Rumb a l'est

Després d’haver passat uns meravellosos dies a la illa nord de Nova Zelanda, esperàvem amb il·lusió arribar a la illa sud per veure quines sorpreses ens podia oferir.  I la veritat és que no ens va decepcionar gens.  Aquesta illa té el doble d’extensió que la illa nord, però només un terç de la seva població i et sorprèn a cada cantonada.  Ja ho diuen que és un món en miniatura.

Amb poc més de tres hores, el ferri ens va portar des de Wellington fins a l’illa sud, des d’on vam començar a córrer per les carreteres de l’illa sud.  Just arribar-hi vam creuar per la zona de Marlborough, una regió privilegiada plena de vinyes, bodegues i vins.  El Sauvignon blanc és l’estrella i la varietat més famosa de Nova Zelanda, que gràcies al clima fresc i a la gran quantitat d’hores de llum, neix un raïm excel·lent.  Per poder-ho corroborar, no ens vam estar de passar per una dels centenars de bodegues que hi ha a la regió, i concretament vam anar a parar a la de Clos Henri, una bodega francesa a terres neozelandeses.  Amb un tast dels seus vins vam confirmar la qualitat dels vins d’un dels països més aïllats del món.

Seguim la nostra ruta… no podem perdre temps perquè hi ha moltes coses per veure.   La carretera va vorejant la costa fins arribar a Kaikoura.  Les vistes són impressionants, i pel camí ens sorprèn una colònia de lleons marins que viuen feliços i aliens als pocs turistes que des de la carretera no parem de fer fotos captivats per aquests animals greixosos, pesats i simpàtics.  Alguns d’ells es tiren a l’aigua a buscar menjar i neden amb una agilitat espectacular, mentre els de fora s’arrosseguen per trobar una roca per prendre el sol.   Unes criatures curioses i espectaculars.  Vam arribar a Kaikoura, des d’on es comencen a veure els cims de dos i tres mil metres nevats.  Les muntanyes d’aquesta regió es precipiten sobre el mar, creant un entorn privilegiat.

Ens llevem per emprendre la ruta. L’objectiu d’avui és arribar a la costa oest creuant l’Arthur Pass. A la pràctica, aquest és l’únic pas de muntanya que deixa creuar l’illa d’un costat a l’altre amb certes garanties.  En un moment passem de la platja a la muntanya.  Les vistes continuen sent espectaculars i les ovelles segueixen sent omnipresents a tot arreu.  De fet, hi ha deu vegades més bestiar oví, al voltant de quaranta milions, que no pas habitants, uns quatre milions.  Tot i així, les vaques, que pasturen per aquests entorns privilegiats, també formen part del paisatge.   Aquest pas  gratifica amb els seus paisatges, muntanyes nevades, bones vistes, paisatge verd i roques.  Un espectacle pels sentits.  Vam arribar a Greymouth, just a la costa oest, on el bram del mar de Tasmània ens va donar la benvinguda.

Prop de Greymouth, i ja camí de Franz Josef, ens desviem per anar a veure les Gorges de Hokitika.  Natura, tranquil·litat, animals, vegetació espessa i un blau turquesa de les seves aigües que fan que no puguis parar de mirar-les.  Seguim el nostre camí cap a Franz Josef, i uns quants quilòmetres abans d’arribar al nostre destí, notem que alguna cosa de l’autocaravana no va bé.  Hem punxat!!  Una autocaravana de més de 6m de llarg, enmig d’una corba d’una via ràpida relativament transitada i sense triangles d’emergència!!  Quina mala sort!!  Amb paciència portem l’autocaravana fins a un lloc segur on amb una mica de destresa aconseguim canviar la roda.  Per sort, tot segueix “sobre rodes” i aconseguim arribar al càmping de Franz Josef, on descansem fins l’endemà.

El dia següent es lleva plujós i emboirat.  Ens trobem a prop del Parc Nacional Westland Tai Poutini, on s’hi troben més de 60 glaceres formades per les neus perpètues dels cims.  Entre aquestes s’hi troben la de Franz Josef i Fox.  El dia no acompanya per poder apreciar la seva magnitud, però fem fotos des de lluny i apreciem la seva passivitat i la seva presència imponent.

El nostre camí es veu alterat per un soroll estrany procedent de l’autocaravana.  Aquesta no té força per poder accelerar i això passa just abans de començar a pujar el port de Haast.  Aconseguim pujar com podem.  Amb primera a les pujades i intentant accelerar-la a les baixades per agafar embranzida.  Per sort, el mecànic de Queenstown ens confirma que només és que un dels tubs del  turbo s’ha afluixat i això no deixa que el motor treballi bé.  Ho arreglem i seguim!!  Amb l’autocaravana en plenes condicions seguim pel port de Lindis, i sorprenentment, es posa a nevar!  El paisatge queda blanc en pocs minuts.  I és que aquest és un país que no deixa de sorprendre al visitant.

Arribem a Oamaru, un poble tranquil, com la majoria, i característic per ser una zona on hi habita una colònia important de pingüins.  Al punt d’informació ens informen que es poden veure a partir de les sis de la tarda, en una platja propera habilitada perquè els turistes puguem veure, des de les alçades i sense molestar-los, com els pingüins tornen als caus per alimentar a les cries després d’estar tot el dia pescant.  El que havia de ser una desfilada de pingüins es va convertir en un degoteig bastant insignificant… ja que en van aparèixer menys de deu en dues hores.

D’aquí ens plantem a Christchurch, on passem els últims dies en aquesta illa.  Ens sorprèn l’estat de la ciutat, on hi ha edificis esfondrats, carrers esquerdats i tota la zona del centre tancada i inaccessible a peu ni amb cotxe… tot plegat denota un panorama bastant trist.  Tot això és conseqüència d’un terratrèmol que el passat mes de febrer va sacsejar l’illa sud de Nova Zelanda, i aquesta va ser la ciutat més afectada.  Una exposició d’art al centre de la ciutat fa honor a tots els cons que durant tot aquest temps han format part del paisatge urbà.  El que més ens va agradar va ser l’obra “Louis Vuicon”.

La nostra estada a la illa sud es va acabant.  Volem des de Christchurch fins a Auckland, des d’on la Maria i el Joan reemprendran el viatge de tornada cap a casa. Els esperen unes quantes hores d’avió abans d’arribar a Catalunya des de l’altre part del món.  Han estat unes setmanes intenses i fantàstiques. D’una banda per l’impressionant espectacularitat que la natura ha sabut donar en aquesta zona del planeta, i per altra, perquè que vingui la família a visitar-nos després de sis mesos d’haver marxat de casa no té preu. El país, la companyia i els moments viscuts han estat un regal.  Moltes gràcies per venir i compartir una part del nostre somni!!!   Ens veiem a la tornada!!!

I nosaltres seguim el nostre viatge camí de Sudamèrica.  No sense abans haver de patir el retard de 24 hores en el nostre vol d’Auckland a Buenos Aires, on per cert vam coincidir casualment, el darrer dia de la nostra estada a Nova Zelanda, amb uns calderins, el David i la Neus. Ja ho diuen que el món és molt petit!

I quan arribem a Buenos Aires ens donen una notícia que no esperàvem i que ens farà variar molt el nostre viatge.  La nostra estimada moto es retarda un mes més del que teníem previst.

Clica la foto per veure la presentació:

Arribem a Nova Zelanda i el nostre rellotge marca 12 hores de diferència horària amb Catalunya. Aixó significa, entre altres coses, que ens trobem mooooooolt lluny de casa. Som a l’altra punta del món! Vam arribar a Auckland, la ciutat més gran de Nova Zelanda, directament des de Sydney. La ruta que teníem planejada incloïa la visita a les dues illes principals, la nord, caracteritzada per ser una illa volcànica on es concentra la major part de la població, i la sud, la més verge.

La història de Nova Zelanda no és llarga, però sí precipitada. En menys de 1.000 anys les illes han vist néixer dos pobles nous: els maorís, descendents de navegants polineos, i els neozelandesos europeus. Però els trets culturals més originals del país els aporta indubtablement la cultura maorí, coneguda com a maoritanga. Els maorís suposen aproximadament el 10% de la poblalció total de Nova Zelanda i disposen encara dels seus propis ritus, idioma i tradicions. Una de les danses o rituals maorís més coneguts arreu del món és la haka que utilitzen els All Blacks, l’equip de rugbi del país i recentment campions del món, per intimidar als seus adversaris.

Als neozelandesos també se’ls anomena kiwis, nom prestat d’una au autòctona no voladora que es distribueix sobretot per l’illa sud i que està en perill d’extinció. Aquesta és una mostra de la fauna de l’arxipèlag, poblat per espècies úniques al món. Fins i tot una fruita xinesa també va adoptar aquest nom cap al 1960.

El primer dinar a Auckland vam coincidir amb la celebració d’una família maorí. Al bufet lliure no li devien sortir el números aquell dia… Són mooolt grans, tant homes com dones, és una barreja entre faccions Hawaianes, provenen de la Polinèsia, i corpulència d’indi americà. No els volem ni imaginar fent un placatge… I pel que fa a la ciutat, és impecablement neta, tranquil·la, ubicada al golf d’Hauraki i ens vam enfilar fins a les alçades a la sky tower per tenir una vista panoràmica de tota la ciutat. Pujar amb l’ascensor de vidre amb vistes a la ciutat és impressionant, i un cop a dalt es pot deduir perquè l’anomenen la “ciutat de les veles”.

HOBBITON

Amb l’autocaravana vam començar la ruta pel país i just sortir d’Auckland el paisatge es va converir en turons ondulats forrats de color verd amb multitud de vaques i ovelles. Vam arribar a Matamata, o altrament conegut com a Hobbiton. Aquest poble va sortir de l’anonimat en el moment que Peter Jackson va decidir rodar part de la seva trilogia cinematogràfica en aquest racó de món. Uns tres-cents habitants del poble van trobar feina com a extres en el rodatge. Només calia ser baixet i tenir pinta de hobbit. Un entorn impressionant per rodar les escenes d’El senyor dels Anells. Els decorats de la pel·lícula es van destruir però l’amo de Hobbiton va poder negociar la conservació dels forats dels hobbits, gràcies als quals els seguidors de la pel·lícula poden fer-hi una visita engreixant exageradament les butxaques de l’amo del tros. Les voles de llana amb potes van començar a ser habituals a partir d’aquell dia, són les ovelles de merino i d’altres variants, tipus ovella Dolly, d’elles se n’extreu una llana molt cotitzada que més tard acaba en forma de jersei, mitjons, bufandes…

ROTORUA

Tot seguit anàvem cap a Rotorua, poble conegut per la seva activitat termal. L’olor a ous podrits es fica al nas tant bon punt hi arribes. El paisatge impressionant no deixava de bocabadar-nos i no ens va decebre en cap moment. Rotorua és la zona termal més dinàmica del país, així que enyorats del nostre magnífic poble, teníem unes ganes especials de visitar-lo. La zona més espectacular es centra en el Kuirau Park, una zona volcànica que es troba molt a prop de centre del poble i està oberta per poder-hi observar les aigües termals fumejant, les piscines de llot en ebullició, fonts de vapor i respirar l’aire carregat de sulfur. Vam seguir passejant pel poble i vam arribar al llac que porta el mateix nom. A cada racó del poble sortien les fumeroles de qualsevol escletxa, dels forats de les cloaques, l’aigua calenta brollava pels carrers en forma de rierols, i l’olor a sulfur estava present en tot moment. Rotorua és com una ciutat situada sobre una caldera en ebullició constant. I també s’hi troba alguna marae, que és un conjunt d’edificacions de la cultura maorí.

WAI-O-TAPU TERMAL WONDERLAND

Al sud de Rotorua s’hi troba una de les reserves termals més famoses del país, les Wai-o-Tapu, paraula que significa Aigües sagrades. Géisers intermitents, piscines acolorides per la presència de diferents minerals que fan que l’aigua es torni verda, vermella, taronja o groga…, fang que bombolleja, aigua que bull permanentment i vapor que t’ennuvola la vista. La natura viva com mai l’havíem vist.

Direcció a Taupo vam parar a les Huka Falls, unes cascades d’un blau intens… causat per l’oxigen que entra en el salt d’aigua, que és un dels més cabdalosos del país. Seguíem baixant tot passant pel parc nacional de Tongariro, quart del món i primer de Nova Zelanda al 1887, que oferia unes vistes espectaculars dels volcans Ruapehu i Ngaururuho tots nevats. Hi ha unes pistes d’esquí que aprofiten les tarteres que baixen de la zona volcànica. És força espectacular la visió dels volcans coberts de neu. En aquests escenaris s’hi va rodar les escenes de les Coves de Mordor del Senyor dels Anells. Passàvem per Okahune, poble que produeix dues terceres parts de totes les pastangues de l’illa nord. Com no podia ser d’altra manera, una pastanaga gegant anuncia la font d’ingresos del poble. La sorpresa va ser veure la pastanaga pintada de color negre, i és que fins aquí arriba la febre All Black. Tot el país està volcat al 100% amb els All Blacks, se’n senten orgullosos, pengen banderes a les cases, cotxes, fanals, tractors, espanta-ocells, etc. Potser la clau del boom està en no portar la bandera del país a la selecció? Són un equip que revoluciona un país! No un país, que ajunta jugadors i els hi posa la seva bandera com etiqueta.

Vam fer una visita fugaç a Wellington, on hi vam dormir per agafar el ferri l’endemà al matí. I quin país tan especial…! Ens quedava molt per explorar, però teníem clar que estàvem viatjant pel país de les meravelles. I encara no sabíem tot el que ens esperava i les sorpreses que ens oferiria el país.

 Clica la foto per veure la presentació:

 ILLA DE HAMILTON, A LES WITHSUNDAY, I WHITEHAVEN BEACH

Seguíem baixant per la infinita costa fins arribar a Airlie Beach, coneguda per ser la porta al mar per accedir a uns paratges naturals extraordinaris. Enmig de la Barrera de corall, s’hi poden trobar moltes illes paradisíaques, la major part deshabitades, però n’hi ha algunes de molt explotades turísticament. La més saturada per turistes és la de Hamilton, on vam anar a visitar un calderí que hi treballa des de fa temps, el Toni Serra. I després d’estar una estona amb ell i visitar l’illa, un vaixell ens va portar fins a una platja de postal, la platja de Whitehaven. Combinació de 7 quilòmetres de sorra blanca finíssima (i que no crema perquè és silici), aigües cristal·lines i densos boscos que toquen a la platja.

Vam creuar el tròpic de capricorn mentre conduíem entre camps i més camps de canya de sucre. Una part de les plantacions de canya de sucre, que ocupen extensions enormes de terreny, són utilitzades a les destil·leries Bundaberg per l’elaboració del seu famós rom. Vam anar a visitar la fàbrica, ens van explicar el procés de producció i vam acabar amb una petita degustació de diferents tipus de rom. Al sortir encara ens quedaven uns quants quilòmetres, ens els preníem amb cert optimisme perquè ens esperava un entrecot de 600g per sopar, era bo per força, tanta pastura… A Hervey Bay vam reposar un día, temps per passejar per la platja i per l’espigó de 800 metres. Ple de pescadors, però amb piques per rentar el peix, bancs… un altre món. També vam passar per Maryborough, poble natal de PL Travers, autora de la Mary Poppins. Estatuetes per aquí i per allà, tot el poble manté cert aire nostàlgic.

BRISBANE

Finalement arribàvem a Brisbane, la primera gran ciutat australiana. Vam dedicar un dia per veure les zones més característiques. Si ets turista i fots cara de despistat no pagues el bitllet d’autobús, vam arribar a la conclusió que no es podia comprar al conductor i per això ens deixaven passar. Brisbane és una ciutat que destaca per la seva arquietectura, és una barreja de gratacels moderns, amb edificis de maons antics i esglésies anglicanes. Passejant amb el ferri pel riu, és difícil deixar de disparar fotos a l’skyline que s’hi veu. La part sud del riu està més esponjada, hi ha un passeig amb jardins i zones d’esbarjo. Entre d’altres coses hi ha una piscina enorme, gratuïta, amb jocs d’aigua pels nens, un riuet per sucar-hi els peus després de treballar i mooolta gespa per fer-hi un cop de cap.

SYDNEY

Volàvem cap a Sydney, la ciutat de l’edifi raret de color blanc i de visita obligada si es va a Austràlia. L’Òpera House és l’icona més representatiu d’Austràlia i juntament amb el Harbour Bridge representen els emblemes de la ciutat. L’Òpera House és d’un blanc intens, doncs les rajoles queden netes amb la pluja, la seva forma recorda a uns grills de taronja i arquitectònicament està ben reconegut. Tot i això ni el seu arquitecte va acceptar l’obra final, ni la seva sonoritat és massa bona. Però si gires el cap, riu amunt, veus el Harbour Bridge i quedes bocavadat, és un mecano perfecte que creua el riu des del 1932 i la seva immensitat i fermesa el fan espectacular. Tots els carrers de Sydney van a petar a la badia, i pots caminar durant hores mentre creues parcs espectaculars, gratacels, edificis de més de 100 anys o la Sydney tower, que ofereix una panoràmica dels 360º de la ciutat amb una alçada de 305m en el seu punt més alt. Un punt privilegiat per veure unes vistes impressionants d’una ciutat impressionant. Tampoc no li falten platges com la de Bondi, plenes de surfistes i vigilants que recorden perfectament les series de televisió on els músculs i el bronzejat eren els protagonistes. Per arrodonir la jornada vam anar a sopar al Harris, un remolc que des de 1938 és la parada de hot dogs i pies de més concorreguda de Sydney.

Aquí s’acaba Australia, el país dels cangurs i dels koales. Un país que ens ha sorprès gratament, una gent fantàstica plena d’energia, amb pocs complexes i molt lligats i respectuosos amb la natura, que t’acullen en tot moment i els hi encanta dir: enjoy!! (disfruteu!!).

 Dues anècdotes:

Primera. Mentre dinàvem a peu de carretera, entre camps verds, es va aturar un camioner barbut i ens va dir_

– Avui us vull fer un regal, si em deixeu la càmera us faré una foto a tots 4!!

Va parar només per això, i ens va dir que havia passat amb el camió vàries vegades, i que ens havia vist allà molt contents i que d’alguna manera hi volia participar. No és fantàstic?

Ssegona: Aturats en un semàfor, vam veure que el paio que era dos cotxes endavant llença una burilla per la finestra. Del cotxe de davant surt un home, descalç, agafa la burilla, pica al vidre i li torna…

 Clica la foto per veure la presentació:

 Gairebé sis mesos després de marxar de casa vam arribar a Austràlia. Ens esperaven uns dies diferents respecte als que havíem fet fins aleshores, i és que a Cairns ens havíem de trobar amb la Maria (mare de la Raquel) i el Joan. La distància i tots aquests mesos lluny de la família van fer que esperéssim amb nervis i il·lusió el moment de la seva aparició per la porta de l’aeroport. I com és normal, petons, abraçades i un munt d’històries per explicar.

 Austràlia és un país d’una magnitud i característiques descomunals, el sisè més gran del món i l’únic que ocupa un continent sencer. És una illa-continent de la mida d’Europa característic per les llargues distàncies i inacabables carreteres, natura i més natura, fauna exòtica, illes paradisíaques, platges de postal i l’amabilitat de la seva gent. Per poder viatjar vam llogar una autocaravana, la manera més típica de viatjar pel país.

 Visitar tot el país amb poc temps és impossible, així que vam optar per visitar l’estat de Queensland, vorejant tota la costa des de Cairns a Brisbane i volant posteriorment cap a Sydney, situada a l’estat de Nova Gales del Sud.

 LA SELVA DE KURANDA

Per començar a trobar-nos amb el país vam agafar un tren que puja a Kuranda, un poble perdut enmig de la selva tropical. Per accedir-hi cal agafar un tren que es va construir entre el 1887 i el 1891, recorre 37 km que, entre els 15 túnels i varis ponts, salven totes les tarteres, cascades i rius que baixen dels cims del Barron George Naional Park. Durant molt de temps el poble va quedar aïllat per culpa de les pluges, que van deixar els accessos totalment impracticables, per la qual cosa van projectar una obra d’enginyeria d’aquest tipus per poder arribar a les betes d’or que hi ha a la regió. Una vegada construit ja es va convertir en un lloc d’esbarjo gràcies a les vistes espectaculars que ofereix. I més tard es va aprofitar el salt d’aigua de Barron Falls per fer-hi una hidroelèctrica. El recorregut amb el tren amb vagons de fusta, ofereix unes vistes i unes sensacions d’inmensitat.  La baixada la vam fer amb l’Sky Rail que ens va fer volar per sobre d’una selva tropical, verda i plena de vida.

 GRAN BARRERA DE CORALL

El fenomen natural més important de les costes d’Austràlia és la Gran Barrera de Corall, que té 2.400 km de longitud i entre 100 i 300 km d’amplada, i que constitueix la barrera de corall més gran del món. I vam accedir a aquest espectacle, un dels més espectaculars del món i la barrera més gran del planeta, des de Cairns.

 Un vaixell ens va portar des de Cairns a diversos punts de la barrera. Un cop a dins de l’aigua, com quatre sirenes amb ulleres, tub i aletes, vam poder gaudir d’un espectacle que no es pot veure a cap altre punt del planeta. Vam nedar en aigües d’una transparència total entre coralls durs de diverses espècies, rodejats per exèrcits de peixos de totes les mides i colors.

LA FAUNA AUSTRALIANA

Un altre dels atractius d’Austràlia és la seva fauna, i no només pels cangurs. De cangurs en vam veure un de salvatge, alguns en captivitat i centenars atropellats a la carretera per camions o cotxes equipats amb paraxocs anticangur. El fet que a l’illa no s’hi trobessin grans depredadors, ha fet que poguessiu sobreviure animals com els emus, els koales, els ornitorrincs, els wombats i altres espècies que només es poden trobar aquí. Alguns d’ells es poden veure en granges o petits zoos i vam aprofitar per fer algunes visites per conèixer animals curiosos. A part d’alguns d’aquests, també n’hi ha d’altres, com els cocodrils, els dingos o les serps que són dignes de veure i encara més de tocar.

També vam fer un viatget cap a la Magnetic Island, illa que dóna la possibilitat de veure koales en llibertat, s’ha de ser entre afortunat i il·lús… o veure’ls en captivitat. No estan massa captius, perquè com que tenen el menjar assegurat no marxen enlloc i per tant no els hi posen ni tanca. A més a més pots passejar per platges desertes de sorra blanca i aigues transparents.

 I deprés de tanta espectacularitat, seguíem ruta cap al sud, per seguir gaudins d’aquest país enorme i sorprenent!!!!!!

 Clica la foto per veure la presentació: