, ja a Vietnam, es converteix en un dels deltes més grans del món. El seu pas la Xina, Myanmar, Tailàndia, Laos, Cambodja i Vietnam és font de riquesa per la gent que habita a la seva conca. El riu té molts trams navegables, però és impossible remuntar-lo completament degut als obstacles naturals. Entre Laos i Cambodja, la tranquil·litat de les aigües que havíem vist fins al moment, es converteixen en ràpids i es poden observar les cascades del Khone, les més grans del sudest asiàtic, situades a la zona de Si Phan Don, nom que significa 4.000 illes. Aquest nom és degut al fet que, en època seca, quan es retiren els monzons, el cabdal del riu baixa i queden al descobert centenars de petites illetes. Un arxipèleg enmig d’un riu, la Mesopotàmia del Mekong! Don Khong, Don Det i Don Khon són les illes més grans i principals.

 Vam passar un parell de dies voltant per les illes, veient els ràpids, les cascades, els camps d’arròs i els pescadors. La pesca, l’arròs i el turisme són la principal font de recursos econòmics dels habitants de les illes, on el temps passa amb lentitud i la gent viu en un món on el caos, la globalització i l’estrès encara no hi tenen presència.

 Estàvem a un pas de Cambodja. Deixàvem enrere el 13è país, un dimarts 13. Però ni així pots tenir massa complicacions per passar una frontera al sud-est asiàtic! És una mica can pixa i rellisca, mai acabes de saber qui és qui, però tot va fluint fins que sents el: go, go, go!! Segell aquí, 1$, segell allà, 1$, visat, passaport de la moto, et prenen la temperatura i ja estem oficialment al país. Només ens vam haver d’esperar que el policia que ens havia d’omplir el carnet de passage s’anés a rentar la cara perquè el vam trobar dormint en una hamaca just al davant del seu despatx. I no és gens estrany, perquè en tot el sudest asiàtic hi ha milers d’hamaques de fil penjades dels arbres, dels pilars de les cases o de qualsevol lloc, i gent dormint a qualsevol hora del dia.

 Seguint la nostra ruta, vam arribar a Kratie, un poblet encantador a tocar del Mekong. Des d’aquí vam arribar-nos a Kampi, des d’on surten les barques per anar a veure els curiosos dofins del Mekong, els dofins Irrawaddy, una espècie en extinció a tot Àsia. Amb el Mekong totalment amb calma, el motor de la barca parat, el sol que s’anava ponent poc a poc i impressionants vistes a banda i banda, els dofins anaven sortint a la superfície a respirar. Un espectacle.

 El Mekong és molt important per tots el territoris per on transita, però especialment ho és per Cambodja. A part de la riquesa directa, és el causant de les beneficioses inundacions que cada any produeix al llac Tonlé Sap, reserva de al biosfera per la seva biodiversitat. D’aquest llac neix el riu, que porta el mateix nom, i que conflueix amb el Mekong a Phnom Penn, la capital. Durant l’estació seca, el riu desaigua al Mekong, però durant l’època de pluges, el Mekong va tan carregat d’aigua que inverteix el cabdal del riu, augmentant el volum del llac i inundant part de la zona. És curiós el fenomen, perquè al llarg de l’any el riu Tonlé Sap canvia el seu sentit dos vegades. A la vora del llac, les úniques cases que no queden sota l’aigua són les que estan construïdes a sobre de pilars de 10 metres o les que són flotants. Aquí, igual que a altres zones del Mekong, les copes dels arbres sobresurten de les aigües i a la vora del llac hi ha infinitat de barquetes i pescadors que aprofiten la riquesa d’aquest llac en aquesta època. Cistells de gambes i peixos de totes les mides es venen en una llotja totalment improvisada, on tothom intenta treure’n el màxim profit perquè per molts és l’única font de subsistència.

 Tota aquesta vida que flueix al voltant del Mekong, la riquesa de les seves aigües, l’importància per a la gent que hi viu i en viu durant els milers de quilòmetres al llarg del seu recorregut pot canviar per culpa del govern xinès, que fa temps que amenaça en fer preses al seu territori. Sense comentaris…

Clica la foto per veure la presentació:

 

LAOS, DEL NORD A THA KHAEK

 El pas fronterer de Tailàndia i Laos comporta creuar una gran frontera natural, el riu Mekong. en una zona on hi ha ponts projectats, però de moment no n’hi ha ni un. Vam haver d’embarcar la moto per passar d’una banda a l’altra i quan vam arribar a Laos, vam tenir la mala sort que era hora de dinar i de fer la migdiada i ens vam haver d’esperar unes dues hores per poder arreglar tota la paperassa i els visats. Per acabar-ho de fer més emocionant, els edificis on cal arreglar tota la burocràcia estan escampats pels carrers labertíntics de Huay Xai. Vam descobrir una nou avantatge de portar un passaport espanyol, que igual que els italians o portuguesos, s’ha de pagar 5 dòlars més que a la resta de la UE. Un cop tot arreglat ens vam dirigir cap a Luang Namtha, on vam passar la primera nit a Laos.

 Laos, és un país ben variat. Són part indivisible els boscos frondosos i poblets de cabanes de fusta al nord, els rius que van a parar al Mekong, les formacions càrstiques que es poden trobar a la regió central, la meseta Bolaven, la zona de les 4.000 illes al sud i, evidentment, l’inmensitat del gran i imparable riu Mekong. Un espectacle pels sentits. Igual que a la resta de zones del sudest asiàtic, la cultura laosiana està estretament lligada a la religió arrelades al budisme therevada. L’arquitectura religiosa és troba per tot arreu, i més concretament a Luang Prabang o Vientiane, conegudes també com “les ciutats dels mil temples”.

 El nostre camí va seguir cap al sud, i per arribar a Nong Khiaw les carreteres no eren massa bones, però el paisatge era verd, amb poblets de cabanes, nens que saluden entusiasmats al nostre pas i vida rural a tocar de la carretera. Gaudíem del trajecte, com sempre, fins que en un moment donat, la moto va decidir que no volia seguir. Empenyíem els 320 kg a la pujada i s’engegava més o menys a les baixades. Els laosians ens veien passar sense interessar-se gens ni mica per si teníem problemes, per si ens podien ajudar o per si ens calia un allotjament, ja que la nit ens queia a sobre. Vam demanar per una guest house, però és difícil de trobar-ne en pobles perduts enmig de les muntanyes. Un noi, molt espavilat, ens va dir que ell sabia on podíem passar la nit i vam anar-hi a donar un cop d’ull. L’habitació amb una fusta per llit i un matalàs ronyós semblava més una cort de porcs que no pas una altra cosa, i el lavabo millor no descriure’l… No ens agradava gens la idea de quedar-nos allà, però no teníem alternativa, així que vam preguntar el preu i vam marxar corrent quan el noi ens va dir la desorbitada xifra que es volia embutxacar. Quin morro! Molt hospitalari!

 Vam seguir empenyent la moto un tros més i ja negre nit ens vam trobar tirats. Impossible seguir arrossegant la moto per la carretera… i tot indicava que el regulador de tensió havia deixat de carregar la bateria. De fons es sentia una música animada que provenia d’una casa al peu de la carretera. Ens hi vam arribar amb la idea que algú ens deixés passar la nit a cobert, o com a mínim, ens deixés plantar la tenda en un racó de l’inmens pati que tenia davant de la barraca. I tot i la nostra insistència i la nostra cara de pena, la contundent resposta va ser … no. Gràcies noi, molt amable!!

 Així que en plena nit, enmig d’una carretera perduda de Laos, entre mosquits, el no res i la llum dels nostres frontals, vam decidir provar sort i canviar el regulador de tensió. Ja ens vèiem passant la nit a la carretera, plantant la tenda i menjant un liofilitzat d’emergència per sopar, però miraculosament, la moto ens va portar fins a Nong Khiaw. Preciós poble on vam arribar ben entrada la nit, cansats i amb ganes de trobar un llit ben tou per poder dormir profundament. L’endemà vam descansar i vam acabar de muntar el regulador, ja que l’invent que havíem fet era provisional.

 LUANG PRABANG

Luang Prabang, és la capital històrica i religiosa de Laos situada a la confluència del riu Mekong i Nam Khan. Per arribar-hi cal passar per una carretera on es divisen espectaculars formacions càrstiques cobertes de vegetació. La ciutat està plena de temples i vells edificis colonials francesos. La ciutat és molt tranquil·la i és molt recomanable la passejada pel mercat que fan a la nit, on s’hi pot trobar tot tipus de material típic de Laos i unes parades de menjar on es pot sopar molt bé. És un bon lloc on ens vam quedar dos dies de relax i vam aprofitar per anar a veure les cascades de Tat Kuang Si, on hi ha gorges per banyar-se i unes passarel·les per passar de banda a banda, tot i que degut a les pluges d’aquest any, l’estructura de fusta estava mig enfonsada sota l’aigua. Banayar-se en època de pluges ho vam deixar pel David Hasselhoff. A l’entrada del parc hi ha una associació en contra de la caça furtiva d’ossos i n’hi ha alguns d’engabiats que són l’objectiu fotogràfic de tots els turistes.

El camí de Luang Prabang a Vang Vieng havia de ser de pocs quilòmetres, però només sortir un cartell ens va fer adonar que el nostre mapa ens havia jugat una mala passada i havíem de fer 100km més del que teníem planejats. Les carreteres de Laos seguien sent plenes de corbes i de forats, i durant el trajecte fins i tot vam haver de parar més d’una hora perquè un desprendiment de terra havia bloquejat la carretera. Nosaltres vam esperar una horeta, però hi havia turistes d’autobús que n’hi van estar tres…

 Després de dinar vam seguir direcció a Vang Vieng i només ens quedaven uns 60km per arribar. De cop i volta, el cel es va començar a tapar i el sol que ens havia acompanyat durant tot el dia va desaparèixer i ens va caure a sobre, tota l’aigua del món. Els llamps i els trons ens perseguien, els forats es van convertir en llacs i les carreteres en rius. Algunes vaques es refugiaven sota els arbres i els búfals aprofitaven per refrescar-se totalment inmersos a dins dels dolls. La gent dels pobles s’ho mirava des de les porxades de les cases a excepció dels nens i de les nenes. Els més petits jugaven, nus, amb els bassals del carrer, i els més grans gaudien de l’aigua intentant jugar a futbol sobre camps inundats. La pluja no parava, mentre en el nostre MP3 sonava la cançó … ooooo anys enrere, penso que queda, d’aquell que un dia va anar amb pantalons curts i els genolls pelats… estàvem calats fins als ossos, la moto no parava d’esquitxar-nos aigua color xocolata, però reiem, allò era una festa! Va parar de ploure quan vam arribar a la guest house de Vang Vieng… feia dies que no ens mullàvem tant. Llàstima que no hi ha fotos d’aquests moments.

 VANG VIENG

Vang Vieng és un poble totalment preparat pel turisme. Passejant pels carrers vam poder veure botigues, restaurants, hotels, agències i uns ponts de fusta que creuen el Nam Song, el riu que li dóna fama i el fa ser especial. I és que no és un riu qualsevol, és un riu perfecte per fer tubing! L’activitat predilecte pels farangs amb ganes de festa, aigua i alcohol i que consisteix en baixar pel riu amb unes càmares de camió i parar a les terrasses dels bars per hidratar-se i anar distorsionant mica en mica la baixada. Nosaltres estàvem tranquil·lament a sobre d’un pont de fusta mirant les estrelles quan van començar a aparèixer, baixant pel riu, flotadors i gent amb cerveses a les mans cridant i rient. Portaven un pedal considerable a causa de l’activitat frenètica que devia fer hores que practicaven. Per sort, el poble no només es resumeix amb aixó. Situat en un entorn preciós s’hi poden practicar moltes altres activitats.

 Seguint la nostra ruta vam arribar a Tha Khaek, un poble rodejat de natura i muntanya, on les coves són la principal atracció. Diuen que són impressionants i fins i tot es pot anar a fer una volta de dos o tres dies pels entorns i visitar els pobles, les coves, les muntanyes, els camins… Nosaltres vam decidir anar a veure les més boniques i les que ens quedaven més a prop, però malauradament, aquesta regió hi ha tanta i tanta aigua a l’època humida que va ser impossible arribar-hi. Els camins estaven completament inundats d’aigua. S’acabaven on passava un riu o on hi havia un llac, o fins i tot, algunes coves estan sota l’aigua i és impossible accedir-hi. Plou molt, molt i molt. Handicap de viatjar al sudest asiàtic en aquesta època…

Clica la foto per veure la presentació:

TAILÀNDIA, DE LAMPANG AL MEKONG

 Després d’uns dies intensos visitant parcs històrics, vam enfilar cap a Lampang, on havíem quedat amb el Mario i la Yvonne, una parella d’alemanys residents a Austràlia que viatgen 6 mesos amb moto pel sud-est asiàtic. Visitem un centre d’elefants, és la canya, n’hi ha un munt. Veiem un espectacle en el que els elefants dibuixen, seuen, toquen instrumens… una parida que fa gràcia una estona. Nosaltres dos vam seguir fent el guiri i vam anar a a veure un temple de fusta, el segon més gran d’Àsia. I després, emocionats amb els cartells de la carretera, vam anar cap a uns hot springs! Sona bé oi? Doncs era una piscina d’aigua calenta d’on hi sortien bombolletes… quin timu! Com si d’aigua calenta no en tinguéssim a Caldes… Deu ser el mateix que et passa si segueixes tots els cartells que hi ha a l’autopista francesa que indiquen Chateau… un timu!

 Després cap a Chiang Mai, va ser el primer dels Chiang. Un poble ple de farangs, de temples, de Budes, de restaurants, pizzeries, agéncies d’aventura… Nosaltres vam fugir una mica de la ciutat per anar a veure una granja d’orquídies. Impressionant i preciós! A la tarda vam visitar la ciutat a cop de pedal, la manera més pràctica, per nosaltres, de veure una ciutat. Al vespre ens esperava un plat fort… Muay Thai o lluita Tailandesa. Un ring, dues persones, patades i cops de puny. Van ser 7 combats, dos de nanos d’uns 14 anys (no calia), dos de fèmines (qualsevol els hi pica el cul!) i dos d’homes (si els veiéssis pel carrer mai no ho diries). Tots es van repartir una de nates impressionants, tantes que dels 7 combats, 6 van acabar amb K.O., és a dir, un dels lluitadors va caure a terra desmaiat. És curiós perquè per una banda porten guants, i penses que és per no fer-se tant de mal a la cara, però per altra, és habitual tirar patades a la cara del contrari, cops de genoll o de colze. En el programa que ens van donar hi havia un espectacle de mitja part: el special fights. Consistia en agafar a 8 lluitadors, de mides i pesos diferents, pujar-los al ring, tapar-los els ulls i vinga! Només valien cops de puny, però hi havia un pes no lleuger que els anava estenent a tots per terra, mentre reia, fins i tot va caure “l’animador” que rondava per allà. Estan fatal!

 D’aquí vam anar cap a Chiang Rai, on vam poder veure els primers insectes fregits. Grills, escarbatots i larves. Mmmm tot un plaer pels sentits, però no en vam tastar cap. El mateix ens vam trobar a Mae Sai, on fins i tot vam poder veure com agafàven els grills vius, els ofegaven amb aigua i els fregien…

 L’última nit la vam passar a Chiang Saen, just abans vam poder veure el Triangle d’or. Un triangle que formen els rius Mekong i el Nam Ruak a l’ajuntar-se, i que separen Myanmar, Tailàndia i Laos. Les vistes des d’un turó proper són força espectaculars. Rep aquest nom per la quantitat d’or que va entrar a la zona quan es dedicaven a la producció d’opi. Llàstima que van ajuntar producció amb consum, i gran part de la població era addicte. Pels interessos de la reina i dels Estats Units, les plantacions d’opi van desparèixer donant pas a plantacions més ben vistes i menys nocives pels cultivadors, com la pinya, el blat de moro o el te.

 D’aquí cap a Laos. Superar la burocràcia Tailandesa va ser una mica laberintic, però no impossible. Si el que ha de sorir té les coses clares és ben fàcil: posa un segell aquí i un altre aquí, gràcies!

De la foto a Bangkok, res de res! Una estafa! Amb un cop de ferri travessàvem el Mekong i ens plantàvem a Laos!

Clica la foto per veure la presentació:

TAILÀNDIA, DE BANGKOK A SUKHOTAI

 Si diguéssim que la sortida de Bangkok amb la moto va ser complicadíssima, ens quedaríem curts. Bangkok és com una gàbia per les motos. Algú va decidir en el seu moment que les motos no poden anar per autopista, així que tenint en compte que Bangkok és enorme, mal senyalitzada, amb un trànsit horrible i que no podíem anar per autopista, el recorregut que havíem de fer per poder sortir de la ciutat es va converir en un laberint sense sortida. Vam intentar tres vegades entrar a l’autopista. Les dues primeres ens van fer fora per una porta lateral passades les guixetes i la tercera, el policia va decidir que era més fàcil anar tres o quatre quilòmetres contra direcció que no pas deixar-nos entrar. Surrealista. No és que ens capfiquéssim en entrar-hi, però el cartell de prohibit motos (quadrat i blau… on s’és vist!!!) el posen després de l’entrada! L’últim poli ens volia multar però vam implorar que no ho fes i no ho va ver. Devia pensar que ens costaria més arribar a comissaria que sortir de la ciutat.

 Quan pensàvem definitivament que els nostres maldecaps ja havien acabat i després de preguntar a uns policies per on havíem d’anar, vam arribar a una carretera que es dividia en tres, que anomenarem a, b i c. Entre la b i la c hi havia un cartell sense fletxes que posava que no podien accedir-hi motos, per tant, per no temptar més a la sort vam optar per l’a. Ja anàvem per la direcció correcta fins que després de 300m trobem un control policial i ens paren:

– Què collons passa ara?
– Per aquí no hi poden anar motos!
– (senyalant amb el dit les motos que pasaven) Una, dues, tres, quatre motos. Què passa!?!
 

Els hi vam intentar explicar que enlloc indicava que les motos no poguessin anar per aquell carrer, però es van anar posant nerviosos al no entendre res. Finalment va venir el cap de la tribu, amb cara de pomes agres, una piga amb pèls de 15 cm i un casc que li tapava el clatell. Tornem als arguments, ell arruga el nas i replega el front, diu que no és veritat! Ens assenyala que el seguim que ens ho demostrarà. El paio segueix la direcció que portàvem, i al cap d’uns 200m ens indica un cartell (d’aquells blaus), 200m més un altre cartell… i finalment para al costat de la carretera:

– Ho veieu com està indicat!
(pensem) – Maleït zopenco! (diem) – Tros de soca com vols que ho hagi vist si munteu el control abans dels cartells!!!!
 

El cap de la tribu, amb el carnet de conduir del Cesc en mà, se’ns posa al costat. Li preguntem per on podem seguir el nostre camí i ens ho indica però no ens torna el carnet. Esperem…. preguntem… ni cas. Ha quedat petrificat, creuat de braços, el cap cot, la mirada perduda a l’infinit i amb els globus oculars que li donaven voltes en forma de dólar. Nosaltres, farts de convidar a sopar a policies passem de la seva cara, cosa que el va irritar una mica i al cap d’una estona ens va tornar el carnet. Vam cantar victòria! Però abans de cremar l’última neurona que rebotava pel seu cervell, ens el torna a agafar, li fa una foto i exclama: IMMIGRATION! Posa primera a la seva “catxarra” i marxa direcció contrària. De fons se sent a la Raquel dient-li el nom del porc. Finalment un motorista local ens va dir que marxéssim, que ja no hi havia més controls. De totes maneres, en tot el viatge per Tailàndia vam estar controlats per la presència del Bhumibol i la Sirikit, els reis de Tailàndia, les imatges dels quals estan escampades per tot arreu. N’hi ha milers, petites, mitjanes o grans, en les que estan drets o asseguts, sols o acompanyats, vestits de gala o informals.

 Amb el cabreig com a tripulant vam arribar a Ayuthaya, capital de la província que porta el mateix nom. Vam llogar unes bicis per anar a veure les runes de l’antiga capital, que són ara el Parc històric i són reconegudes com a patrimoni de la humanitat. Temples, palaus, art, budes, runes… una ciutat plena d’història i cultura. A la majoria de figures de Buda els hi falta el cap. A destacar Wat Phra Mahathat, que és un cap de Buda, que ha quedat atrapat entre les arrels d’un arbre. El Parc en general és molt interessant i curiós de veure, però nosaltres en fem bastanta via i a fer carretera.

 Clica la foto per veure la presentació del parc històric d’Ayuthaya:

Anem cap a Kamphaeng Phet, pel camí ens cau tota l’aigua del cel, i ens refugiem sota una parada de fruita, la mestressa ens convida a dues fruites extranyes però prou bones. L’endemà, per increíble que sembli, lloguem una motoreta per anar a veure més pedres. La ciutat és un lloc arqueològic molt important i les seves impressionants runes són testimoni de l’esplendor del seu passat. Ja a la tarda anem cap a Sukhotai, per on hi passa un riu que feia uns dies s’havia desbordat i inundat bona part del poble i la regió. El carrer principal era una piscina, l’aigua arribava a mitja roda de la moto. Amb bicicleta visitem els monuments… no hi podien faltar.

 Clica la foto per veure la presentació del parc històric de Kamphaeng Phet:

 Clica la foto per veure la presentació del parc històric de Sukhotai:

I des d’aqui volem felicitar a aquesta parella, que en pocs dies faran un pas molt important a les seves vides. Esperem que entre els dos us agafeu la vida amb aquestes ganes. MOLTES FELICITATS Albert i Vero!!!

BANGKOK

 El vol va ser molt tranquil, i amb poc més de tres hores havíem fet un salt de molts quilòmetres i ens havíem plantat a Bangkok. Un salt que no ens ha permès poder gaudir dels canvis progressius que comporta viatjar per terra, però no teníem cap altra alternativa. A l’arribar a l’aeroport ens vam dirigir directament cap a les oficines de customs per anar a buscar la moto. Un cop allà vam poder observar que les oficines estaven desertes… no hi havia ningú. Només un vigilant que després de fer algunes trucades ens va anunciar el que no volíem sentir: el dia 12 d’agost és festa, perquè és el dia de la reina, i com que el dia següent ja era dissabte, no podíem treure la moto fins el dilluns! Així que amb la sensació que el nostre amic Suraj, de l’agència de Nepal, se li havia escapat algun petit detall i amb l’enrabiada corresponent, vam haver de buscar un hostel per passar-hi la nit.

 Bangkok és una ciutat inmensa, amb grans edificis, avingudes, molt de trànsit, polució, bones infrastructures de transport com l’skytrain amb estacions impecables però buides, majestuosos centres comercials, molta gent, parades al carrer (fruita, flors, menjar, souvenirs…), una plaga de taxis de tots els colors de l’arc de sant martí amb conductors també “molt vius”, un munt de tuk-tuks que petardegen pels carrers i tants temples que és impossible visitar-los tots. De fet, més que impossible pot resultar insoportable, tot i que la majoria fan pagar uns preus exagerats no és massa difícil fintar l’entrada principal. Així que com a bons farangs*, vam aprofitar la nostra estada a la capital per veure tot el que vam voler. Temples i més temples, però al vespre ens vam acostar a un carrer que vindria a ser el barri roig d’Holanda, el carrer Soi Cowboy, un dels carrers que ha donat a Tailàndia, i en concret a Bangkok, la fama de turisme de sexualitat. Són només uns 200m de carrer, però està ple de llums de neó, música, baretos, molta gent i evidentment, moltes noies que busquen la seva presa. És fàcil veure pel carrer un occidental agafat de la mà d’una d’aquestes noies, o també sorprèn veure que els restaurants de la zona estan plens de farangs sense escrúpols que conviden a sopar a la que serà la seva nòvia per una nit. Podries pensar que un guiri de 70 anys ha tingut sort lligant amb una noia de 25, o de 20… o de 15…, però veus que no és així quan n’hi ha mitja dotzena en el mateix restaurant. En fi que probablement és la meca del turisme sexual, però per sort hi ha moltes més coses a la ciutat.

  El dilluns, a primera hora del matí vam anar directament a l’aeroport per intentar treure la moto. Un cop vam baixar de l’autobús, vam caminar uns metres direcció a les oficines i un home que venia caminant cap a nosaltres ens va dir: “veniu a recollir la moto, oi?”. I nosaltres vam flipar una mica, ja que en un aeroport internacional, on hi treballen milers de persones, com sabia aquell senyor que anàvem a recollir una moto? En definitiva, que ens va ajudar a fer els passos burocràtics per mil oficines, mil passadissos i mil edificis diferents per poder arribar allà on estava la moto. I al cap de poc, un toro va aparèixer amb la nostra caixa de fusta!! Portàvem 3 hores per arreglar papers i ara només calia muntar la moto.

 Els dies que vam estar a Bangkok vam aprofitar per fer una visita a Touratech Tailàndia, on el seu amo, en Peera Lao, ens va atendre magníficament bé i ens va assessorar d’on podíem trobar un bon taller per comprar tot el que necessitàvem. I un cop fet els canvis que es mereixia l’ÀfricaTwin, rodes, oli, filtres… vam emprendre la carretera per aquest magnífic país.

  *Farang és la paraula que utilitzen els tailandesos per denominar els westerns, guiris, estrangcrs.

Clica la foto per veure la presentació:

 

KATMANDÚ

El camí de Chitwan a Katmandú havia de ser fantàstic, però les boires i el mal temps ens van fer anar per terra les nostres expectatives de veure paisatges espectaculars. Fins i tot, al capdamunt d’una carretera de corbes que no s’acabava mai podríem haver vist l’Everest! Però no va poder ser… 

  Després d’uns 200 km vam arribar a Katmandú, capital caòtica on imperen les NO regles de trànsit. És ben cert que circular per l’Índia era difícil, però quan estaves a una ciutat, per més vehicles i animals que hi haguéssin, et movies, en canvi a Katmandú no! Seria equiparable al trànsit de les rondes a les sis de la tarda, però amb un carril per banda, una cruïlla cada 100 m, autobusos, taxis, cotxes i motos, i el més important de tot: tot si val! De fet nosaltres vam agafar l’exemple de les motos locals i anàvem per la “vorera”, amb algunes dificultats com ara els peatons.

 La vall de Katmandú és el centre de la cultura Newar, i aquesta es pot veure a diferents zones que estan plenes de temples hindús i budistes. Aquesta cultura es troba entre l’hinduisme i el budisme, i ambdós adoren a divinitats semblants. Els seus rituals són semblants, però una cosa els separa: els hindús participen amb devoció en rituals sagnants on es sacrifiquen búfals i cabres, mentres que els budistes n’estan al marge i els escandalitzats tibetans ofereixen oracions demanant una bona reencarnació pels animals morts. El temple hindú més conegut és el de Pashupatinath, dedicat a Shiva, i els budistes més emblemàtics són els de Boudha i Swayambhunath, encara que molts altres temples són sagrats per ambdues religions. La vall de Katmandú s’ha convertit en un lloc de trobada entre budistes tibetans i occidentals i practicants europeus i americans vénen fins aquí per estudiar budisme amb mestres tibetans.

 Per sort, Katmandú té barris molt diferents, i nosaltres vam preferir allotjar-nos a una de les zones més tranquil·les situada a la perifèria: Boudha, o anomenat també Boudhanath. Afortunadament la Gemma i el Jordi ens van aconsellar que hi anéssim si volíem fugir de l’agitat centre de Katmandú. Boudha és un dels lloc més sagrats pels budistes, té una de les estupes esfèriques més grans de Nepal, banderes tibetanes d’oració per tot arreu i a la base del seu perímetre s’hi troben centenars de rodes de pregària. L’afluència de grans poblacions de refugiats tibetans de Xina han estat testimoni de la construcció de més de 50 gompes (monestirs) tibetans al voltant de Boudhanat. El lloc t’ofereix un univers d’activitats per desconnectar de l’estrés del món occidental, i hi ha molta gent que hi va a uns dies a apendre ioga, meditació, fer un vipassana, massatges o pintar thangkhes…Durant el dia s’hi pot trobar molta gent fent kores (voltes) a l’estupa i s’hi respira un ambient molt tranquil i agradable, mentres s’hi pot escoltar l’om mani padme hum. És la melodia i la lletra més enganxosa del món, per nosaltres podríem dir que va ser la “canción del verano”, resulta hipnòtica i relaxant.

 Aquí vam conèixer el Dani, un català que després de 6 anys entre Índia, Nepal i Tibet, ha muntat una empresa de trekings, Responsible Treks (www.responsibletreks.com), i ofereix viatges al Tibet i a Nepal que prometen molt. En aquesta zona ens ha quedat pendent la visita a llocs molt interessants i que ens han cridat molt l’atenció… potser haurem de tornar…

 A Boudha també ens vam retrobar amb la Gemma i el Jordi, i s’hi van sumar la Mònica, l’Alba i l’Adela, més catalanes conegudes del Dani. És per aquestes relacions que vam otorgar al Dani el títol d’ambaixador català al Nepal! Sí senyor! Almenys parla idiomes, perquè a l’espanyola no parlen ni castellà. Amb aquesta colla ens anàvem trobant sovint per anar a dinar o a sopar, fins i tot vam fer un altre sopar de truita de patates i pa amb tomàquet, mmmm… bonísssim!

 Clica la foto per veure la presentació de Boudha:

 Una altra part de Katmandú, totalment diferent a la que estàvem allotjats és Thamel. Suraj, el noi que ens havia d’enviar la moto fins a Bangkok hi té l’empresa, per la qual cosa ens vam veure obligats a anar-hi diverses vegades. És el barri més visitat pels turistes i és perfecte pels que volen estar enmig de carrers poc tranquils plens de gent, de guest house, hotels, cibercafès, restaurants, agències, botigues que venen jerseis de cachemir, mocadors, marionetes, roba hippie, bolsos, ninots de llana i milions de botigues amb roba de muntanya d’imitació i cartells penjats per tot arreu en els quals és gairebé impossible trobar el que busques.

 Per arribar a Bhaktapur, amb en Jordi i la Gemma, ens vam endinsar en l’aventura d’atrapar autobusos locals. La tècnica consisteix en parar l’orella, perquè, penjant de l’autobús hi ha un nano que crida el destí: BoudhaBoudhaBoudhaBoudhaBoudhaBoudhaBoudha o ThamelThamelThamelThamelThamelThamelThamel! Una vegada hi puges et converteixes en sardina, si tens sort no tindràs cap aixella al nas o cap dit a l’ull. El més complicat és pagar, però també té el seu truc per evitar “timos”: preguntar a un local el preu del trajecte (ells no enganyen), mirar de donar-ho just o el més just possible i el més importat, pagar quan ja has baixat del bus, d’aquesta manera ja poden dir missa mentre van marxant. Finalment vam arribar a lloc, però l’entrada va resultar ser una estafa, ja que ens van clavar 1.100 rupies a cada un (11 euros). Podeu pensar que tampoc és tant, però tenint en compte que a Nepal pots dormir per 5 euros o dues persones poden dinar per 3, la proporció és desmesurada. I el que resulta més acollonant és que els locals no paguen. Si a Europa féssim això ens tractarien de feixistes.

 Almenys el poble era molt bonic, els edificis amb talles de fusta a les bigues, finestres i balcons, carrerons encantadors, i plegat de temples i més temples amb els seus tons apagats però amb la llum de les pintures vermelles que hi deixen els practicans. Cada un és més gros i més espectacular. Creixen com bolets enmig d’una plaça, talment com si algú el hagués sembrat sense saber-ne la dimensió que tindrien al cap dels anys.

 Clica la foto per veure la presentació de Bhaktapur:

 També vam visitar Swayambhunath, un antic complex religiós situal estratègicament al capdamunt d’un turó a Katmandú. També és anomenat el temple dels monos, ja que n’està ple que viuen en aquest lloc i la seva principal afició és menjar-se les ofrenes. Cal anar en compte que algun mono no decideixi que vol el menjar o algun objecte que tinguis a les mans, perquè si és així, no cal que t’hi barallis que segur que ho aconseguirà. Aquí vam optar pel taxi, ja que era hora punta i els autobusus anàven a tope. Per agafar un taxi has de pactar el preu abans, però has de saber quan et pot costar aproximadament, per passar-ne una mica de via. Sinó en tens ni idea o no pactes el preu et pots endur una sorpresa a l’hora de baixar.

 Clica la foto per veure la presentació de Swayambhunath:

 Per sort, els dies a Boudha van ser de relax i tranquil·litat i va representar un punt i a part en el nostre viatge. A partir d’aquí ens tocava fer un gran salt de molts quilòmetres fins a Bangkok.

NEPAL, POKHARA I PARC NACIONAL DE CHITWAN

 El nostres primers dies a Nepal ens havien deixat encantats, i la resta del país també pintava força bé, així que la ciutat de Pokhara ens esperava i nosaltres estàvem disposats a aprofitar tot el que el país ens podia oferir.

 Amb aquesta idea al cap vam marxar de Lumbini deixant enrere els pobles i els arrossars de la plana per submergir-nos en una carretera d’infinites corbes, que anava pujant i baixant i deixavaveure els verds més verds, els camps més penjats i l’aigua que baixava per tot arreu on podia. I després de passar-nos tot el dia sobre la moto vam arribar a Pokhara!

 Pokhara es troba a la vora del llac Phewa Tal i als peus de l’Annapurna, tot i que en època de monzons el perfil de les muntanyes desapareixen darrere dels núvols i és gairebé impossible veure els cims. Ens hagués encantat poder gaudir de l’impressionant cim de 8.091m reflectit al llac, però ens hem hagut de conformar veient algunes fotos espectaculars. La zona on ens vam allotjar va ser a Lakeside, una zona que cobreix totalment les necessitats d’una part important del turisme que la visita, amb cibercafès, pizzeries, restaurants, botiguetes, llibreries amb guies de viatges, guest house i milers de serveis que pots trobar a cada cantonada… però tot i així, s’hi respira un ambient tranquil. El nucli antic de la ciutat, amb les típiques cases d’estil newari amb les seves finestres de fusta tallada, o els temples budistes i hindús van ser d’obligada visita i molt interessants de veure.

A Pokhara hi ha una gran varietat de restaurants, però uns viatgers que vam conèixer a Pakistan ens van recomanar enèrgicament que si ens agradava la carn havíem d’anar a un steakhouse anomenat Everest i així ho vam fer el primer dia que vam arribar. Portàvem uns mesos sense menjar un bistec de carn i per tant, somniant amb aquest restaurant, que tot i que a Nepal les vaques també són sagrades, serveixen uns bistecs boníssims, gruixuts, tendres. grrrrrrr!

 Per visitar els entorns del llac, que és el segon més gran de Nepal, vam decidir llogar unes bicis, i per fer-ho més emocionant, què millor que unes bicis que semblaven de museu. I semblant els protagonistes de “Verano Azul” (que no “Ver ano azul”, recordeu l’acudit, oi?) vam pedalar i pedalar pels voltants del llac, creuant els poblets que trobàvem al nostre pas, esquivant alguna vaca i observant els camps d’arròs presents en tota la part del país que hem vist fins ara. Vam parar a dinar a un dels restaurants més petits que deu haver-hi pels entorns i evidentment, com que els catalans sempre som a tot arreu, aquí vam conèixer el Jordi i la Gemma, amb qui tornarem a coincidir al cap d’uns dies a Chitwan i després a Khatmandú. Quan la companyia és agradable val la pena compartir hores i hores.

 Així que amb ells vam agafar un taxi, que frenava menys que la bicicleta i conduit per un personatge que semblava que dormís, medités… mentre esquivava animals, motos, motocultors, camions i ens vam dirigir a Tashi Palkhel, un assentament tibetà amb la Jangchub Coeling Gompa, amb banderes de pregària tibetanes i un centenar de monjos que hi viuen. Vam poder presenciar una sessió de pregària, amb els típics cants i música dels monjos budistes.

Després d’aquests dies de relax occidentalitzat vam anar cap al Parc Nacional de Chitwan (la paraula chitwan significa el cor de la jungla), el primer parc nacional de Nepal, que va ser creat l’any 1973 i que va inspirar a Rudyard Kipling en la creació del llibre de la selva. La vegetació del parc és exhuberant, amb herbes molt altes i boscos amb l’arbre de la sal, un arbre molt gran típic de la regió.

 Per ser un dels parcs més promocionats del Nepal cal dir que ens va costar bastant de trobar, una porta descolorida enmig del batibull d’un poble ens donava l’entrada al parc. Un parell d’errades a la Lonely ens va donar l’oportunitat de fer un tour amb moto pels afores del parc, i vam topar amb un lloc acollidor i tranquil per quedar-nos. A Bardia ens vam quedar amb les ganes d’anar amb elefant i de veure el elefantets, així que havíem d’aprofitar el moment. El segon dia ens vam llevar a les 6 del matí i amb el Buenaventura i l’Estafania, una parella de Canarias, ens vam enfilar d’alt d’un elefant, una bitxarraco de 3,5 m d’alçada, 5.000 kg de pes i que es mou igual que ho devia fer un dinosaure. És lent, però amb el seu pes resulta imparable. L’espessa vegetació de la selva es doblega tremolosa al seu pas. El monzó ens va enganxar en plena passejada, i era curiós veure com les enormes petjades de l’elefant s’omplien d’aigua en pocs segons, els senders es convertien en rius i com tots el sons de la selva deixaven pas a una única cançó, la pluja. Dalt de l’elefant, com qui lloga un balcó per la visita del papa, vam poder veure rinoceronts, coccodrils i un grup de locals que creuaven el riu amb l’aigua pel pit… per sort la majoria de cocodrils que hi ha al parc només mengen peixos! És curiós saber que cada elefant té el mateix cuidador durant tota la seva vida i mantenen una relació molt especial.

  

Després de caure tota l’aigua del món ens vam animar a baixar pel riu amb canoa, amb la mateixa bona companyia del matí. Quan arribavem al riu vam veure uns éssers esblanqueits, que vestien robes acolorides i anaven armats amb unes càmares monstruosoes penjades del coll, que els hi cisallaven els discs intervertebrals, i que com a mínim devien disparar làsers. Eren els nostres amics, els xinos! En van carregar una vintena en una sola canoa, va quedar demostrat que són molt flexibles. Nosaltres érem quatre i anàvem una mica més còmodes. Des de l’aigua vam poder veure més cocodrils i uns quants kingfischer, un ocell blau molt bonic que pel seu nom podeu esbrinar que menja. Vam desembarcar per veure els baby elefants i les seves mares, però la nostra visita va ser llampec, ja que tots els elefants lligats de les potes amb cadenes monstruoses un al costat de l’altre ens va semblar poc adient, atractiu i sensible per tractar-se d’un parc nacional.

 I per art de màgia, a la llunyania va aparèixer el Manaslu, el cim de 8.156 m que sortia d’entre les boires i que ens feia creure que estàvem a tocar dels Himalayas! 

Vam tronar a llogar unes super bicis, per anar a veure més poblats, camps d’arròs, dones tharu, cases de fang … i un museu que acollia una exposició on s’explicava l’altre cara del parc, la dels 20.000 deportats que vivien dins del parc i que es van quedar sense casa, ni terres, ni feina. I que ara malviuen a les ciutats o treballen camps que ja no són seus per poder tirar endavant. En fi, que moltes coses boniques que s’han fet pel turisme tenen uun rerefons que no s’explica.

 I després de Chitwan vam anar cap a Kathmandú!

Clica la foto per veure la presentació: