SALAR D’UYUNI I EL CARVANAL DE BOLÍVIA

Tres hores de rellotge per sortir d’Argentina i entrar a Bolívia. Cues i més cues que no avançaven però no teníem cap altra alternativa. A les dues fronteres els hi feia por estrenar el nostre passaport nou, deien que faltava el segell de sortida d’Espanya… però que dius!!! Aleshores, els hi vam fotre el rotllo que nosaltres no tenim fronteres, blablabla….I per acabar-ho d’arreglar, entràvem a Bolívia en plenes festes de Carnaval.

 L’època de pluja havia malmès els camins secundaris de terra, però tot i així, vam preferir fer els 210 km que separen Tupiza d’Uyuni, que no pas els 500 km de carretera. Vam fer nit a Atocha, i desgraciadament, va ploure tota la nit. Això significava que els camins es van transformar en pistes de fang i les rieres en rius que s’havien de creuar. Vam arribar a Uyuni plovent, molls, enfangats i encongits. Totes les llames que ens vam trobar pel camí devien pensar que estàvem bojos. Però no ens importava l’opinió de les llames!! Havíem arribat a Uyuni!!

A Uyuni s’hi troba el salar més gran del món. La nostra idea era creuar-lo amb la moto, però en aquesta època hi ha dos pams d’aigua que el cobreix de punta a punta. Així que amb la companyia de xinesos, japonesos i milions d’altres guiris vam agafar un tour per anar a veure el cementiri de trens, Colchani, un poble que viu del mateix salar, i el salar, que és una meravella del món. També hi havia problemes per aconseguir cotxe, ja que les agències no trobaven conductors, doncs els conductors joves no podien treballar pel seu estat etílic elevat. Un percal.

Les construccions que hi ha al voltant del salar estan fetes de maons de sal, però la població es bastant pobre i viuen exclusivament del turisme. Així que els tours al salar són la gran injecció de diners, tant per Uyuni com pels pobles del voltant. El més impressionant del salar és la seva immensitat, que fa que es vegin uns reflexes perfectes, on sembla que el cotxes i la gent, estiguin flotant. En aquesta època només es pot entrar uns 20 km endins, fins a l’hotel de sal, que va ser el primer hotel d’aquest tipus de la regió. No us penseu que hi ha els luxes del mític hotel de gel ni res per l’estil, és ben auster. Ara mateix està tancat al públic, tot i que hi ha agències que hi segueixen programant nits… que van directament a les seves butxaques. Ja de tornada, vam veure molts estols de flamencs volant cap a la part sud del llac, una passada per acabar d’arrodonir el dia!

La resta de dies a Bolívia van consistir en intentar no formar part de la festa del Carnaval. Els rols són molt simples: els nens disparen pistoles d’aigua, els adolescents pots d’escuma i els grans s’emborratxen. Així de senzill. Prou feina teníem en esquivar gent embriagada per la carretera que a sobre érem un blanc perfecte per les pistoles (per no dir metralletes) dels nens. Divertit…divertit…

Sobretot quan el Cesc se’n va fartar i va fer mitja volta per perseguir un nen que ens havia disparat sense pietat… Déu ni do l’sprint que va fer el nano a 4000 m…

I a sobre les polítiques de l’Evo consisteixen en que les benzineres no poden posar benzina a matrícules estrangeres, i les poques que ho poden fer o fan triplicant el preu. Això sí, cartells de la Unió Europea i de l’Onu recolzant projectes a zones desafavorides per a tot arreu. D’això se’n diu donar la benvinguda a turistes. Sí senyor! Evito, ja no ens agrada el teu jersei de kumbaià! Per més que esbrocàvem els caps de les benzineres, els titllàvem de racistes, incomprensius, etc…, no feien res. Per ells, si no arribàvem a la següent benzinera, els hi bufava. La propera benzinera sempre era a dues hores de camí. La pregunta era: dos horas a 30 o a 120? Resposta: Dos horas!  Això amb l’agreujant que la majoria de benzineres estaven tancades perquè el personal estava de ressaca… Molts bé nois!!

Finalment vam arribar a La Paz, una ciutat encaixonada espectacularment en una vall. És una ciutat gegantina, amb cotxes, fum, botzines… buff quin estrés. Cada vegada ens agraden menys aquestes grans ciutats, amb tots els respectes de la bona arquitectura que a vegades s’hi pot trobar… En el cas de La Paz, els edificis de la plaça central són ben macos, però no els canviem per les vistes de l’Altiplano quan estàvem cada dia a més de 4.000 m d’alçada.

En resum, Bolívia és un país paisatgísticament increïble, però molt ensopit pel que fa a la gent. Ploren de la seva pobresa, però Laos també és ben pobre, però riuen, parlen, tenen els seus pobles nets i tot i la seva timidesa raonen allò que els hi preguntes. Coses que a Bolívia no ens hem trobat gaire. Serà el clima, les accions del govern, l’alçada o les patacades dels colonitzadors?

Clica la foto per veure la presentació:

Anuncis

SEGUINT LA RUTA 40 I LA CARRETERA AUSTRAL

El mateix dia que deixàvem Ushuaia vam creuar l’estret de Magallanes amb ferri i vam reenganxar la Ruta 40, que ens portaria direcció cap al nord.  Després de passar quatre fronteres i fer més de 500 km vam arribar a un càmping a Rio Gallegos, on vam fer uns amics ben curiosos.  El càmping era d’un club de pesca amb una gent bastant surrealista.  Mentre menjàvem els tostados (biquinis) que havíem demanat, algú va tenir la magnífica idea de socialitzar-se amb nosaltres i fer-nos un regal.  Una placa de fusta amb una incrustació de guix que recordava les Bodas de Oro del Club Pescazaike.  Un bibelot en tota regla!!!  I ens van dir que ens ho havíem d’emportar fins a casa i enviar una foto d’on quedaria penjat!  Portem nou mesos sense comprar cap record i amb dos minuts ens van encolomar un taco de fusta de collons…  Per sort mai ens van passar el seu mail i mai sabran el destí final de tan valuós obsequi.  No és que siguem desagraïts, però és que la gent té unes idees…

Seguint la ruta vam tornar a parar a El Calafate, però aquesta vegada per canviar les cobertes de la moto i seguir cap al nord per la mítica Ruta 40.  Diem mítica perquè és com un emblema d’Argentina i diuen que recórrer-la és emprendre un dels viatges per carretera més extraordinaris de l’hemisferi sud.  Discorre en paral·lel a la serralada dels Andes fins al límit amb Bolívia, a la ciutat de La Quiaca, travessant 20 parcs nacionals, 18 rius importants, connectant 27 passos de muntanya i pujant fins a 5.000 m..  La ruta en sí té més de 5.000 km, tot i que no els vam fer tots perquè vam optar per alguna ruta alternativa en alguns punts.

Sortíem d’El Calafate direcció a Gobernador Gregores un dia molt ventós, que dificultava la conducció fins al punt que la moto havia d’anar totalment inclinada per poder seguir, amb prou feines, pel nostre carril.  Vam passar el tram d’asfalt, però els centenars de quilòmetres de ripio que ens quedaven no es presentaven gaire agradables. Eren uns 500 km de ripio, que com a atractiu tenien que anaves veient trams de carretera asfaltada que quedaven tallats, perquè la presi encara no havia passat a inaugurar-ho. Les roderes dels cotxes feien que les muntanyes de pedres s’acumulessin a la carretera, deixant una línia estreta de pas sense opció a desviar-se ni 10 cm de la ruta.  A cada ràfega de vent el Cesc es cagava en la presidenta de Kirchner i havia de donar gas per tornar a entrar a la traça, i així una i altra vegada. Fins que va arribar un moment en el que el vent ens va desplaçar totalment i… tots tres vam anar per terra. Per sort, les conseqüències van ser mínimes, un bidó de benzina petat i una maleta que va quedar com un acordió.  Poc després va parar un noi que també anava amb moto i minuts més tard dos motoristes més van veure com el vent tombava les seves moto tan bon punt paraven.  Els seus cascs van rodolar com pilotes de ping-pong i les pedres s’aixecaven de terra i volaven com avions de paper.   Impossible aguantar-se dret o caminar.  L’única opció que teníem era esperar darrera d’unes pedres que paraven una mica el vent.  Cinc hores més tard, quan el vent va minvar una mica, vam decidir seguir la nostra ruta.   El dia següent ens va tocar adreçar les maletes i alguna cosa més. Els de l’hostal ens van explicar de diversos motoristes que havien arribat tocats d’aquell tram, des de ja feia anys. Això és la mítica ruta 40.

Superat aquest tram, ens plantàvem a Xile a través de Chilechico, per recórrer la Carretera Austral o també anomenada Carretera Austral general Augusto Pinochet.  La idea de Pinochet de crear aquesta ruta que creués Aisén no era lògica ni útil sinó simplement el simbolisme d’una carretera que fes un recorregut per la Patagònia Xilena. Passàvem entre fiords, boscos immensos, glaceres, rius i plantes gegantines. Una ruta preciosa, en la que difícilment t’escapes de mullar-te… No vam arribar a Puerto Montt, on acaba la ruta, sinó que vam tornar a entrar a Argentina per fer la Ruta de los 7 Lagos.   És la RP234, que va des de Villa La Angostura fins a San Martín de los Andes. Un centenar de quilòmetres que passen per zones espectaculars. I que a més a més ens oferien una nova sensació, conduir per cendra. Sí, sí, el volcà Puyehue feia temps que entretenia a la població amb les seves erupcions, deixant el paisatge gris i devastat, sense vols, sense turisme, sense calers… per sort quan vam arribar nosaltres el tema estava bastant controlat, i només hi havia un pas fronterer tancat. Vam acampar en un llac i vam descobrir una altra cosa, acampa on sigui però un riu pot sortir del no res i convertir el teu tros en un terreny pantanós… això és el que ens va passar, mentre fèiem fotos a les estrelles ens vam adonar que la tenda començava a flotar, quan dues hores enrere el tema estava ben sec… algú havia obert alguna aixeta?

Des del final de la ruta dels llacs, tornàvem a entrar a Xile. I visitàvem Pucon, poble de postal amb un llac turquesa i el volcà Villarrica que fumeja al fons. Només cal esborrar de la postal les 1000 barques del llac, el 300 guiris de la platja, i les 20 avionetes… per la resta tot bé.

Carretera i manta cap al nord, per passar novament a l’Argentina pel pas dels Los libertadores,  que passa pel parc de l’Aconcagua i una quebrada (vall tipus canó), molt i molt espectacular. Els colors de les roques, la magnitud de les parets i les vinyes de la plana, feien ben distreta l’entrada a l’Argentina. Una vegada a Mendoza, vam poder recollir, per fi, els nostres passaports definitius!!!

I posàvem rumb a una altra delícia geològica, la vall de la lluna!  El Valle de la Luna o Parc Nacional Ischigualasto està situat a la província de San Juan.  És una zona protegida molt interessant a nivell científic perquè s’hi troba una imporant reserva paleontològica i és l’únic lloc on es poden veure al descobert i perfectament diferenciat, tot el període triàsic de forma completa i ordenada.  Es calcula que les formacions geològiques d’aquest indret tenen una antiguitat entre 180 i 230 milions d’anys.  El parc, que actualment és patrimoni de la humanitat, és una barreja d’escassa vegetació, games de colors del sòl i formes estranyes.  Un indret molt curiós i que ens va agradar molt. Realment sembla que estiguis passejant per la lluna.

Valle de la luna. Cancha de bochas

Ben a prop hi ha el Santuari de la Difunta Correa, una dona que va morir de set però que va salvar el seu nadó. Com que estan molt lluny del Papa, els argentins han decidit que és com una santa. Té les seves capelletes a la carretera i la gent li deixa ampolles d’aigua… com que va morir de set… Nosaltres pensàvem que eres abocadors fins que un argentí ens ho va aclarir. Al seu santuari hi ha ofrenes de tot tipus pels favors que ha complert als seus devots, però les que més destaquen són les matrícules i les casetes de fusta… gent que s’ha pogut comprar un cotxe o fer-se una casa!!! I mitja Catalunya preocupada per les hipoteques, és que…    Si alguna cosa podem dir dels argentins és que són molt creients… en qualsevol carretera del país pots trobar capelletes, banderes vermelles del Gauchito Gil, ampolles d’aigua per la Difunta correa, creus de totes les mides, santuaris de vidre, de pedra o de marbre a cada pam i mig.

Sortint del Valle de la Luna van passar pel Parc Nacional Los Cardones, on hi ha infinitat de cactus gegants i vam pujar per la Quebrada d’Humahuaca fins arribar a La Quiaca, l’últim poble d’Argentina.

Clica la foto per veure la presentació:

TORRES DEL PAINE I TIERRA DEL FUEGO

Després de fer l’últim esmorzar amb la família a El Chaltén, vam fer uns quants quilòmetres junts i els nostres camins es van tornar a separar.  La resta de la family anava direcció est per tornar el cotxe i nosaltres cap al sud, amb l’ull posat al Parc Nacional Torres del Paine. Portàvem una bona galipandria a sobre però amb paciència arribàvem al parc. Havíem tornat a canviar de país! Vam passar per fronteres petites, és a dir pocs problemes, tot i que cal tenir en compte que a Xile controlen molt la importació de productes d’origen vegetal o animal…

L’endemà fem una bona volta al parc per totes les seves pistes, que et permeten anar veient les torres i l’impressionant entorn. És un parc immens i preciós, algunes zones estan cremades a causa d’un foc que va començar per un oblit d’un visitant. El parc no causa l’impacte que causa veure la glacera Perito Moreno, però tot i així veure com els cims broten d’una planícia plena de llacs és una bona experiència pels sentits. Molta gent fa la caminada fins a la base per veure les torres de ben a prop, nosaltres no ens vam acabar de fiar de deixar tot el material a l’aparcament durant 8h. El diferencia d’altres parcs, la manera com enfilen les muntanyes, que ja des de lluny destaquen sobre la plana, és com un grup de bolets que ha  sortit allà mateix de manera esporàdica, les parets estan marcades per betes imponents i els llacs de color turquesa reflecteixen els gegants de pedra. A més a més està ple de guanacs, nyandús i algun flamenc despistat, tots el animalons estan tranquils, no s’espanten al veure’ns i es deixen fotografiar inclús en els moments més íntims. El que no vam acabar d’entendre és que, tot i haver tingut varis incendis per imprudències, pots cuinar al càmping amb el teu fogonet.  Càmping que no sabries diferenciar de la resta del parc. Suposo que la cultura dels incendis no la tenen tant interioritzada com nosaltres, que ens posàvem les mans al cap cada vegada que vèiem foc en un parc natural.

Després d’una paradeta a Puerto Natales, poble molt bonic, vam seguir cap a Punta Arenas des d’on  un ferri que en va traslladar fins a El Provenir, localitat típica amb casetes de colors, una placeta i cap bar per fer un cafè…   Ja érem a Tierra del Fuego!

Des del Porvenir vam fer uns quants quilòmetres de ripio entre camps i més guanacs. Finalment arribàvem a la frontera Xilena i una mica més enllà tornem a entrar a l’Argentina. Si aneu a Ushuaia cal fer una parada obligatòria uns 100 km abans d’arribar-hi: Tolhuin, on hi ha La Unión, un forn amb cafeteria que fan unes empanades, unes medialunas (croissants) i unes factures (pastes) increïbles.  Una bona parada per agafar forces i emprendre l’últim tram camí de la ciutat més austral del món, Ushuaia!

Arribem a Ushuaia i ens vam allotjar a un càmping a la part alta del poble, des d’on hi ha unes vistes de la ciutat i del Canal de Beagle molt guapes.  Un vol pel Parc Nacional Tierra del Fuego ens va deixar enviar algunes postals des de la bústia més austral del món o arribar a l’últim quilòmetre de la inacabable RN3! Estar molt al sud no produeix cap sensació especial… però mola, és curiós, fa gràcia! A l’hemisferi sud té tonteries que fan gràcia, l’aigua gira al revés, les brúixoles de casa s’equivoquen 180º i orió fa la vertical!

Uns dies al cul del món i tornar a la ruta cap al nord.  Argentina, Xile, Argentina, Xile, Argentina, Xile… buff, creuar les fronteres moltes vegades seria molt llarg i pesat.

Clica la foto per veure la presentació:

PATAGÒNIA. PARC NACIONAL LOS GLACIARES

Després d’un petit canvi de plans per enxampar a la resta de la família, vam anar directes cap a El Calafate. La ruta 3, va resultar monòtona, pesada i en part amb força vent, però era la via més ràpida cap al sud. Pel camí vam parar a visitar al Jaime i la Maria José, una parella motera de Trelew que vam conèixer per un fòrum de motos d’internet i que ens va acollir a casa seva. Ser “motoquero”, com diuen ells, té certs avantatges en aquest país…

Com en una cita a cegues, ens presentàvem en un alberg a El Calafate amb la intenció de retrobar-nos amb la Teresa, la Berta i el Nolo. Al cap d’un parell d’horetes ja els teníem allà, una mica cansats i empolsegats, explicant les seves aventures recorrent Argentina amb un cotxe de lloguer!

El Calafate està situat al costat del Lago Argentino, entra la planura i la gran barrera dels Andes i és la porta d’accés al sector sud del Parc Nacional Los Glaciares.   El parc està dividit en dos sectors: el nord i el sud.  Muntanyes, llacs, boscos i coronat pel Camp de Gel Patagònic, una enorme massa de gel que origina més de dues-centes glaceres, entre les quals destaca, com a rei indiscutible, el Perito Moreno, situat només a 80 km d’El Calafate,  una de les masses de gel més dinàmiques i accessibles del món.

El dis següent vam anar cap al parc a veure el Perito Moreno.  A mig camí, des del mirador El suspiro, ja comences a al·lucinar amb la seva magnitud… és una impressionant, descomunal i imponent massa de gel que brolla enmig de les muntanyes.

Quan arribes a prop de la glacera, 4.000 m de passarel·les et permeten veure’l des de tots els angles.  Però no només s’ha de veure, també s’ha d’escoltar com espetega el cor de la glacera i com  s’esqueixen columnes de gel que es desplomen i esclaten amb soroll esfereïdor sobre el llac plàcid i tranquil. Una meravella de 60m d’alt i 5km d’ample que fa que les càmeres de fotos dels visitants es disparin gairebé soles de forma obsessiva.

El Chaltén és l’altra població important de la zona i el punt de partida per explorar el sector nord del Parc Nacional Los Glaciares.  Està situat molt a prop de llac Viedma i el que més impressiona quan estàs a punt d’arribar al poble, és la visió d’un marc natural incomparable: muntanyes entre les quals destaquen el Fitz Roy (3.405m) i el Cerro Torre (3.102m).

El Chaltén és el poble més jove d’Argentina, i va ser creat l’any 1985 per fixar la territorialitat argentina de la zona.  L’anomenen la capital nacional del trekking, i es veu insignificant al voltant del massís que l’envolta, plegat d’escaladors i excursionistes que volen gaudir del paisatge i de la natura en aquest racó de món on s’hi troba el cim més emblemàtic de la Patagònia Argentina.

I després d’haver estat uns dies amb la família visitant, gaudint i fent trekkings per Los Glaciares, a nosaltres ens esperaven més parcs nacionals, Tierra de fuego i la fi del món i a ells el retorn cap a Buenos Aires i més tard un vol que els retornaria cap a casa.   Gràcies per venir i per compartir una part del  viatge amb nosaltres!

Clica la foto per veure la presentació:

BUENOS AIRES, LA CIUTAT DEL TANGO I MOLT MÉS

Setmanes esperant la moto a la ciutat dels porteños ens permetre conèixer-la bé.  Buenos Aires és la ciutat del tango, el subte, el colectivo, les milaneses, el biffe, museus, galeries d’art i les primeres de moltes empanades. Ciutat en part bohèmia en part moderna, en part cuidada i en part deixada, que té port però no mar i que no deixa indiferent a ningú.

La primera setmana de gener tornàvem a esperar una visita ben especial, els pares del Cesc, amb qui havíem de recórrer les carreteres d’Argentina fins arribar a Ushuaia i fer part de la ruta 40.  Entre paperassa i paperassa i que el vaixell no acabava d’arribar, vam anar fins a l’aeroport a buscar-los.  Era el dia 5 de gener, i com a data assenyalada van arribar amb regal de reis: la Berta!  La germana del Cesc! Sorpresa, sorpresa!

Amb ells vam recórrer Buenos Aires de dalt a baix.  Hi ha moltes coses a destacar, com la Plaza de Mayo, en ple Microcentro, la més vella de Buenos Aires. Rodejada per edificis històrics i governamentals: el Cabildo, la Catedral, la Casa Rosada (seu del govern nacional), el Palau del Govern de Buenos Aires, bancs i ministeris.  Ha estat escenari de grans manifestacions socials i a partir de 1977, el lloc de reunió de les Madres de la Plaza de Mayo, que reclamen l’aparició dels seus fills segrestats per la dictadura militar.  Prop d’aquesta zona hi ha Puerto Madero, un dels barris més moderns i on s’hi troba el “Puente de la mujer”

San Telmo és un barri amb molta personalitat, i cada dia, a la plaça Dorrengo, parelles que ballen tango s’exhibeixen entre els turistes.  A pocs xamfràs d’aquí una figura de la Mafalda, resta asseguda en un banc esperant que una cua de gent acabi de fer-se fotos amb ella, com a homenatge a en Quino, nascut a la casa de la cantonada.  Ens encantaria saber què en pensaria la Mafalda dels milers de fotos que li deuen fer cada dia.  Mercat d’antiquaris, carrers de llambordes, cases baixes, carrers estrets i fires al carrer donen un encant especial al barri.

Cementiri de la Recoleta, el primer cementiri públic de la ciutat, creat el 1822 i ubicat aleshores als afores de la ciutat, i actualment es troba en un dels barris més cuidats i cèntrics.  És el cementiri més aristocràtic on hi ha enterrats presidents, científics, polítics, militars, artistes i celebritats.  Aixecat al costat de l’església del Pilar i ocupa el que abans n’havien estat els jardins.  S’hi troben les restes de personatge polítics importants com Rosas i Quiroga; presidents com Sarmiento, Mitre, Yrigoyen; escriptors com José Hernández, Bioy Casares…; guanyadors de premis Nobel, Federico Leloir (química) i Saavedra Lamas (de la pau).  Moltes de les voltes i mausoleus són d’arquitectes importants i estan adornades amb escultures.  Més de 90 voltes han estat declarades Monument Històric Nacional.  La tomba més vistada, la de l’Eva Peron, on cada dia es fan llargues cues de gent que vol fotografiar-s’hi.

El carrer “Caminito”, situat al barri de La Boca és un dels passeigs preferits per turistes i porteños.  Rodejada per les cases típiques amb parets de xapa pintada de diferents colors que les han fet famoses arreu del món. Al passeig s’hi poden trobar obres d’artistes i l’any 1959 el Caminito va ser inaugurat oficialment com a museu a cel obert.  El barri de la Boca també és la seu de l’equip del Boca Juniors, i aquí el futbol és molt més que una passió i Diego Armando Maradona, el seu profeta.

I moltes altres coses a destacar de la ciutat: el barri de Retiro, Palermo, l’Obelisco, teatres, museus d’art, centres culturals, cafès, edificis històrics, espectacles de tango, passejadors de gossos, mate… un munt d’entreteniments per fer de Buenos Aires una ciutat interessant.

L’estada del Nolo, la Teresa i la Berta va finalitzar després de quatre dies d’estar per la capital, i ells van anar cap al sud i nosaltres no teníem més remei que esperar la moto, que tot i que el vaixell havia arribat el dia 8 encara no podíem treure-la del dipòsit fiscal.  Per a nosaltres el transport marítim ha estat un autèntic malson.  35 dies havia de tardar el vaixell des de Kuala Lumpur fins a Buenos Aires i finalment en van ser 90.  Aseantex, l’empresa de Kuala Lumpur que va embarcar la nostra moto, amb el seu “General manager” Mohamed Assir, uns autèntics impresentables. L’amic del Mohamed a a Buenos Aires, el sr. Ávila, un suposat “despachante de aduanas” un autèntic lladre que ens volia cobrar 500 dòlars per una feina que vam acabar fent nosaltres mateixos i Newtral, l’empresa naviliera, uns mentiders que ens van enganyar reiteradament sobre la data d’arribada del vaixell.  Finalment, va arribar l’esperat dia per treure la moto, el divendres 13… però el dijous a última hora ens comuniquen que no podrà ser i que ens haurem d’esperar fins dilluns…   Tràmits al dipòsit fiscal, tràmits d’aduanes, Emba, naviliera, desconsolidació, verificació, trucades, visites als despatxos…  ja no ens agafaven el telèfon… tothom estava indignat per la nostra pressió… però volíem la moto i no ens podíem permetre el luxe de perdre tres dies més.  No hi teníem res a perdre, així que amb la nostra insistència i amb l’ajuda de la Sandra de Dakar Motos, vam aconseguir que es tanqués l’expedient del contenidor i de la caixa el divendres a mig matí i així poder recuperar-la a la tarda.  No va ser gens fàcil…  Si algú vol enviar algun vehicle per viatjar cap a Buenos Aires, no dubteu en contactar amb Dakar Motos (www.dakarmotos.com), tenen molta experiència important i exportant vehicles, a més a més tenen taller i allotjament.

I després de tot això, el mateix divendres fèiem canvi d’oli, filtres… i ens esperaven 2.600 km en quatre dies per retrobar-nos amb la família a El Calafate.  Tornàvem a estar en ruta!!! I tornàvem a ser 6!!

Clica la foto per veure la presentació:

ARRIBADA A L’ÚLTIM CONTINENT

L’arribada a sudamèrica ens va fer retardar catorze hores el nostre rellotge (diferència horària entre Auckland i Buenos Aires) i això va comportar fer un salt important en el temps i en el nostre viatge.  Aquí comença la visita al quart i últim continent de la nostra aventura.  Tenim previst visitar Argentina, Uruguai, Xile, Bolívia, Perú, Equador, Colòmbia, Panamà, Costa Rica, Nicaragua, Hondures, El Salvador, Guatemala i Mèxic.  Catorze països amb un temps limitat.  Hem de ser a casa a finals d’abril…

Una de les primeres coses que vam fer a l’arribada a Buenos Aires, va ser informar-nos de la posició del vaixell que porta la nostra moto, que vam deixar a Kuala Lumpur el dia 10 de novembre, i que havia d’arribar a Buenos Aires, com a màxim, 42 dies més tard.  La visita que vam fer al nostre contacte a Buenos Aires, i que ens havia recomanat el que ens va enviar la moto des de Malàsia, no va servir de res, i ens va comunicar que encara no tenia cap notícia del vaixell.  Sense conformar-nos amb aquesta resposta vam anar directament a les oficines de la naviliera.  Un cop allà, ens van dir que la moto no arribaria fins al cap d’un mes! I que la informació que teníem en el nostre BL (Bill of ladin) era incorrecte. No quadrava ni el nom del vaixell, ni la data de sortida, ni la data d’arribada…  i el pitjor de tot, això significava que no arribaria a Buenos Aires fins a principis de gener!  Vam demanar explicacions i ens van dir que, tot i que la moto havia de sortir de Malàsia el dia 15 d’octubre, no va sortir fins tres setmanes més tard.  I que a Korea, on el vaixell havia de fer escala, la moto es va estar tres setmanes parada.  Setmanes més tard ens informen que el vaixell ha de fer una escala més no prevista, i que abans d’arribar a Buenos Aires ha de carregar més material a Brasil.  Entre una cosa i altre, la moto es demora gairebé tres mesos des de que la vam deixar.   Tot un cúmul de circumstàncies de les quals ningú en vol assumir la responsabilitat.

I aquest és el vaixell en el que hem estat somniant durant tot aquest temps: el Santa Clara!  Un vaixell enorme de càrrega que volta pel món portant contenidors amunt i avall i a dins d’un d’ells la nostra enyorada i estimada moto.

En aquell moment teníem un mes per endavant, sense moto i ens vam plantejar què podíem fer.  Un mes dóna per molt i vam decidir aprofitar el temps tot el que vam poder, així que durant aquest temps vam anar a visitar balenes a Península Valdés, vam anar a una trobada internacional de motos sense moto, vam visitar Uruguai i vam anar a veure el Dakar!

PENÍNSULA VALDÉS

La primera de les opcions va ser la visita a Península Valdés, ja que encara estàvem a temps de veure les últimes balenes de la temporada, abans que aquestes marxessin cap al pol sud. Valorant les diferents opcions de transport, vam optar per llogar un cotxe i recórrer, amb dos dies, els 1.400 km que separen Buenos Aires de Península.  Aquesta és una reserva faunística impressionant on tenen el seu hàbitat natural animals com els llops marins, elefants marins, nyandús, guanacs, pingüins de Magallanes, dofins… i l’animal més espectacular de tots, la balena franca austral.

L’únic lloc en tota la península on pots trobar restaurants i allotjament és a Puerto Pirámides, i és també el punt de sortida de totes les embarcacions que porten als turistes a veure les balenes pel  Golfo Nuevo.   Al centre d’interpretació que hi ha a l’entrada de la península ens van aconsellar que si volíem veure balenes, hi anéssim el mateix dia, ja que l’endemà seria un dia de molt vent.  I així ho vam fer.  Tan bon punt vam arribar a Pirámides vam contactar una excursió per anar-les a veure.  I l’espectacularitat de veure una balena franca austral de 20 metres de llarg, d’unes 50 tones, amb el seu balenó, entrenant-lo per quan surtin a mar obert direcció cap al pol sud, jugant,  traient el cap, expulsant aire i aigua pels seus orificis respiratoris i colpejant les onades amb la cua és inexplicable.  És com fer un salt en el temps i traslladar-te a la prehistòria.

A Puerto Pirámides, vam conèixer l’Oriol, un català de Masquefa que fa uns anys va decidir fer un canvi radical de vida, i ara regenta el seu propi restaurant, i ens va convidar al nostre primer asado a Argentina amb la companyia dels seus amics del poble.  Si hi aneu, no deixeu de fer-li una visita.  En aquest poble de tres carrers tothom es coneix i segur que si pregunteu per ell us sabran dir on es troba.

Malauradament aquestes són algunes de les fotos que vam perdre en el robatori, però perquè us feu una idea de la península en general, dels animals, de la millor època per veure balenes (n’hi poden haver fins a 500!) podeu consultar aquesta pàgina: http://www.enpeninsulavaldes.com/

Després de veure les balenes vam conduir per les carreteres de ripio (carreteres de sorra i pedres molt típiques de sudamèrica) per veure la planura estepària de la zona i per anar a visitar les colònies d’animals que hi viuen.  Aquesta és una de les parts del món que no et deixen indiferents.

TROBADA INTERNACIONAL DE VIATGERS EN MOTO A VIEDMA

Estàvem encara sorpresos per l’espectacularitat de les balenes quan vam agafar el cotxe i vam enfilar cap a Viedma.  Allà hi havia una trobada de viatgers amb moto o “motoqueros”, tal com els anomenen aquí.  És una trobada que s’organitza per internet a través del fòrum internacional http://www.horizonsumlimited.com.  Tot i no tenir la nostra moto, vam decidir anar-hi per conèixer viatgers que en aquests moments estan voltant per sudamèrica.  Experiències, històries, recorreguts i complicitat… uns dies molt agradables al costat de gent que no coneixíem de res i amb qui acabes fent amistat per compartir afinitats.  Amb ells vam celebrar el 25è aniversari del Cesc, i va tenir la sort que li cantessin la cançó d’aniversari amb uns quants idiomes.

Clica la foto per veure la presentació de la concentració:

URUGUAI

Els dies previs a la nostra aventura per Uruguai, que podeu llegir en aquest post,
van ser d’allò més tranquils i gratificants a casa de la família Fort.  El Jorge, la Margot i la seva filla, la Paula, ens van acollir a casa seva. La seva amabilitat, simpatia i hospitalitat ens va fer sentir com a casa, així que vam estar uns dies descansant i fent turisme pels voltants de Durazno, on viuen.  La ciutat és molt tranquil·la, els entorns fantàstics i les galopades amb la Campanina una delícia.  Amb ells compartim la gran afició pels raids de cavalls, així que després d’uns mesos sense muntar ni entrenar ens va fer molta il·lusió poder galopar amb una euga que fa poc va classificar en el campionat del món de raids a Kentucky amb la Paula.  Tot un honor haver gaudit d’aquests moments, que recordarem amb molta emoció.  I per seguir amb la nostra visita a Uruguai vam anar a conèixer, amb el Jorge i la Margot com a guies, la zona de Punta del Este i part de la costa d’Uruguai.  Una franja que divideix Río de la Plata amb l’oceà Atlàntic i on s’ha invertit molta pasta per convertir-lo en un destí d’estiueig majoritàriament per a VIP’s.

BUENOS AIRES

L’arribada a Buenos Aires ens va recordar que la moto encara es trobava flotant enmig de l’oceà i la nostra arribada a Dakar Motos (http://www.dakarmotos.com) per un temps indefinit ens feia crispar.  El Javier, la Sandra i la Negrita, la seva gata, ens van rebre amb els braços oberts al que ells anomenen la llar del viatger en moto a Sudamèrica.  Taller de motos, ajuda en la importació temporal i reexportació, allotjament, trobada amb altres viatgers, o fins i tot, estacionament de la moto durant dies, setmanes o anys…  pels que vénen un temps a viatjar per Sudamèrica, tornen una temporada a casa, però tenen pensat tornar cap aquí.  Però el millor de tot i compartir els dies amb bona gent.  Aquí passem el Nadal amb l’Alexander, un rus molt simpàtic que no parlava ni anglès ni castellà.  Tot un repte per ell, per nosaltres i pel google traductor.  No va faltar el caldo i la carn d’olla…. mmm, que bo.  L’Alexander no s’ho podia creure.

DAKAR

I per amenitzar l’espera del Santa Clara, i sent a pocs quilòmetres de Mar del Plata, vam optar per anar a veure la sortida del Dakar!  Quads, motos, cotxes i camions exposats, presentacions de corredors, cues, festa, música, speakers i, sobretot, l’espectacularitat d’aquest rallye, les imatges del qual donen la volta al món cada dia. El centre de la moguda: la Base Naval de Mar del Plata, anomenat per uns dies el Dakar Village. Vam poder parlar amb la Rosa Romero, la dona d’en Nani Roma, que corre amb motos. I vam xerrar també amb el Rafa Tibau, veí de Caldes de Montbui que pilota el seu camió amb els periodistes de TVE.

Clica la foto per veure la presentació del Dakar:

I a dia d’avui… seguim esperant la moto.  El vaixell va arribar el passat dia 8 de gener, però els tràmits per treure-la s’eternitzen.

NOVA ZELANDA, UN MÓN EN MINIATURA

Després d’haver passat uns meravellosos dies a la illa nord de Nova Zelanda, esperàvem amb il·lusió arribar a la illa sud per veure quines sorpreses ens podia oferir.  I la veritat és que no ens va decepcionar gens.  Aquesta illa té el doble d’extensió que la illa nord, però només un terç de la seva població i et sorprèn a cada cantonada.  Ja ho diuen que és un món en miniatura.

Amb poc més de tres hores, el ferri ens va portar des de Wellington fins a l’illa sud, des d’on vam començar a córrer per les carreteres de l’illa sud.  Just arribar-hi vam creuar per la zona de Marlborough, una regió privilegiada plena de vinyes, bodegues i vins.  El Sauvignon blanc és l’estrella i la varietat més famosa de Nova Zelanda, que gràcies al clima fresc i a la gran quantitat d’hores de llum, neix un raïm excel·lent.  Per poder-ho corroborar, no ens vam estar de passar per una dels centenars de bodegues que hi ha a la regió, i concretament vam anar a parar a la de Clos Henri, una bodega francesa a terres neozelandeses.  Amb un tast dels seus vins vam confirmar la qualitat dels vins d’un dels països més aïllats del món.

Seguim la nostra ruta… no podem perdre temps perquè hi ha moltes coses per veure.   La carretera va vorejant la costa fins arribar a Kaikoura.  Les vistes són impressionants, i pel camí ens sorprèn una colònia de lleons marins que viuen feliços i aliens als pocs turistes que des de la carretera no parem de fer fotos captivats per aquests animals greixosos, pesats i simpàtics.  Alguns d’ells es tiren a l’aigua a buscar menjar i neden amb una agilitat espectacular, mentre els de fora s’arrosseguen per trobar una roca per prendre el sol.   Unes criatures curioses i espectaculars.  Vam arribar a Kaikoura, des d’on es comencen a veure els cims de dos i tres mil metres nevats.  Les muntanyes d’aquesta regió es precipiten sobre el mar, creant un entorn privilegiat.

Ens llevem per emprendre la ruta. L’objectiu d’avui és arribar a la costa oest creuant l’Arthur Pass. A la pràctica, aquest és l’únic pas de muntanya que deixa creuar l’illa d’un costat a l’altre amb certes garanties.  En un moment passem de la platja a la muntanya.  Les vistes continuen sent espectaculars i les ovelles segueixen sent omnipresents a tot arreu.  De fet, hi ha deu vegades més bestiar oví, al voltant de quaranta milions, que no pas habitants, uns quatre milions.  Tot i així, les vaques, que pasturen per aquests entorns privilegiats, també formen part del paisatge.   Aquest pas  gratifica amb els seus paisatges, muntanyes nevades, bones vistes, paisatge verd i roques.  Un espectacle pels sentits.  Vam arribar a Greymouth, just a la costa oest, on el bram del mar de Tasmània ens va donar la benvinguda.

Prop de Greymouth, i ja camí de Franz Josef, ens desviem per anar a veure les Gorges de Hokitika.  Natura, tranquil·litat, animals, vegetació espessa i un blau turquesa de les seves aigües que fan que no puguis parar de mirar-les.  Seguim el nostre camí cap a Franz Josef, i uns quants quilòmetres abans d’arribar al nostre destí, notem que alguna cosa de l’autocaravana no va bé.  Hem punxat!!  Una autocaravana de més de 6m de llarg, enmig d’una corba d’una via ràpida relativament transitada i sense triangles d’emergència!!  Quina mala sort!!  Amb paciència portem l’autocaravana fins a un lloc segur on amb una mica de destresa aconseguim canviar la roda.  Per sort, tot segueix “sobre rodes” i aconseguim arribar al càmping de Franz Josef, on descansem fins l’endemà.

El dia següent es lleva plujós i emboirat.  Ens trobem a prop del Parc Nacional Westland Tai Poutini, on s’hi troben més de 60 glaceres formades per les neus perpètues dels cims.  Entre aquestes s’hi troben la de Franz Josef i Fox.  El dia no acompanya per poder apreciar la seva magnitud, però fem fotos des de lluny i apreciem la seva passivitat i la seva presència imponent.

El nostre camí es veu alterat per un soroll estrany procedent de l’autocaravana.  Aquesta no té força per poder accelerar i això passa just abans de començar a pujar el port de Haast.  Aconseguim pujar com podem.  Amb primera a les pujades i intentant accelerar-la a les baixades per agafar embranzida.  Per sort, el mecànic de Queenstown ens confirma que només és que un dels tubs del  turbo s’ha afluixat i això no deixa que el motor treballi bé.  Ho arreglem i seguim!!  Amb l’autocaravana en plenes condicions seguim pel port de Lindis, i sorprenentment, es posa a nevar!  El paisatge queda blanc en pocs minuts.  I és que aquest és un país que no deixa de sorprendre al visitant.

Arribem a Oamaru, un poble tranquil, com la majoria, i característic per ser una zona on hi habita una colònia important de pingüins.  Al punt d’informació ens informen que es poden veure a partir de les sis de la tarda, en una platja propera habilitada perquè els turistes puguem veure, des de les alçades i sense molestar-los, com els pingüins tornen als caus per alimentar a les cries després d’estar tot el dia pescant.  El que havia de ser una desfilada de pingüins es va convertir en un degoteig bastant insignificant… ja que en van aparèixer menys de deu en dues hores.

D’aquí ens plantem a Christchurch, on passem els últims dies en aquesta illa.  Ens sorprèn l’estat de la ciutat, on hi ha edificis esfondrats, carrers esquerdats i tota la zona del centre tancada i inaccessible a peu ni amb cotxe… tot plegat denota un panorama bastant trist.  Tot això és conseqüència d’un terratrèmol que el passat mes de febrer va sacsejar l’illa sud de Nova Zelanda, i aquesta va ser la ciutat més afectada.  Una exposició d’art al centre de la ciutat fa honor a tots els cons que durant tot aquest temps han format part del paisatge urbà.  El que més ens va agradar va ser l’obra “Louis Vuicon”.

La nostra estada a la illa sud es va acabant.  Volem des de Christchurch fins a Auckland, des d’on la Maria i el Joan reemprendran el viatge de tornada cap a casa. Els esperen unes quantes hores d’avió abans d’arribar a Catalunya des de l’altre part del món.  Han estat unes setmanes intenses i fantàstiques. D’una banda per l’impressionant espectacularitat que la natura ha sabut donar en aquesta zona del planeta, i per altra, perquè que vingui la família a visitar-nos després de sis mesos d’haver marxat de casa no té preu. El país, la companyia i els moments viscuts han estat un regal.  Moltes gràcies per venir i compartir una part del nostre somni!!!   Ens veiem a la tornada!!!

I nosaltres seguim el nostre viatge camí de Sudamèrica.  No sense abans haver de patir el retard de 24 hores en el nostre vol d’Auckland a Buenos Aires, on per cert vam coincidir casualment, el darrer dia de la nostra estada a Nova Zelanda, amb uns calderins, el David i la Neus. Ja ho diuen que el món és molt petit!

I quan arribem a Buenos Aires ens donen una notícia que no esperàvem i que ens farà variar molt el nostre viatge.  La nostra estimada moto es retarda un mes més del que teníem previst.

Clica la foto per veure la presentació: